Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 27 d’agost de 2015

La indiferència valenciana

Amb el procés sobiranista català, l’opinió pública valenciana hi guarda silenci. A excepció d’algun article dispers –recorde ara alguna aportació, com sempre interessant i documentada, de Vicent Flor– els mitjans valencians es limiten a repetir la interpretació tan delirant de la premsa espanyola: que sí és il·legal, que si Europa no ho permetrà, que si és una fugida endavant d’Artur Mas (pronuncieu Àrtur)…

Una de les raons d’aquesta actitud callada i submisa és la crònica manca d’un sistema comunicatiu valencià. Els mitjans més seguits per la població tenen un abast local o ‘provincial’, els resulta complicat d’aportar una visió ‘autonòmica’, i els és totalment impossible de mirar la política estatal des d’una òrbita valenciana, i això inclou què puga passar a Catalunya. Els intents de bastir algun mitjà que realment tinga el País Valencià de referent i ajude a crear una opinió pròpia no passen fins ara de plataformes digitals voluntarioses amb una repercussió limitada. Canal 9, que podia haver contribuït de manera substancial a pal·liar aquesta situació, va ser sempre, mentre va funcionar, un instrument de propaganda del govern de torn, concebut com a tal i amb instruccions ben clares per a evitar qualsevol vel·leïtat valencianista que anés més enllà de la divulgació compulsiva de les festes populars. Reobrir-lo amb responsabilitat implica, sobretot, de no repetir en absolut el model passat.
I no obstant això…, qualsevol que hi reflexione un parell de minuts sap que el procés a Catalunya, el clam de sectors molt importants de la població per la independència –prompte sabrem fefaentment quin percentatge– afecta de manera fonamental el País Valencià. És cert que la situació és molt diferent i que, segons tots els estudis, el poble valencià accepta molt majoritàriament l’adscripció espanyola, però també és evident que el valencianisme –en tots els seus graus– s’ha convertit en un factor imprescindible, no l’únic però imprescindible sí, per al canvi que molta gent demana.
Que el país que tenim al nord, amb el qual ens uneixen uns lligams molt més forts que no pas els que ens volen contar des de Madrid, vulga deixar l’estat que fins ara compartíem ens afecta molt, als valencians, vulguem o no. La possibilitat real de tenir al nord una frontera ‘internacional’ amb un país amb el qual, a més de llengua, compartim molta més història i interessos que amb aquell en què som ara hauria de fer-nos reflexionar, i molt.
Sota l’aparent indiferència valenciana s’amaga en realitat la por d’obrir el debat que les forces espanyolistes es van obstinar a impedir durant la desgraciada i miserable transició valenciana: ‘què som els valencians? Què volem ser?’ Les forces vives –polítiques, eclesiàstiques, econòmiques, militars– van llançar molta terra damunt les cendres que podrien originar al País Valencià un incendi incòmode, diferent del que prenia a Catalunya, però certament incòmode, per al model regionalista-espanyol que finalment ens van imposar. No els va importar ni als mitjans utilitzats, violència inclosa, ni als aliats escollits: les bandes de l’extrema dreta. I totes aquelles misèries ens han portat a la situació de degradació moral i social de la qual, per fi, comencem a eixir-nos-en.
Molts voldrien passar de puntetes sobre el debat pendent, alguns perquè el paper de submissió absoluta reservat als valencians a la planificació espanyola continués igual, uns altres –que encara recorden la violència emprada pel poder– per por d’allò que podria esclatar. Però resulta molt ingenu de pensar que els esdeveniments a Catalunya no tenen a veure amb nosaltres, especialment amb nosaltres. L’aparent indiferència valenciana de preguntar-nos i opinar sobre què passa a Catalunya amaga la por de preguntar-nos per nosaltres mateixos. Però només amb preguntes i reflexions incòmodes els pobles tracen els seus camins de llibertat.
Jordi Sebastià

Eurodiputat de Compromís-Primavera Europea



Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA