Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 31 de març del 2015

20.000 assistents a la XXVIII Festa per la Llengua a Vila-real - La Veu del País Valencià

FONT: 20.000 assistents a la XXVIII Festa per la Llengua a Vila-real - La Veu del País Valencià

Més de 30.000 persones al primer cap de setmana de les Trobades


Comentaris 3 comentaris     
      
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)

Els Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló, l’entitat d’Escola Valenciana de la Plana Alta i la Plana Baixa, ha conclòs hui el programa d’activitats que han omplert el mes de març d’exposicions, xerrades, teatre, cinema, tallers, cercaviles i el lliurament dels Premis Sambori comarcals a Vila-real com a preludi de la Festa per la Llengua.  És la tercera vegada que Vila-real acull aquest acte d’estima pel valencià de la Plana Alta i la Plana Baixa.


RedactaVeu / Vila-real

Per a Natxo Badenes, president dels Col·lectius per la Llengua i la Cultura de Castelló i vicepresident d’Escola Valenciana: “Les famílies, els docents, els col·lectius i les entitats que participem a les festes lúdiques i reivindicatives d’estima pel valencià som la veu dels qui apuntem a la necessitat d’un nou Govern valencià que garantisca el model de l’escola que volem. La tasca de la Regidoria de Normalització Lingüística de Vila-real és un bon model per a prendre’n nota”. Així mateix, Badenes ha recordat que “les comarques de Castelló han patit durant els últims temps un atac frontal a les unitats educatives en la nostra llengua, els casos de les escoles del centre de Castelló han estat flagrants i alhora, la lluita de les famílies exemplar”.

La Festa per la Llengua s’ha iniciat a les 10 hores  amb la tradicional cercavila dels centres educatius. Les activitats de carrer s’han combinat amb un centenar de tallers i paradetes dels centres educatius, col·lectius i entitats participants en la Trobada de la Plana.

“Hui s’han superat les previsions d’assistència en el paratge de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real. Una festa per la llengua amb el suport de la Regidoria de Normalització Lingüística de Vila-real i dels centres educatius. L’escola i les Trobades són fets importantíssims per a la nostra llengua i estem molt contents de l’èxit de participació ”, Pasqual Batalla, tinent alcalde de Vila-real.

La pròxima Trobada se celebrarà l’1 d’abril a Xèrica, el que serà la primera festa pel valencià a l’Alt Palància, una comarca considerada de zona castellanoparlant, però on les famílies consideren que no per això els seus fills i filles han d’estar privats de rebre ensenyament plurilingüe en valencià. Per a Escola Valenciana, aquesta Trobada de l’Alt Palància ha suposat un gran pas endavant en la reivindicació del dret de totes les valencianes i els valencians a optar per l’ensenyament en valencià independentment de la zona on visquen.
 

 

Context de canvi
 
L’última vegada que la Festa per la Llengua va passar per Vila-real la situació era ben distinta. Parlem de l’any 2010 i Alejandro Font de Mora, veí de la ciutat, era conseller d’Educació. Entre d’altres mesures, intentava incorporar el xinés mandarí a les escoles mentre atacava frontalment els programes en valencià. Va ser aleshores quan Escola Valenciana va crear el lema ‘Sí al valencià’ que encara perdura.
 
La Festa per la Llengua de la Plana Alta i la Plana Baixa de 2015 se celebra en un context de canvi. Des d’Escola Valenciana es considera que el període que va iniciar d’atac al valencià Alejandro Font de Mora l’ha completat Maria José Català i ha estat un cicle molt dur per a l’ensenyament plurilingüe, de qualitat i en valencià.



 
“Amb el Sí al valencià vàrem aturar el decret de Font de Mora, amb l’Escola que volem tenim com a objectiu potenciar un canvi sempre en positiu al sistema educatiu valencià de cara al curs que ve”, ha declarat el president d’Escola Valenciana. Vicent Moreno ha apuntat amb aquestes paraules la necessitat d’impulsar una Llei Educativa Valenciana i de desenvolupar com cal la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
 
Per a recuperar un sistema educatiu digne, competent i que assegure la qualitat educativa a l’alumnat valencià, Escola Valenciana compta amb un document obert anomenat ‘Model de l’escola que volem’. Aquest document traça les línies educatives per recuperar l’escola i la llengua a l’escola. A principis del mes de maig el document quedarà tancat amb les aportacions de diferents agents de la comunitat educativa que s’hagen inclòs i serà un model que tindran als seu abast tots els partits polítics de cara al nou govern que es configurarà a la primavera.

Trobades per a l’escola del Segle XXI


Comentaris 2 comentaris     
      
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (8 vots)

Fotos: La Veu del País Valencià
Foto: La Veu



Etiquetes
Escola ValencianaLlengua,Trobades 2015
Per a tots els agents socials preocupats per l’educació del poble valencià, resulta evident que les actuacions dels poders públics en els darrers anys han anat configurant un model d’escola retrògrad pel que fa a la ideologia que el sustenta, antiquat en continguts i propostes pedagògiques, que margina el valencià com a llengua pròpia del país, que promou interessos econòmics i ideològics en contra d’una escola pública i laica, amb edificis i instal·lacions insuficients i inadequats i retallades escandaloses en recursos humans i materials. La situació s’ha fet insostenible excepte, és clar, per als qui es beneficien d’aquest model.

És hora ja que entre les persones més conscients i preocupades per l’educació es puga obrir un debat en el qual puguen participar tots els sectors implicats —famílies, professorat, forces polítiques i sindicals, ciutadans, etc.— per tal de consensuar i assumir un model diferent d’educació, dotar-lo dels recursos humans i materials necessaris, aplicar-lo amb el compromís i suport de tots i cadascun dels ciutadans i institucions, i fer-ne un seguiment continuat per tal que avance en línia amb el consens adoptat.
 

Aquest és l’objectiu que planteja Escola Valenciana. Un debat enriquidor que permeta construir l’escola valenciana del segle XXI que necessitem. I aquest camí, aquest recorregut té una primera estació en les Trobades d’aquesta primavera. Unes festes d'estima per la llengua que acompleixen 30 anys i que faran eixir al carrer més de 200.000 persones per portar a la seua samarreta i al seu cor el lema l'Escola que volem i que té significats ben contundents: L'escola que volem en referència a l'escola que ens estimem. L'escola que volem referida al model d'escola en valencià al qual aspirem. L'escola que volem com a sinònim de desig de canvi, allò al que cal que estiga atent el govern de la Generalitat Valenciana que es configure a partir del 24 de maig.

Les Trobades, a hores d’ara, reivindiquen una nova escola per al segle XXI basada en uns trets fonamentals que cal fer realitat dia a dia en les aules amb els recursos adequats. Una escola plurilingüe i intercultural. Valenciana. Pública, gratuïta i laica. Inclusiva. Democràtica. Oberta i participativa. Crítica, creativa i innovadora. Compromesa amb l'entorn local i global. Coeducadora. Humana. Una escola que ha de dir prou a les imposicions, a les discriminacions i precarietats, a les retallades i a les ocurrències de portes tancades i autoodi.
 



Després de dècades, ha arribat l'hora de fer efectiva la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià i de crear una Llei Educativa Valenciana que garantisca la millor educació possible al nostre alumnat. El desenvolupament jurídic és fonamental per a normalitzar el valencià tant a l'escola com al carrer. És per això que és necessari establir el requisit lingüístic en la funció publica, tindre una radiotelevisió pública, de qualitat i en valencià o promoure la cultura en la nostra llengua.

Quan a les Corts Valencianes el PP aprova la nefasta i traïdora Llei d’Identitat Valenciana, s’oblida de les Trobades com a referent de normalització del valencià com a llengua pròpia. La tasca d’Escola Valenciana és impagable i ja veurem si algun dia pot estar reconeguda per la Generalitat Valenciana al mateix nivell que la reconeixen milers i milers de famílies valencianes. Però no hi ha cap problema, les Trobades 2015 són més que mai l’altaveu de les demandes de les comunitats educatives d'arreu del País Valencià i fan paleses les reivindicacions de les persones compromeses que aspirem a una societat millor.
 
Per totes aquestes raons, espere trobar-vos a les Trobades i Festes per la Llengua.

dilluns, 30 de març del 2015

La supervivència del País Valencià segons Joan Fuster


FONT: La supervivència del País Valencià segons Joan Fuster - Francesc Viadel - La Veu del País Valencià. 
Estellés amb Fuster i Valor en l'acte d'homenatge
de Borrianenca de Cultura a les Forces de la Cultura
del País Valencià, 1979
Foto: Butlletí Buris-ana
Un matí remenant en una de les cistelletes que la llibreria Rodés del carrer Banys Nous de Barcelona sol col·locar a la porta de l’establiment, vaig trobar un volum del Recull de contes valencians que Albertí editor va publicar el juliol de 1958 amb un pròleg de Joan Fuster. El llibret, amb coberta de Ramon Rogent representant un escarransit mapa del país atrapat entre una palmera, l’efígie de la Dama d’Elx i una mena de criatura marina en top-less, dormia al costat d’un exemplar de Cor al nu de l’escriptor Miquel Adlert i Noguerol editat per Moll el 1956 i d’altres títols igual de curiosos pertanyents a la Col·lecció Popular Barcino, com ara la biografia de sant Vicent Ferrer escrita per Francesc Almela i Vives el 1927 en un català de pura orfebreria lingüística. El 1958 encara faltaven dènou anys perquè Adlert confessara que havia caigut en l’engany de la “catalanisació” i començàs a somiar  gramàtiques del valencià igual d’embogides que un “caloret d’hivern”. Tampoc no hi havia cap ràdio ni televisió que parlara català –ni ací ni allà- i suposem que Eliseu Climent encara assistia al ball setmanal de Lo Rat juntament amb d’altres joves cridats a trencar el gerro xinés de la valencianitat llorentina a colps d’utopia nacional. Aquest era el context de pura desolació en què treia cap aquell grapat de narracions que havia costat dos llargs anys de reunir.

Entre d’altres, el Recull valencià aplegava contes d’Adlert i del seu inseparable Xavier Casp, d’Estellés, Maria Beneyto, Josep Iborra, Ernest Martínez Ferrando i Francesc de Paula Burguera. Segons el prologuista El lector –el català, quin si no?- havia de trobar en el llibre, “un mostrari de guanys, d’intents i de promeses”, l’equip de la narrativa “militant” valenciana.  Irònicament, com no podia ser d’una altra manera, advertia que la seua intenció no era fer un pròleg d’un recull que no havia tingut temps ni de llegir, sinó la d’introduir els possibles lectors en els problemes del recull mateix. D’entrada, la primera dificultat que apuntava no era l’estrictament literària sinó la sociolingüística. Així doncs, l’assagista plantejava cruament les “decididament poques possibilitats” de la “supervivència cultural” de la llengua al País Valencià, un problema al qual atorgava una “importància nacional”. No cal dir, que parlar en termes de supervivència cultural del valencià i problema d’abast nacional, entranya uns matisos interessantíssims com el lector més suspicaç ja haurà caçat.

Un altre problema era el de la manca d’un mercat de llengua, en la pràctica inexistència, deia Fuster, d’un “comerç literari fecund” entre una i l’altra riba del Sènia. En aquest punt, hi havia hagut de la banda valenciana “reserves i recels” i de la del Principat, “imprevisió i desdenys” tot i que des de mig segle endarrere s’havien mantingut uns corrents seriosos –i minoritaris- de relació literària entre Catalunya i el País Valencià. I per si no fóra prou, encara calia comptar amb l’absència d’un públic valencià per a la prosa atès que el país no havia comptat, com en el cas de Catalunya, amb “l’acció decidida cívica i unànime” a favor de l’idioma en les escoles o en els diaris. D’altra banda, sense indústria editorial i sense ni tant sols el consol de la visibilitat –publicitat en deia el de Sueca-, l’escriptor valencià ni tenia obra a punt ni “gana real d’escriure-la”. El cas és que Fuster descansava part de la solució a tots aquests problemes en l'obstinació, en el voluntarisme dels mateixos autors i en el fet que aquests temptaren de trobar uns lectors a casa publicant en les editorials de Catalunya i Balears, les úniques amb recursos i possibilitats en comparació al que es podia trobar a València. D’altra banda, el fet de publicar fora, de confrontar-s’hi als escriptors catalans, obligaria els autors valencians a superar el que havia estat fins aleshores una prosa “una mica desansiada en els temes i en la realització, petita i trivial”. Definitivament, la difusió del llibre en català al país no dependria exclusivament de la inclusió d’autors valencians en els catàlegs editorials “barcelonins” o “mallorquins” però facilitarà molt les coses.

Més de mig segle després d’aquell Recull, alguns dels problemes continuen igual de vigents. El problema ja no és la nòmina d’autors ni el nivell de qualitat, ni tan sols –i ací vull ser molt optimista- la presència de narradors valencians en el mercat catalunyés amb noms com els de Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli, Martí Domínguez o Joan Francesc Mira. Tampoc ho és el repertori temàtic malgrat l’excés de llibres adults que han estat escrits pensant en el mercat captiu de les aules dels instituts, ni encara menys la qualitat dels textos tot i l’abundància en les col·leccions d’autèntiques celebracions de la joia de la gramàtica sense ni un bri alè literari. Mai com ara havíem comptat tampoc amb una nòmina tan extensa de narradors solvents dels quals cal mencionar, entre unes quantes desenes més, els noms de Josep Lozano, Francesc Bodí, Octavi Monsonís, Rafael Gomar, Xavier Aliaga, Vicent Ortega, Joan Garí, Toni Cucarella, Anna Moner, Josep Franco, Manel Alonso, Esperança Camps o Joan Olivares. Fins i tot hi ha el que podríem titllar, exagerant la nota, d’una indústria del llibre. La gernació de novel·listes ha anat de la mà de la dels poetes, de la dels assagistes, de la dels músics i, fins i tot, de l’existència d’unes primeres generacions de ciutadans educats en valencià. La suma d’elements pot arribar a generar la il·lusió que hi ha un cert ambient encara que a anys llum, és clar, del de Catalunya i no diguem ja del de París, Londres, Helsinki o Liubliana.  

El problema de fons, el drama, continua sent la falta d’una “acció decidida cívica i unànime” a favor de l’idioma en tots els àmbits de la vida pública. Ben al contrari, els darrers vint anys han estat anys de destrucció sistemàtica de les possibilitats d’aquella supervivència cultural de la llengua al país a què es referia Fuster. Vint anys que cal afegir-los als altres quasi vint més de desinterès suïcida per part de les institucions valencianes. És evident que sense mitjans de comunicació, amb el valencià tocat de mort a l’escola pública i inexistent en l’escola privada, amb un procés de substitució accelerat per la globalització, les perspectives de futur del valencià com a llengua de cultura no poden ser més desesperançadores i això malgrat l’extensa llista d’escriptors, músics o d’altres militants de l’idioma. La qüestió és saber a qui li toca engegar aquesta “acció decidida cívica i unànime” sense la qual no hi ha gaire cosa a fer. Saber com s’hauria d’articular justament ara que tenim la soga al coll i que potser sabem com de limitada o d’hostil és la voluntat política del país i la poca importància que té una autonomieta quan s’hi posa a tallar bacallà un senyor ministre qualsevol. D’on no vindrà la solució és de cap cancelleria forana. Així les coses, entre conte i conte, entre poema i poema, no estaria de més rellegir amb deteniment els nostres millors sociòlegs del llenguatge... Aracil, Ninyoles, Pradilla, Conill, Viana, Mollà... començar a rumiar-nos l’assumpte molt seriosament pensant, com va escriure Fuster, que el problema valencià no és estrictament literari, ni de segon ordre, comarcal i intranscendent. Reflexionar sobre “què ha significat i què pot significar per a la nostra vida col·lectiva, un País Valencià recobrat i solidari”.
Francesc Viadel

Francesc Viadel logo rss


diumenge, 29 de març del 2015

VOLEM VEURE EL 3/24 I EL SÚPER 3/33


27 de març de 2015    DRETS SOCIALS I LINGÜÍSTICSOBRA CULTURAL BALEAR I SOCIETAT CIVIL
FONT: 
http://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/?p=270497
Perlalliureleccio

