El president anuncia que aquest estiu s'han fet els deures i que la crisi del parlament ja s'ha resolt
El 4 de setembre, el president Quim Torra
té previst de fer una conferència que ha de marcar el rumb dels mesos vinents.
Es titula ‘El nostre moment’. Tot i que no en vol avançar el contingut, en les
respostes d’aquesta entrevista s’entreveu una línia clara de canvi de cicle
polític. No hi ha mitges tintes. Torra desgrana el seu pensament amb un
llenguatge directe, poc corrent en un polític. I dóna unes quantes notícies
importants: els polítics del país han fet els deures aquest estiu i es pot
parlar d’unitat en allò que és essencial, amb reunions sistemàtiques en tots els
àmbits. També assegura que la crisi de parlament ja s’ha resolt. Un bon
ancoratge per a començar.
Vist el que explica, el canvi de Torra no
és pas subtil. No haver estat un professional de la política li configura una
llibertat d’estil i de pensament nova. Refrescant per a alguns, segurament
irritant per a uns altres. No hi ha eixos, ni full de ruta, ni estructures
d’estat. Hi ha convicció d’anar a totes, a guanyar, sense improvisar. Crític amb
el 27 d’octubre, sap quins factors són decisius i sap també que l’organització
és imprescindible i que les possibles opcions no poden tenir preguntes sense
resposta.
Interpel·la la consciència del 80% que no
vol repressió, que vol referèndum i que no té rei enfront d’unes sentències que
abans del judici se saben injustes. I la seva visió inclou un triplet d’acció
que deixa fora tan sols els reaccionaris: drets civils, drets socials, drets
nacionals. Tombant barreres, Torra apunta que als comuns els podria interessar
de donar suport al seu pressupost. El 4 és a prop. Aquell dia es podran valorar
les expectatives que aquesta entrevista desperta i sabrem si la ratlla de
l’horitzó esdevé nítida per a molts.
—Amb
una sola resposta molts lectors ja en tindrien prou. Com es farà efectiva la
República?—Treballant! Quan parlem de fer efectiva de la República
és que donem valor a allò que va passar el primer d’octubre i el 27. Si no, no
té sentit. Aquests mesos he dit que calia crear un altre moment. Aquesta
expressió a vegades s’ha entès com: ‘Hem de tornar a fer un altre referèndum?’
Crec que no. Aquesta pantalla, nosaltres ja l’hem passada. Hem de ser capaços
d’alçar la mirada i veure que és allò que ens permet d’unir i focalitzar
esforços. Trobar la palanca que ens permeti aquest moment per a fer efectiva la
República.
—El govern intervindrà perquè
aquest moment arribi?
—Aquest govern està compromès a fer efectiva
la República. És un govern independentista i treballa per la independència. No
és un govern que aspiri a restituir les coses com abans del primer d’octubre,
perquè aleshores no compliríem el mandat que tenim. A la conferència que faré el
4 de setembre, que es titula ‘El nostre moment’ ja donaré unes pistes de com
pensem encarar aquests mesos vinents. Però, sense que el govern s’ho proposi,
tenim un calendari que representarà un desafiament col·lectiu per al país. Aquí
no es tracta de fer cap commemoració nostàlgica, ni malenconiosa dels fets que
van passar, sinó d’aprofitar la força d’aquests fets per continuar avançant. En
definitiva, com deia el mestre Fabra, tindrem allò que ens sapiguem
guanyar.
—Això ens ho explicareu el 4 de
setembre?
—Aquest dia direm moltes més coses.
—Però no hi haurà un nou full de
ruta?
—No serà un full de ruta.
—Què serà?
—Primer
faré una anàlisi d’on som, què ha passat. Per a mi és molt important, fer
l’autocrítica que calgui fer. Durant aquest estiu hi ha hagut moltes veus que
han pensat i reflexionat sobre com ho havíem d’encarar, i això és bo.
L’independentisme s’ha exigit entendre per què no havíem fet la República. Ha
volgut ser conscient de les coses que vam fer bé i de les que no vam fer prou bé
perquè quan arribi aquest altre moment no ens torni a passar.
—Parlant d’autocrítica, quan
encara no éreu president, en una entrevista vàreu dir que havia faltat
estratègia. Vist aquell moment des d’ara i des de la vostra posició actual,
quina seria la principal crítica.
