Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
David Fernàndez (Barcelona, 1974) no només va ser el portaveu de la CUP al Parlament Català. S'ha convertit en el seu referent, tot i que actualment està allunyat de la primera línia política. Periodista de professió, va ser editor del setmanari La Directa, en el qual va coordinar la seua secció d'investigació. Com a parlamentari, Fernàndez va destacar per la seua reivindicació de la figura del jove assassinat per l'extrema dreta, Guillem Agulló.
| David Fernández, exparlamentari de la CUP i periodista| Jordi Play |
-Com vas viure l'assassinat de Guillem Agulló?
Recordo una convocatòria a la Plaça Sant Jaume de Barcelona per part de Maulets. No hi havia les comunicacions que hi ha ara, no hi havia internet. Només sabíem que l'extrema dreta havia assassinat un noi al País Valencià. Encara no coneixia la família del Guillem. Però fou una mena de sotrac, de punt d'inflexió, de punt de ruptura. Amb aquell crim, vam perdre tota la nostra innocència d'un cop, d'una tacada. Tenia 18 anys acabats de fer. L'assassinat de Guillem fou una ferida oberta, que mai ha cicatritzat i que encara supura.
-Que va significar per a la lluita antifeixista el crim?
Crec que hi ha una generació Guillem Agulló, una fornada de gent que va perdre la innocència, que vam obrir els ulls. El Xavi [Sarrià], el Miquel [Ramos], el Feliu [Ventura]... Tots érem molt joves en aquell moment. Era un clima marcat per l'assassinat feia sis mesos de Lucrecia Pérez a Madrid per part d'un grup neonazi anomenant Bases Autónomas. Al seu torn, una altra banda neonazi, Vanguardia Nacional Revolucionaria, havia matat un any i mig abans Sònia a Barcelona. Tots aquells fets, a banda del desenllaç del judici posterior, ens va fer veure l'Estat espanyol com un col·laborador en la situació d'impunitat de la qual gaudia i encara gaudeix l'extrema dreta. Fou, com he dit abans, quan vam perdre la innocència, quan vam mirar enrere i vam descobrir l'assassinat de Miquel Grau, els crims d'Atocha, l'atemptat del Papus... Vam fer la nostra recerca fins al 1945, fins als camps de concentració de Mauthausen. Cap persona ens havia parlat d'aquestes coses. I vam descobrir-ho llavors, arran de l'assassinat de Guillem.
-Al País Valencià, i més concretament a València, hi havia la banda neonazi Acción Radical, que va estar lligada al crim de Guillem Agulló. Quina era la realitat de la ultradreta a Catalunya?
A Catalunya, encara estàvem en la ressaca de la Barcelona Olímpica. Era una realitat amb similituds, però també amb marcades diferències respecte del País Valencià. A València, per exemple, els anys 90 havien estat precedits d'uns anys foscos, grisos durant tota la violència de la Batalla de València. A Barcelona, en canvi, començava a haver-hi skins al món del futbol, caps rapats als estadis. Era una època caracteritzada per les agressions del feixisme d'una manera descarada. Ara bé, mai com al País Valencià. L'extrema dreta catalana estava atomitzada entre els nostàlgics del franquisme, les bandes neonazis i altres segments. No hi havia cap figura com El Cojo [en referència al líder d'España 2000 i empresari ultra José Luis Roberto] al País Valencià, que començava a fer-se veure com un dels manifassers de tot l'entramat feixista valencià.
-Com era viure en aquella situació de violència ultradretana creixent?
Recordo tornar a casa junts, ja que era jove i teníem la por al cos. I més quan sempre passava alguna cosa: cada setmana hi havia una ressenya dient que s'ha produït alguna agressió. També, en aquell moment, començaven a créixer les actituds xenòfobes. De fet, crec recordar que és quan naix Sos Racisme... I després crec que vindria una travessa del desert de l'extrema dreta. Excepte, a parer meu, al País Valencià. Precisament, la mort de Guillem, del maltractament policial, judicial, mediàtic i institucional que hi ha en aquell moment a la figura de Guillem, es genera un laboratori de la impunitat de la ultradreta. Una situació que és específica del País Valencià, ja que es genera un marc de tolerància, per exemple, del que va significar el Cojo.Aquests tipus de figures, cal recordar, que a Catalunya no van existir. Recordo l'Operació Armagedón, les bombes contra partits polítics, el Frente Antisistema... Insisteixo: el País Valencià era el laboratori d'avantguarda de l'extrema dreta, un fet que a Catalunya no ocorria.
-A Catalunya, però, també van produir-se aquestes agressions i hi havien fets sospitosos...
Sí, sí. Catalunya no era aliena de les connexions entre la policia espanyola i aquests grupuscles nazis. O, si més no, pel que deixaven veure les seves actuacions. Cal recordar que durant l'assassinat de Sònia, que va produir-se en uns termes força similars al crim de Guillem Agulló, la policia va estar un any i mig amb la investigació. El jutge, que no es refiava de la policia espanyola i va demostrar a la sentència que era conscient de la dimensió d'aquests crims, va derivar la recerca judicial als Mossos d'Esquadra. La policia catalana va tardar només tres mesos a resoldre el crim. Ara, Catalunya també ha patit accions violentes, com ha passat al País Valencià de manera més reiterativa. Recordo, tot i que va ocórrer molts anys després d'aquella època, un atemptat amb bomba a un concert de Fermin Muguruza. L'artefacte va esclatar quan estaven col·locant-lo i els responsables van ser condemnats a set anys de presó. Entre els condemnats, hi havia un fill del Reduela, un històric de la ultradreta a Barcelona. L'altre moment, molt més recent que ens fa glaçar l'ànima, fou en les eleccions del 2010, quan Plataforma per Catalunya va quedar-se a les portes d'entrar al Parlament. Per sort, no ho van fer i ara aquest partit està desarticulat. Ara, i arran del procés polític a Catalunya, s'ha produït una revifada important de la violència ultradretana.
 |
| "El Cojo, amb les manifestacions que feia contra la immigració, representava el somni humit de la ultradreta catalana"| Jordi Play
-Com es veia aquesta impunitat de l'extrema dreta al País Valencià des del Principat? Els trets a Ca Revolta, els atacs a llibreries, les agressions... Us hauria de sobtar, com a mínim.
A Catalunya, que teníem diverses especificitats com la llibreria Europa o el 12 d'Octubre, va actuar-se, més enllà de l'independentisme d'esquerres, d'una manera més contundent. Vam ser el primer territori a tenir una Fiscalia de Crims d'Odi. En aquells anys, vivíem alarmats del grau d'impunitat de l'extrema dreta a València. Després, va venir l'Operació Panzer, amb gent armada i parlant de fer caceres. I van quedar absolts pel Tribunal Suprem. Per cert, per la mateixa sala que ara empresona dirigents polítics. Hi havia un risc d'expansió a Catalunya, i nosaltres estàvem atents. Ara bé, després va entrar la visió europea, amb una extrema dreta de vestit i corbata com pogués ser el Josep Anglada, amb Plataforma per Catalunya.
-Hi havia connexions entre la ultradreta catalana i la valenciana?
Hi havia un cert emmirallament: l'extrema dreta catalana volia ser com la valenciana. Especialment, quan España 2000 obté diversos regidors. El Cojo, amb les manifestacions que feia contra la immigració, representava el somni humit de la ultradreta catalana. A Catalunya, s'han fet molts tallafocs, a banda que estaven molt dividits i fragmentats. Ara bé, hi havia relacions entre el Frente Antisistema, els protagonistes de l'Operació Panzer, amb gent de les Brigades Blanquiazules.
-Dos exemples d'impunitat de l'extrema dreta, un al País Valencià i l'altre a Catalunya. D'una banda, les agressions del 9 d'Octubre. I d'altra, la violència ultradretana en els moments més intensos del procés.
Crec que hi ha el mateix pòsit al darrere d'aquests dos exemples que cites. Uns diuen «Guillem, jódete» i els altres diuen «a por ellos». Es tracta d'aquest nacionalisme d'estat que ha derivat en més de 140 agressions des de l'1 d'Octubre. Unes agressions que, cal insistir-ne, s'ha produït en el transcurs de les manifestacions unionistes. Hem vist vidres trencats a Catalunya Ràdio, agressions a immigrants i a periodistes, aquestes brigades d'ultradreta que es dediquen a arrancar llaços grocs a favor de l'alliberament dels presos... I tot això, en un context de banalització, minimització, impunitat i justificació per part del Govern espanyol. La telefonada de Rajoy a l'ultra de Balsareny és l'exemple. En recordo tant del Xavier Vinader, que va complir-se el dilluns passat tres anys de la seva mort... Ell va estudiar-ho perfectament: no es pot entendre l'extrema dreta sense la claveguera de l'Estat. El clima de persecució contra el moviment republicà, contra l'independentisme és molt semblant a la por que aquests grups l'any 1993 volien imposar contra tot el que significava el País Valencià. Només cal recordar la Batalla de València. L'única alternativa que tenen és la por, el sotmetiment i la humiliació.
-Quin impacte va tenir el crim de Guillem Agulló per a l'independentisme combatiu?
De continuïtat de la lluita política davant d'un règim polític que tolerava la impunitat del franquisme. Hi havia un dolor psicosocial inesgotable per l'assassinat del Guillem, però per a molta gent el crim ens va canviar la vida. I ens va fer adquirir a nosaltres mateixa el compromís de no defallir mai en lalluita antifeixista.
-Perquè va convertir-se Guillem Agulló en un símbol antifeixista?
Pel que va significar. La seva mort ens va trencar per dins. Crec que aquell dia tots vam morir un mica. I vam renàixer un altre cop.
-Quines van ser les sensacions després de conèixer la sentència judicial?
Val a dir que durant el judici vaig patir la meva primera càrrega policial. Havia baixat en autobús a Castelló i recordo com nosaltres vam ser a qui ens van controlar i reprimir la policia. L'absolució de la majoria dels responsables i la condemna de Pedro Cuevas, l'assassí de Guillem, va mostrar-nos la impunitat. Va deixar-nos una sensació d'indefensió, d'absoluta vergonya. I també, cal esmentar-ho, de frustració. Vam descobrir que encara quedava molt per fer. La família tenia una mínima aspiració de reparació, de reconeixement. I no va ser així. Només cal veure les hemeroteques d'aleshores. O, per exemple, com van passar 23 anys fins que les Corts Valencianes reconegueren Guillem Agulló per unanimitat. Són molts anys per reconèixer una víctima del feixisme.
-Què vas sentir quan vas baixar a València per assistir a l'homenatge?
Estima per la família. Recordo molt de silenci per fora i, especialment, per dins, i tenir poques paraules, tot i que la família va demanar-me si podia parlar en el seu nom. Tornant, recordo una sensació ambivalent. Però la part bona era que la família després d'anys de lluita contra la llei del silenci, havia guanyat. Amb les paraules del president de les Corts Valencianes expressant «ni oblit ni perdó», crec va tancar-se un cicle. Però no la reivindicació i memòria de Guillem que sempre estarà viva.
"23 anys són molts per reconèixer una víctima del feixisme"| Jordi Play
-Com es recorda la figura de Guillem Agulló a Catalunya?
Forma part del patrimoni i de la memòria de moltes persones, siguin independentistes o no. Forma part d'un patrimoni d'esperança, del país que volem, del país de l'olivera que encara hem de fer. Forma part del nosaltres col·lectiu, del nosaltres majestàtic, i és una referència ineludible pels moments bons i pels dolents. T'empenta a seguir endavant.
-Creus que és un bon reconeixement un passeig al Jardí de Vivers de València en honor a Guillem Agulló, i no un carrer com van reclamar els impulsors de la campanya?
Amb això sempre per respecte i per estima infinita, estaré amb l'opinió de la família.
|
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada