Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 20 d’agost de 2016

Un full de ruta per al País Valencià | Antoni Infante


Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD
Al País Valencià, d’ençà les eleccions autonòmiques i municipals del maig del 2015, no hi ha dubte que s’ha fet un pas gegantí. Fer fora el PP de les principals institucions i democratitzar la societat, ni que fos mínimament, era una necessitat vital. De fet, bona part de les propostes polítiques dels partits aleshores a l’oposició tenien més a veure amb l’idea d’alimentar aquest imaginari col·lectiu de rebutjar el que teníem que no pas oferir un veritable programa de canvi que anara més enllà de denunciar i eliminar la corrupció del PP. Siga quina siga la valoració que puguem fer del canvi produït, ara podem constatar que políticament es pot respirar, i això, després de més de 20 anys de PP, no és poca cosa.
Ara bé, els 14 mesos que han passat amb la nova majoria a les Corts i al Govern de la Generalitat i també als principals ajuntament ens ha demostrat que eixe “fer fora el PP” era sense cap dubte una condició necessària, però, evidentment, no una condició suficient. Hem vist com la nova majoria ha hagut d’enfrontar-se de fet a un entramat jurídic, polític i sobretot econòmic, construït per a perpetuar la situació d’espoliació nacional i explotació social que patim al País Valencià. Hem pogut comprovar que, si no es trenquen i es canvien les regles del joc, restarem a la presó de les lògiques de la dominació actual.
Aquests mesos hem vist també com, a pesar de reconèixer que estem infrafinançats[1], el govern espanyol no només no ho soluciona, sinó que, a més, continua exigint-nos més “ajustos” financers[2], que, si es fessin, implicarien directament més retallades socials. I hem vist com es rebutjaven propostes fetes des del País Valencià[3],  es tombaven acords de les nostres Corts per part del Tribunal Constitucional espanyol[4] i es menystenia per dues vegades una àmplia representació conjunta de les Corts i de la Generalitat, que era objecte d’un buit vergonyós al Parlament espanyol. De fet, mentre que el ministre Montoro fia la millora del finançament del País Valencià al nou govern estatal, la història i el passat més recent ens indiquen que no podem esperar gaire siga quin siga qui governe a Madrid. I tot i això sense posar damunt la taula el gravíssim problema de l’espoli, que multiplica per quatre el volum del mal finançament autonòmic[5].
Davant aquesta situació, se’ns obren diverses possibilitats des de les quals poder operar políticament. La primera seria la d’acompanyar la reivindicació d’un millor finançament amb una millora de l’eficiència de la gestió mentre, paral·lelament, continuem traient rèdits a la corrupció passada i l’herència rebuda. Aquesta alternativa, que ja s’ha assajat si més no parcialment durant els 14 mesos de nova majoria, té uns límits evidents, ja que la millora de la gestió només és constatable en primera persona per una minoria de la societat i el recurs a la corrupció i l’herència rebuda ja ha mostrat els seus límits electorals; a més, la reivindicació d’un millor finançament encara és vista per amplis sectors socials no pas com una confrontació del País Valencià amb l’Estat, sinó com una qüestió partidària.
En aquest darrer aspecte s’ha avançat prou, però encara resta molt de camí per fer. En tot cas i suposant un hipotètic èxit d’aquesta alternativa, tindríem en els millors dels casos una autonomia millor finançada, millor gestionada i amb menys corrupció. No seria poca cosa, però n’hi hauria prou? És això a què aspirem?
La segona possibilitat seria la de confiar la resolució de les nostres reivindicacions com a país a una nova composició política al Govern espanyol. En altres paraules, fer cas del que diu un personatge com el ministre Montoro. Tot i la seva inversemblança, al País Valencià moltes persones són partidàries d’aquesta opció. La raó pot respondre segurament o bé al poc probable desconeixement o bé a la nul·la voluntat d’enfrontament amb l’Estat per a solucionar dos elements interrelacionats i de gran abast. El primer és el fet que el País Valencià ha segut discriminat culturalment, políticament i econòmicament des de fa més de 300 anys. La situació d’espoli i mal finançament del sistema autonòmic actual és continuadora almenys de la situació que ja denunciaven estudis de l’any 1972, on ja ens reconeixien una gran discriminació en serveis i  infraestructures, o de la practica d’obligar-nos a finançar inversions com les del “Pla sud” de València després de la riuada de 1957, o de la política discriminatòria de finançament de les “províncies valencianes” d’ençà del 1833, quan s’instauraren com a noves unitats administratives de la monarquia borbònica; i podríem continuar el recorregut històric amb el Memorial de Greuges del 1760[6] i seguir fins al Decret de Nova Planta de Felip V. El resultat de tot plegat són 300 anys d’espoli i mal finançament.
No vull deixar de constatar, però, que en els darrers mesos s’ha produït un fet de gran
importància política com és que des de la Conselleria d’Hisenda i amb l’aval de tot el Govern s’haja començat a reivindicar amb energia i una dignitat desconeguda fins ara la fi del mal finançament. Aquest fet, important en si mateix, incorpora un plus gens menyspreable com és el de legitimar, almenys en part, les reivindicacions que en aquest aspecte ja fa temps que es fan des de la societat valenciana. Un xicotet pas d’una dimensió certament històrica.
La segona raó que fa que molta gent confie en una resolució del problema propiciada des de Madrid rau, segons el meu parer, a no assumir en tota la seva dimensió el fet que a l’Estat espanyol no s’ha fet mai una revolució democràtica digna d’aquest nom, i això suposa clarament que les estructures jurídiques, polítiques i econòmiques de l’Estat responen encara als interessos de l’oligarquia que predomina amb tot el seu poder molt per damunt de les institucions de caràcter electiu. Aquest poder oligàrquic ni coneix ni respecta l’essència de la democràcia, és incapaç de negociar i menys de cedir drets que considera seus encara per gràcia divina. Aquesta via, profundament idealista, que passa per esperar el miracle d’un govern i unes estructures democràtiques a l’Estat, és simplement una quimera.
Descartada per ineficàcia constatada la primera via i per quimèrica la segona, ens restaria una tercera via que a poc a poc ha d’anar obrint-se pas si no volem romandre en aquesta espiral d’empobriment individual i col·lectiu. Passaria per dotar-nos d’un full de ruta de gran abast, que tindria com a primer punt la reivindicació del millor finançament i la fi de l’espoli, passaria per autoreconèixer-nos com a subjecte polític, i per tant el nostre dret a decidir, i tindria una fita cabdal en l’obertura d’un autèntic procés constituent del País Valencià. Un full de ruta que ha d’exercir el conjunt del nostre poble més enllà de l’adscripció política actual de cada persona i entitat, i que ha d’estar travessat d’un veritable procés d’apoderament popular, garant d’un sistema democràtic digne d’aquest nom.
El problema del País Valencià no és que ni hi haja persones i entitats nacionalistes, sobiranistes o independentistes, sinó la manca d’una estratègia compartida que situe aquests objectius al centre del debat i les pràctiques de tots i totes.

Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA