Estatocràcia i partitocràcia en caiguda lliure | Pep Puig

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Les experiències viscudes a partir del primer d'octubre i les seves conseqüències han fet possible el sorgiment de visions i pràctiques que qüestionen no solament les estructures polítiques heretades del segle XX i sinó també les mateixes maneres de fer política»

Pep Puig

Entre les múltiples crisis que ens ha tocat viure, en vull comentar dues que són especialment punyents pel que fa a la situació que vivim a Catalunya.

Les dues crisis que apunto són la crisi de l’estat i la crisi dels partits. Ambdues crisis estan molt relacionades, ja que el funcionament de l’estat-nació i els seus òrgans (executiu, legislatiu i judicial) està estretament relacionat amb la crisi dels partits i els seus òrgans (direcció). Es pot parlar ben clarament de crisi de l’estatocràcia i de crisi de la partitocràcia.

Què podem anomenar ‘estatocràcia’? ‘Estatocràcia’ no és res més que l’aparell que s’ha anat construint a les societats recents, que, si bé formalment, era per garantir els drets i llibertats de les persones, ha anat esdevenint un aparell de cobertura de totes les accions de domini sobre les persones i sobre els sistemes naturals.

Avui dia anem constatant que l’estat-nació ja no és una forma avançada d’estructuració social, perquè ja no serveix l’interès general de tota la societat sinó solament els interessos de les castes dominants, siguin polítiques, militars, burocràtiques, financeres o propietàries. Tant si es considera l’estat-nació en la seva versió totalitària (dictadura civil o militar, dictadura del proletariat, república socialista, etc.) com en la seva versió ‘democràtica’ (república presidencialista, monarquia constitucional, etc.) cap d’aquestes no està mai al servei del ‘poble’ sinó més aviat al servei del poder de la jerarquia, en qualsevol de les seves formes.

Què podem anomenar ‘partitocràcia’? ‘Partitocràcia’ no és res més que l’aparell que els partits polítics han anat construint, per poder accedir a determinades parcel·les de poder en el marc dels estats-nació. Tot i que originalment van ser pensats per facilitar la participació de les persones en les tasques col·lectives de la societat, s’han anat convertint en estructures tancades en què l’interès general s’ha transformat en l’interès de les persones que formen part de l’estructura partidista.

Avui, constatem que els partits ja no són cap forma de participació, sinó que són estructures en què un molt reduït nombre de persones (la direcció) fan i desfan al marge de les persones que en formen part.

L’estat-nació modern i els partits que el sostenen, amb les seves ànsies de domini sobre els humans i sobre la natura, s’ha anat configurant sobre l’opressió de les cultures locals i sobre l’espoli de la natura. En el marc de la globalització, els estats-nació i els partits que es varen configurar al llarg del segle XX han servit per a assegurar el domini dels poders transnacionals (sobretot industrials, econòmics i financers) sobre la població i sobre els béns comuns del planeta.

A Catalunya ho constatem cada dia. Des que la partitocràcia i els òrgans de l’estat espanyol (legislatiu, executiu i judicial) van fer miques l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat per la població, hem anat veient com els aparells de l’estat (especialment el judicial, però també l’executiu i el legislatiu) s’han anat degradant exponencialment. I en el cas de Catalunya, això ha fet que la partitocràcia de casa nostra hagi fet implosió.

Davant aquesta situació de degradació, la societat s’ha defensat amb el reforçament de les organitzacions socials, que han actuat de punta de llança per anar creant les condicions que facilitessin un canvi en profunditat. Però massa vegades, aquestes organitzacions han estat massa pendents de l’actuació de la partitocràcia existent a Catalunya, de manera que en alguns moments han contribuït a entorpir la dinàmica social que s’anava gestant.

Les experiències viscudes a partir de l’1 d’octubre de 2017 i les seves conseqüències han fet possible el sorgiment de visions i pràctiques que qüestionen no solament les estructures polítiques heretades del segle XX sinó també les mateixes maneres de fer política. Això fa que les estructures partidistes existents (la partitocràcia) s’hagin d’adaptar a la nova situació (amb totes les profundes implicacions que això suposa) o tornin amb els tretze són tretze i es resisteixin a canviar (cosa que les porta a la seva ràpida degradació).

En canvi, una candidatura, oberta a persones de la societat civil, sense vinculació partidista, va demostrar en les eleccions imposades pel 155 que era possible trencar les dinàmiques convencionals en el joc polític. Però la seva feina s’ha vist sovint encotillada per les estructures de l’estatocràcia existents a Catalunya (i també per aquells sectors de la partitocràcia catalana que es resisteixen a canviar).

El suport espectacular que rep la Crida Nacional per la República és una finestra d’esperança per a abordar el futur, que requereix estructures polítiques i maneres de fer política adaptades a les noves situacions que ens toca viure, perquè si alguna cosa sabem de cert (i ho hem constatat en la realitat) és que les estructures polítiques heretades del segle XX i les maneres com s’ha fet ‘política’ no serveixen per a fer la POLÍTICA necessària per abordar els problemes del segle XXI i la seva gran complexitat.

Resistir –els embats que ocasiona la crisi de l’estatocràcia i de la partitocràcia– i innovar –tant en les estructures com en el seu funcionament– són les grans eines que les societats tenen al seu abast en moments de crisis ecològiques, socials i polítiques com les que vivim. Fer servir aquestes eines, però, requereix no solament grans dosis d’imaginació i de creativitat, sinó també una activa participació d’àmplies capes de la societat. Estic segur que aquestes dues eines –la resistència i la innovació– ens ajudaran al sorgiment de la intel·ligència col·lectiva de la nostra societat, que ens permetrà de superar amb èxit la situació actual.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/estatocracia-i-partitocracia-en-caiguda-lliure-opinio-pep-puig/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

De plebiscit en plebiscit fins la derrota final?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

JOSEP A. VILALTA,

MILITANT DE LA CUP A TORÀ

Hi ha dues idees que darrerament estan prenent força en els discursos d’alguns sectors independentistes -la necessitat d’ampliar la base i el fet de voler convertir les municipals de l’any que ve en una mena de prova de força de l’independentisme- que, sense ser falses, poden interpretar-se de manera totalment errònia.

Naturalment que un increment de suport popular a l’independentisme seria –serà- positiu però l’evidència inqüestionable del “com més siguem millor” no ha de ser en cap cas sinònim d’un planyívol “és que no som prou”, que serveixi d’excusa per a l’incompliment governamental del mandat democràtic de l’1 d’octubre. No sé si la raó real del govern per a no haver fet efectiva la República quan tocava va ser o no l’esgrimida en el seu moment -la seva sorprenent sorpresa per la reacció violenta i amenaçadora de l’Estat espanyol- o qualsevol altra però estic convençut que encara que l’independentisme hagués sobrepassat el 50% de suport electoral el resultat hauria estat el mateix. Eixamplem la base tant com vulgueu i puguem –i tinguem clar que s’eixampla més plantant cara en defensa de les urnes que pactant amb els rostres amables del 155 i de l’a por ellos- però si els principals obstacles a la independència són unes altres –com la incapacitat d’una resposta eficaç a les amenaces espanyoles de violència- la prioritat ha de ser trobar solució a aquestes mancances, que a curt termini només poden venir d’una política d’aliances que vagi molt més enllà de Brussel·les o Berlín. Els enemics dels nostres enemics poden ser, si els interessos esdevenen coincidents, els nostres amics. Eixamplem la base tan com puguem però siguem conscients que tenir capacitat de canviar per plutoni el Veterano dels cigalons del Consejo de ministros és molt més efectiu que disposar de cinc punts més de suport electoral.  

Que les eleccions municipals del 2019 són molt importants? Sí, esclar que sí. Que són decisives per a fer efectiva la República? No, en absolut. Per què haurien de ser més importants per a la independència les municipals que les eleccions al Parlament o, encara més, que el Referèndum amb caràcter vinculant convocat expressament per a dirimir la qüestió? És que potser la Guàrdia Urbana de Barcelona disposa de drons balístics capaços d’entrar pels finestrons de Can Felip de la Zarzuela? És més, si les municipals són tan importants per a assegurar la independència, com és que la presumpta comunitat autònoma de Catalunya encara no és independent si 783 dels seus 948 municipis formen part de l’AMI? I, per cert, per què l’AECat no va donar senyals de vida a l’octubre?

Amb la combinació d’un discurs i de l’altre –la necessitat d’eixamplar la base i la magnificació de la importància dels ajuntaments- s’està embolcallant, per interessos purament partidistes, les eleccions municipals d’una aura plebiscitària totalment contraproduent. “Per fer República és imprescindible anar units i guanyar les eleccions. La unitat i la transversalitat som nosaltres. Voteu-nos”. I dic contraproduent per dos motius:

El primer perquè partim d’una situació en que els partits que es declaren independentistes tenen el 83% dels ajuntaments d’aquest (tros de) país. Sí, ja ho sé que els que manquen tenen molta més població però els vots absoluts només es compten als referèndums; a les eleccions al Parlament es compten els escons i a les municipals els regidors obtinguts i/o els ajuntaments governats. Amb el llistó de sortida tan alt és difícil millorar molt els resultats. Per contra, el partit representatiu de l’espanyolisme més rabiós i primera força de l’arc parlamentari parteix pràcticament de zero i, per tant, amb una campanya mediàtica molt potent –si estalviant uns quants cafès van ser els que més van gastar el 21D imagineu que poden fer si s’estan d’altres substàncies- i encara que sigui amb candidats com els que presentava no fa gaire PxC, pot treure a molts llocs una representació que, convenientment amplificada pels mitjans del règim, es presenti com un avenç de les posicions constitucionalistes.

I el segon, i molt més important, perquè donant caire plebiscitari a unes eleccions –a qualsevols eleccions posteriors a l’1O, perquè aquest error ja es va cometre al desembre- s’està deslegitimant el resultat del referèndum. Què hem de fer? Plebiscitar una vegada rere una altra una independència que, amb molta gent jugant-se la integritat física, ja vam votar?

I, repeteixo, les municipals són importantíssimes i seria molt positiu que l’independentisme guanyés també els municipis més poblats. Que per a fer-ho cal la unitat de l’independentisme? Això és un altre debat, motiu d’un futur escrit en aquesta mateixa secció, amb respostes probablement diferents a cadascun dels municipis actualment en mans de l’espanyolisme. Més enllà de crides a la unitat electoral, formulades molts cops amb el propòsit de que els cridats les rebutgin per a poder-se atribuir en solitari i amb finalitats electoralistes l’etiqueta d’unitaris i tranversals, el que cal és que el conjunt de l’independentisme –plural, divers i, en molts temes, antagònic- sigui capaç de pactar un nou full de ruta que dugui aquest (tros de) país de la postautonomia a la independència. I per a fer-ho cal crear algun organisme, digueu-li Congrés Nacionalo com vulgueu, que fugint de tacticismes electorals i d’interessos partidistes coordini tota la pluralitat ideològica i organitzativa de l’independentisme amb l’únic objectiu de fer efectiu allò que, malgrat tots els obstacles previs i totes les amnèsies posteriors, fa nou mesos que ja va ser plebiscitat a les urnes.

Font: https://www.llibertat.cat/2018/07/de-plebiscit-en-plebiscit-fins-la-derrota-final-42788

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

Josep Borrell menteix sobre l’ús del català a les institucions europees

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L'ONG del català Plataforma per la Llengua recorda que el reglament del Parlament Europeu deixa clar que només es poden fer peticions en una llengua oficial de la UE, de la mateixa manera que els eurodiputats catalans no poden usar el català a la cambra.

Josep Filiprim

E

l català és una llengua que té més de 10 milions de parlants a Europa, però que no és oficial a la Unió Europea, fet que en restringeix l’ús a l’hora d’adreçar-se a les institucions públiques comunitàries. Per això, la Plataforma per la Llengua considera que les piulades del ministre d’Afers d’Exteriors espanyol són una mentida. Josep Borrell afirma que els ciutadans es poden adreçar en català a les institucions europees i al Parlament Europeu, cosa que no s’ajusta a la realitat.

Una altra conseqüència és que els eurodiputats catalanoparlants no poden intervenir-hi en la seva llengua.

Tot i que no hi ha cap altra llengua de les dimensions, vitalitat, pes econòmic i demogràfic, força d’atracció i representativitat legal i simbòlica que no sigui plenament oficial a Europa, gràcies a la voluntat política dels successius governs espanyols el català encara es discrimina avui dia. Aquest fet comporta un seguit de greus conseqüències negatives que, malauradament, molt sovint desconeixem, com moltes vegades ha denunciat la Plataforma per la Llengua.

Pel que fa a les altres institucions de la UE (Comissió Europea, Consell, Defensor del Poble Europeu, Comitè de les Regions, Comitè Econòmic i Social, i Tribunal de Justícia), també és impossible comunicar-s’hi directament en català.

La comunicació en català sí que es pot fer de manera indirecta (fet no gaire conegut ni publicitat). Per fer-ho, cal dirigir-se a la Representació Permanent d’Espanya a la UE, no a la institució de la UE, moment en què comença un enrevessat procediment de traduccions que implica un retard substancial en la resposta que rep el ciutadà si ho comparem amb una carta escrita en espanyol.

En síntesi, el text del ciutadà anirà fins a Madrid, d’allà l’enviaran a Barcelona, on en traduiran la consulta i, posteriorment, faran la traducció de la resposta.

Aquest procediment disfuncional fa minvar l’ús del català en les comunicacions amb les institucions de la UE. A més, ni als acords bilaterals ni a cap lloc web s’especifica que les cartes en català s’hagin de dirigir a la Representació Permanent d’Espanya a la UE, i no directament a la institució en qüestió, fet que contribueix a confondre els ciutadans i deixa pràcticament en paper mullat els drets lingüístics dels ciutadans catalanoparlants de la UE. En qualsevol cas, aquest procés només s’aplica per fer procediments administratius molt bàsics sense cap transcendència jurisdiccional, ja que en aquest cas ha de ser necessàriament en espanyol.

Per tant, la Plataforma per la Llengua recorda que només depèn del govern al qual pertany Josep Borrell com a Ministre d’Afers Exteriors deixar de mentir, admetre aquesta realitat i canviar-la. Ara mateix, l’ús del català al Parlament Europeu depèn de la voluntat que Borrell el demani al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani.

A banda d’això, però, l’ONG del català insisteix en la necessitat que el català pugui ser una llengua plenament oficial a la UE i a totes les institucions, perquè considera que és l’estatus jurídic que li pertocaria a la catorzena llengua més parlada de la UE i garantiria de manera efectiva els drets lingüístics dels catalanoparlants a Europa. Per aquestes raons, la Plataforma per la Llengua sol·licitarà una reunió amb el ministre per assessorar-lo i fer-li arribar aquesta qüestió personalment.

Font: https://coma-ruga.cat/2018/07/29/plataforma-de-la-llengua-josep-borrell-menteix-sobre-lus-del-catala-a-les-institucions-europees/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les togues que «silencien» la llengua pròpia -

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

D'ençà que va produir-se fa poc més d'un any un canvi a la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià, que l'alt tribunal ha escapçat iniciatives estrella del Consell, com ara el decret de plurilingüisme, la supressió dels batxillerats concertats o la normativa que regula els usos lingüístics a l'administració valenciana. Amb suposats vincles en el PP i amb actuacions i declaracions controvertides, EL TEMPS radiografia els tres magistrats profundament conservadors de la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa, convertida de facto en un element d'oposició al Botànic.

Per Moisés Pérez

L'arranjament escolar de l'any 2016 va suposar també l'autèntic aixecament de l'oposició al Govern del Botànic. Tot i que el Consell només havia suprimit tres aules menys de l'escola concertada en favor de la pública, les congregacions catòliques que controlen aquests col·legis, les associacions de pares ultraconservadores, sindicats vinculats al PP com ara el CSIF i el mateix arquebisbe de València, Antonio Cañizares, van sortir al carrer per censurar les polítiques de l'executiu del canvi. Amb Ciutadans sense connexió al territori i els populars enfangats en causes de corrupció, la concertada i el jerarca catòlic van erigir-se en els assots de la Generalitat Valenciana progressista.

L'oposició dels sectors més conservadora del País Valencià va revifar-se amb la presentació del decret de plurilingüisme, la normativa que pretenia aconseguir que els xiquets sortiren de l'escola amb els mateixos coneixements de castellà, català i anglès. Una normativa que, al seu torn, buscava capgirar el model lingüístic educatiu del PP, en el qual l'ensenyament en llengua pròpia havia presentat un bon grapat de mancances. I que deixava en mans dels pares, tot i les crítiques furibundes de la xarxa civil i política de la dreta valenciana, l'elecció d'una educació amb alts nivells dels tres idiomes o una altra més bàsica amb preeminència del castellà. Les comunitats educatives van escollir majoritàriament l'opció d'estudiar en l'itinerari en el qual el català era la llengua vehicular i s'aconseguia un nivell alt de coneixement en els altres dos idiomes.

La victòria parcial de Vicent Marzà, el conseller d'Educació que havia impulsat el sistema, va xocar amb els interessos electorals del PP. La formació conservadora, a través de la Diputació d'Alacant del popular César Sánchez, va presentar un recurs contra el decret del plurilingüisme. I el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià va estimar-lo. Primer, va suspendre la normativa. I després, va anul·lar-lo parcialment amb l'argument que «discriminava els alumnes que escollien el castellà». Un revès de l'alt tribunal contra les polítiques de normalització lingüística que també va produir-se respecte de la supressió dels concerts de batxillerat en mans de congregacions catòliques contràries als drets LGTBIQ i de l'avortament. L'alt tribunal va resoldre a favor dels concerts.

La passada setmana, però, el Consell rebia un altre cop per part del TSJ valencià. La sala contenciosa-administrativa de l'alt tribunal deixava sense efecte onze articles del decret d'usos lingüístics a l'administració valencià, que establia el català com a llengua vehicular de la Generalitat Valenciana. La interlocutòria, que defensava una suposada discriminació contra el castellà per suprimir aquests articles, avalava de facto el blaverisme lingüístic, ja que obligava al Consell a comunicar-se en castellà amb el Govern balear i la Generalitat de Catalunya per denominar-se al País Valencià la llengua «valència» i als altres dos territoris «català». Una qüestió de noms, però, que amagava un qüestionament explícit de la científica unitat de la llengua, avalada per 40 sentències judicials anteriors.

Bona part d'aquestes resolucions judicials estaven firmades pels magistrats que integren des de fa poc més d'un any la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa del TSJ valencià. Miguel Ángel Olarte Madero, Edilberto José Narbón Lainez i Manuel José Domingo Zaballos van convertir-se en els magistrats integrants d'aquest departament judicial després de reestructurar-se la sala. El canvi va produir-se pel descens de feina a la secció encarregada de les expropiacions, de la qual s'ocupaven aquests magistrats, i per un augment de la destinada a resoldre qüestions relatives amb l'administració. D'aquesta manera, va dividir-se el treball en dos departaments: un per a contractació i assumptes relacionats, i un altre per acció administrativa. Aquesta última fou la que van ocupar els jutges mencionats.

Imatge del Tribunal Superior de Justícia valencià

La decisió, però, va fer-se sense tenir en compte el marcat perfil ideològic de tots tres. Segons les fonts consultades per aquest setmanari, el trio que integra la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa s'ubica clarament en l'anomenada dreta judicial que mostra sense complexos el seu pensament. Encara més, estarien situats un poc més a la dreta que la mitjana de la judicatura espanyola, clarament d'orientació conservadora. Ara bé, l'elecció «fou producte de la casualitat». «No hi havia cap intencionalitat amagada al darrere», remarquen des de l'àmbit judicial valencià. «És cert, però, que aquesta elecció té conseqüències, ja que dicten sentències sobre qüestions molt sensibles», assenyalen des de cercles jurídics.

Els tres magistrats, de fet, formen part d'organitzacions conservadores de la judicatura espanyola. Miguel Ángel Olarte i Edilberto Narbón són membres de l'Associació Professional de la Magistratura (APM), d'inclinació dretana i que compta amb el jutge Pablo Llarena com a portaveu. Manuel José Domingo, en canvi, està adscrit a l'Associació Francisco de Vitoria, més moderada.

Futbol i urbanisme depredador

Com a president d'aquesta secció de la sala contenciosa-administrativa, es troba Olarte. Aquest magistrat, segons una resolució de la Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana (FFCV), va exercir com a lletrat assessor de la junta electoral que va escollir la nova directiva del FFCV l'any 2018. L'elecció va produir-se després del terratrèmol que va suposar la implicació de l'anterior expresident, Vicente Muñoz, en la trama de presumpta corrupció que encapçalava l'exmandatari del futbol espanyol, Ángel María Villar.

L'altre company de secció, Narbón, és considerat com el jutge que va avalar des de l'alt tribunal el model urbanístic depredador del PP valencià. Ecologistes en Acció, no debades, va denunciar l'any 2007 una decisió «escandalosa» d'aquest magistrat sobre el PAU 21 d'Oriola (Baix Segura), un pla urbanístic que va plantejar-se dintre del Parc Natural de la Serra d'Escalona. Després d'haver tombat la construcció de la macrourbanització que impulsava una promotora de la poderosa família Montoro -no confondre amb l'exministre d'Hisenda-, l'empresa va demanar una rectificació de la interlocutòria per les aparents contradiccions que hi havia.

Aquest canvi de parer va donar-se en la sentència que va realitzar aquest magistrat junt amb dos jutges més. El TSJ valencià donava llum verd a l'actuació urbanística amb l'argument que s'havien mesclat diversos expedients administratius, i que això havia motivat una interlocutòria contrària al plantejament urbanístic, quan hauria d'haver-se dictaminat a favor des de primera hora, segons deia la resolució de l'alt tribunal valencià.

Narbón va votar en contra d'estimar el recurs que aturava el PAI de Rabassa que impulsava el polèmic constructor i després finançador confés del PPCV, Enrique Ortiz| EL TEMPS

La decisió sobre aquesta promoció d'una nissaga connectada econòmicament amb l'exnúmero dos del PP madrileny, Ricardo Romero de Tejada, va empipar Ecologistes en Acció. «Des d'àmbits jurídics, ens han comentat que no existeix cap precedent en els darrers 25 anys d'una actuació judicial com aquesta i ens han transmès la seua sorpresa davant d'una situació inèdita en la jurisprudència. No debades, una sentència amb l'objectiu d'aclarir una resolució no pot canviar el sentit de la interlocutòria anterior. Només pot puntualitzar determinats aspectes obscurs o rectificar errors numèrics», censurava l'organització a favor del territori. «És un autèntic escàndol judicial que suposa un colp duríssim per a la credibilitat del sistema judicial valencià. Per això, demanem una investigació al Poder Judicial», reclamava l'entitat ecologista.

Narbón, al seu torn, va mostrar-se contrari a suspendre un altre megaprojecte urbanístic, que després estaria sota sospita judicial per presumpta corrupció. El magistrat va emetre un vot contrari a l'anul·lació del Pla Rabassa, que impulsava el constructor i cap de la trama Brugal, Enrique Ortiz, i que comptava amb el beneplàcit de l'Ajuntament d'Alacant de la popular i imputada per servir en safata l'urbanisme de la ciutat a aquest promotor, Sonia Castedo. El jutge defensava que el recurs contra un PAI que pretenia edificar 13.510 habitatges hauria d'haver-se desestimat per falta de legitimació i per pèrdua sobrevinguda d'objecte.

Candidat fracassat a ocupar la presidència de l'alt tribunal valencià, Narbón va ser president de la sala contenciosa-administrativa del TSJ del País Valencià. Com a màxim responsable d'aquesta sala, va concedir entrevistes amb declaracions dubtoses respecte de la unitat de la llengua. En una conversa amb el diari ABC del 5 de desembre del 2005, van preguntar-li el següent: «Amb la darrera sentència del TSJ, que permet a la Universitat de València emprar en el seu estatut el terme català en lloc de valencià, entén que està superada jurídicament aquesta polèmica?». Narbón va contestar: «Supose que no. La Universitat, des del punt de vista científic, pot pensar que valencià i català són la mateixa llengua, però jurídicament els estatuts de la Universitat s'han d'ajustar a l'Estatut valencià i parlar de llengua valenciana per evitar conflictes». La resposta anticipava el pronunciament posterior de l'alt tribunal sobre el decret d'usos lingüístics.

Vincles amb el PP i la boda amb Rita Barberá

Amb vots particulars que avalaven els recursos presentats per la Universitat Catòlica de València contra el Consell, Narbón va convertir-se en un dels maldecaps judicials de la plataforma Salvem el Cabanyal. La plataforma veïnal va denunciar l'actuació del TSJ valencià l'any 2004 amb aquest magistrat com a president de la sala contenciosa-administrativa. L'alt tribunal va emetre aquell any una sentència que avalava la prolongació de l'avinguda Blasco Ibañez de València fins al mar. O dit d'una altra manera: la demolició d'un barri que estava en contra de l'obra i que comptava amb una arquitectura pròpia d'un poble mariner única a Europa.

La interlocutòria va estar farcida de polèmica, i no solament pel contingut. El 6 d'octubre de 2004 el PP havia aprovat una Llei del Patrimoni Cultural Valencià que permetia la intervenció en centres històrics sempre que s'evitaren usos degradants. Només vuit dies després el TSJ valencià donava la raó als populars per enderrocar el Cabanyal. I ho feia, segons Salvem, després d'alterar la sala corresponent en deixar fóra dos magistrats contraris al pla de l'aleshores alcaldessa Rita Barberá i incloure tres afins als posicionaments de la formació conservadora. Aquella jugada fou qualificada «d'irregular» pel col·lectiu ciutadà. Dos anys més tard, Salvem denunciaria les traves de l'alt tribunal al recurs presentat per esbrinar aquests fets.

El barri martítim del Cabanyal va evitar la seua destrucció gràcies al moviment de Salvem. Dos jutges de la secció quarta van topar-se amb la plataforma veïnal| EL TEMPS

«S'està tramitant un procediment contenciós-administratiu que ha comportat la presentació d'una demanda de Salvem El Cabanyal contra un acte personal del president del TSJCV, Juan Luis de la Rúa [un jutge amic íntim de Francisco Camps] i contra la inactivitat davant de l'obligació d'actuar d'Edilberto Narbón, president de la sala contenciosa-administrativa del TSJCV», va informar aleshores en un comunicat la plataforma, que feia referència una petició de recusació que va plantejar-se sobre un dels jutges que va formar part d'aquella decisió, Manuel José Domingo Zaballos.

Aquest togat, ara company de secció de Narbón al TSJ valencià, fou recusat per Salvem per vincles amb el PP. Segons l'escrit al qual ha tingut accés aquest setmanari, la plataforma va presentar aquesta recusació en acreditar «la relació d'íntima amistat que manté el magistrat amb l'actual equip de govern municipal [en referència a l'executiu local del PP], i, especialment, amb l'alcaldessa de València, Rita Barberá i el regidor d'Urbanisme, Alfonso Grau». «Aquestes dades es desprenen de manera ostensible i manifesta per l'assistència de diverses autoritats locals a la boda del segon matrimoni del magistrat Manuel José Domingo Zaballos, celebrat l'any 1997 en el monestir del Puig», detallava l'escrit.

La recusació plantejada pel col·lectiu, tanmateix, anava més enllà. «Així mateix, també interposem aquesta recusació per les relacions laborals, de partit i d'intima amistat que manté l'actual esposa del magistrat amb les autoritats de la Conselleria de Cultura, interessats políticament en el Pla Especial del qual impugna el recurs. Aquestes relacions va mantenir-les en el seu moment la mateixa senyora amb l'Ajuntament de València», s'afirmava al text. L'acció judicial, amb tot, no va tenir efecte.

Nascut a Xelva (Els Serrans), segons les fonts consultades, Domingo Zaballos va ser secretari de l'Ajuntament de València durant els anys 90. Durant els darrers anys de la seua etapa com a funcionari municipal, va exercir com a secretari adjunt de la corporació local, segons documents de l'època. «Estava ideològicament vinculat als postulats del PP i tenia una bona relació amb els regidors populars», apunta una persona que va viure aquella etapa política a l'Ajuntament de València.

Amb l'acord dels quatre partits que integraven el plenari municipal -PSPV, Esquerra Unida, PP i Unió Valenciana-, va aprovar-se amb aquest jutge de secretari adjunt el Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València. El text, amb una filosofia en sintonia del decret d'usos lingüístics a l'administració valenciana anul·lat parcialment, establia que «els funcionaris tenen l'obligació de saber el valencià». O, per exemple, que «tot el personal de l'Ajuntament de la Ciutat de València procurarà usar preferentment el valencià en les seues relacions de treball amb qualsevol funcionari o empleat públic de l'ajuntament, amb la resta d'administracions valencianes i en les sessions dels òrgans de govern i altres òrgans complementaris».

L'Ajuntament de València va aprovar l'any 1996 un reglament per establir el català com a llengua preferent de l'administració local |EL TEMPS

Per aconseguir el suport de tots els grups municipals al reglament, els socialistes van implicar-se de valent. A l'estela de l'ordenança que va aprovar-se en el seu moment a Planes (Comtat), el PSPV va reunir-se amb els alts funcionaris que anunciaven «un fum d'al·legacions contra aquella normativa lingüística», segons evoquen fonts locals d'aquella etapa. «Després vam mantenir una tensa reunió amb els alts funcionaris que acabaren per acceptar que no hi ha base legal per al·legar en contra, tot i la seua evidenciada animadversió ideològica al procés de normalització lingüística en la vida administrativa municipal», rememoren. Entre els principals treballadors del consistori d'aleshores, hi havia Domingo Zaballos.

D'aquesta manera, l'any 1996 va aprovar-se un reglament que dignificava la llengua pròpia a l'Ajuntament de València, tot i que el PP va convertir-lo en paper mullat immediatament. Dècades després, aquell secretari adjunt, ara amb toga al TSJ valencià, ha anul·lat parcialment un decret amb un esperit similar. Una decisió que ha pres junt amb altres dos companys ubicats a l'espectre conservador de la judicatura valenciana.

Font: Les togues que «silencien» la llengua pròpia - El Temps

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La llengua, els jutges i les vergonyes al sol | Núria Cadenes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Desmentiu-m'ho, si us plau. Desmentiu-m'ho i rectificaré feliç d'haver-ho de fer. Però és que no he sentit ni llegit ni trobat ni res cap reacció a aquesta sentència ignominiosa des del Principat»

Núria Cadenes

‘El contacte entre territoris ha de ser en castellà.’ Tal com raja. Escrit en espanyol, no caldria sinó. Com la sentència sencera. ‘Nunca fue la nuestra lengua de imposición’ etcètera.

Aquest mes de juliol del segle XXI, la sala d’un tribunal espanyol, una contenciosa-administrativa que ha estat recentment remodelada amb tres dels elements més espanyolistes i més a la dreta dels que campen pel Tribunal Superior de Justícia (i sí, aquí deixo que voli la vostra imaginació, però ja us hi incloc d’entrada actuacions per la destrucció del Cabanyal i de parcs naturals, a més de jocoses amistats amb aquella Rita Barberà de tan trista memòria), una sala contenciosa-administrativa, deia, ha volgut anul·lar el decret de la Generalitat que protegeix i dóna normalitat a la llengua del país en l’administració autonòmica. Que no. Que la comunicació amb els ciutadans no es començarà en català. Que no. Que ni els rètols ni les notificacions. Que no. Ni les comunicacions amb altres comunitats autònomes. Cap. Mai. I què, que català i valencià siguin denominacions d’una mateixa llengua? Que no. Que ‘el contacte entre territoris ha de ser en castellà’.

Com si els territoris parlessin. En fi. Això diuen. Així. Una mica més que això: que qui sap, si ho són o no, la mateixa llengua, que qui sap i que no importa. Que potser la Terra és plana i que no importa però que parli en castellà.

Això diuen aquests jutges que tenim a sobre com una llosa. Això diuen tot fent d’oposició política i ideològica. Perquè, de fet, des del canvi electoral al País Valencià (electoral i fins i tot, gairebé, tant de bo, social), la dreta espanyolista no l’acaba d’encertar, des de l’oposició estant, en el seu intent de reconstrucció, i no remunta i boqueja i perd oxigen i va pasterejant mentre prova de fer oblidar el tuf corrupte que l’empudega tota. Amb totes aquestes, l’altra pota, Ciudadanos, el suposat recanvi, balla al so del desconcert de la seva marca electoral. Ja ho veurà qui ho podrà veure, què diantre passarà, però el fet és que, ara i aquí, els jutges espanyols s’han erigit en el darrer bastió del règim carpetovetònic, el darrer mur de contenció. I aquí, al sud, sembla que siguin els encarregats de mirar de frenar les polítiques del govern del Botànic. Que no és que siguin revolucionàries ni rupturistes ni res, és clar (parlem del Botànic: entenguem-nos). Que no és que siguin revolucionàries, per tant, però que són vistes com a intolerables des de la caverna estant.

I al País Valencià volen prohibir la llengua igual com al Principat pretenen prohibir les estelades, per citar només la darrera de les seves barbaritats. És tan gros, tot plegat, tan i tan gros, que sembla un deliri de novel·lista. D’aquells que fan que l’editor et digui d’acord, ja t’has divertit, ara baixa a la Terra i mira de fer-ho versemblant.

Però no. És que són així. I que fan això.

En aquest cas, malgrat que l’aplicació del decret d’usos lingüístics a l’administració no havia generat cap mena de conflicte, cap queixa ni mobilització social. Tan sols hi havia l’interès agitador del PP.

Amb aquesta sentència, i amb aquest ‘ha de ser en castellà’, s’ha tornat a posar en evidència un fet inquietant: la unitat d’acció entre PP i jutges. De fet, aquests jutges del TSJ valencià han actuat prioritzant l’estratègia política per sobre de tot, al servei de l’estratègia política, fent com si la separació de poders no els incumbís (aquest és un esport que l’estat espanyol practica amb una dedicació digna de millor causa) i menyspreant fins i tot la jurisprudència del mateix TSJ. Perquè hi ha una quarantena (una quarantena!) de sentències d’aquest tribunal reconeixent explícitament allò que és evidència científica: que el valencià és català. Que ara diguin que no hi entren, i que qui sap, és tan fort que, si no fossin jutges espanyols, ens sorprendria. Fins i tot ens escandalitzaria. I ho hauria de fer. Encara que siguin jutges espanyols.

Que ara vulguin prohibir la comunicació en català entre administracions que parlen català és tan sols un acte de supremacisme lingüístic, un intent de mantenir la preponderància de l’espanyol en l’administració, una actualització d’aquella màxima de Nebrija que els continua marcant el pas: ‘que siempre la lengua fue compañera del imperio’.

Encara que l’imperi, en fi, diguem que els ha anat quedant… reduït. (I els disgustos que hi tindran encara!)

I ara, si m’ho permeteu, faré una pausa. Agafaré una mica d’aire i parlaré (escriuré) a poc a poc. Perquè els jutges i la separació de poders que no hi ha i l’obsessió per trinxar-nos i esborrar-nos la llengua (bo i reduint-la, en tot cas, tal com denunciava Joan Fuster, ‘al reducte folklòric’). Tot això volia dir. I que els tribunals s’han convertit en agents polítics descarats. Concrets. Contra un govern escollit a les urnes. I no pas perquè considerin que els planteja allò que anomenen ‘desafiament independentista’, no: simplement per donar un bri de normalitat a l’ús de la llengua pròpia.

Això són. Així són.

Però l’aire, el volia agafar per parlar de nosaltres. De la resposta que no hem donat a aquesta barbaritat de sentència. Sí: des del govern valencià recorreran. I aquí al sud hi ha hagut pronunciaments significatius. Entitats culturals, cíviques, personalitats, etcètera.

Aquí al sud.

Ho repeteixo? Aquí al sud.

Desmentiu-m’ho, si us plau. Desmentiu-m’ho i rectificaré feliç d’haver-ho de fer. Però és que no he sentit ni llegit ni trobat ni res cap reacció a aquesta sentència ignominiosa des del Principat. Ni des del govern ni des dels partits ni des d’enlloc. Com si, quan ataquen la unitat de la llengua, només fos una cosa ‘dels valencians’. Com si no ens afectés a tots. Com si la llengua no fos vostra, també. Com si ara haguéssim de tornar a explicar que la llengua catalana es manté en un ecosistema que, si es retalla (i ho proven) perd, a tot arreu, vitalitat i força i possibilitats. A tot arreu.

Sí, aquesta sentència ha tret unes quantes vergonyes al sol. Les de l’estat ja les coneixíem. Les altres… som a temps de posar-hi remei.

Font: La llengua, els jutges i les vergonyes al sol | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Per què ens odien tant? | Antoni Infante

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Antoni Infante

Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

La recent sentència del TSJCV que anul·la 11 articles del Decret 6/2017 de la Generalitat Valenciana que regula l’ús del valencià per part de l’administració ve a sumar-se a tota una sèrie de sentències i fets que, més enllà de l’enrevessada justificació jurídica que puguen tindre, denoten una malvolença manifesta contra el valencià, el nostre català i de tota la nostra cultura. Només fer-se pública la sentència, les xarxes socials esclataven reproduint els comunicats i posicionaments de les entitats que treballen en defensa de la llengua i expressant de mil maneres diferents la indignació que provocava. Una d’aquelles respostes en forma de pregunta em va cridar l’atenció: Per què ens odien tant?

Les respostes no es feren esperar: espanyolisme, supremacisme, centralisme, enveja de la capacitat de les persones valencianoparlants de parlar més d’una llengua, decret de nova planta, franquisme sociològic…, però també, com ja és habitual a les xarxes, tota mena d’insults que m’estalvie reproduir. Repassant aquestes respostes, em fa la sensació que, en general, obviem en part, o deixem molt en segon pla, les raons econòmiques. I, tanmateix, crec que és en aquest terreny on podem trobar bona part de les raons de fons de tant d’odi; i, d’altra banda, els arguments per a poder sumar la majoria del poble valencià, també la població castellanoparlant, a la defensa del que és nostre: la nostra llengua i cultura i també la nostra economia.

Al llibre de Carles i Roger Castellanos “El fenomen nacional” hi ha un capítol expressament relacionat amb aquest tema: “L’opressió socioeconòmica, fonament de l’opressió nacional”. En aquest capítol podem llegir “En el mode de producció capitalista, l’opressió nacional, com a fenomen sorgit d’una contradicció social, té la seva arrel en l’opressió socioeconòmica. (…) Sense aquesta forma d’opressió socioeconòmica, l’opressió nacional no tindria raó de ser, pel fet que les formes de poder s’articulen sempre, dins el sistema vigent, damunt la dominació econòmica. D’aquesta se’n deriven les altres formes d’opressió (politicomilitar, cultural, lingüística, etc.), que podríem considerar complementaries o facilitadores d’aquesta forma d’opressió fonamental.”

Així vist, crec que la sentència respon més a la creixent reivindicació social en contra de l’infrafinançament i l’espoli que patim que al mateix decret d’ús lingüístic de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Infrafinançament i espoli, però també el posicionament cada dia més massiu a favor del manteniment del nostre patrimoni natural i històric, defensant l’horta contra el destarifo de l’ampliació de la V-21, qüestionant la visió neoliberal que equipara corredor mediterrani a un AVE que només serveix els interessos econòmics d’unes quantes empreses majoritàriament foranes, però que no respon a les necessitats de comunicació del nostre poble, enfrontant-se a un model sociolaboral que menysté els drets de la classe treballadora, apoderant les dones i els sectors socials més desfavorits.

Com deia Vicent Flor en una recent entrevista de Núria Cadenes a Vilaweb, “aquesta societat té problemes estructurals molt forts: té més nivell de pobresa que la mitjana espanyola, menys nivell de renda, més pobresa infantil… hi ha la dualitat costa-interior, fractures territorials, provincials…” I açò, afegisc jo, malgrat els ja més de tres anys del govern del Botànic rescatant persones. Fer front a aquestes nafres socials, esperona cada dia més i més gent molt diversa afectada directament o que va prenent consciència dels seus entorns, i és ací on entra en joc els factors ideològics, com a basament de tot el sistema de poder que s’amaga quan li convé darrere la judicatura, en l’hegemonia espanyolista, o en el supremacisme centralista, però que necessita també el nostre propi autoodi o baixa autoestima sense la qual no podrien imposar-se.

Odien el valencià i tot el que representa i fan mil i un esforços perquè nosaltres també l’odiem, perquè eixa col·laboració és el mecanisme més potent que tenen per a poder continuar espoliant sense oposició el nostre excedent social, la riquesa que generem al nostre país entre els 5 milions d’habitants, parlem la llengua que parlem, hàgem nascut ací o siguem persones nouvingudes. Cada persona que mantenen en l’odi al valencià juga el paper que jugaven els fustigadors contra els esclaus com els que van ser obligats a construir el monument feixista del mal nomenat “Valle de los Caídos”.

No respecten ni les seues pròpies normes jurídiques bàsiques de la divisió de poders, ja que són conscients que el poder parlamentari, per esquifit que siga, i l’executiu que naix de processos amb votacions populars són, per tant, més permeables a la voluntat popular. L’estructura jurídica es manté com l’últim bastió dels interessos de la casta dominant majoritàriament de la nació dominant. Interessos econòmics, polítics i socials amagats darrere dels interessos lingüístics i de l’autoodi induït en sectors importants del nostre poble que s’expressen políticament en forma dura mitjançant partits com el PP o Ciudadanos i en forma més tova en altres partits que reforcen la lògica de la dominació separant políticament els temes socioeconòmics dels culturals i lingüístics, o fent de les reivindicacions un interminable teatre buit de contingut.

Un mecanisme emprat a bastament per aquests últims és el recurs a l'”ara per ara no podem fer més” que els serveix com a justificació per a quasi tot. Així, són molt tous a l’hora d’aplicar noves mesures i blindar-les jurídicament mentre van justificant i dulcificant les anteriors imposades pels partits de la línia dura. Així, i com a exemples, el nou govern espanyol no podrà solucionar el problema de l’infrafinançament del País Valencià, però ens facilita més préstecs que haurem de pagar amb més interessos; no poden eliminar la llei mordassa, però eliminaran algun dels aspectes més cridaners; no alliberen els presos i preses polítiques catalanes, però els acosten a presons catalanes… i a casa nostra van prometre revertir la ZAL i ara la justifiquen; es van manifestar contra l’ampliació de la V21 i ara n’acceleren les expropiacions; es van oposar a l’aeroport de l'”abuelito” a Castelló i ara demanen que s’integre dins d’AENA.

En el tema que ens ocupa van ser avisats que, sense una nova llei d’ús del valencià substituint la de 1983, no hi hauria marc jurídic suficient per a avançar i s’han encabotat a anar posant pedaços que el PP, Ciudadanos i el TSJCV han utilitzat per a revertir-los, alhora que els utilitzaven com a carnassa per alimentar la seua hegemonia ideològica i l’autoodi de molta gent valenciana, que no són conscients del seu paper de veritable carn de canó. Rectifiqueu, companys i companyes. Del TSJCV no podem esperar una altra cosa, de vosaltres sí. Encara hi sou a temps. I recordeu que, com a poble, tenim dret a decidir!

Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim! @DaDPV

Font: Per què ens odien tant?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les famílies de l’Alguer podran escolaritzar els seus fills en català

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ho ha aprovat el parlament de Sardenya després de les esmenes presentades per la Plataforma per la Llengua al projecte de llei sobre la regulació de les llengües de l'illa

Per ACN

Les famílies alguereses que ho vulguin podran escolaritzar els fills en català. Ho ha aprovat el parlament de Sardenya després de les esmenes presentades per la Plataforma per la Llengua al projecte de llei sobre la regulació de les llengües de l’illa. A banda l’opció immersiva en català o en sard, també podran triar l’ensenyament en italià amb classes de català, cosa que assegurarà l’aprenentatge de la llengua pròpia de l’Alguer. Aquest és un dels punts més importants de la nova llei, que equipara els drets lingüístics dels parlants de català amb els de sard, llengua autòctona de l’illa i la més estesa juntament amb l’italià.

La proposició de llei que va arribar al parlament no garantia els mateixos drets i previsions per a les dues llengües, tot i reconèixer el català com una llengua a tutelar tant com el sard. La nova llei de Sardenya, a banda l’opció d’immersió en català a l’escola algueresa, també permetrà als catalanoparlants sards d’adreçar-se en la seva llengua a l’administració regional. Es crearà una estructura d’oficines lingüístiques que vetllaran perquè l’administració utilitzi les llengües pròpies amb normalitat. En el cas de l’Alguer, l’oficina instal·lada a la ciutat incorporarà treballadors que hauran de tenir el certificat C1 de català.

Com a la resta de la llei, la proposta original només protegia el sard a la ràdio i la televisió. Després de les esmenes presentades per la Plataforma per la Llengua, la llei finalment aprovada també protegeix el català pel fet de ser la ‘llengua d’una minoria històrica’. D’aquesta manera es converteix en una llengua que cal promoure i incentivar en les produccions audiovisuals i haurà de ser present en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament amb el sard i les altres llengües de l’illa.

Font: Les famílies de l’Alguer podran escolaritzar els seus fills en català | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La gran evasió (catalana) | Jordi Barbeta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Barbeta

Imaginem que un dia ens llevem, posem la ràdio i sentim: “Notícia urgent de darrera hora. Els presos polítics catalans s’han escapat de la presó de Lledoners. A Figueres, les preses polítiques tampoc han aparegut a l’hora del recompte. El president Puigdemont acaba de fer públic un comunicat on celebra l’exitosa evasió dels presos, afirma que ja són a Bèlgica i que en les properes hores faran una compareixença pública a la seu del Consell de la República a Waterloo. L’alcalde de la ciutat belga, Serge Kubla, també ha fet un comunicat de benvinguda als líders independentistes catalans que considera injustament condemnats pels tribunals espanyols”.

Pot semblar un disbarat, però la realitat sempre acaba superant la ficció, i aquest insòlit espectacle és avui més factible que fa una setmana. És el que té portar les coses fins a l’extrem. Si després de la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein, la justícia espanyola no rectifica, manté empresonats els líders independentistes i acaba condemnant-los a penes severes, els presos tindran l’obligació d'escapar-se i tothom que estigui en condicions d’ajudar-los ho hauria de fer per responsabilitat democràtica. Crec que no cal ser més explícit.

Després de la caiguda del govern conservador ofegat per la corrupció, amb la monarquia en fase decadent, la justícia desprestigiada i bloquejada i el conflicte català en plena ebullició, el quadre polític espanyol conté tots els ingredients d’una crisi de règim. Així que tot és possible, fins i tot la gran evasió dels presos polítics.

Tanmateix, l’esperpent no és aquest relat sobre el que podria arribar a passar, sinó la infàmia del que està passant. Ho deia ahir mateix al Twitter en Jordi Sànchez i no es pot ser més precís. “Si un tribunal ha deixat clar que no hi va haver ni rebel·lió, ni sedició, ni desordre públic, què fem tancats a la presó, esperant judici, sense garanties processals?”.

Potser no ha passat prou temps per calibrar la transcendència de la decisió dels jutges alemanys. Europa demanava a Espanya que resolgués el problema català i la qüestió catalana ha esclatat a nivell europeu. Si, segons un tribunal alemany, la justícia espanyola està cometent una injustícia en mantenir empresonada gent innocent, les víctimes d’aquesta injustícia, en tant que ciutadans europeus, haurien de poder trobar empara immediata, si no, quina mena de ciutadania és l’europea?

L'única possibilitat de reconduir la situació és que la Fiscalia General de l’Estat retiri les acusacions de rebel·lió i demani l’aixecament de les mesures cautelars

Europa té un problema i Espanya en té un altre encara més greu. El desprestigi de la justícia espanyola afecta ni més ni menys que el Tribunal Suprem, que ha de decidir si rectifica totes les diligències realitzades fins ara o es ratifica i eternitza el problema fins que les protestes i el Tribunal de Drets Humans el desautoritzin definitivament.

L'única possibilitat de reconduir la situació és que la Fiscalia General de l’Estat retiri les acusacions de rebel·lió i demani l’aixecament de les mesures cautelars, és a dir, que els presos tornin a casa seva. Caldrà voluntat i coratge polític per part del govern de Pedro Sánchez, que es pot trobar, de sobte, en una batalla institucional contra un gremi, els jutges, encara més gelosos del seu poder que els militars. El partit d’extrema dreta Vox, que intervé en el procés contra els independentistes com a acusació popular, està ben disposat a fer tota la feina bruta que calgui per contrarestar qualsevol canvi d’orientació de la nova fiscal general.

Es dona la circumstància que el cap de l’Estat, el rei Felip VI, s’ha cuidat molt de reforçar les relacions de la Corona amb el poder judicial expressant en reiterades vegades tot el seu suport a l’actuació dels jutges contra l’independentisme català. No podia ser d’altra manera, justament ara que familiars del monarca i especialment son pare, el rei emèrit, podrien veure’s obligats a comparèixer davant els tribunals.

Després de les converses que han transcendit de l’examant del rei emèrit, Corinna zu Sayn-Wittgenstein, sobre cobrament de comissions i sobre la implicació de Joan Carles I en la corrupció del cas Nóos, el govern de Pedro Sànchez i tot l’establishment mediàtic ha mirat cap a una altra banda, però la mateixa ministra de Justícia, Dolores Delgado, ha hagut d’admetre que el rei emèrit podria ser jutjat, atès que en no tenir la condició de cap de l’Estat ha deixat de ser “inviolable”. Constatant que la divulgació de les converses de Corinna amb el comisari Villarejo, el contingut de les quals són d’una gravetat inaudita, formen part d’una batalla novelesca d’espies, mafiosos i gent molt poderosa, no s’ha de descartar nous sotracs a l’entorn de Felip VI que facin trontollar els fonaments del règim.

Font: La gran evasió (catalana)

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Crida perquè els ciutadans aportin la seva veu a un projecte d'alta tecnologia en llengua catalana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El projecte servirà perquè tota mena de productes digitals puguin reconèixer el català

El reconeixement automàtic de veu és un repte per a totes les llengües, també per al català. Common Voice és un projecte impulsat per Mozilla que vol crear models automàtics de reconeixement de veu de les principals llengües del món a l'abast de les empreses que els necessiti. En el cas del català, el projecte, liderat per Softcatalà, servirà perquè tota mena de productes digitals puguin reconèixer el català, entre d'altres els productes Mozilla i l'assistent de veu de codi obert MyCroft. Perquè el projecte es consolidi fan falta 1.000 hores de frases enregistrades en català i validades posteriorment. Qualsevol persona que parli català pot enregistrar i validar frases des de qualsevol telèfon mòbil. Es recomana crear un perfil personal per introduir la variable dialectal.

Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, ressalta la importància que iniciatives com aquesta tenen per al català: "El català serà competitiu en un futur immediat si té sistemes de reconeixement i síntesi de veu de qualitat. Common Voice és una oportunitat magnífica per obtenir eines lliures i obertes al servei de totes les empreses que vulguin incorporar-lo en els seus productes". Franquesa ha convidat la ciutadania a participar-hi: "Perquè aquest projecte arribi a bon port fa falta la col·laboració de molta gent. Des del Govern animem els ciutadans a dedicar-hi uns minuts des del mòbil. És ben senzill."

La Direcció General de Política Lingüística col·laborarà amb els impulsors del projecte fent-ne difusió per diversos canals. Alhora, facilitarà informació perquè els professionals de la llengua de la Direcció General de Política Lingüística i del Consorci per a la Normalització Lingüística hi participin.

Les persones que hi estiguin interessades, trobaran la informació que necessiten en aquesta pàgina de Softcatalà i poden fer enregistraments i validacions des d'aquest lloc de Mozilla.

Llengua digital

El món digital i les tecnologies mòbils són una oportunitat i un repte per al català. La Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura treballa per afavorir que tingui una base sòlida en tecnologies lingüístiques i per promoure una oferta competitiva de productes i serveis. Amb aquest objectiu, convoca anualment una línia d’ajuts per a empreses. Aquest any 2018, ha donat suport a una vintena de projectes d'incorporació del català en apps i videojocs. Política Lingüística també posa a disposició dels ciutadans el CercaApps, un cercador d'apps en català que en aquest moment en té més de 250 d'indexades.

D’altra banda, també impulsa iniciatives de sensibilització per fomentar l’oferta i el consum de productes digitals en llengua catalana. Totes aquestes iniciatives es poden consultar al web http://llengua.gencat.cat/digital.

Font: Política Lingüística fa una crida perquè els ciutadans aportin la seva veu a un projecte d'alta tecnologia en llengua catalana. Llengua catalana

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial