Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 30 d’abril del 2018

‘Et vaig jurar que ho faria’, carta de Lluís Llach a Jordi Turull

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Carta de Lluís Llach a Jordi Turull, que és a la presó d'Estremera des del 23 de març · 'Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer conèixer qui són



Estimat Jordi,
Hola, valent, com estàs? Estic segur que a hores d’ara ja deus haver organitzant un grup parlamentari per Estremera i que ja has fet amics a dojo. Faran bé d’acostar-se a tu, ets un tio collonut que estimes la vida, les persones i un país, diguem-ne, petit.

Durant els dos anys que tu i la Marta m’ensenyàreu a fer de diputat, mai no m’hagués imaginat que, en el transcórrer dels mesos, aniríem forjant un entramat de complicitats que em permeten de fa poc temps, a una persona que en té setanta, dir-te que et considero un amic magnífic.

No voldria que el to desenfadat d’aquesta carta em fes passar per malla la dignitat del teu currículum des que t’he conegut. Diputat president del grup parlamentari de Junts pel Sí, molt honorable conseller de la Presidència i, finalment, candidat a molt honorable president de la Generalitat.

Junts pel Sí era un grup imponent per la quantitat de diputats i sorprenent per la diversitat d’adscripcions, tarannàs i procedències. Jo, que només et coneixia de fotos, entrava amb el nas arrufat a la primera reunió del grup que tu presidies. Bajanades, amb poques setmanes, a mi, i a molts més que érem nous, el nas, ens el vas destapar del tot. Calia algú d’un tarannà i tremp molt especial per gestionar aquell mega-grup de confluències insospitades. Però tu, amb l’ajut de la Marta, tingueres la cintura i el sentit pràctic que calia. Felicitats i admiració.

Segurament vaig ser un dels primers a saber que el president Puigdemont t’investia conseller, em sembla que fou el 14 de juliol. Recordo molt bé que vingueres a veure’m al despatx del parlament i que et vaig demanar si t’adonaves de les conseqüències que el nomenament tindria per a tu. Més o menys, potser amb unes altres paraules, em vas dir: ‘Lluís, jo estic en política pel meu país i això que vivim ara és extraordinari.’ I, com si no hi donessis importància, hi vas afegir: ‘Al revés d’uns altres que tenen els fills petits, les meves ja són grans i, si vaig a la presó, ho entendran’. Per a mi, aquesta conversa no va ser una anècdota més de les moltes que visquérem aquells dies.

I contra tots els oracles malastrucs arribà l’esperat 1r d’octubre. I tant que hi varen haver urnes. I tant que hi hagué paperetes. I tant que aparegué un cens. I tant que hi hagué referèndum. Però, sobretot, i tant que hi hagué una munió de persones disposades a defensar la democràcia, la llibertat i la república contra les forces repressives d’un estat embogit. Quin orgull conformar un país amb una gent així, Jordi!

Pocs dies abans del 27 d’octubre, en què la majoria de diputats aprovàrem la república, em vares venir a trobar per dir-me: ‘Recorda’m abans que les coses es compliquin que t’he de demanar un favor.’

I arribaren aquells dies de vertigen, ja no recordo si fou el 26 o el mateix 27, però sí que sé que les coses estaven molt complicades. ‘Ep, Jordi, recorda que m’has de demanar no sé què’. Vas acostar-te, com mig avergonyit, amb un gest molt particular de la teva cara i m’agafares del bracet. Jo estava molt encuriosit, esperant aviam per on em sortiries. I més o menys va anar així:

‘Mira Lluís, com que havent vist què ha passat amb en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, la cosa més segura serà que em posin a la presó… em sap greu demanar-t’ho, però hi ha una cosa que em faria molta il·lusió, només si no et molesta fer-la. M’agradaria que escrivissis a mà la cançó de la Laura i, com que té tres estrofes, en dediquessis una a la Blanca, la meva dona, una a la Marta i una a la Laura, que són les meves noies, i que, quan em tanquin, els la portessis a Parets perquè sàpiguen que mentre faig això que hem de fer no deixo de pensar en elles.’

Et vaig jurar que ho faria. Quan te’n vas anar em vaig quedar amb un garbuix de sentiments trontollant-me. I ara, que t’han tornat a tancar a la presó, vull explicar-ho a la gent, perquè sàpiga que, amb totes les limitacions i desencerts que s’hagin pogut cometre, la qualitat del coratge dels homes i dones que han arribat fins al final del seu compromís polític, així com la seva lleialtat a la gent que els va delegar el seu vot sobirà el 2015, va ensems a una sensibilitat d’alta qualitat humana.

Això és el que penso de tu, Jordi. I si un dia algú em diu que et veié en no sé quina foto, em giraré d’esquenes per recordar-te com t’he conegut. Jordi Turull. Compromès, humil, sensible, lleial i valent.

Gràcies a tu i a tots els qui com tu, avui, viviu empresonats o a l’exili per haver defensat el mandat democràtic que la gent us comandà.

Una abraçada tan llarga com aquests sis-cents quilòmetres que ens separen.

Ah, t’estimo. I visca la República Catalana.
Lluís Llach


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 29 d’abril del 2018

‘La denunciant’, la Manada i el Nobel | Mercè Ibarz

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La llengua dels jutges, la teleporqueria, el sexisme quotidià, en l’any del feminisme renovat (dèiem)

El programa 'Espejo público' titlla de ‘trobada sexual’ la violació en grup, un any després dels fets, que han estat per les teles durant vint-i-un mesos
Mercè Ibarz


Els tres jutges –dos homes i una dona—que s’han pronunciat sobre la violació (no em dóna la gana d’escriure ni abús ni agressió sexual) d’una adolescent de divuit anys a càrrec de cinc homes deu anys més grans la designen, a ella, en la sentència, així: ‘la denunciant’. Entre cometes. Ni tan sols li reconeixen que ha posat una denúncia en tota regla. És una ‘denunciant’. Si ho llegim en veu alta, hem de remarcar-ho amb el to de veu, com fem quan diem una cosa que posem en qüestió o que en volem subratllar l’aspecte grotesc. Aquests jutges ho fan. Posen en qüestió, llancen el dubte, ironitzen la denúncia. Posant entre cometes la noia violada que ha presentat la denúncia, li neguen credibilitat.

La llengua del sistema judicial a què estem sotmesos, com bé sabem, dóna ara una altra mostra de versatilitat. Un exemple més, dels molts que es poden trobar en aquesta sentència: els jutges consideren que no hi ha ni violència ni intimidació sinó ‘un consentiment a través d’una situació de superioritat manifesta’. Ho poso entre cometes perquè és literal, no perquè ho interpreti ni sigui una frase ni una imatge ni un gag d’un espectacle de sàtira ni de cabaret. No ironitzo, ni ho fan els jutges. S’expressen i sentencien així.

Diria que tot deu venir perquè aquests dos homes i una dona veuen massa teleporqueria i tot el que té relació amb el sexe els sembla un espectacle pornogràfic per a distreure els instints del personal. No s’ho creuen, que tot allò va passar de debò. He vist trossos significatius de la sentència que descriuen meticulosament la violació, però els jutges no troben que n’hi hagi. Un dels jutges ha presentat un vot particular i tot, a favor de l’absolució, perquè no veu cap delicte en els noranta-sis segons, una mica més d’un minut i mig, del vídeo que un dels violadors va enregistrar amb el mòbil i que ha format part del judici. El jutge Ricardo González només hi veu un grup cardant en un ambient de ‘jolgorio’ i ‘regocijo’. Ho deixo en la llengua original per no afegir cap matís a la traducció, no fos cas que el jutge ho trobés tendenciós i m’empaperés.

Teleporqueria. És una de les millors explicacions, una argumentació analítica i sense eufemismes del perquè de tot plegat, en paral·lel al sexisme quotidià que ens envolta i del sistema jurídic patriarcal i antidemocràtic persistent. Mònica Planas, excel·lent crítica cultural, comentarista diària de televisió, analitza així el context de l’afer, la ‘Cronologia televisiva de la Manada’, i conclou: ‘Ara aquests mateixos mitjans s’exclamen per l’aberració de la sentència judicial. Massa tard. Han sembrat el dubte durant dos anys. I, el més perillós, s’ha relativitzat i creat confusió sobre què és una violació, entrant en matisos tergiversadors i teories masclistes, per pura voluntat d’espectacle morbós. S’ha culpabilitzat la noia per anar sola pel carrer o per no resistir-se a l’agressió. La cultura de la violació en aquest país està molt normalitzada i reforçada per les televisions. En programes molt populars, la violació no és un fet sinó un entreteniment per veure qui diu la veritat i qui s’ho inventa. La tèbia i poruga sentència judicial davant d’un cas tan greu no és més que el mirall del caldo de cultiu de dubtes, suspicàcies i teories masclistes fastigoses que ha reforçat la teleporqueria durant 21 mesos.’

Escric el nom de la Manada sense cometes. És el nom que es va donar a si mateix el grup de violadors, com si fossin un grup de ¿teatre?. Entre ells hi ha un guàrdia civil i un militar. El guàrdia civil és el que es va endur el mòbil de la víctima, el llest, per assegurar la fugida del grup. Ha estat sentenciat per això en concret a pagar 900 euros, per amagar proves (entenc), perquè s’ha considerat un furt i prou, ni tan sols un robatori. És d’altra banda l’únic acte punible pel jutge del vot particular que ha demanat l’absolució dels cinc acusats.

El vot particular del jutge González obre la via a la defensa de la Manada a argumentar el recurs que presentarà al Tribunal Superior de Justícia navarrès i posteriorment al Suprem. L’acusació popular del govern de Navarra i de l’Ajuntament de Pamplona, hi podran fer res a partir d’ara?

A la víctima l’espera un calvari més. Una exposició pública més, sostinguda i repetida, aquest any del feminisme. Perquè ho hem dit i repetit en els últims mesos, oi?, que estem entrant en una altra era de la reclamació de la igualtat entre homes i dones, com si el món estigués veritablement canviant per a les dones. Després d’un dia del llibre marcat pel ‘feminisme renovat’, i ara sí que ho poso entre cometes. No ens enganyem: és l’any de la sentència de la Manada i que potser no es donarà el Nobel de literatura, sacsejada l’acadèmia sueca per un escàndol d’abusos sexuals (o violacions?).

I això només  en la civilitzada Europa, amb cometes o sense.

Font: ‘La denunciant’, la Manada i el Nobel | VilaWeb:


DE COLLITA PRÒPIA

Arribarà un moment, en què alguns periodistes i els seus mitjans, hauran de donar explicacions del perquè protegien la identitat d'uns violadors mentre que publicaven les fotos, noms i cognoms d'uns xavals acusats injustament en una baralla de bar.

Va per tu


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 28 d’abril del 2018

Carta dels familiars dels professors de l’Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca perseguits per l’1-O

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Resulta molt dolorós per a les famílies veure com persones que estimem són objecte de difamació, calúmnies i injúries»



«A l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, el dia 2 d’octubre del 2017, l’endemà del referèndum, es va donar l’opció als alumnes de fer un petit acte al pati (els alumnes d’ESO) o al davant de la porta (els de batxillerat) que consistia en uns minuts de silenci. Els professors van donar llibertat als alumnes per decidir si volien assistir-hi. No és cert que se’ls hi obligués. A les aules, es va permetre de fer un petit debat on els mateixos alumnes podien parlar sobre els fets ocorreguts el dia abans. En cap cas els professors no van imposar la seva opinió. És del tot fals que assenyalessin els alumnes fills de guàrdies civils, que els humiliessin ni que expressessin cap sentiment d’animadversió envers el cos de la Guàrdia Civil.

La reacció dels pares d’alguns alumnes davant el que entenem que és un acte de llibertat d’expressió va ser culpabilitzar i denunciar alguns professors pel delicte d’incitació a l’odi. Els primers professors acusats van repetir reiteradament davant la resta de companys que en cap cas no s’havia fet res que es pogués qualificar en aquests termes. La llista de professors acusats es va anar ampliant, sense causa ni fonament, de dos fins a onze. Per part dels alumnes, del miler d’estudiants que té l’institut, s’han personat com a part acusadora un total de divuit famílies. La resta no participa en l’acusació.

El gener del 2018, van ser tots citats a declarar a la Ciutat de la Justícia. Van contestar totes les preguntes i van negar totes les acusacions que se’ls imputen. Tant els declarants com la defensa confiaven que el cas s’arxivaria, atès que simplement no s’havia fet res mal fet.

Mesos després, la fiscalia ha donat credibilitat a l’atestat de la Guàrdia Civil, desatenent les declaracions dels acusats. Nosaltres, els familiars, denunciem davant l’opinió pública la seva indefensió. Recordem que el Departament d’Ensenyament està intervingut pel 155 i ha silenciat tota manifestació pública que contraresti el relat imperant.

Denunciem la manca de rigor d’alguns mitjans de comunicació, així com la campanya mediàtica que ha donat per bons els arguments de la fiscalia, sense esperar l’acció de la justícia. Denunciem també que membres del govern espanyol s’hagin posicionat al costat de la fiscalia qualificant de lamentables uns fets que no han estat provats. Denunciem la deshumanització que es practica una vegada més ignorant la presumpció d’innocència dels acusats.

Els nostres familiars són professionals de l’educació que tenen una llarga trajectòria i han estat sempre ben valorats pels seus companys i alumnes. Són persones íntegres, que entenen l’educació com alguna cosa més que la transmissió de coneixements, és a dir, tenen uns valors ètics i els posen en pràctica. Resulta del tot inversemblant acusar-los de fer el contrari del que han fet sempre: educar en la convivència i el respecte.

Resulta molt dolorós per a les famílies veure com persones que estimem són objecte de difamació, calúmnies i injúries. La dimensió que ha pres tot l’assumpte és desmesurada i no ajuda al normal funcionament del procés judicial ni de la tasca educativa del centre.
Volem deixar clar que confiem en l’acció de la justícia.»


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial 

divendres, 27 d’abril del 2018

Contra el feixisme, sempre la memòria

La Unió de Periodistes Valencians ha concedit un dels seus guardons en defensa de la llibertat d’expressió als periodistes agredits el 9 d’Octubre passat a València, entre els quals hi ha diversos treballadors de la Jornada


REDACCIÓ VALÈNCIA, València I 26 d’ABRIL del 2018
El record és nítid malgrat els mesos passats. Vam passar por i no ens avergonyeix reconéixer-ho. El 9 d’Octubre passat, mentre esperàvem a la plaça de Sant Agustí que comencés la manifestació on volíem presentar el número promocional d’una Jornada encara per nàixer, vam ser atacats per una horda violenta que va destruir bona part dels exemplars. Aquestes mateixes persones van insultar i amenaçar de mort els diversos redactors, administratius i col·laboradors del diari presents a la plaça i, només per un miracle, no vam haver de lamentar més danys personals que alguna empenta.
No es va tractar només dels causants materials de la destrucció; darrere seu hi havia també els incitadors, aquells que amagats darrere la multitud assenyalaven els objectius a atacar. Gràcies a la sang freda d’alguna gent que va quedar-se per gravar els fets, avui el cas està judicialitzat i la majoria d’agressors, identificats.
L’equip de la Jornada no vam ser els únics damnificats d’aquella espiral de violència, ni tan sols els que més mal vam patir. Periodistes d’altres mitjans, però també manifestants valencianistes i d’esquerres, vianants i comerciants de la zona, van ser atacats, i el dia va acabar amb desenes de ferits davant una policia que actuava –per dir-ho d’alguna forma– amb extrema deficiència.
La resposta de la societat valenciana als atacs feixistes va ser exemplar: denúncies públiques, posicionaments del teixit associatiu, mobilitzacions i una enorme col·laboració ciutadana per a identificar els agressors. Però, amb tot, el feixisme no s’ha aturat: ahir mateix una quarantena d’aquestes persones es concentraven davant la seu de Compromís a la ciutat de València protegits per un enorme dispositiu policial.
És per tot açò que premis com el de la Unió de Periodistes Valencians són tan necessaris. No poden oblidar-se els fets vergonyosos del 9 d’Octubre passat, les agressions indiscriminades i la impunitat feixista, i el reconeixement de la principal entitat del periodisme valencià és un bon pas en aquesta direcció.
Com a part dels «premiats»: gràcies Unió.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 26 d’abril del 2018

Les institucions de Catalunya Nord donen suport als presos polítics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Consell del Departament dels Pirineus Orientals penja a la façana de la seu una pancarta que reivindica l'alliberament dels presos catalans



Redacció VilaWeb

La institució oficial principal de la Catalunya Nord, el Consell, presidida per la socialista Hermeline Malherbe, ha instal·lat en la seva façana una gran pancarta envoltada de llaços grocs en suport als presos polítics catalans a l’estat espanyol.

En francès i català, s’hi pot llegir: ‘pel respecte de les llibertats i els drets fonamentals’. En un comunicat, el consell explica que ‘atesa la mobilització dels càrrecs electes de la majoria departamental pel retorn al diàleg a Catalunya, hem instal·lat una pancarta demanant el respecte dels drets fonamentals i dos llaços grocs –símbols de la indignació suscitada per l’empresonament de responsables associatius i polítics– a la seu del govern departamental’.

Aquest edifici cèntric, vora el Castellet, és al costat de la Prefectura, la representació de l’estat francès a la Catalunya Nord. La presidenta Malherbe també va participar amb la majoria de càrrecs electes de la Catalunya Nord a l‘‘enllaçada’ de Perpinyà organitzada pels comitès de Solidaritat Catalana, a la plaça Aragó, la Diada de Sant Jordi.




Font: Les institucions de Catalunya Nord donen suport als presos polítics | VilaWeb


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 25 d’abril del 2018

[DEMPEUS pels nostres drets] Visquem la llengua!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
La CUP Palma inicia una campanya oberta per tal de conscienciar i ampliar els drets lingüístics dels catalanoparlants.



Des de la candidatura d’Unitat Popular de Palma volem comunicar que donam el sus a la campanya DEMPEUS pels nostres drets. Visquem la llengua. Aquesta iniciativa té com a intenció ampliar els drets dels catalanoparlants que encara avui no estan reconeguts.

La campanya tendrà diversos fronts, com ara l’àmbit educatiu, el laboral, l’empresarial, el social, el quotidià o el sanitari, entre d’altres. Tanmateix, però, sempre se centrarà en un aspecte comú en tots aquests: els drets dels catalanoparlants a expressar-se en aquesta llengua.

Des de la CUP Palma consideram que els diversos governs de les Illes Balears i, molt especialment, el de l’Ajuntament de Palma té com a deure adoptar diverses mesures per tal de preservar els nostres drets lingüístics. Com a ciutadans, molt sovint ens trobam que el nostre dret a expressar-nos en català no està reconegut, ja que l’altra persona (ja es dediqui a la sanitat, educació, justícia, etc.) no té la capacitat per a entendre’ns. Consideram que és responsabilitat dels diversos governs ocupar-se que això no se segueixi produint, ja sigui amb mesures legals, campanyes de conscienciació, cursos de formació, etc.

Una altra situació que com a CUP Palma ens disposam a treballar són aquells casos en els quals les persones que parlam català ens veim verbalment agredides o alguns dels nostres drets es veuen retallats per comunicar-nos en català. Casos com aquests són totalment intolerables en una societat que es pretén democràtica.

Aprofitam aquest comunicat també per fer-vos arribar el primer vídeo promocional de la campanya. A més d’aquesta, la campanya utilitzarà diverses eines per tal d’assolir els nostres objectius, que van des de la conscienciació, amb altres vídeos o paradetes al carrer, la denúncia, amb accions directes, o la proposta de mesures concretes per tal de contribuir que es reconeguin els nostres drets. La campanya estarà oberta a la participació de qualsevol persona que vulgui treballar en aquesta línia que plantejam i tothom pot posar-se en contacte amb nosaltres mitjançant el correu electrònic dempeuspelsnostresdrets@gmail.com.

Com va dir un artista valencià, hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense.

Palma, Països Catalans
11 d’abril de 2018

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 24 d’abril del 2018

313 anys després la monarquia borbònica torna a reprimir el color groc per Sant Jordi

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El règim borbònic de Felip VI torna a perseguir el color groc  313 anys després d'una "manifestació austriacista" amb llaços grocs "antiborbònics" (durant la diada de Sant Jordi de l'any 1705) que provocà que Felip V publiqués un ban castigant amb la pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc.

Dos dies després de que es requisin milers de samarretes grogues a Madrid, Sant Jordi serà més "groc" que mai. O almenys tan "groc" com el Sant Jordi de fa 313 anys (cal tenir en compte que la festa de Sant Jordi se celebra a Catalunya des del segle XVI ja que des de l’any 1456 és el patró oficial de Catalunya) quan el virrei borbònic a la cort de Madrid informà que : “El anhelo con que se esperan las armadas enemigas, a que estos naturales llaman la Redención, y los capuchinos a los ingleses, y la demostración de haberse celebrado el día de San Jorge, nombre del príncipe de Darmstadt, con ponerse más de dos mil personas de esta ciudad (Barcelona) la divisa de una cinta amarilla en el sombrero, que es el color del príncipe, como lo han ejecutado en la de Vique (Vic).”.

