EL CATALÀ, LLENGUA D'INTEGRACIÓ

Publicat en el diari ARA diumenge 19 d'abril del 2015

http://www.iec.cat/recull/fitxers/15/04/19/001IV9AQ.pdf

L'aranès, una llengua molt protegida però en peril

Gemma Aguilera

Periodista. 

ARTICLE

2/4/2015 

Font: Blog de TORNAVEU

Cartell del poble d'Arties

Sentir a parlar aranès a la Vall d'Aran no és fàcil. I encara menys, català. Aquest territori, que la Llei de règim especial de l'Aran aprovada pel Parlament de Catalunya el gener del 2015 reconeix com una nació dins de Catalunya i atorga a l'aranès una protecció especial més enllà de ser llengua oficial a tot el país, viu una gran pressió turística i immigratòria que reclama una gestió diferent del seu fet diferencial. La darrera enquesta d'usos lingüístics, de 2014, assenyala que només el 17,9% dels habitants de la Vall tenen l'aranès -variant gascona de l'occità parlada a la Vall d'Aran- com a llengua principal, el 16,4% el català, el 55,1% es relacionen en castellà i el 10,6% en altres llengües. La caiguda de l'ús social de l'aranès és exagerada des dels anys vuitanta, quan era la principal llengua del 60% de la població. I tot i que les dades són dramàtiques, a la Vall pensen que tenen dues bones cartes: El 80% de la població entén la llengua del territori, el 55% és capaç de parlar-la, el 50% llegir-la i el 34% escriure-la, i a més, l'aranès és la llengua d'immersió a l'escola des de P-3 fins a l'ESO. A partir d'aleshores, l'aranès és una assignatura més, però tots els alumnes surten de la secundària amb totes les competències lingüístiques assentades. Ara bé, al carrer, les relacions es produeixen fonamentalment en castellà, fins al punt que molts ajuntaments han optat per retolar exclusivament en castellà moltes indicacions, com es el cas d'Arties -vegeu fotografia-.

 

L'alcalde de Viella i diputat de CiU Àlex Moga reconeix que a la Vall es viu una situació de domini absolut del castellà, i considera que “tots” a la Vall “hem de fer una reflexió sobre si volem continuar amb aquest servilisme econòmic que ens ha fet posar les nostres senyes d'identitat al servei de l'economia i el turisme durant molts anys”. Moga reconeix que ha estat un error pensar que “la nostra hospitalitat amb turistes i nouvinguts passava per parlar castellà i renunciar a l'aranès”, i creu que és el moment de rectificar si es vol preservar la llengua.

 

Evidentment, l'estació d'esquí de Baquèira Beret té un pes determinant en l'economia de la Vall, però molts altres països que viuen del turisme no han pas renunciat a la seva llengua d'una forma tan evident com passa a la Vall, on la llengua està convertint-se ja en un producte exclusiu de l'escola i de les institucions, i cada vegada menys, en la llengua de relació familiar i social. L'origen de la població és també molt determinant. D'una població de 10.090 habitants, el 36,2% han nascut a la Val d’Aran, el 20,5% a la resta de Catalunya, el 20,6% a la resta de l’Estat i el 22,8% a l’estranger.

 

Cal tenir en compte que a l'escola, els alumnes estudien en aranès, català, castellà, anglès i francès -per la proximitat geogràfica amb la frontera francesa-, i la llengua autòctona està totalment integrada a les aules, on més del 50% dels alumnes no són ni aranesos ni catalans. Però justament aquesta és la garantia d'esperança per a la llengua, que necessita mantenir la protecció que té per part de la Generalitat i el Parlament, però també necessita que els polítics locals i els seus parlants facin també la reflexió de no pensar que la seva llengua resta per als turistes. No ha passat en cap altre país, són compatibles l'aranès i el castellà, sense que aquesta segona llengua anul·li la primera.

Debat sobre com relligar els Països Catalans dins de l'actual "procés" sobiranista de Catalunya

"Es tracta que  els Països Catalans no caiguin en l'oblit i prenguin tot el protagonisme en el nostre Full de Ruta nacional des del primer instant" 

Hi parlaran @joan_llado d'ERC i @marcsallas de les CUP

L'Espai Mata de Jonc   ha organitza pel proper 28 d'abril, a les 19,30 h un acte a l'Espai Vilaweb de Barcelona. L'acte comptarà amb la participació les dues organitzacions polítiques que -per ara- han signat el Manifest «Compromís pels Països Catalans» : ERC i la CUP. Per part d'ERC-Mallorca es comptarà amb la presència de Joan Lladó,  i de la CUP, el membre del Secretariat Nacional, Marc Sallas. Tot i que també hi són convidades totes les persones i entitats que són sensibles al futur de la nostra nació.

"El debat s'emmarca en un moment transcendental per al conjunt del país, i dues dates electorals marcaran de manera important l'agenda política: el 24 de maig amb les eleccions municipals i als Parlaments del País Valencià i les Illes. I, molt especialment, les eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya del 27 de setembre", apunta l'Espai Mata de Joc.

En aquesta línia,  "en el moment que comencem a debatre sobre la construcció d'estructures d'estat, a definir el model de país i sorgeixen tot d'iniciatives per impulsar un debat constituent sobre la futura República Catalana; és que els Països Catalans no caiguin en l'oblit i prenguin tot el protagonisme en el nostre Full de Ruta nacional des del primer instant" puntualitza l'entitat.

    Per saber-ne més

• L'Espai Mata de Jonc presenta el Manifest-Crida “COMPROMÍS PELS PAÏSOS CATALANS”
• L'Espai Mata de Jonc dóna a conèixer el Full de Ruta Nacional per al conjunt de la nació
• Espai Mata de Jonc organitza un acte a l'UCE
• L'Espai Mata de Jonc crida a enllaçar els Països Catalans l'11S
• L'Espai Mata de Jonc dóna suport als actes a l’entorn de Sant Joan    

MANIFEST-CRIDA

- COMPROMÍS PELS PAÏSOS CATALANS - 

 “(…) Aquest itinerari històric ha estat compartit amb altres territoris, fet que ha configurat un espai comú lingüístic, cultural, social i econòmic, amb vocació de reforçar-se i promoure’s des del reconeixement mutu (…).” - Preàmbul de la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013

El procés endegat a Catalunya, fonamentat en dret a decidir de la nació catalana, amb la perspectiva de la seva aplicació pròxima a una de les seves parts, ens encara a una realitat política nova de conseqüències molt rellevants que no pot deixar de ser assumida de manera coherent per totes les persones i entitats conscients de ser part d’una mateixa nació. Amb aquest esperit ens comprometem a difondre els continguts que s’expressen en aquest manifest que és alhora una crida a treballar per a fer efectius els acords que conjuntament assumim.

Considerem que l’àmbit de la nació catalana són els Països Catalans, entenent per Països Catalans, des del punt de vista lingüístic i cultural, els territoris on es parla la llengua catalana, i des del punt de vista polític, aquests mateixos territoris més aquells territoris al·lòfons contigus (de llengua occitana o castellana) i associats històricament a aquests, que decidissin lliurement prendre part en els projectes polítics de la Nació Catalana, generals o d’alguna de les seves parts.

Els Països Catalans han de ser presents en el procés d’independència del Principat i les formes d’organització que prenguin les instàncies independentistes s’han d’adequar a aquest objectiu. Els membres i militants de les organitzacions independentistes pertanyents als diferents Països Catalans han de poder fer part, de manera natural, d’un mateix espai organitzatiu nacional. Hem de ser conscients, a més, que ens trobem en una realitat política que evoluciona de manera accelerada davant els nostres ulls; i que recomanacions ideològiques o polítiques que podien tenir el seu pes en la lluita nacional de fa vint anys (com el mite de la “no ingerència”) es troben avui en el camí de ser superades.

Tal com aconsellen tots els analistes, caldrà que durant les negociacions amb l’Estat espanyol i amb la resta d’agents internacionals quedin clars els vincles culturals, socials, geogràfics, històrics i econòmics entre els territoris dels Països Catalans que s’han configurat al llarg del temps. També serà irrenunciable el reconeixement de la possibilitat que, en un futur, d’una manera democràtica, aquests territoris puguin establir les relacions que decideixin lliurement els seus ciutadans amb la resta de territoris dels Països Catalans. I semblantment és necessari que persones i entitats representatives dels diversos territoris històrics dels Països Catalans, siguin presents als organismes que treballen en el procés d’independència nacional.

Països Catalans, gener de 2014

Aquest procés pot tenir unes conseqüències positives i alguns perills.

Entre les conseqüències positives podem considerar:

• Que la llengua catalana tindrà un instrument que en garantirà la supervivència i el reconeixement a totes les

institucions internacionals i que, de manera semblant, la nacionalitat catalana tindrà reconeixement internacional.

• Que com a nació tindrem veu i vot en el concert de les nacions lliures del món.

• Que la previsible remuntada econòmica del Principat tindrà repercussions favorables per a la majoria de la nació

catalana.

• Que la nova situació permetrà que es faci efectiu el Corredor mediterrani.

• Que, de manera general, la independència del Principat ajudarà a obrir els ulls a molts illencs i valencians respecte

dels avantatges de tenir un estat propi.

I com a possibles perills:

• Que des de l’estat espanyol es potenciarà al màxim l’unionisme espanyolista i el secessionisme anticatalà, tot plegat,

probablement, dins un clima de revenja.

• Que la creació d’un estat podria portar, a mitjà i llarg termini, al desenvolupament de diferents expressions de

barreres ideològiques que poden dificultar les relacions entre els Països Catalans.

• Que la tasca de construir un nou estat és tan ingent i absorbent, que hi ha el perill real que el Principat s’hi centri i

oblidi la resta de catalans.

• Contra aquests perills, caldrà reforçar la coordinació, la solidaritat mútua i l’explicació política. P

er tot això, consideram que la Constitució del nou Estat català i el seu corpus legislatiu han de tenir present:

• Ha d’estar prevista i ha de quedar oberta la possibilitat que qualsevol altre territori històric de la nació catalana

pugui, en qualsevol moment, decidir de manera democràtica, afegir-se a l’Estat català o crear-ne un altre i

federar-s’hi.

• Caldrà el reconeixement del dret dels habitants de la resta de territoris de la nació catalana d’identificar-se i ser

acceptats i protegits com a catalans. Caldrà definir un marc especial de drets (ciutadania, atenció sanitària,

accés a les universitats, condicions especials en transports i altres serveis).

• Caldrà facilitar la presència de la resta de territoris històrics en les institucions del nou Estat lliure, mitjançant les

seves organitzacions, entitats o associacions.

• Caldrà l’establiment d’un ministeri o departament que s’ocupi específicament de les relacions amb els diversos t

erritoris dels Països Catalans i impulsi polítiques i convenis amb institucions, entitats o empreses per promoure

i desenvolupar el patrimoni compartit.

• L’Estat català promourà la llengua catalana a tots el territoris lingüístics. Qualsevol atac a la llengua, en

qualsevol lloc, haurà de ser respost políticament i jurídicament, si escau, pels organismes pertinents.

• La simbologia històrica i tradicional compartida per tots els territoris de la nació no pot ser d’ús exclusiu de la

nova República. Tant el nou Estat com els seus mitjans i organismes públics difondran i divulgaran aquesta

realitat comuna. En aquest sentit, caldrà impulsar l’articulació de l’espai comunicatiu català, format pels mitjans

de comunicació de Catalunya i els mitjans de comunicació de la resta de territoris històrics dels Països Catalans.

• Caldrà també negociar amb els estats espanyol i francès i impulsar la creació d’òrgans comuns de relació

transfronterera per facilitar els intercanvis culturals i la imprescindible cooperació i especialització en àmbits

com ara les infraestructures (portuàries, viàries, ferroviàries i aeroportuàries).

• A partir de la creació de les institucions del nou Estat català, s’impulsarà la creació d’alguna instància on puguin c

oincidir i estrènyer vincles, càrrecs electes de tots els Països Catalans.

• El nou Estat posarà a disposició dels creadors culturals i artístics de la resta de Països Catalans els seus

organismes de projecció exterior.

• El nou Estat promourà el reconeixement a totes les persones que han lluitat per la llibertat de la nostra nació, en

qualsevol del seus territoris.

Més sobre l’imperialisme lingüístic

Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 18 d'abril del 2015

http://blogspersonals.ara.cat/anysdaprenentatge/2015/04/18/mes-sobre-limperialisme-linguistic/

L’AUTOR

Joan Tudela

Joan Tudela va néixer el dia 4 del mes 4 d’un any acabat en 4. Número preferit? El 4, naturalment. Ofici? Professional de la paraula. Val a dir que ha tocat totes les tecles com a periodista i també en el camp professional de la llengua. És autor de llibres periodístics, d’estudis sociolingüístics i d’obres d’assaig i d’aforismes. Ha publicat centenars d’articles a diaris i revistes. Amb la seva producció escrita, ha guanyat els premis Francesc Layret, Ciutat de Barcelona, Gaziel, Jaume Ciurana, Federació d’Ateneus, Serra i Moret i el premi Recull de retrat literari. Al blog Anys d’aprenentatge, hi reedita articles seus.

Alguns amables lectors han expressat diferents opinions sobre el meu article L’imperialisme lingüístic, publicat la setmana passada en aquest mateix blog. Trobo que un dels temes que han plantejat és particularment interessant: com hem de valorar l’actitud dels castellans cap a nosaltres els catalans? Jo hi he pensat i proposo a tothom de compartir amb mi la reflexió que exposo tot seguit.

De la mateixa manera que l’antisemitisme va fer el cim a Alemanya amb l’arribada de Hitler al poder, però venia de molt abans, també la xenofòbia anticatalana ha assolit la màxima virulència a l’època contemporània, però ve de lluny.

Ja Francisco de Quevedo destil·lava catalanofòbia. Vet aquí una frase que defineix bé l’actitud de Quevedo cap a nosaltres els catalans: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”. I una altra del mateix autor: “Son los catalanes el ladrón de tres manos”. I encara una altra: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política.” Déu n’hi do, oi?

De la mateixa manera que després de l’holocaust, que va ser l’obra més criminal del nazisme, van sorgir els negacionistes, també després de segles d’odi destructiu contra les llengües –europees i americanes– que han hagut de coexistir amb el castellà, ha sorgit el negacionisme corresponent.

El més gran d’aquests segons negacionistes és el rei Juan Carlos, cap d’Estat del Regne d’Espanya l’any 2001, quan va tenir la barra de dir ben solemnement aquestes paraules: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.”

Decididament, la mentida i la injustícia sempre van de bracet.

Encara avui, la xenofòbia anticatalana és ben viva a molts àmbits de l’Espanya castellana (és particularment virulenta a diaris madrilenys com ara El Mundo, ABC i La Razón).

Tot plegat vol dir que som davant d’un mal ineluctable, és a dir, que no s’hi pot fer res? Hem de concloure que els castellans no tenen remei? De cap manera.

Existeix també una tradició potent de castellans que tenen cap a Catalunya una actitud no únicament de comprensió sinó fins i tot d’estimació. El mal és que, actualment, la posició que predomina a Madrid i al conjunt de l’Espanya castellana és la de Quevedo i el rei Juan Carlos i no pas la de Cervantes i el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera.

Cervantes destil·la –sí– estimació cap a nosaltres. Vet aquí les paraules que fa dir al Quixot sobre la ciutat de Barcelona: “Archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única.” Déu n’hi do, oi?

L’estimació de Cervantes cap a Catalunya arriba al punt de presentar de forma positiva els bandolers catalans. Vet aquí aquestes paraules de l’autor a La Galatea: “Dieron con una cantidad de bandoleros, los cuales tenían por señor y cabeza a un valeroso caballero catalán.”

I ara mateix, sense anar més lluny, tal com explicava jo a l’article de fa una setmana, el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera –que comparteix amb el rei Juan Carlos el nom de pila i res més– denuncia en el seu llibre el que ell mateix anomena imperialisme lingüístic panhispànic. I ho fa sense insultar com Quevedo, sense mentir com el rei Juan Carlos, amb estimació com Cervantes i sobretot amb arguments impecablement construïts des de les ciències de la llengua i des de la cultura democràtica.

I com que a mi m’agrada l’estructura narrativa capicua, acabo aquest article amb el mateix paràgraf amb què començo l’article de la setmana passada.

He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L’imperi de la llengua comuna: guia de l’imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l’editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).

• ENTRADES RECENTS

  • Més sobre l’imperialisme lingüístic
  • L’imperialisme lingüístic
  • El català a l’espai de comunicació
  • La nació és la llengua
  • La nostra fragmentació

PER UN SANT JORDI ENLLAÇATS PER LA LLENGUA - CANÇÓ DE LES QUATRE LLUNES

CANÇÓ DE LES QUATRE LLUNES

Bona vida, vida bella, 
quatre llunes i un instant: 
Lluna nova, lluna vella, 
quart creixent i quart minvant.

Si l'una va bé pel fetge, 
l'altra és més bona pel cor. 
Sense receptes de metge, 
l'home neix i creix i mor.Bona vida, vida bella, 
quatre llunes i un instant: 
Lluna nova, lluna vella, 
quart creixent i quart minvant.

I tant és minvar com créixer: 
bada els ulls, per un moment. 
El teu món és una deixa 
que no consta en testament.Bona vida, vida bella, 
quatre llunes i un instant: 
Lluna nova, lluna vella, 
quart creixent i quart minvant.

On no plou ni el vent es mou, 
no hi trobaràs mai goteres. 
No somiïs primaveres, 
perquè a tot arreu hi plou.Bona vida, vida bella, 
quatre llunes i un instant: 
Lluna nova, lluna vella, 
quart creixent i quart minvant.

I la humitat de l'aigüer 
et penetra al moll dels ossos. 
Els qui avui et diuen bé, 
demà et desfaran a trossos.

I entre veres i mentides 
el món i tu aneu girant. 
Una vida, dues vides, 
quatre llunes i un instant.

Jaume Vidal i Alcover - Cançó de les quatre llunes, de l'espectacle de Ka-Barret estrenat a la Cova del Drac el 1969

El Nou d'Octubre, la Diada Segrestada (Documental esfereïdor)

9 d'octubre de 2014. Ciutat de València. Com cada any, es commemora l'entrada del Rei Jaume I el Conqueridor a la ciutat en 1238 i el naixement del poble valencià. La Processó Cívica, que se celebra des de 1338, és l'acte oficial més important de la Diada. L'Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana conviden tots els valencians i valencianes a participar-hi. De fet, però, el Nou d'Octubre és una diada segrestada.

Aquest vídeo deixa clar que davant els atacs dels blaveros i de l'extrema dreta del GAV, fins i tot de la violència física, cal que fem costat als germans del Sud, o serem còmplices de l'intent d'extermini que l'estat, les màfies i els lladres porten executant des de 1707 a la batalla d'Almansa.

TV3 i “lo nostro”

Vos he d'advertir que fins al mes de maig tenim un president que renega del seu poble, la seva cultura i la seva llengua: un renegat, vaja. Les escales per collir figueres amb enfilalls de sobrassades són un intent dels “seus” a alguns municipis per compensar la manca de connexió de la màxima autoritat de Balears amb la gent dels pobles, fins i tot amb una part important de l'electorat del PP.

La recuperació de la figura del delinqüent Cañellas (prescrit, però delinqüent), “l'amo en Biel”, imatge d'una dreta rural mallorquina (més terratinent que altra cosa, però la imatge aquí és el que compta) i la reivindicació permanent de “lo nostro”, són alguns dels símptomes més de què la majoria absoluta del PP fa aigües.

El que resulta curiós és que en boca de Bauzá i els seus, “lo nostro” no sigui habitualment un acte d'afirmació davant la cultura i la llengua hegemòniques, la castellana, sinó una clara voluntat de posar distàncies amb la catalanitat i amb el català.  Per al PP, Ramon Llull és bo per fer homenatges, i pel seu “plurilingüisme”, però promoure la internacionalització de la cultura pròpia a través de l'Institut que duu el nom del savi ja és una altra cosa... La senyera, sembla que tampoc no és part de “lo nostro”, sinó que és “la bandera de otra Comunidad Autónoma”: fins i tot van fer una llei per prohibir-la als edificis públics. I òbviament, la llengua catalana a l'escola no és un element d'integració, sinó una eina d'adoctrinament en mans de catalanistes perillosos com són la majoria dels docents als ulls del president.

Així, i entre retallades de drets socials i desmantetllament de serveis públics, ha transcorregut la legislatura. Entre la negació i fins i ot l'odi cap a allò vertaderament nostre, i el postureo de “salar” els informatius i fer mitins amb escales amb sobrassades d'atrezzo, sense oblidar que des del minut zero, IB3, la televisió pública autonòmica, ens ha negat la possibilitat de veure pel·lícules en català. Això sí: per problemes tècnics.

Els mateixos problemes tècnics que han duït a què ja no es puguin veure, després de més de trenta anys d'emissió, ni el 3/24, ni el C33 i el Súper3 a la TDT, és a dir, a qualsevol televisió de les nostres llars. El problema no és tècnic, com ja s'ha recordat fins i tot des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, sinó polític: no ha estat el govern de Maduro que clausura els canals catalans, sinó el govern de Bauzá, el defensor de la llibertat d'elecció. Ara, amigues i amics, podreu elegir entre IB3 i 13TV: vet aquí una metàfora de seva idea de llibertat.

Avui, als qui ens desgovernen, als renegats, als de la “cosa nostra”, els deim alt i clar que volem allò que és nostre. Que volem TV3 perquè és nostra, molt més nostra que “lo nostro” de segons qui. Que aquí l'únic problema tècnic són ells.

L’imperialisme lingüístic

Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 11 d'abril del 2015

http://blogspersonals.ara.cat/anysdaprenentatge/2015/04/11/limperialisme-linguistic/

Joan Tudela

He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L’imperi de la llengua comuna: guia de l’imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l’editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).

El que més m’ha cridat positivament l’atenció de l’obra és l’autor. Juan Carlos Moreno Cabrera és fill de Madrid (hi va néixer l’any 1956). És catedràtic de Lingüística General en una universitat madrilenya (la Universitat Autònoma). Va pujar com els altres nois madrilenys de la seva generació (educat en castellà i en el menyspreu a les altres llengües del Regne d’Espanya –com ara el català– i de l’Amèrica hispana –com ara el guaraní). Però…

Si la lluita en defensa de la dignitat i de la plena normalització de les llengües minoritzades del planeta és una causa justa, i des del catalanisme lingüístic n’estem convençuts; si la gent de Madrid són éssers humans i, per tant, capaços de sumar-se a totes les causes justes, com és que són tan pocs els madrilenys que fan un discurs lingüístic com el de Juan Carlos Moreno Cabrera? Misteri.

El fet és que tot el que diu l’autor de L’imperi de la llengua comuna encaixa amb el que diem des del catalanisme lingüístic i fins i tot millora el nostre discurs. Per què el millora? Doncs, paradoxalment, perquè pensa i escriu des de Madrid, és a dir, des del centre del que ell mateix anomena imperialisme lingüístic espanyol, cosa que l’obliga a tenir una visió de conjunt –per tant, completa– de l’àrea on el castellà ha estat i és llengua d’imposició: el Regne d’Espanya i les antigues colònies americanes.

Hi ha dues dades de Juan Carlos Moreno Cabrera que a mi em resulten particularment simpàtiques i que una mica potser expliquen que sigui un lingüista madrileny que defensa la nostra llengua. L’una és que és un pensador alhora marxista i demòcrata. L’altra és que és deixeble de Jesús Tusón.

Hi ha, encara, una altra cosa que és molt d’agrair de Juan Carlos Moreno Cabrera com a autor i és l’honestedat intel·lectual, demostrada pel fet que, a l’hora de presentar els arguments –que ell combat– del nacionalisme espanyolista per intentar justificar la imposició del castellà, els exposa amb una claredat d’allò més respectuosa.

I quins són en aquest llibre els antagonistes de l’autor? Doncs els dolents de la pel·lícula, per ordre d’aparició en escena, són aquests:

Ramón Menéndez Pidal
Miguel de Unamuno
Fernando Savater
el dictador Primo de Rivera
Adolfo Suárez
el rei Juan Carlos I
Claudio Sánchez Albornoz
Juan Ramón Lodares
Ángel López García
Francisco de Quevedo

I com és que el dictador Franco brilla per la seva absència en aquesta llista? La meva resposta és que no hi és, senzillament, perquè Franco era home de poques paraules. Ja ho va dir Dalí: “Franco es el mejor escritor del mundo. Claro que nunca ha escrito nada.”

A la presentació d’aquest llibre, el mateix autor explica –clar i castellà– quina és la tesi principal de l’obra:

“La ideología del españolismo lingüístico intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive. Sin embargo, ni uno solo de los argumentos aportados, a veces disfrazados de análisis supuestamente objetivos y científicos, tiene la menor consistencia probatoria de esa supuesta superioridad. La hegemonía del castellano tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto. Esta es la tesis fundamental del presente libro.”

Com a tast del llibre, vet aquí alguns trossos que penso que val la pena de subratllar. Per començar, una frase que serveix de conclusió de tota l’obra:

“L’imperialisme lingüístic panhispànic és una ideologia perversa.”

Més. A la pàgina 122:

“Som, doncs, davant una sèrie de manipulacions ideològiques amb l’objectiu de presentar l’espanyol o castellà com a única llengua que té la legitimitat històrica per ser la llengua comuna exclusiva del Regne d’Espanya (i de bona part d’Amèrica).”

I a la pàgina 127:

“Un element essencial d’aquesta ideologia, que mostra el seu caràcter etnocida, és la negativa a acceptar que el català, el gallec o l’euskera són llengües pròpies de les nacions que parlen aquestes llengües des de temps immemorials.”

I a la pàgina 174:

“L’associació de l’espanyol amb el progrés econòmic i de les altres llengües amb el retard econòmic és una de les constants del pensament del nou imperialisme lingüístic panhispànic.”

I, finalment, a la pàgina 197:

“L’imperialisme lingüístic es presenta a si mateix com a defensor del progrés, de la modernitat, de la globalització, dels drets humans i de la llibertat, quan en realitat no és més que una ideologia racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació.”

“Quan aquesta ideologia s’aplica a la llengua espanyola, sorgeix l’imperialisme lingüístic panhispànic.”

El Departament de Cultura publica un informe sobre els greuges contra la llengua catalana per part de l'Estat espanyol

Publicat en la web de la Generalitat de Catalunya dimarts 31 de març del 2015

http://llengua.gencat.cat/ca/detalls/noticia/El-Departament-de-Cultura-publica-un-informe-sobre-els-greuges-contra-la-llengua-catalana-per-part-de-lEstat-espanyol

• Greuges contra la llengua catalana 2010 – 2013, que es pot consultar en línia, recull els incompliments que fa l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries

• El document constata la voluntat de recentralització de competències i de refermament del castellà a Catalunya per part de l’Estat; la nul·la receptivitat de l'Estat a les recomanacions del Comitè de Ministres del CE, i les dificultats d'ús del català a les institucions europees, entre altres greuges

El Departament de Cultura ha publicat en línia el resum deGreuges contra la llengua catalana 2010 – 2013,un document que recull els incompliments que fa l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM).

La CELRoM és un conveni internacional aprovat pel Consell d'Europa (CE) el 25 de juny de 1992 i que va ser ratificat el 2001 per l’Estat espanyol. Aquesta ratificació compromet l’Estat espanyol a aplicar els graus més alts de protecció de les llengües oficials pròpies diferents del castellà.

El document Greuges contra la llengua catalana 2010 – 2013mostra les darreres dades sobre la situació de coneixement i ús de la llengua catalana i la llengua occitana; exposa la política lingüística de la Generalitat; informa sobre les novetats normatives, i denuncia els obstacles per a l’aplicació de la CELRoM a Catalunya. El document destaca, entre altres, els greuges següents:

- Els efectes negatius de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

- La voluntat de recentralització de competències i de refermament de la posició del castellà a Catalunya per part de l’Estat.

- Les mesures contràries a la CELRoM, com ara el Projecte de llei estatal d’educació, promogut pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport.

- Les mesures dels governs de les Illes Balears, el País Valencià i l’Aragó, regressives pel que fa a l’aplicació de la CELRoM.

- L’impacte del dèficit fiscal en el finançament d’activitats de suport a la llengua.

- La no aplicació, per part de l’Administració de Justícia espanyola, de la CELRoM, com si no fos un text normatiu vigent a Espanya. En aquest àmbit, són gairebé inexistents les sentències judicials estatals que esmenten la Carta. A més, el Comitè de Ministres del CE reclama a l’Estat assegurar que un percentatge del personal de Justícia a les comunitats autònomes conegui la llengua pertinent.

- La nul·la receptivitat de l'Estat a les recomanacions del Comitè de Ministres del CE.

- Les situacions de discriminació que comporta el desconeixement del català de col·lectius dependents de l’Estat

- La impugnació de l’Estat per les quotes de català en la Llei del cinema (2010); la impugnació de la regulació lingüística de la Llei del codi de consum (2010); de la Llei d’acollida, en la part en què fa referència a competències lingüístiques (2010), i de la Llei de l'occità per la declaració de l’ús preferent de l’aranès (2011).

- Les traves de l’Estat a l’emissió i la recepció de canals de ràdio i televisió en català entre els llocs on es parla, així com la presència escassa o nul·la del català en els mitjans de comunicació d’abast.

- Les dificultats d'ús del català a les institucions europees.

- L’escassa o nul·la contribució de l’Estat a la promoció exterior del català.

El contingut del document Greuges contra la llengua catalana 2010 – 2013, ha estat extret de l’informe previ 2013 que la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura va elaborar per avaluar el seguiment de la CELRoM per part de l’Estat Espanyol en relació amb la llengua catalana. Aquest text es va tancar l’octubre de 2013 i es va lliurar a l’Oficina de Llengües del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques de l’Estat per a l’elaboració del IV Informe espanyol de seguiment de l’aplicació de la CELROM.. L’informe final que l’Estat va trametre al Consell d’Europa, però, omet les informacions sobre les polítiques lingüístiques de l’Estat adverses a la llengua catalana, tant a Catalunya, com en els altres territoris de parla catalana i exclou les crítiques  a aquestes polítiques. Aquest fet ha motivat que la DGPL hagi lliurat per primera vegada l’informe previ complet al Comitè d’Experts del Consell d’Europa i hagi fet públics els Greuges contra la llengua catalana 2010 – 2013.

La Direcció General de Política Lingüística (DGPL) del Departament de cultura ha publicat també en línia un resum del document Greuges contra la llengua catalana 2010 – 2013  en versió catalana i anglesa.

La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries

La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries és un conveni internacional aprovat pel Comitè de Ministres del Consell d'Europa el 25 de juny de 1992 que va entrar en vigor el 1998, i va ser ratificat el 2001 per l’Estat espanyol. Els estats on la Carta és vigent han d’enviar cada tres anys un informe sobre la seva aplicació.

La Carta va ser signada pel Govern espanyol el mateix any de l’aprovació, el 1992, i l'instrument de ratificació va ser dipositat al Consell d'Europa el 2001. Forma part, doncs, del corpus jurídic espanyol i des de l'1 d'agost de 2001 és en vigor a l'Estat espanyol.

Les ratificacions dels estats han d’indicar les llengües emparades i les disposicions de la Carta que l’Estat respectiu decideix aplicar. La ratificació de la Carta per part de l’Estat espanyol el compromet a aplicar els graus més alts de protecció de les llengües oficials pròpies diferents del castellà. A la Declaració de ratificació espanyola es fa constar que "s'entenen per llengües regionals o minoritàries, les llengües reconegudes com a oficials als estatuts d'autonomia de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Illes Balears, Galícia, Comunitat Valenciana i Navarra".

MANIFEST DEL COMITÈ DE SON COLETES. ABRIL 2015

La pregunta era "Qui és?". La resposta era: "Deú". La consigna era: "Pàtria". La resposta: alçar el braç. Aquest va ser el resultat de la barbàrie feixista. Les armes contra les urnes. L'opressió contra la llibertat. Varen ser tantes de nits sense poder dormir gens. El tirà contra el poble. Aquell poble unit, alegre i combatiu, que tenia ganes d'ajudar, i d'encantar. I ganes d'estimar, i de viure. Ganes immenses de parlar, i de volar. Aquell poble que volia un món nou perquè no li agradava aquell. I el va fer millor i tot va ser meravella, perquè el poble estava fart de fàstics. Perquè tot, aleshores, era de tots, perquè tot era de tothom. I això molestava i volgueren engabiar el poble com una fera ferotge. El tancaren i el volgueren fer callar. I aquells homes, i aquelles dones, que entrecavaven l'esperança i duien ansa per ansa la somada de la sort i de la llibertat, aquells homes i aquelles dones que demanaven igualtat, educació i cultura per a tothom, sanitat pública i gratuïta i universal, abolició dels privilegis i del caciquisme, aquells homes i aquelles dones, foren sepultats per la ignomínia, pel menyspreu i per la brutalitat. Per la por inexplicable dels seus botxins. D'una illa hom no en pot fugir. Illetes, Porreres, Palma o Manacor varen ser escenaris macabres d'una guerra que ens ficaren dins ca nostra. Per les idees. Per la bondat de les idees. Només per les idees els ompliren el pit de plom. Per les idees moriren mentre es demanaven quan vendria el dia que l'home valgui més que pous i cases, més que les terres més bones, més que les plantes i els arbres? Quan vendrà el dia, ens demanam encara.

Han passat vuitanta anys, gairebé, de tot allò. I quaranta de la mort del dictador. Però la raó d'aquells homes i aquelles dones continua intacta, florida, ufana i ardent. Quaranta anys fa que els reivindicam. Han esbucat, a la fi, els monuments feixistes. Gràcies. Han fet fill il·lustre el batle Garanya. Gràcies. Han canviat els noms dels carrers que enaltien el feixisme i els feixistes. Gràcies. Gràcies? De res! Vuitanta anys després de tanta sang vessada, encara avui n'hi ha que s'aferren a l'equidistància entre dos bàndols per justificar segons quines omissions. El Comitè de Son Coletes continua demanant la instal·lació del mural que dissenyà Jaume Ramis i elaborà Andreu Pascual Frau en memòria dels morts per la llibertat l'any 1936. Les respostes sempre són les mateixes: o un no, o un silenci. Res no hi ha que pugui rescabalar el dolor de les famílies aquell 1936. Només la dignitat del poble d'avui i les seves ànsies per lluitar pel que lluitaven aquells homes i dones pot aconhortar aquell desconsol de dècades.

Vuitanta anys, han passat. I som on som. I som on érem, desgraciadament. Som a una terra on els poderosos sopen cada setmana amb els governants. On qui paga mana. On qui té doblers no n'està mai assaciat. Vivim en una terra on els qui més tenen es rabegen en la incultura i la mangarrufa. I on la igualtat d'oportunitats és un somni massa llunyà. On l'educació pública, de qualitat i en català no és prioritària, sinó combatuda. On les persones han de mostrar un trosset de plàstic per ser ateses a la sanitat pública. Els qui manen a la terra on vivim, amics, tenen por de la llibertat, i els crema per dedins un foc de culpa.

Per això volem que ho sàpiga tothom, tant si escolten com si van amb les orelles embossades: no eixalarem les ales de cap somni. Si no ens fa acotar el cap cap violència innoble que ho sàpiga qui ho hauria tampoc no ho farà el foc d'una culpa aliena.

Hem resistit vuitanta anys i l'amor d'aquells dies republicans rebrota avui i ens ajunta, i ens empeny. Vetlarem fins que el nou dia repiqui en el finestral. Perquè ara ja no ens alimenten molles, ara ja volem el pa sencer. I amb aquella olor de pa novell, s'alçarà una matinada tan perfecta com si el món tornàs a començar i les ciutats seran rius plens de gent. Floriran flors i cants i alegries. Floriran crits i cors i paraules. Reviurem les llibertats per les quals tant lluitàrem abans del 36. I aquest dia, amics, serà un dia que durarà anys.

La gramàtica valenciana és la mateixa gramàtica catalana.- Antoni M. Alcover

Això és la síntesi d’un estudi gramatical del M. I. Rd. Fr. Lluís Fullana, que el Consistori dels Jocs Florals de la ciutat del Túria enguany va premiar. Se tracta d’un premi extraordinari que oferí l’Ajuntament de Barcelona per aquest tema:

Característiques catalanes en lo regne de València. Fr. Lluís Fullana, dins el pròleg, diu: «Escriure totes les característiques catalanes usades dins lo regne de València, equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar en la portada: Gramàtica Valenciana».

Enviam la nostra enhorabona més cordial al Rd. Fr. Fullana pel triumf alcançat i per la valentia que ha tenguda de proclamar una veritat a la que molts de valencians encara fan barres… per ignorància i per mal entès patriotisme valencià.

Sí, n’hi ha encara a València que no hi poden consentir que el valencià haja de ser el mateix català… de València. Aquests filisteus se creuen sortir del pas dient que el valencià surt del llemosí, no del català. Pobrets! Què saben ells del llemosí ni de sant llemosí?

Que peguin una ulladeta a la història, i veuran que el llemosí, el dialecte de Limoges, la branca de la llengua d’Oc anomenada llemosí, cap influència lingüística exercí damunt València ni intervingué mai per res en la formació del valencià. D’on ha de sortir el valencià, sinó dels pobladors catalans que s’establiren en aquell delitosíssim territori quan el rei En Jaume el va recobrar dels sarraïns? Així com parlen aragonès (castellà) les regions veïnades d’Aragó que poblaren els aragonesos, així les altres regions parlen el català que parlaven els catalans que hi anaren a poblar, la major part de la banda de Lleida, i per això el valencià s’assembla tant al lleidatà, això és, a allò que es parla dins la província de Lleida i la Ribera d’Ebre. Que el valencià té una fesomia especial que el diferencia prou del català de Catalunya? Distingo: del català de Catalunya oriental i central, concedo; del català de les regions lleidatanes, nego.

Són molt poca cosa les diferències del valencià amb el lleidatà; i casi tota la diferència és que els valencians se són acastellanats més que els lleidatans, no han estimada tant llur parla, i per això l’han mestallada més de castellà. Per això cal reaccionar fort, però fort de tot. Per això cal que els amadors del valencià esmercin encara, molts d’anys, llurs forces en fer reviscolar dins els cors de llurs compatricis l’amor i l’entusiasme per llur dolcíssima i delitosíssima llengua, escampant pertot arreu la seva història gloriosa, donant a conèixer de prop sos grans escriptors dels segles XIV, XV i XVI, donant fites clares de lo que era antigament el valencià i de lo que li toca ésser avui, això és, que en via neguna s’ha de rompre ni trencar llur gloriosíssima tradició literària; que, si no són fills literàriament d’En Bernat Metge, N’Ausias March, En Jaume Roig, Sant Vicenç Ferrer, En Joanot Martorell, no seran res mai en literatura; seran uns bastards, uns desheretats. En què es diferenciaren aquests altíssims escriptors de llurs contemporanis de Catalunya i Balears? En casi res, com se’n pot convèncer qualsevol comparant les obres d’uns i altres. Per lo mateix, el M. Rd. R Provincial dels Franciscans, amb lo seu estudi premiat, sostenint que la gramàtica valenciana és la mateixa del català, ha feta una obra altament patriòtica, ha posat les coses a llur lloc, ha aclarit conceptes molt embullats entre molts de valencians, ha prestat un bon servei a la pàtria, que hi ha que agrair-li amb tot lo cor; i també hem d’agrair al Jurat dels Jocs Florals de València que acceptàs i premiàs la valenta i sàvia tesi de Fr. Fullana, que cal a tots els amadors de la llengua valenciana acceptar i sostenir fins a sembrar-la dins tots els cors valencians, si volen fer feina de profit en llur empresa, si volen anar orientats i via dreta cap a la restauració i enaltiment de llur llengua.

Antoni M. Alcover

Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, IV, pàgs. 164-165 (Ciutat de Palma - 1909).

El 18 d'abril, planta't pel català!

FONTS:
El 18 d'abril, planta't pel català! - YouTube
https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/2808/el-18-dabril-plantat

El 18 d'abril... PLANTA'T!

El pròxim 18 d'abril, a les 12.00 del migdia, tens una cita amb la llengua catalana a la plaça del Born de Barcelona! La Plataforma per la Llengua organitza una plantada simbòlica pel català sota el lema "Planta't! Compromís pel nou país". L'objectiu és reivindicar el català com a llengua comuna i d'arrelament en el nou país que estem construint. Per aconseguir aquest important repte i que l'acte sigui un èxit, la teva assistència és imprescindible. Necessitem que t'inscriguis com a participant a través del web plantatpelcatala.cat! Pots seguir la campanya a les xarxes socials amb l'etiqueta #joemplanto!

Vols posar la teva llavor per fer créixer el nou país i per reivindicar el català com a llengua comuna i d'arrelament? El pròxim 18 d'abril et convidem a fer-ho simbòlicament a la plaça del Born de Barcelona!

La Plataforma per la Llengua està preparant un gran acte que es realitza en el marc de les activitats que, sota el lema "El català, llengua comuna", organitzem des de fa 11 anys al voltant de la diada de Sant Jordi. L'acte d'enguany consistirà en una "plantada pel català": volem aplegar 300 persones que es "plantin" simultàniament de manera figurada en 300 testos gegants que dibuixaran la silueta del territori de parla catalana, en un mosaic que ocuparà bona part de la plaça. Els 300 testos representaran cada una de les llengües que es parlen a casa nostra.

Per assegurar-nos que tots els testos estiguin ocupats i que l'acció sigui un èxit, és molt important que t'hi inscriguis! Entra al web plantatpelcatala.cat i podràs apuntar-te com a participant i seleccionar quina llengua vols representar.

Planta't pel català a les xarxes socials i guanya un pack d'experiències de Fent País!

A més, també et pots plantar pel català a les xarxes socials! Busquem imatges originals, divertides, reivindicatives... de la vostra "plantada" pel català! Les 5 millors imatges que ens feu arribar a través de Twitter i Instagram utilitzant el hashtag #joemplanto tindran premi! Participa-hi i guanya un pack de 180 experiències de Fent País!

Participar-hi és molt senzill:

1- Fes una fotografia mostrant com et plantes pel català

2- Penja-la al teu Twitter, Facebook o Instagram

3- No t'oblidis de posar-hi l'etiqueta #joemplanto

Esperem les vostres imatges, molta sort!!! :)

Comparteix

• 
• 
• 
• 

Enllaços relacionats

• Web Planta't pel català!