Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 25 d’octubre de 2016

PER QUÈ DE CATALUNYA EN DIEM PRINCIPAT?

El nom no fa referència a cap príncep, sinó al caràcter particular del vell estat català




El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ quan es fa referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era al passat, però la realitat és que això no hi té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i, de fet, el Principat no va tenir mai cap príncep. Tot té una altra explicació.

Principat: el nom històric de l’estat català

L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta del 1716. Paradoxalment, el mateix decret d’abolició dóna fe del nom, perquè és ‘Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs.

De fet, l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és abolida, com tantes altres coses, el 1833, quan Javier de Burgos va dissenyar la divisió actual provincial de l’estat espanyol. Va aprofitar per a eliminar els noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca.

El decret de De Burgos (ací podeu veure l’original) deixava clar que ‘el territori espanyol a la península i illes adjacents’ havia de restar dividit en quaranta-nou províncies que, excepte en el cas de les quatre províncies basques, havien d’adoptar el nom de la ciutat que n’era la capital. D’aquesta manera, es va crear una referència fins aleshores inexistent i una lleialtat ‘provincial’ que volia, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als estats que, si bé feia més de cent anys que havien estat abolits, encara eren ben presents a l’imaginari popular. Fins a la divisió provincial ningú no es considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures territorials que fins aleshores havien estat indiscutibles, el Regne de València o el Principat de Catalunya per exemple, era el propòsit principal de De Burgos. Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat.

La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea, a l’Àfrica (a més del protectorat del Marroc); la província de les Filipines, les Illes Marianes i les Carolines a l’Àsia, i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i Puerto Rico. Cal recordar, a més, que en el moment de signar-se aquell decret Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i gran part del Carib).

El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que anava perdent l’imperi. Cal recordar, en conseqüència, que la Constitució de Cadis del 1812, redactada només vint-i-un anys abans, encara parlava dels ‘espanyols dels dos hemisferis’. De fet, vuitanta-sis dels diputats que la van redactar pertanyien a províncies aleshores espanyoles, però que aviat van ser independents, com el Perú o Mèxic.

De Burgos va intentar sobretot de reorganitzar el territori que quedava d’Espanya i, al mateix temps, modernitzar el funcionament de l’estat. Va prendre de base la divisió en departaments que els francesos havien fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt sensible i De Burgos volia evitar al decret de referir-se a Catalunya amb el nom de Principat, per remarcar que Catalunya ‘només’ era un nom geogràfic i no tenia cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol.

‘Principat’, del llatí ‘sobirania’

L’expressió ‘Principat’ té el seu origen amb el sentit de la paraula llatina ‘principatus’, que vol dir ‘sobirania’. Des del punt de vista jurídic un ‘principatus’ era qualsevol territori en què el sobirà no tenia un títol específic o ho era d’acord amb un altre títol. En el cas català, els reis no tenien cap títol per a governar-lo de manera conjunta, sinó que ho feien en qualitat de reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.

El sempre interessant i ben documentat medievalista Vicent Baydal, en aquest apunt, considera que aquesta explicació jurídica no és adequada des del punt de vista històric. Remarca que l’expressió ‘Principat’ feia referència al fet que Catalunya era governada pel ‘príncep’, amb el sentit ‘el principal’, i no amb el sentit dinàstic de fill del rei. El Principat, així, era governat pel ‘principal home’, que als regnes prenia el títol de rei, però que a Catalunya no el podia fer servir, atès que no era cap regne. Des del punt de vista històric no tinc res a discutir-li, tot i que sí que crec que Baydal no dóna valor a la definició jurídica i en fa una contraposició entre aquesta i la cronologia dinàstica, que a mi no em sembla tan evident com a ell. Recomane de llegir-lo.

El mot ‘principatus’ en qualsevol cas era la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’, perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podia haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’, si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934).

Alguns autors sostenen, a més, que el fet que Barcelona fos la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna època per València, va portar a organitzar el Principat com allò que avui diríem un ‘districte federal’, un territori neutral respecte dels regnes de la corona: Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les dues Sicílies. La hipòtesi és molt especulativa, però realment interessant.

La recuperació, de la mà de Joan Fuster

Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les províncies l’expressió ‘Principat’ va restar en desús i ‘Catalunya’ va passar a ser la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet, l’expressió ‘Catalunya’ fins i tot va restar reduïda a la Catalunya espanyola, i va entrar en desús al nord de l’Albera, a l’actual Catalunya Nord.

Això fins que Joan Fuster va reprendre el debat, el 1962, amb el seu opuscle ‘Qüestió de Noms‘.

Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i la publicació del llibre de Fuster el 1962 van passar cent vint-i-nou llargs anys, durant els quals sobretot al Principat va aparèixer una clara consciència nacional diferenciada d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment no va tenir en compte la possible existència de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com a màxim hi deu haver algunes apel·lacions retòriques, però poca cosa més.

El franquisme, però, ho va tallar tot, però, al mateix temps, va fer que tot recomençàs. Des de Sueca, Joan Fuster ho va aprofitar per a remarcar l’existència d’una nació catalana que anava més enllà dels límits de la Catalunya oficial. I la ‘qüestió de noms’ va aparèixer ben de pressa: el mot ‘Catalunya’ havia de fer referència a les quatre províncies i prou o al tot? Fuster va optar per una decisió salomònica. Li va semblar molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que havia de ser el nom lògic de la nació sencera, fóra acceptat propi a tots els territoris i va demanar per a això d’usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se al territori que Espanya definia per Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el fet d’usar-lo fóra menys polèmic.

L’èxit de les propostes de Fuster va rellançar, sobretot entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús habitual de la paraula ‘Principat’. De fet, la seua terminologia va adquirir un èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya Nord o la Franja de Ponent van passar a ser noms usats amb naturalitat per moltes persones i fins i tot van esdevenir oficials.

Font: http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-de-catalunya-en-diem-principat/
Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA