L'antropòleg i escriptor reflexiona sobre els canvis polítics del país i repassa la seua trajectòria
|
Fotografia: Prats i Camps. |
[Aquesta entrevista, publicada originalment el gener del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]
Aquesta entrevista l’hem ajornada un
parell de voltes. Per problemes d’agenda, la primera, i per aquells aiguats de
desembre, la segona. Hem quedat a la cafeteria de l’Octubre CCC de València, una
mena de punt de trobada, d’oficina, de lloc on es reuneix amb la gent. Joan
Francesc Mira arriba amb el temps just. Atrafegat. Després de l’entrevista ha
d’anar a fer una conferència a la universitat. Té setanta-set anys, un triple
bypass coronari i ‘un cert distanciament de si mateix’. Ho diu i
formula així la frase quan li demanem si li agraden els homenatges com
l’exposició que ha muntat el Museu Valencià d’Etnologia, o com el lliurament, fa
unes setmanes, de la medalla de la Universitat de València.
Demanem un cafè i una aigua i ens diu que,
fa trenta-cinc anys, els responsables de Cultura del govern de Joan Lerma no li
van deixar muntar el museu com ell volia, modern i a l’europea. Parlem del país,
és clar. Del País Valencià. Del govern, que fa coses però es veuen poc i de la
maquinària administrativa, que és lenta i feixuga. I parlem del procés,
del futur, perquè del passat en vol dir poques coses. Diu que quan es trobe amb
força i amb ganes reprendrà l’escriptura de la ficció o l’autoficció, o les
memòries. Potser a partir d’on va deixar aturat El tramvia groc.
—Què és el País
Valencià?
—[Riu.] I jo
què sé! M’he dedicat tota la vida a intentar esbrinar-ho i encara no ho sé. És
una cosa complicada. Ni sí ni no. Ni fet ni desfet. Ni acabat de fer ni acabat
de desfer. Sobretot, no acabat de desfer… I mira que ho han intentat. I mira que
els valencians hem intentat desfer-nos a nosaltres mateixos i sembla que ni
l’Espanya castellana ni nosaltres mateixos no hem aconseguit desfer el país,
desfer les bases. Allò que diríem en vocabulari clàssic ‘la substància del
país’, perquè encara queda una bona part d’eixa substància. És una possibilitat
de país frustrada fins a un cert punt, però encara perfectament
recuperable.
—Per on ha de començar aquesta
recuperació?
—Fa molts
anys que ha començat. Aquesta recuperació va tenir l’inici en el primer terç del
segle XX i a partir dels anys seixanta hi ha hagut un nucli de gent que s’ha
anat eixamplant i que ha anat buscant eixa recuperació en el terreny
intel·lectual que és el que havia fallat sempre. Fuster era de la generació
anterior. Eren ell i dos o tres més. Molt importants, essencials, però eren ell
i dos o tres més. Per primera vegada, als anys seixanta apareix una generació
que comença per un principi que és important i que no havíem tingut mai, que és
el de la solidesa intel·lectual. Solidesa vol dir gent que té una formació: hi
ha historiadors, hi ha sociòlegs, hi ha economistes, hi ha gent que sap molt bé
què és la política, i hi ha gent ideològicament molt convençuda i subjectivament
molt compromesa vitalment. Hi ha hagut una gent que ens hem compromès la vida
pel país. Això no havia passat mai i és un prodigi.
—I ara on som? Darrere aquesta
gent de qui parleu, entre els quals vós, hi ha una generació formada i
compromesa que agafe el relleu amb
consistència?
—Cada
època és el que és i dóna el que dóna. Els anys seixanta i setanta no són els
anys 2000 i 2010. La gent que ara té menys de cinquanta anys, la generació que
ha vingut darrere de la nostra, són diferents. S’han trobat moltes coses ja
fetes i la possibilitat de fer-ne més. Quan érem molt pocs, crear una mínima
xarxa ideològica o doctrinal de gent convençuda, de gent activa, de gent
militant ja era molta faena, perquè no s’havia tingut mai. Però és que
moltíssima gent no sabia de què anava això, ni havien sentit mai l’expressió
‘país’ ni ‘País Valencià’ ni ‘llengua pròpia’. Aquest país, durant segles i
generacions i generacions, ha viscut, s’ha educat i ha pensat exclusivament en
termes espanyols. La gent que ara té menys de cinquanta anys que són a la la
primera fila tant des del punt de vista acadèmic com polític, és una gran
novetat. Aquesta generació té pares. Jo no en tenia. La meua generació
no tenia pares. A Catalunya, fins i tot a Mallorca, tenien
pares, tenien la generació anterior, l’anterior i l’anterior… Tenien
pares, avis i besavis i ací no. Fuster era d’una
generació anterior a la meua i el vèiem més com un germàgran,
excepcional. Nosaltres ara ja som pares i comencem a ser avis.
Això és molt esperançador per a mi.
—Parlem en termes de construcció de país. Aquestes
persones que ara tenen quaranta anys o cinquanta, que estan en institucions, que
tenen poder, construeixen el país?—Construir què significa?
Construir és una cosa molt lenta. Primer has de tindre un projecte. Has de
tindre un plànol. Després has de reunir els materials i després començar a fer
els fonaments i anar fent. En quin estat d’eixa construcció som? Perquè hem de
parlar de construcció i no de reconstrucció. Els materials els tenim; si no, no
podríem fer res. La idea la vam posar nosaltres, però sense materials no hauríem
pogut fer res. La meua generació vam tindre un projecte. La gent que hi ha ara
comença a construir, però això és lent. Paciència i faena quotidiana. I no voler
fer grans prèdiques ni grans proclames perquè després no portes ningú darrere. A
vegades volent injectar un determinat virus en un cos que no està preparat es
produeixen anticossos, i moltes vegades la gent queda vacunada contra això que
tu volies inculcar.
—N’hem comès algun d’aquests
errors?
—I
tant!
—Com ara
quin?
–Per exemple
voler córrer molt més que el que el conjunt d’aquesta societat, ni tan sols una
minoria del 10%, 15% o 20%, estaven disposats no només a seguir-te, sinó a
entendre’t. I quan vas davant amb una bandera i un tambor i corres molt arriba
un punt que et gires i darrere no hi ha ningú.
—Parlem de velocitat. Aquest any i
mig llarg de govern del canvi al País Valencià, ja comença a notar-se? Fa coses
per construir el país?
—Es nota i passen coses, però s’hauria de notar molt més.
S’haurien de fer més coses i més visibles. Jo reconec que és complicat, que hi
ha moltes dificultats, i una qüestió de què no es parla però s’ha de dir és que
hi ha molta gent que no estava preparada, que no hi tenia experiència. Són gent
jove, que en tot cas havia estat en un ajuntament, però poca cosa més. Ara tenen
càrrecs, l’un és conseller, l’altre és director general, i es troben dins una
administració que és molt dura i molt complicada. L’aparell de govern és tota
una maquinària que si no la coneixes molt bé et bloca moltes coses.
L’administració té tendència a la lentitud i a la multiplicació d’engranatges.
Això ha de passar per tal control i per tal comissió i per tal no sé què… Si et
descuides, una cosa que vols fer, que penses que en una setmana estarà feta, et
costa un any. Jo espere que a partir d’ara es note molt més. Ara que tenen una
miqueta de rodatge.
—Què trobeu a faltar que ja s’hauria d’haver
fet?—Conteste el que conteste a aquesta pregunta, més d’un es
molestarà. Una part important és comunicació activa. Reconec que no tenen els
mitjans. Per moltes complicacions que ara no vénen al cas, però crec que tenen
part de culpa els mateixos membres del bi-tripartit o el bipartit i mig o la
cosa que siga que ens governa, han sigut massa lents en el tema de la
radiotelevisió. Hi ha hagut dificultats que no han tingut l’habilitat de
solucionar. I fins i tot allí dins n’hi havia que no estaven gaire convençuts
que això era tan important. Ha sigut massa lent. Això és un mitjà de comunicació
molt important. No per a fer-se propaganda, sinó per a comunicar. Premsa
favorable en tenen molt poca i la poca que hi ha té molt mala llet. Reconec que
és difícil comunicar. Però, i el que podríem dir la militància dels partits? I
dels sindicats? I les entitats col·laboradores? Com és que no s’han mogut molt
més per arribar a la gent? Hi ha milers de persones que no solament han votat
sinó que són simpatitzants actius, que són afiliats… Són molts milers,
m’agradaria veure’ls difonent opinió. Fins i tot en tertúlies personals…. No
arriba l’opinió. Parles amb gent i de la majoria de coses que es fan no se
n’assabenten. Està bé que la nostra vice-presidenta vaja a Madrid a la Sexta a
fer les seues tertúlies, però això no és prou. Jo parle d’informació, no de
propaganda. A més, és molt fàcil, pecar d’una certa autosuficiència, pensar que
un és molt progre, que té les idees molt clares, i que, per tant, el que
decidisca estarà ben fet. Cometen errors, i els costa molt reconèixer-los. Els
errors s’han de reconèixer i fer-ho públic. I això a la gent li importa. Diuen:
mira, aquest reconeix que s’ha equivocat.
|
Fotografia: Prats i Camps. |
—Continuem parlant del País. Com veieu el procés
d’independència de Catalunya?
—No ho sé. Cadascú ho veu d’una
manera. Jo trobe una certa contradicció entre la il·lusió del que m’agradaria i
del que jo, fredament, puc pensar si funcionarà o no funcionarà. A mi
m’agradaria que això fóra feliç i que Catalunya fóra independent i jo em
trobaria d’allò més a gust i podríem establir quaranta maneres de col·laboració
i m’encantaria. Dit això, que això porte el camí de convertir-se en realitat
real, no en realitat predicada i publicitada i mitinguejada i manifestada és un
altre assumpte. Que ho veja objectivament factible a curt termini, sóc una
miqueta escèptic. Del grec, skeptikós, que vol dir ‘el que mira’. Jo
mire, observe i… no estic segur.
Tinc molts anys de pràctica d’observar
moviments socials i d’opinió i et puc dir que la cosa aniria així com t’he dit.
No la veig. I m’agradaria veure-la
—On el
veieu, el problema?—N’hi ha dos. Un d’interior i un d’exterior. El
problema interior és que la societat catalana, el conjunt de la població que viu
a les quatre províncies del Principat de Catalunya, no és homogènia. I no és
homogènia ideològicament, ni en el sentit d’adhesió identitària nacional i s’ha
partit en dos meitats. I això no és suficient. Una societat, per a arribar a un
punt de proclamar la independència a l’Europa occidental, en condicions normals
–no en condicions de gran trasbalsament, com en el cas de la Unió Soviètica, per
exemple, que es produeix un gran terratrèmol i… paf, comencen a arribar a la
condició d’estat tota una sèrie de repúbliques, i això és una condició que es
dóna una vegada cada tres o quatre segles–, en condicions normals, no
traumàtiques ni catastròfiques ni de desintegració global, la societat necessita
una majoria convençuda considerable i a Catalunya això no existeix. En un
hipotètic referèndum es necessita una participació grandíssima i d’eixa
participació es necessita que hi haja molt més del 50%, dues terceres parts… I
si no és així, malament. I sobre fer el referèndum, molta gent pot ser que si li
ofereixes un referèndum pactat amb l’estat espanyol, que és una fantasia
impossible, potser diria: ostres, si l’estat espanyol ho accepta, sense
problemes econòmics ni polítics ni de boicot ni de res…. amb la Unió Europea i
serem veïns… potser moltíssima gent votaria que sí. Però un referèndum que és
unilateral, que no és acceptat ni pactat ni per part de l’estat ni per part dels
estats europeus, moltíssima gent diria: ui, i si resulta que… i si… punts
suspensius… Hi hauria una certa retracció. Tinc molts anys de pràctica
d’observar moviments socials i d’opinió i et puc dir que la cosa aniria així com
t’he dit. No la veig. I m’agradaria veure-la. Me la imagine i quan me la imagine
sóc molt feliç i m’encanta…
—Continuem imaginant. Si Catalunya aconseguís la
independència, en quina posició es trobaria el País Valencià?—Jo
crec que a la curta molta gent es posaria nerviosa i a la llarga seria positiu.
No perquè la majoria de la societat valenciana ho tinguera com a model, com a
exemple, per arribar al mateix lloc, perquè tenim una història diferent i ja
està, sinó perquè tindríem un soci consistent. I podries parlar amb una entitat
consistent. No a través de Madrid sinó directament. A condició que en aquesta
cosa dita autonomia que tenim hi haguera un tipus de gent realment interessada
en eixes relacions. Un govern del tipus que hi ha ara, si poguera ser una
miqueta millor, en eixe futur hipotètic, fantàstic. Un govern tipus PP amb eixe
govern hipotètic, un desastre.
—Els
valencians, ja ens hem guarit de les conseqüències de tants governs del
PP?—Dels del PP i de l’anterior.
—De
Joan Lerma?—[Silenci.]
—No
dieu res?—Tinc el problema que conec històries interiors que encara
no es poden fer públiques, però hi va haver maniobres sinistres. Pel nom del
país, per la idea i pel projecte.
—Quan
ens les contareu, aquestes històries?—No ho sé. Quan estiga en
condicions emocionals de tornar a treballar seriosament. Puc contar la meua vida
fins a un cert punt, però una altra cosa és contar històries dels anys famosos.
Alguna gent les sap. Per exemple, les coses que va deixar escrites i encara
estan guardades el meu amic Alfons Cucó, que va ser actor d’alguns fets. Jo
n’era testimoni, però ell n’era actor. N’hi ha per a donar i per a vendre. Va
ser molt sinistre tot, i encara ho estem pagant. Jo no tinc el control de tots
aquells papers. Quan et dic que van ser maniobres sinistres, vull dir que van
ser maniobres combinades entre els alts comandaments del PSOE de Madrid i de
València i el senyor Broseta i el senyor Abril Martorell i el senyor Guerra, per
a blocar una cosa que veien que venia i que venia i que els espantava, que era
el creixement de tot un moviment que hauria pogut créixer. Un valencianisme
nacional, no necessàriament catalanista, però de proximitat,
d’afinitat.
|
Fotografia: Prats i Camps |
—El
Museu d’Etnologia us dedica una exposició i la Universitat de València us acaba
de d’atorgar la Medalla. Com us els preneu, aquests
homenatges?
—Això és senyal que em faig vell. Estic passant de la
tercera edat a la quarta i més d’un deu haver pensat: ‘A aquest home li podríem
donar una medalla, que es morirà.’ Tots els homenatges que em fan els visc amb
un cert distanciament de mi mateix. Estic content i agraït que m’hagen fet el
reconeixement. Sobretot la medalla de la universitat, però d’altra banda, arriba
un punt que un es fa una miqueta, no dic insensible, però ho mires des del punt
de vista de l’eternitat i dius: mira… Jo en tinc molta, de vanitat, com tots els
escriptors i els pintors i els músics i els polítics, tots tenim una vanitat
molt gran. Però també arriba un punt que eixa vanitat quasi es desfà.
—Per
què?—No sé si ets conscient de tot el que has fet, de tot el que
hauries pogut fer i no has fet. Podríem dir que tinc un cert distanciament
emocional de mi mateix.
—I des
d’aquesta distància, quan mireu Joan Francesc Mira, què veieu?—Veig
com una persona que, per damunt de tot, ha treballat molt. Són cinquanta anys de
faena o més i per poc que una persona tinga una mínima qualitat, diríem… Jo veia
que em servia per a tenir una miqueta de criteri i escriure. No hauria servit
mai per a ser cantant ni per a ser músic, ni per a ser jugador de bàsquet. He
intentat, dintre del possible, aprofitar les poquetes qualitats que podia
tindre. En això, estic relativament satisfet d’haver complit. De les meues
possibilitats, que sempre tenen com a resultat alguna cosa menor del que hauria
pogut fer. Sempre pense: ostres això ho hauria pogut fer d’aquesta manera i
podia haver fet tal cosa i allò. I arriba un moment que penses, ja està bé de
pensar què hauries pogut fer. Hi ha quaranta llibres i tres mil o quatre mil
articles i no sé quants centenars de conferències i intervencions públiques i
això i allò. Ja has fet alguna de profit en la vida.