El groc era el "color del príncipe" Jordi de Darmstadt (Darmstadt era ex-lloctinent de Catalunya i Governador de la recentment conquerida Gibraltar) i els colors dels Àustries eren el groc i el negre. A més a més el llaç groc feia desenes d'anys que s'usava a Anglaterra (aliats dels catalans austriacistes).  La "manifestació austriacista" amb llaços grocs "antiborbònics" durant la diada de Sant Jordi de l'any 1705 provocà que Felip V publiqués un ban castigant amb la pena de mort qui portés algun llaç o cinta de color groc (de fet hi ha diverses execucions documentades d'acusats de portar el "llaç groc").

Així doncs, tot i que la repressió del color groc ha anat de Felip V a Felip VI, 313 anys després Sant Jordi tornarà a ser "groc".

Font: 313 anys després la monarquia borbònica torna a reprimir el color groc per Sant Jordi

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 23 d’abril del 2018

El model lingüístic defensat a les Illes, arriba avui al Parlament Basc

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de m antònia font

L'STEI Intersindical farà una compareixença al Parlament del País Basc

M. Antònia Font, secretària de normalització lingüística de l'STEI Intersindical i presidenta de la Federació d'organitzacions per la Llengua catalana (FOLC), convidada per EH-Bildu, farà una compareixença dilluns 23 d'abril, davant la comissió d'educació del Parlament basc, per parlar del model lingüístic escolar i del debat que hi va haver entorn d'aquest tema durant el conflicte educatiu de la passada legislatura. 

La comissió parlamentària vol conèixer de primera mà el debat que es va produir a les Illes Balears en relació al tractament de llengües a l’educació no universitària.  Volen convidar experts que tenguin coses a dir sobre el tractament de les llengües al sistema educatiu no universitari, perquè la comissió d’educació del Parlament pugui compartir i recollir criteris, experiències que s’hagin posat en marxa, o s’hagin proposat o treballat a diferents territoris, així com les experiències i els coneixements que puguin tenir del tema per donar pas a la reflexió i al debat.
Per això s'ha demanat que hi compareguin Joana Duarte o  Cor van der Meer, lingüistes de Frísia; Ruben Trenzano, director general de política lingüística i gestió del multilingüisme del Govern del País Valencià; Oriol Amorós, que va ser diputat de Junts pel Sí, però va deixar l’escó per ocupar la secretaria d'Igualtat, Migracions i Ciutadania del Govern de Catalunya. Miquel Strubell, sociolingüista català, licenciat en Psicologia i Fisiologia per la Universitat d'Oxford. Ha fet recerques en temes de bilingüisme escolar i familiar i ha escrit sobre polítiques lingüístiques, planificació lingüística i temes relacionats. Juan Carlos Moreno Cabrera, lingüista espanyol,  catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat diversos articles sobre la situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè científic de l'Informe sobre les Llengües del Món de la Unesco. Defensa els drets de les llengües minoritzades. M. Antònia Font, llicenciada en filologia catalana (UB). Forma part de l’executiva de l’STEI Intersindical, és presidenta de la FOLC i membre fundadora d’Enllaçats per la Llengua dels Països Catalans. 

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 22 d’abril del 2018

República, per què? República, per a què?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Com cada 25 d’abril, els valencians ens preguntem si la nostra existència com a poble té algun significat i, per tant, alguna mena de futur pel qual pague la pena fer esforços o si simplement som només un residu històric a recordar amb alguna celebració de tipus folklòric i continuar sent eixe poble «mesell i moll» que alguns prediquen interessadament des de l'esquerra espanyola, amb una identitat difusa que només s'entén com una variant regional del «ser espanyol».
Tot i que de vegades semble un interrogant prescindible –ja els agradaria–, en realitat és l’eix principal del debat polític i qui més s’encarrega de recordar-ho de forma periòdica és precisament la dreta espanyola, en concret, i les forces espanyolistes, en general. La tensió política a un País Valencià més aviat poc vertebrat, banalment blaver i lingüísticament perplex però encara amb una gran vitalitat continua estant centrada sobre l’eix nacional, un eix inevitablement escorat cap a l’esquerra. I a eixe interrogant, a eixe debat irresolt, des de fa un temps se li ha afegit un element nou: La República; però quina república, per què república i república per a fer què?
La república és una forma d’estat, és en realitat l’actualització de la monarquia quan es produeix la inversió en la legitimitat del poder. Quan el poder procedeix de dalt, de Déu, del seu representant a la terra, el Papa, l'emperador, el rei, etc. el poder rau en el monarca «per la gràcia de Déu» i el poble no té una altra funció que atansar-se al poder legítim.
En un determinat moment històric, aquesta relació s’inverteix i, en un període de temps relativament curt, el poder ‘legítim’ passa al poble, que escull qui l'ha de governar, i així, tot i mantenint una estructura pareguda a la de l’antic règim, el monarca passa a estar substituït per un president de la «res publica», és a dir, de «l’assumpte de tots». Tot i això, la figura del rei i de la institució monàrquica no només no desapareix sinó que a molts països perviu malgrat el nou paradigma de «Monarquia Constitucional», perfectament funcional amb el nou ordre, això si, perdent quasi tot el seu poder material a canvi de mantenir un poder simbòlic i representatiu de «la unitat i permanència de la nació», que relliga l’estat nació amb el seu patrimoni històric immaterial, que satisfà una necessitat emocional profunda de la població. Un patrimoni immaterial de la monarquia espanyola que només per fer-nos una idea de la seua naturalesa i de com ens és d’aliè, recorrerem només a tres fites històriques: 1. El seu fonament, quan es fusionen els regnes de Lleó (origen també de la nació portuguesa) i Castella i, per tant, absolutament estrany a la gènesi del poble valencià, producte de l’expansió mediterrània de Catalunya i Aragó. 2. Els decrets de Nova Planta, on es redueix el Regne de València a les lleis i idioma de Castella. 3. El cop d’estat feixista amb suport der la casa de Borbó i que culmina en l’entronització de Joan Carles I, que es reclama hereu del gloriós aixecament del 18 de Juliol de 1936 en un primer moment. Simplement, aquesta monarquia no és la nostra en cap modalitat possible.
L’exemple més emblemàtic de monarquia constitucional és el de la monarquia britànica, el primer lloc precisament on es va començar a limitar el poder del monarca i on va nàixer la democràcia moderna.
Doncs bé, això o una cosa molt pareguda, és el que ha passat a Espanya.
La monarquia va ser foragitada a les eleccions d’abril de 1931 i substituïda per una efímera república que va durar fins final de 1939 quan Franco després d’una sagnant guerra civil va restaurar la monarquia i es va erigir com a garant fins que una nova restauració va portar al tron Juan Carlos I de Borbó després de la seua mort el 1975. Tot i que Juan Carlos comença el seu regnat assumint el llegat del «Movimiento Nacional del 18 de Julio», ben aviat i gràcies a la legitimació que el PSOE i el PCE li atorgaren com a cap d’estat d’una nova ‘monarquia constitucional’ la monarquia espanyola va sent assumida progressivament per la població majoritàriament, malgrat haver estat foragitada per les urnes el 1931. La raó és bastant clara. La monarquia d’Alfons XIII mai no va poder consolidar una democràcia liberal equiparable a la resta dels estats del seu entorn, ben al contrari les convulsions del seu regnat amb dictadures (Primo de Ribera) pel mig i amb unes desigualtats socials sagnants van fer de la de república un sinònim d’alliberament social i modernitat, continguts que han perdurat fins els nostres dies, tot i que progressivament més i més debilitats.
La república espanyola –i el republicanisme– que va resistir vigorosament l'escomesa del feixisme ha arribat als nostres dies només com un record del passat. Això explica la falta de republicans i l'exhauriment del republicanisme com a moviment polític a Espanya.
Espanya ha deixat de ser republicana... justament quan Catalunya l’enlaira i proclama la República Catalana com el gran projecte de futur de la nació catalana.
La clau és troba a l’eix nacional. Els Països Castellans sobre els quals està edificada Espanya es troben ben a gust amb una «monarquia constitucional moderna» els països ostatges dels quals Catalunya és la punta de llança.
Eixa «unitat i permanència de la nació i el seu patrimoni immaterial», que és el principal capital de la monarquia, els és aliena i profundament incòmoda.
A ells... i a nosaltres els valencians que arran del 25 d’abril de 1707, aniversari de la Batalla d’Almansa, i les seues conseqüències, atès que mitjançant el decret de Nova Planta el 29 de Juny de 1707, se’ns van arrabassar lleis, institucions, costums idioma i futur.
Com anem els valencians a sentir-nos representats pel símbol una monarquia com aquesta que a més a més ni tan sols no fa cap intent de lligar-nos amb el nostre passat, sinó que ans el contrari ens l'amaga?
Som un país expropiat; fins i tot expropiat de la seua història.
El republicanisme s’ha anat apagant a Espanya fins a esdevindre residual. El republicanisme ha anat creixent a Catalunya fins a esdevindre hegemònic, però són dos republicanismes d’arrels ben distintes i no calen més introduccions per veure que l'independentisme català està informat pel sobiranisme; ras i curt: No hi ha republicanisme sense sobiranisme.
Catalunya és reivindica com a subjecte jurídic i nacional de dret i ho fa rebutjant de pla la continuïtat simbòlica amb la monarquia espanyola d’arrel castellana.
El País Valencià amb una trajectòria històrica en aquest sentit idèntica a la catalana encara no ha assolit un nivell de consciència similar i es troba perplex en la cruïlla entre dreta i esquerra, l’autonomisme i el sobiranisme, el republicanisme espanyol, unitària o federal/confederal i la monarquia borbònica, etc. La raó de la perplexitat és que al País Valencià encara no ha aparegut un moviment sobiranista el suficientment important per amerar capes importants de la societat. Eixe és doncs el repte: convertir el País Valencià en un subjecte jurídic i nacional de sobirania. Pensem només en una dada. La població valenciana ja és majoritàriament coneixedora de l’espoli que pateix per part de l’estat i, tanmateix, ningú no li ha fet cap proposta política per resoldre’l que no siga plorar.
En aquest sentit, hem de ser molt seriosos quan parlem de república, perquè no es poden fer propostes com aquestes sense un treball previ d’informació i de formació a la població i d’explicar per què i per a què volem una república. Portem més de 300 anys sent els ostatges d’Espanya, assumint la seua llengua, els seus costums i els seus símbols i amb una por fosca i amagada que confonem amb aquiescència lliure.
Senzillament la República espanyola ha mort i està soterrada. Ara ens toca fer la nostra, la República –sobirana– del País Valencià. I cap contraproposta més adient en aquesta data en què recordem la derrota militar que ens va deixar fora de la història i perquè la desmemòria no ens deixe indefensos de cara a un futur que es preveu convuls.
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 20 d’abril del 2018

Contraatac | Ramón Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"Al feixisme no se’l derrota fent-li concessions. Ni una. Cedint s’han perdut sis mesos"




Hi ha un evident canvi de tàctica processal de defensa en el cas del procés polític que el règim neofranquista està seguint contra l’independentisme català. Els presos i ostatges polítics han abandonat les habituals tècniques defensives de perfil baix, de no provocar la ira dels inquisidors, de cedir en uns punts o altres, de guardar les formes per suavitzar les conseqüències.

Ja era hora. Res del mencionat anteriorment serveix davant de l’ànim vindicatiu d’uns jutges motivats no pas pel desig de justícia, sinó per l’odi i la venjança en un context repressiu que aplica a Catalunta el càstig penitenciari afegit de l’injust allunyament dels presos. És a dir, la criminalització de l’independentisme català, l’intent de persentar-lo com terrorisme per analogia amb el País Basc és política de govern des del començament i a això s’han adherit animadament els jutges que no són verdaderament jutgs sonó agents del poder polític i del seu partit, el PP.

I no només s’hi han adherit, sinó que han endurit les condicions penitenciàries dels ostatges fins a un punt sàdic (casos dels presos amb fills petits, com Junqueras o Forn) o les han portat més enllà, impulsades per les seves conviccions franquistes. Així en la desgraciada executòria de la instrucció de Llarena que algun dia pesarà sobre la seva consciència, si la té, ressalta en especial les inquisitorials exigències d’empenediment i abandonament de les conviccions personals dels acusats a canvi de promeses de llibertat que després es complirien o no, segons li donés al jutge.

Un cop més s’ha demostrat que en situacions d’injustícia, iniqüitat i arbitrarietat, la tàctica d’apaivagament de la víctima és un greu error. El victimari es creix i, com més se li concedeix, més se li ha de cedir i concedir, fins a negar-se a ella mateixa. Afortunadament, aquesta errada estratègia de defensa processar que, a més, té un efecte demolidor sobre la moral dels qui li donen suport i secunden el moviment, sembla haver-se acabat i ha sigut substituïda per la que cal: la ferma defensa dels presos, de les seves conviccions independentistes i la negació que el moviment independentista pacífic sigui un delicte. El delcite, al nostre entendre, estan cometent-lo aquells qui s’enfornten a ell amb la força arbitrària de l’Estat i un tort còdig penal a la mà.

Al feixisme no se’l derrota fent-li concessions. Ni una. Cedint s’han perdut sis mesos. 

Les últimes declaracions dels presos polítics davant del citat jutge són el que haurien d’haver sigut en un principi: reivindicació del dret d’autodeterminació del poble català, defensa de les conviccions independentistes dels presos, compromís ferm, pacífic i democràtic amb la república i l’emancipació del poble català. Afirmació del dret dels injustament presos a les conviccions independentistes, agradi o no agradi a aqyesr jutges franquistes i monàrquics. 

És obvi que uns jutges, que tenen la inclinació de sotmetre la justícia a un ideari nacional-catòlic, mai admetran que el drets dels catalans a la independència és igual que al dels espanyols. Ni més ni menys. Mai tampoc que no són ningú per jutjar un litigi polític en el qual no està en joc la legalitat, sinó la legitimitat. Confiar en què rebaixant les aspiracions dels ostatges i amagant les seves conviccions s’estovarà el propòsit d’un jutges és il·lús i contraproduent. Els presos són ostatges de l’arbitrarietat repressiva; el seu destí és exemplificador i intidimatori; no té res a veure amb la justícia; tracta de desmobilitzar la població castigant amb crueltat als seus representants democràticament elegits.

L’única via d’acabar amb la vergonya d’aquesta causa general contra l’independentisme és la que, per fi, s’ha prés en els últims dies: una unitat ferma del moviement en tots els seus aspectes: ferme defensa del dret de Catalunya a la independència davant dels jutges inquisitorials de l’Estat espanyol: ferm i massiu suport de la societat catalana als seus representants empresonats i a l’exili: i ferma voluntat dels dirigents legítims a l’exili de prosseguir amb la construcció d’una República Catalana en els fòrums internacionals.