—El primer d’octubre va ser un
èxit indiscutible d’una estratègia política. En canvi, al 27 d’octubre no s’hi
arriba amb el mateix grau d’estratègia, havent-ho pensat tot bé. Quan el
president Puigdemont reconeix que aquell 10 d’octubre havia d’haver proclamat la
República l’encerta de ple. Li agreixo aquesta reflexió perquè té molt valor.
Això vol dir que del 10 al 27 d’octubre hi ha unes grans turbulències, que
segurament tornarem a tenir.
—…!
—Però passa que si
aquestes turbulències les has anticipades, si has previst opcions diverses
plausibles, pots guanyar o perdre, però, si més no, no hauràs pensat en aquelles
opcions una setmana abans. Tu has d’estar preparat per a totes les opcions des
de mesos abans. Per tant, fa la sensació que el problema no és haver de decidir
en un moment determinat una de les opcions –penso que s’ha de decidir entre
tothom com es va fer aleshores–; el problema és que has de tenir els plans de
contingència per a totes les opcions. Aquesta manera de veure-ho em deu venir
dels meus anys de treballar a Suïssa. Vol dir que les coses s’han de fer a la
suïssa manera.
—Aquesta anàlisi repercutirà en
canvis estratègics actuals? Menys fulls de ruta, menys estructures d’estat, més
opcions possibles… Hi ha una voluntat de canviar en aquest
sentit.
—Per part meva, sí. Quan parlo de moments, en el fons parlo
d’això. Arribat el moment, hem de tenir les situacions estudiades, previstes i
amb garanties d’èxit.
—A part aquesta autocrítica la
conferència contindrà propostes?
—És una conferència que vol
reprendre la iniciativa, passar de la fase de la restitució a una altra fase.
Això per a mi és molt important perquè aquest moviment sempre ha anat endavant i
després d’aquests últims mesos –pel 155, per la repressió, per tot això que ha
passat– cal tornar a marcar la línia perquè l’independentisme és la força
majoritària del país. Té una majoria social que demana una resposta, una
concreció que en aquesta conferència podem donar.
—Concretareu?
—A la
conferència parlarem molt de les vies d’acció republicana, és a dir, l’exili, el
parlament, el govern, els ajuntaments i d’una manera especial de la societat
civil organitzada adulta que s’ha enfrontat a uns fets extraordinaris, que l’han
enfortit i li han donat el tremp necessari per a abordar segurament els mesos
crucials que ens falten, amb tota la capacitat de sacrifici i d’esperança que
caldrà. La paradoxa és que tenir companys a l’exili i a la presó podia semblar a
alguns que debilitaria l’opció independentista. En canvi, podem afirmar que
justament això ha reforçat el moviment allà on calia. Ara sabem fins on està
disposat a arribar l’estat espanyol. I, per una altra banda, els catalans ara ja
hem de saber fins on hem d’estar disposats a arribar si volem vèncer l’estat
espanyol. La conferència desenvoluparà tot això. Ara no us puc avançar
més.
—Fins on hem d’estar disposats a
anar per aconseguir la independència?
—Els pobles que volen ser
lliures normalment s’exigeixen un respecte mínim a si mateixos. Aquest respecte
implica defensar amb totes les conseqüències la seva llibertat. Aquesta és la
clau de tots els pobles que han assolit la llibertat. Hem de ser conscients que
ens trobem dins una causa general contra l’independentisme que provoca l’estat
espanyol. Hem de tenir molt present aquesta situació d’excepcionalitat i hem de
ser capaços de posar tot l’èmfasi, tota la mobilització, tota l’energia a favor
dels drets civils, els drets socials i els drets nacionals del país. Les
enquestes ens donen uns resultats molt interessants: un 80% és favorable al
referèndum, un 80% va contra la repressió i un 80% no sent la monarquia com una
institució pròpia. Aquestes dades ens donen una imatge del país que hem de saber
mirar i treballar aquests mesos vinents.
—Però és molt més
complex.
—El nostre èxit depèn de molts factors i si els alineem i
som capaços d’avançar alhora tenim opcions de guanyar. Aquests factors són la
capacitat que ja ha demostrat l’independentisme de resistència i persistència,
juntament amb un alt grau d’organització. També la unitat, entesa com la
capacitat de focalitzar els esforços de tots en un punt concret que ens permeti
de crear el moment i arribar-hi amb totes les forces. Així mateix, entre aquests
factors decisius hi ha el de ser capaços d’augmentar el grau
d’internacionalització. I aquí és fonamental el paper que faci el Consell de la
República amb el president Puigdemont i tots els exiliats al capdavant. A
aquesta llista de factors hi hem d’afegir que l’estat espanyol insisteix a
evitar aquest moviment democràtic. I, finalment, la defensa política que es faci
des de les presons de la causa contra l’independentisme.
—…—Jo tinc plena confiança en el poble de
Catalunya i crec que guanyarem. Si avancem junts i som capaços de crear el
moment i lluitem i el defensem bé podem guanyar.
—i
perdre?—També podem perdre, però si fem bé tot això, potser ens
serà més fàcil explicar el que pugui passar i no ens passarà allò que deia
abans, de quan no vam fer efectiva la república. No sé si m’explico: és una de
les lliçons del 27 d’octubre.
—Entre els factors decisius heu
parlat d’unitat, però ara per ara això sembla una quimera.
—És una
obvietat que hi ha maneres diferents de presentar l’objectiu de fer efectiva la
República pels diferents grups polítics. És complicat, però també diré que penso
que els partits polítics hem fet els deures aquest estiu. Encarem el curs amb un
govern molt fort, amb un parlament molt fort i amb tots els actors polítics molt
conscients de la cruïlla històrica en què ens trobem.
—Això que dieu dels deures vol dir
que heu fet reunions per aconseguir una unitat estratègica?
—Vol dir
que aquest estiu m’he vist amb moltíssima gent. Era evident que, vist el que va
passar al parlament a l’última sessió, calia que es perfilessin algunes coses
que no havien rutllat prou bé entre Esquerra Republicana i nosaltres. En aquest
sentit, això són bones notícies. Avui hem tingut un consell executiu en què hem
parlat de tot. Penso que també aquells problemes que hem tingut al parlament són
ben encarats i es resoldran.
—La situació del parlament ha
estat molt difícil i complexa…
—La situació del parlament havia
portat a unes desavinences que no es poden produir. Hi insisteixo, crec que hem
trobat la manera que això no passi. A part, tant nosaltres com Esquerra
Republicana ens hem compromès a tenir reunions. Reunions sistemàtiques des de
tots els punts de vista i estaments: parlament, govern i fins i tot a escala de
partit. Tot ha d’anar alineat. Puc dir que en aquest sentit veig l’horitzó net,
veig que ens en sortim.
—La crisi de la renúncia dels
diputats s’ha resolt?
—Sí.
—Hi ha un acord? Com quedarà la
situació de Puigdemont?
—Sí, hi ha acord, la qüestió s’ha resolt.
Però permeteu-me que avui no ho concreti, perquè seria una deslleialtat cap als
socis.
—Hi ha qui diu que hi ha tres
governs: el d’Esquerra, el del PDECat i els dels dos presidents. Aquesta imatge
es repetirà?
—Els governs de coalició tenen veus diverses. A mi això
no em preocupa especialment si tenim clar quin és l’objectiu pel qual treballem.
Em sembla molt positiu que els consellers estiguin apoderats en els àmbits de la
seva responsabilitat o que al parlament puguem tenir discrepàncies. No em sembla
malament si quan hi ha en joc punts essencials, quan hi ha en joc l’objectiu
comú, tots anem a l’una.
—La manifestació de l’Onze de
Setembre és decisiva?
—Com cada any, és decisiva. Ens dóna aquella
fraterna força de veure que som molts al darrere d’aquest projecte. Per tant,
apel·lo als qui creguin que no ho fem bé o tan bé com creuen que s’hauria de fer
que hi siguin.
—Amb quin ànim hem d’afrontar el
20 de setembre?
—El 20 de setembre va començar la gran farsa, la
gran mentida. Hem de fer un homenatge a dues persones extraordinàries, Jordi
Sànchez i Jordi Cuixart. Hem de dir: Prou mentides!, i reivindicar la
pau.
—I el primer
d’octubre?
—Jo tornaré al meu col·legi electoral. Vam ser molts que
aquell divendres vam entrar als col·legis per garantir que es pogués votar. Jo,
amb la meva família i els meus veïns, hi vam passar el dissabte i hi vam votar
el diumenge. Vam protegir aquest vot. La nostra força és la democràcia, els
nostres baluards són els vots. El primer d’octubre no ha de ser nostàlgic, ni
malenconiós. Ha de ser una jornada reivindicativa perquè és un moment
fundacional. No podem córrer el risc de mitificar el primer d’octubre. Aquest
dia ens ha d’empènyer, ens ha d’interpel·lar.
—I el 27
d’octubre?
—El veig com una gran jornada internacional del dret a
l’autodeterminació, seguint el fil que he comentat abans de la importància que
té internacionalitzar la causa catalana.
—Joan Ramon Resina, en una
entrevista, us deia: ‘President, posi les urnes.’ Què li
responeu?
—Em va interessar molt allò que deia Joan Ramon Resina en
aquella entrevista. Era de les
que fan pensar i meditar, però no entenc per què deia això de les eleccions. Jo
no veig que s’hagin de convocar.
—Havíeu dit que no us feien por
les eleccions, però penseu que no n’hi ha d’haver?
—Jo no veig que
calguin aquestes eleccions perquè hi ha una direcció clara i estem d’acord en
els punts essencials del que hem de fer aquests mesos vinents.
—La CUP i l’aprovació del
pressupost us preocupen?
—No m’ha preocupat mai la CUP. Sempre fa el
paper que ha de fer i sempre li agraeixo que estiri i que colli. Hem de
respectar els rols que ocupem cadascú de nosaltres. És tan important l’espai que
ocupa la CUP, com l’espai central que ocupa Junts per Catalunya i Esquerra
Republicana. Sense tota la gent, dels uns i dels altres, no ens en sortiríem. Jo
insistiré sempre que si tenim clar l’objectiu i el consens per assolir-lo a mi
no em fan pot les altres discrepàncies.
—En aquest 80% de què parlàveu hi
ha els comuns i fins i tot una part del PSC. Hi ha d’haver cap canvi de la
política independentista cap als comuns? Són els comuns que han de
canviar?
—En aquests mesos vinents segurament canviarem tots perquè
aquest país viu una situació gravíssima. Més de mil persones han estat
investigades o citades a declarar per un acte democràtic, que és anar a votar.
Quan dic: ‘Comencem una mobilització permanent pels drets civils, socials i
nacionals d’aquest país’, això ens ha de portar unes conseqüències. Hem de posar
damunt la taula les consciències de cadascú de nosaltres en aquest moment perquè
jo no penso que es jutgin o siguin a l’exili uns membres del govern. Es jutja el
poble de Catalunya. Aquests representants polítics van fer allò que la
ciutadania va dir que volia que fessin. Em sento tan culpable com ells, tan a la
presó com ells, tan a l’exili com ells. Aquí hi ha un consens enorme. Arribats
en aquest punt, que amb les sentències es pot posar més de manifest, apel·lo a
les consciències de cadascú de nosaltres.
—Però ara mateix la distància
entre els comuns i l’independentisme continua essent gran, a vegades sembla que
fins i tot s’hagi ampliat del primer d’octubre ençà.
—És possible:
hi va haver les eleccions autonòmiques i les eleccions tenen això. Ara, jo als
comuns els dic, primer, que presentarem a votació al parlament tot el contingut
de les lleis suspeses; segon, que tenim un pla social i de progrés sobre el qual
volem centrar l’acció de govern perquè creiem que no és la República que ens
portarà els drets socials, civils i nacionals que anhelem, sinó que és la lluita
per aquests drets que ens portarà la República. En aquest camí no crec que els
comuns puguin no ser-hi. Parlem de la mateixa cosa, d’aquest 80% que compartim.
A mi m’agradaria pensar que aquest camí el fem junts. És evident que hi ha coses
que ens distancien molt, però també hi ha coses en què els sento molt a prop, em
sento molt a prop d’en Jaume Asens. Amb l’aprovació de les lleis suspeses, amb
la llei d’universalització de la sanitat de Catalunya, amb les lleis de medi no
hem de tenir el suport dels comuns? Si creuen que hem d’avançar més, parlem-ne:
nosaltres també volem parlar amb ells del pressupost. El nostre soci preferent
és la CUP, però creiem que els comuns poden entendre molt bé les nostres accions
de govern i pensem que els poden donar suport.
—Ada Colau sembla que us veu
lluny.
—Sí, però segurament hi ha les municipals pel mig. Jo també
li he dit que m’hauria agradat que durant tots aquests mesos al capdavant de
l’Ajuntament de Barcelona hi hagués hagut una veu independentista. I que si som
en un procés de fer efectiva la República ens interessa tenir un alcalde
independentista a Barcelona. Això vol dir que amb Ada Colau no podem coincidir
en altres coses? Doncs no, segur que coincidim amb moltes altres coses, però en
aquesta no.
—Per cert, quan s’aprovaran
aquestes lleis?
—Vam aprovar la resolució de la CUP i ens vam marcar
uns calendaris molt concrets. El primer termini acaba el 5 de novembre.
Nosaltres aprovem els acords per complir-los.
—L’últim dia que vàreu anar a la
presó va ser per a veure la Carme Forcadell què vàreu sentir quan
sortíeu?
—Jo em sento molt malament quan surto d’una presó catalana
on hi ha presos independentistes. És un sentiment que tinc des del primer dia
que van arribar aquí. Formo part d’un govern independentista i per tant això, a
mi mateix, em causa una angoixa, una dificultat de comprensió. Encara que també
em dóna més forces per tombar aquesta situació. Només la tombem guanyant la
República.
—Volen que sigueu
Vichy?
—N’hi ha molts que ens volen Vichy, n’hi ha qui ens volen
desunits amb el president Puigdemont… Això que volen ja no em capfica. Aquí la
cosa important és que cadascú es pregunti si els seus ideals li permeten
d’acceptar unes sentències del judici com les que sortiran.
—Respecte dels presos, també hi ha
qui ho pot interpretar a la inversa. Fem bondat, no moguem fitxa, que tot serà
més fàcil per als presos. Això us condiciona?
—Això que seria més
fàcil per als presos s’ha demostrat que és una tesi infundada, això no ha passat
mai. En tot cas no hauria de dependre de nosaltres. Depèn de la posició dels
presos polítics. I en aquests moments surto de la presó sempre molt animat. Veig
que hi ha una clara decisió de defensa política de la causa. Com deia abans, si
aquesta defensa política la fem des de les presons, des de l’exili, des del
govern i des de la ciutadania i avancem tots quatre grups al mateix temps, això
és molt important. Ens ha costat a tots arribar fins aquí, però hi insisteixo:
és molt important!
—Per què ha estat
difícil?
—Trobo normal que ens hagi costat perquè els fets
d’octubre, el 27 d’octubre, les entrades a les presons, aquella arribada de Quim
Forn a l’aeroport… El fet de veure companys teus que entraven a les presons i
desapareixien de la teva vida… Tot això ha estat una sacsejada brutal al poble
de Catalunya. Recordo que els primers dies d’estar al Parlament de Catalunya
t’arribava a afectar a tu mateix tot allò que passava. Hi havia com una mena
d’autocensura: això ho podràs dir? Val més que no ho digui? Però, vist amb
perspectiva, em sembla normal que tot fos difícil perquè veníem d’un gran
daltabaix. Si han tingut cap virtut els mesos que han passat, fins i tot perquè
vam optar per recuperar un govern, és que tots alcem la veu alhora i defensem
les mateixes coses alhora. Això ara ho tenim i ens dóna una gran
força.
—Mirem cap a Espanya. Quina
confiança teniu en el govern del PSOE, després de les últimes decisions que ha
pres?
—Nosaltres mantindrem sempre oberta la porta a la negociació i
a qualsevol trobada que, de manera bilateral, pugui portar-nos a resoldre aquest
conflicte gravíssim que té Catalunya. Però que no s’enganyi ningú: la bandera
del diàleg i la negociació l’hem defensada nosaltres. Qui no s’ha assegut a la
taula de negociació durant anys ha estat el govern espanyol. Ara s’hi ha
assegut, però resta mut davant les propostes que fem. Nosaltres hem dit
perfectament al govern espanyol que partim d’un primer d’octubre i d’un 27
d’octubre. Quina és la seva solució, com pretén abordar el govern d’Espanya no
solament la crisi catalana, sinó la crisi constitucional que tenen? Fins ara no
n’hem tingut cap notícia. ‘Sin noticias de Gurb.’ Si és així, tampoc no anirem a
fer-nos fotos, ni a continuar en retòriques que no ens portin enlloc. S’ha
d’anar a treballar, a posar sobre la taula tots els temes que s’han de tractar.
Es va acceptar que fos així i jo vaig tenir l’oportunitat d’explicar-ho. A la
segona reunió el President Sánchez ha d’explicar molt bé als catalans quin és el
projecte que té el govern espanyol socialista que sigui diferent del projecte
que tenia en Mariano Rajoy. De moment sembla el mateix.
—Això vol dir que potser no es fa
aquesta segona reunió si continuen aquests gests com el de Borrell…. La reunió
és en joc?
—Jo, com sempre, m’asseuré. M’és difícil de dir que no a
aquesta pregunta, però també insisteixo que hi ha un rellotge que avança. Jo
vaig ser molt clar i li vaig dir: ‘President, tenim això al davant! O hi
apliquem la màxima intel·ligència política o vostè creu que un poble que se sent
jutjat pot acceptar unes sentències com aquestes que preveiem?’
—I…
—De moment,
silenci.
—Silenci,
silenci?
—Sí, ara em diuen que avui han fet unes declaracions que la
proposta ha de ser dins l’autogovern. Sí hi ha ningú que es pensi que després de
tot això que ha passat, ara la qüestió és una reforma de l’estatut o una
competència aquí o allà no interpreta d’una manera gaire raonable on és el poble
de Catalunya.
—Fins a quin punt ha arribat
l’hora d’apel·lar al republicanisme espanyol, fins a quin punt hi ha la
necessitat d’una mena de pacte de Sant Sebastià, de trencar aquest monolitisme
que hi ha a l’altra banda, amb una oferta que recuperi l’esperit dels anys
trenta?
—Aquells anys trenta també ens donen lliçons molt
interessants, amb les declaracions d’Azaña i de Negrín sobre Catalunya, s’han de
tenir molt presents. El moviment independentista ve de baix i jo desitjo al
poble espanyol que s’apoderi de sobirania i sigui capaç de formular-se el
desafiament democràtic més important que és la lluita per la república. Quan
m’entrevisto amb les esquerres espanyoles i fins i tot amb el president Sánchez
li dic: quan us decidireu a avançar per la via de la república a Espanya? Veig
una península Ibèrica amb les repúbliques portuguesa, espanyola i catalana. Em
sembla una solució peninsular que podia donar una resposta als desafiaments que
té la península sencera. Per a mi, ara mateix, la meva prioritat és la República
de Catalunya, però sí que desitjo la llibertat de tots els pobles del món.
Aquests dies a Espanya veiem, arran de l’exhumació del general Franco, com
encara persisteixen rèmores franquistes incrustades en aparells de l’estat.
Penso que l’única manera que té Espanya de resoldre la seva crisi d’estat és
avançant per la via de la república. Els republicans espanyols tindran sempre al
seu costat els republicans catalans.
—Què en penseu de la manera com
Ciutadans intenta provocar una situació de violència?
—Aquest estiu
m’ha preocupat moltíssim. Tant, que vaig fer un article perquè sortís a tots els
diaris expressant la necessitat que, com un sol poble, estiguéssim units enfront
d’aquests brots feixistes, d’aquests grups intolerants, que actuen de nit,
encaputxats i amb armes i que qualsevol policia normal del món deté i
identifica. I resulta que ara la fiscalia vol investigar els Mossos per haver
fet la feina que els toca fer. Això indica fins a quin punt malvivim en un estat
que no ens toca. No pot ser que la fiscalia investigui els Mossos i no
investigui la violència del primer d’octubre, no investigui què passa a les
manifestacions feixistes al Valle de los Caídos.
—I el
ministre també…—El ministre diu que vol parlar de la convivència a
les nostres places. Jo li responc que a les juntes de seguretat es parla de
seguretat. Nosaltres tenim ganes de fer un ple sobre la convivència al Parlament
de Catalunya. Hem de ser molt conscients de què passa, de quins grups polítics
aprofiten i manipulen qualsevol avinentesa per a la seva intenció de fractura
social. Com va dir el president Puigdemont, que abandonin tota esperança que la
societat catalana es fracturi. La societat catalana no es fracturarà mai per un
debat polític. Això és no entendre la nostra societat. Es pot fracturar perquè
hi hagi una escletxa social entre rics i pobres, una gran desigualtat que faci
que la gent no tingui les oportunitats que ha de tenir. Hi ha partits que
s’equivoquen molt d’objectiu.
—Què respondríeu als que li diuen
que no governeu?
—Dedicar-se a la independència és governar, perquè
sóc un polític independentista que ha de treballar per la República. Durant
molts mesos no vam poder començar a treballar per tots els entrebancs que ens
vam anar trobant. Governem excepcionalment i hem fet la primera fase de
restitució. Saben quants milions d’euros es va trobar el conseller de Treball
paralitzats que havien d’anar a les entitats socials del tercer sector? Doncs
més de nou-cents milions. I així amb molts apartats. Durant el 155, no tan sols
hi ha hagut la indecència de la causa contra l’independentisme, sinó que a això
s’hi ha d’afegir una autèntica descurança de no governar. A sobre, el senyor
Millo es passeja tan tranquil i pretén donar-nos lliçons.
—Aquests mesos de president us han
canviat?
—Penso que sóc el mateix, amb els mateixos defectes. Però
el que m’ha canviat és la pèrdua absoluta de privacitat. Això és una cosa que no
he paït gaire bé. No pots deixar la presidència aquí asseguda i sortir al
carrer. No pots sortir només com a Quim Torra, sinó que surts sempre com a
president de la Generalitat, sempre, nit i dia. Això és complicat per a mi, i
complicadíssim per a la meva família. Tots ho hem d’anar encaixant.
—No éreu un home del sistema.
Sentiu la pressió del poder?
—Viure a l’ull de l’huracà et fa viure
diferent de la resta. Potser la perceben més el qui no hi són que no pas tu, que
ja hi ets. Com que ja vius enmig d’aquesta pressió no la notes. És gairebé
inherent. En canvi, quan ets en aquest palau, sí que notes és el pes de la
història i de la responsabilitat. Això sí que és un pes!
—El vostre caràcter apassionat us
ajuda? Potser no us agrada que us diguem apassionat?
—És curiós
perquè jo m’identifico més com un dels últims noucentistes supervivents.
Probablement, tinc un caràcter que es revolta en alguns moments i que necessita
la reflexió. Però durant tots aquests mesos de presidència he intentat mantenir
un to, no sé si ho he aconseguit. Crec que també va amb el càrrec mantenir un to
de dignitat i de respecte. Ho he intentat, però no sóc jo qui pot
jutjar-me.
—El vostre Xammar admirat potser
també tenia aquestes dues coses: ordre i apassionament?
—Penso amb
passió el nostre país i, encara que tinguis una posició moderada i que potser en
un estat normal defensaries posicions liberals i socialdemòcrates, et sents
radical defensant radicalment la llibertat del teu país. Un poble que no té
aquesta llibertat, si vol ser lliure, és radical o no ho serà.
—El vostre caràcter obert us ajuda
a fer política?
—Això ho haurien de dir els altres.
—A nosaltres ens han dit que
sí…
—Intento no canviar de caràcter i ser molt sincer. Potser una de
les coses que ens han passat aquests últims anys és que no ens explicàvem ben bé
què volien fer i què no. I no ha de ser així, perquè tenim un poble adult que
prendrà les seves decisions i que se sent responsable. Qualsevol ciutadà que em
trobo és tan responsable com ho puc ser jo. En aquests moments no veig gaire
diferència en allò que pugui fer ell des de qualsevol lloc o el que pugui fer
jo. Jo no crec en ordres màgiques des de despatxos foscos.
—Amb quin polític dels anys
trenta us identificaríeu?
—Voldria ser la síntesi perfecta de dos
polítics, que són Francesc Macià i Carrasco i Formiguera. Per mi aquesta suma és
Lluís Nicolau i d’Olwer. Aquesta equació m’agrada molt. Jo ja ho dic, Acció
Catalana, sense saber-ho i vuitanta anys després, ha col·locat un president de
la Generalitat. En una de les discussions que a mi m’encanten amb en
Xavier Domènech, amb qui fem discussions històriques interessants, jo li
recordava que a les eleccions del 1936 –quan van anar junts Acció Catalana i
Esquerra Republicana, amb els socialistes i tota una colla de grups– el que té
més vots és Lluís Nicolau d’Olwer. I, com diria en Boye,
‘ahí lo dejo!’.
—Teniu temps de
llegir?
—Sí, cada dia, abans d’anar a dormir llegeixo una estona i
gràcies a la consellera Borràs llegeixo poetes que no havia llegit, com és el
cas de Zoraida Burgos, una poetessa sensacional.
—Sempre teniu la vostra experiència suïssa com a referent.
Tindrem una independència a ‘la suïssa’?—Tu pots guanyar o perdre
la independència, però no pots no anar-hi preparat. Quan parlo d’organització
parlo d’això. Pot passar de tot, però ho hem de donar tot i ens hem d’haver
preparat bé.