L’Obra Cultural Balear denuncia la possible desaparició dels canals 3/24 i el Súper 3/33 el proper dimarts 31 de març si el Govern de les Illes Balears no ho impedeix. Aquesta desaparició no respondria a criteris tècnics, com ha dit reiteradament l’executiu, sinó a una decisió política. L’entitat recorda que, el mes d’octubre de l’any passat va presentar una proposta per garantir la recepció plena a les Illes Balears dels canals de televisió en català. En aquell moment, el Govern balear va canviar el canal pel qual emetia el 3/24, i l’OCB ja va advertir que amb la reducció dels múltiplexs autonòmics per part de l’Estat la recepció d’aquests canals perillava.
La proposta presentada per l’entitat, tècnicament viable, defensava utilitzar els canals insulars, actualment desocupats, per garantir l’arribada amb bona qualitat de tots els mitjans de televisió públics en català. L’entitat reitera que no hi ha cap dificultat tècnica que ho impedeixi, n’hi ha prou que el Govern arribi a un acord amb els Consells Insulars, i això només és una qüestió de voluntat política. L’informe es pot veure aquí: http://ocb.cat/index.php?noticia=3391
Amb la desaparició d’aquests canals, si s’arriba a produir, finalitzaria una legislatura negra pel que fa a l’ús del català en els mitjans audiovisuals. Una legislatura que va començar amb el tancament de Ràdio Televisió de Mallorca, va continuar amb la desaparició del català a les sèries i pel·lícules de producció aliena d’IB3 –que va posar fi a la llibertat que els espectadors tenien de triar la llengua de la seva preferència. A això s’hi han afegit posteriorment la degradació del model lingüístic i la banalització i folklorització de la cultura mallorquina que ha promogut la cadena de televisió pública. Una trajectòria de menyspreu envers la llengua pròpia que podria culminar amb la desaparició del 3/24 i del Súper 3/33. Si no hi ha una decisió política que ho impedeixi, els ciutadans d’aquestes illes podran continuar accedint, a partir del proper 31 de març, a tot tipus de continguts audiovisuals en castellà, fins i tot de canals de dubtosa qualitat, però es veuran privats de la prop de la meitat de la programació en l’idioma propi de les Balears.
És per tot això que l’Obra Cultural Balear convoca una acció per al properdijous, 2 d’abril, a les 12.00 hores, davant el Consolat de la Mar. Lentitat fa una crida als ciutadans a assistir-hi per reivindicar la nostra llibertat de veure tots els canals de televisió en la llengua pròpia. Per la lliure elecció de llengua, volem veure el 3/24 i el Super 3/33.

dissabte, 28 de març del 2015

ILLENCS. COMUNICAT

[COMUNICAT]

L'any 2012, com a reacció a la nova llei de funció pública del govern Bauzà, és creà a Barcelona el col·lectiu Illencs pel Català. Aquest col·lectiu va organitzar el 23 de març de 2012 una manifestació de gairebé 3.000 persones pels carrers de Gràcia en defensa de la llengua i la cultura comunes de les Illes i, així, traslladar el conflicte a la ciutat comtal, la qual compta amb una gran massa d'illencs i illenques instal·lades per motius estudiantils, laborals i/o familiars. A banda de la manifestació vam poder comptar amb la visita d'una membre del GOB Menorca i duguérem a terme una xerrada on hi van participar més de dues desenes de persones.
Posteriorment, el febrer del 2014, s'organitzà també des del col·lectiu l'homenatge a dos poetes oblidats per les institucions illenques i peninsulars com són Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Marià Villangómez. Gràcies al micromecenatge i el suport de moltes persones es va poder dur a terme un acte que va omplir el Centre Artesà Tradicionàrius, també al barri de Gràcia. L'acte va comptar amb la presència de desenes d'artistes i persones vinculades al món de la cultura que van recordar i reivindicar aquests dos grans escriptors i poetes.
Passat més d'un any després de la darrera activitat del col·lectiu, els illencs i illenques residents a Barcelona hem decidit reformular i repensar el col·lectiu. Consideram que és molt important fer de corretja de transmissió entre les Illes i la resta de territoris dels Països Catalans i que tot el que passi allà arribi i sigui entès aquí, no només els atacs a la llengua i la cultura pròpies (que també), sinó els atacs contra tot allò que ens fa ser el que som: l'educació, la sanitat, l'habitatge , els serveis socials, el territori... Per això i perquè els atacs a aquests diferents eixos es succeeixen a la resta del país – ja sigui per atacs de l’Estat o dels governs autonòmics i/o locals – consideram que es també una feina imprescindible la de posar en contacte i en comú les diferents lluites a casa nostra, per construir entre tots i totes els Països Catalans. La denúncia, la resistència i la construcció per tal de defensar i recuperar ca nostra i la nostra gent.
Uns àmbits tocats de mort per part del govern Bauzá però que no per això deixarem de denunciar. Denunciar-ho per recuperar i defensar ca nostra i la nostra gent.
El canvi més significatiu serà el canvi de nom. Illencs pel Català passarà a dir-se Illencs, i hi afegirem l'àmbit que treballem a cada moment (Illencs pel Territori, Illencs pels Drets Socials, etc.). Amb aquest canvi volem deixar palesa la nostra intenció d'anar més enllà i no defallir en la defensa d'allò que creiem just.
Finalment, us instam a estar pendents de les properes convocatòries i a seguir-nos a les xarxes socials Twitter i Facebook per tal que us assabenteu de totes les activitats i accions que pensem dur a terme.
Illencs, 27 de març de 2015

divendres, 27 de març del 2015

Balears perdrà més canals catalans | El Temps

FONT: Balears perdrà més canals catalans | El Temps


MIQUEL PAYERAS 26/03/2015
Si res no ho impedeix, aquest pròxim 31 de març les Illes deixaran de rebre els canals de Televisió de Catalunya 3/24 i Super 3/33

P
er suposat els motius són "estrictament tècnics", diu el Govern de les Illes, del PP. Argumenta que la normativa estatal que entrarà en vigor a les 0 hores de l'1 d'abril, que imposa la cessió d'un múltiplex a cada comunitat autonòmica -degut al que se'n diu la implantació de la tecnologia 4G-, no es pot botar de cap manera. Per tant, un dels múltiplex dels que gaudeix la Comunitat balear haurà de ser necessàriament sacrificat. Això significa, clar i llampant, que dos canals catalans, el 3/34 i el Super 3/33, deixaran de se rebuts a les Illes a partir de la data esmentada.

Des de la coalició econacionalista Més no s'acaben de creure que el sacrifici obeeixi exclusivament a "raons tècniques" i asseguren que existeix "intencionalitat política". Però el representant del PP a la comissió parlamentària d'Afers Institucionals, Alejandro Sanz, fent de portaveu fàctic de la Direcció General d'Innovació del Govern, assegurà fa uns dies que "no hi ha cap tipus de raó que no sigui la tècnica". Segons asseverà, l'executiu "ha fet el possible perquè no es perdés la recepció de TV3", inclús a costa "de la qualitat d'IB3" -ja que comparteixen múltiplex- però que "no pot ser seguir fent el mateix" amb els altres dos canals perquè "al cap i a la fi IB3 és la nostra televisió, la que veu cada dia més i més gent i, en canvi, en el que portem d'any 2015, el canal 3/24 té una quota d'audiència diària mitjana a Balears del 0,1% i el 3/33 del 0,2%, respectivament", venent a dir amb això que el sacrifici no és tant important. 

En els pròxims dies és previst que es reuneixi novament la mesa tècnica que estudia els canvis que s'han de fer i a la qual l'oposició podria plantejar alternatives. Si no és així, o bé si les planteja però el Govern no les accepta, a la mitjanit del 31 de març les Illes Balears perdran la recepció dels dos canals televisius catalans esmentats. 

dilluns, 23 de març del 2015

Aquí només hi pot haver una llengua nacional. (Jordi Solé i Camardons - socilingüista)

FONT: Jordi Solé i Camardons: “Aquí només hi pot haver una llengua nacional, que és el català” | L'estenedor

Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959) és un dels socilingüistes més prestigiosos dels Països Catalans. Catedràtic de llengua catalana a secundària, ara és el director de Voliana Edicions. Aquests dies ha estat a Manacor per presentar l’exposició 1714-2014, una llengua cap a la llibertat.

Jordi Solé Camardons
Què és i com neix aquesta exposició?

La primera edició es va inaugurar l’any 2008 a la seu de l’IEC. Sorgeix d’una idea de la FOLC. Es tracta d’una exposició d’una quinzena de murals que reflecteixin la realitat i la vitalitat de la llengua. Volia anar més enllà del típic debat. Tendim a fer una qualificació molt psicologista de l’estat de la llengua: optimista i pessimista, o dit d’una altra manera, l’opinió dels crítics versus l’opinió dels cofoistes. El que jo volia era no amagar la realitat dels aspectes que no funcionen però mostrar alhora l’enorme potencial que tenim. No som una comunitat lingüística petita. El 98 per cent de les llengües del món són més petites que la nostra. A l’àmbit d’internet som dels primers del món, els quinzens a la Viquipèdia, els dinovens en nombre de pàgines, per davant fins i tot de llengues amb estat propi. I nosaltres no és que no en tinguem, d’estat, sinó que el tenim en contra, un estat molt agressiu contra la nostra llengua. I no obstant això, si ens comparem amb trenta anys enrere, hem fet avenços com a societat civil, com per exemple amb la catalanització d’alguns diaris com El Periódico, La Vanguardia. I ara ens ataquen molt més que trenta anys enrere, els atacs són per liquidar-nos, ara ja es diuen: “A veure si els podem aixafar completament”.
En quines fonts t’has basat per elaborar els murals?
Una mica de tot: hi ha estudis de la Direcció General de Política Lingüística, de la Plataforma per la Llengua, estudis de collita pròpia… Has de tenir present que porto tota la vida recollint material, tinc vint llibres publicats i la majoria són de sociolingüística. A més, hi ha hagut una feina d’actualització. A la primera versió de l’exposició criticàvem per què La Vanguardia era tan covarda de no fer l’edició en català. Això ara ja ho hem pogut llevar. I en el cas de les Illes, hi hem incorporat el moviment dels docents.
Ja sé que no t’agrada el psicologisme en aquesta qüestió, però quin és vertaderament l’estat de salut de la nostra llengua?
Aquesta exposició és per això. Aquesta pregunta és impossible de contestar. A la justícia hi ha hagut una reculada brutal. S’havia arribat a nivells del 30 per cent en català. Ara estan al 18 per cent. Aquestes dades són al Principat. A la resta del territori són encara pitjors. En canvi, en premsa escrita el salt a favor del català ha estat enorme. Per territoris, a la Franja de Ponent ja no podem dir que el 98 parla català perquè la llengua hi ha fet una reculada molt gran i pot arribar-hi a desaparèixer d’una manera ràpida. A la Catalunya Nord va resistint. I a les ciutats valencianes continua la reculada a les ciutats, però es manté molt forta a les comarques. A les Illes, es detecta un retroces entre la joventut. Però al mateix temps sabem que un quinze per cent de pares que reberen el castellà com a primera llengua que ara transmeten el català als seus fills. Territorialment es detecten focus de gran progressió a les comarques centrals, com Osona o Girona, on es poden sentir amb tota naturalitat nens magrebins jugant pel carrer entre ells en català. I tanmateix, el context íntegre, i altres contextos continuen posant-ho molt difícil per usar normalment el català. Pots torbar-te un barri de la Seu d’Urgell que no està integrat. Però sempre veig les escletxes de catalanització, de vegades més simbòlica, o una certa estimació pel país, o pel futbol… l’adhesió a l’independentisme. Jo no sóc ni pessimista ni optimista. Per dir-te una cosa, aquests dies per Mallorca, m’he fet un fart de sentir català entre Manacor i Palma, en les meves converses, però també pel carrer. I en canvi, he entrat a dinar a la Caixa i ens han servit en castellà i ens han donat la carta en castellà, que és un fet ja molt estrany al Principat.
Els catalanoparlants hem superat l’autoodi?
Ja no existeix la divisió entre catalanoparlants. En alguna mesura, tots som catalanoparlants, catalanoescoltants, catalanoentenents. Aquí no hi ha castellanoparalents purs, els castellanoparlants és una població molt reduïda. La marca queda diluïda. I sí, s’ha avançat molt en autoestima, però queda molt camí per fer. L’endemà de la independència, l’avanç de l’autoestima serà brutal en mesos. S’ha superat l’autoodi més exagerat, el que va definir el Ninyoles. El més gruixut de l’autoodi potser s’ha superat, però tenim encara sobretot el topall de les actituds lingüístiques. Encara només som el 8 per cent de la població els qui mantenim sempre el català en la nostra vida diària. Més enllà d’aquest vuit per cent, en alguna mesura hi ha autoodi. Aquella gent que compren el diari en català i miren TV3 però es passen al castellà, potser no viuen un autoodi en estat pur, com els dels valencians que parlaren als seus fills en castellà els anys cinquanta i seixanta. Aquí hi ha hagut mobilitzacions, la reivindicació del dret a decidir… i tot això és una mostra d’orgull, d’augment de l’autoestima i de pèrdua de la por.
Si Catalunya és independent el català ha de ser única llengua oficial?
És un tema fotut. Això ho han de decidir els representants del Parlament de Catalunya que hi hagi en el seu moment. És un error avui començar el debat dient que català i castella seran cooficials. O, simplement, potser no cal parlar d’oficialitat. Aquí només pot haver-hi una llengua nacional, que és el català. Estic en contra de la cooficialitat, i també del fet que avui ja es plantegi en aquests termes. El bilingüisme mena a la mort de la llengua més feble. I no està clar que amb un estat propi el català fos la llengua més forta. La gent no canviarà els hàbits lingüístics. Aquest progrés serà molt lent i no l’afavorirem amb aquesta postura de la cooficialitat. La llengua de l’estat català és el català.
Quina incidència hi pot tenir el procés d’independència de Catalunya en la salut de la llengua a la resta del territori? N’hi ha que pensen que l’agressivitat espanyola serà encara més forta. D’altres, en canvi, hi veuen una possibilitat de cooperació i suport per part del Principat que enfortirà llaços d’unió i salut lingüística.
Qualsevol resposta és política ficció. Pel meu tarannà i per l’experiència que tinc: si l’Estat espanyol després del que ha passat a Catalunya no sap fer una reflexió que tot el que ha fet ha afavorit la independència de Catalunya, voldrà dir que no hauran entes que si encara agredeixen més aquests territoris tindran una resposta, perquè veuran el model de Catalunya i els que avui encara no són independentistes potser demà s’hi tornaran. L’Estat espanyol seria molt estúpid de repetir els mateixos errors. I tant si fan una cosa com si fan l’altra, la restat de territoris hi sortiran guanyant.
Les ànsies per la preservació d’una llengua es poden comparar a les accions ecologistes per preservar un entorn o una espècie determinada? L’ecosistema lingüístic és comparable a l’ambiental?
En el meu diccionari de sociolingüística ja vaig definir el terme “ecoidiomàtica”. Demano al lector que llegeixi la definició que en faig. A nivell nacional, de comunitat lingüística, a nivell mundial, no podem parlar d’una ecoidiomàtica si no ho contemplem a nivell internacional. Per exemple, sóc crític amb l’acriticisme envers l’anglès, i en aquest sentit defenso més els esperantistes catalanistes. Que avui tothom hagi de saber anglès és el mateix que al segle XV tothom hagués de saber castellà. Cal que seguim, per exemple, la proposta de Til Stegmann, i que desenvolupem estratègies per conèixer i fomentar la intercomprensió entre parlants de llengües de la mateixa família. És absurd que un portuguès i un francès per entendre’s hagin de parlar en anglès. I no pot ser que els catalans desconeguem el francès. Qui ha decidit que l’anglès és la llengua no sé què? Això forma part d’aquesta ecoidiomàtica. No pot ser que pretenguem normalitzar això amb aquestes disfuncions ja regalant que unes llengues han d’estar per sobre de les altres.