L’única forma d’acabar amb la repressió d’un Estat fallit és obligar-lo a mostrar-se com és a ulls del món.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Consell Departamental de Perpinyà i els partits d'esquerres manifestaran demà el seu suport als presos.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Socialistes i comunistes participaran a l’enllaçada de groc a Perpinyà per la llibertat dels presos

 Hermeline Malherbe, presidenta socialista del Consell Departamental de la Catalunya Nord ha fet una crida en nom de la majoria d’esquerres de la seva institució

 El Partit Comunista Francès de Catalunya Nord col·labora amb el Comitè de Solidaritat per exigir la llibertat dels presos polítics

La pancarta i els llaços en suport dels presos polítics sud catalans, a la façana del Consell Departamental a Perpinyà
Hermeline Malherbe, presidenta socialista del Consell Departamental de la Catalunya Nord (principal administració oficial francesa a les comarques catalanes de l’estat francès) ha fet una crida, en nom de la majoria d’esquerres de la seva institució, a participar dissabte a l’enllaçada de groc de Perpinyà, convocada pel Comitè de Solidaritat Catalana. La crida Malherbe l’ha enviat per correu electrònic a la premsa, càrrecs electes municipals, regionals i estatals i, a través seu, a la població nord-català. L’enllaçada de groc de Perpinyà començarà dissabte a partir de dos quarts de 10 del matí a la cèntrica plaça Aragó de la capital nord-catalana.
Per la seva banda, el Partit Comunista Frances de Catalunya Nord ha fet també una crida per participar a la iniciativa del Comitè de Solidaritat per exigir la llibertat dels presos polítics. El secretari general del partit comunista a la Catalunya Nord, Nicolas Garcia ha declarat que “són passos endavant per la democràcia. Ni un pas enrere!”.

Hermeline Malherbe, presidenta dels Consell Departemantal, i Nicolàs García, vicepresident, en roda de premsa Foto: N.G.
Per celebrar Sant Jordi i per a recordar que els Jordis són a la presó des de fa sis mesos, el Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord ha organitza una campanya per enllaçar de groc la capital de les comarques catalanes sota administració francesa i totes les poblacions nord-catalanes on es celebra Sant Jordi. La campanya es fa “per la llibertat i la democràcia a la Catalunya sud.”
A partir de dos quarts de deu del matí el Comitè de Solidaritat Catalana convoca a la plaça Aragó de la capital nord-catalana, on repartiran llaços grocs per a denunciar “les derives repressives de l’estat espanyol i el silenci còmplice d’alguns dels estats de la Unió Europea.”
Aquest comitè agrupa gent diversa, de l’independentisme fins a l’esquerra francesa, i afirma en un comunicat que “els empresonats, els exiliats, els represaliats de l’estat espanyol són persones que han actuat de manera pacífica i democràtica, han actuat per a fer realitat el desig d’un poble, desig expressat a les urnes.”
Divendres passat el batlle de Perpinyà, Jean Marc Pujol, va fer retirar els llaços grocs que durant la nit havien col·locat membres del Comitè de Solidaritat Catalana.
___________________________________________________________________

Perpignan : le conseil départemental affiche son soutien aux prisonniers politiques catalans

Une banderole a été apposée ce jeudi 19 avril sur le fronton du conseil départemental. 
C'est une étape de plus dans le soutien affiché des élus du conseil départemental à la situation en Catalogne et l'emprisonnement de plusieurs leaders indépendantistes suite au référendum d'autodétermination du 1er octobre 2017. 

Ce jeudi 19 avril, les services de l'institution départementale, présidée par la socialiste Hermeline Malherbe, ont accroché sur le fronton de l'immeuble du quai Sadi-Carnot une banderole où l'on peut lire en français et en catalan: "Pour les libertés et des droits fondamentaux" - "Pel respecte de les llibertats i dels drets fonamentals". Un texte court entre deux rubans jaunes, le symbole depuis six mois utilisé pour exprimer l'indignation face à ces emprisonnements politiques. 

A noter qu'Hermeline Malherbe et la majorité départementale appellent l'ensemble des élus des Pyrénées-Orientales à s'associer samedi 21 avril au rassemblement organisé par le comité de Solidaritat catalana à 9h30 place Arago à Perpignan.
Julien Marion


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 19 d’abril del 2018

La revolta dels presos | Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Llarena apareix ara com un home acorralat que ha perdut els estreps. La sorprenent, i intempestiva, demanda que va fer ahir contra Montoro posa en relleu que la situació ja s'ha descontrolat»



El canvi d’actitud dels presos polítics catalans no ha passat desapercebut. Ans al contrari. És evident que en les darreres visites a Llarena la major part han tingut una actitud molt diferent de la que vàrem veure els primers dies. Ara en compte de penediment hi ha defensa dels principis propis, i en compte de remordiment pel que va passar hi ha orgull. És un canvi molt gros, doncs, i molt significatiu. I encoratjador.

Segurament respon a múltiples raons. La constatació que no serveix de res penedir-se ja és impossible de passar per alt. Ni jurant la constitució espanyola amb la màxima solemnitat no eixiran de la presó. Però no crec que siga només això. Evidentment, la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein sobre el president Puigdemont ha estat un revulsiu molt notable. La ficció bastida pels tribunals espanyols ha caigut estrepitosament i això, a banda l’impacte sobre la causa mateixa, forja un relat diferent i una visió diferent de la situació. En aquesta línia, les mesures cautelars de l’ONU en favor de Jordi Sànchez és clar que també alteren, molt positivament, el guió.

Llarena apareix ara com un home acorralat que ha perdut els estreps. La sorprenent, i intempestiva, demanda que va fer ahir contra Montoro posa en relleu que la situació ja s’ha descontrolat. No tenia necessitat de fer-la pública, la demanda d’informació. Si volia, la podia tenir tota pels canals més discrets possibles. Però és que Llarena, ara, sembla que cerque l’enfrontament amb el govern espanyol, un enfrontament que ja és més polític que no judicial. L’extrema dreta l’aclama com a probable president i el govern espanyol comença a desesperar-se pel ridícul internacional. Insultar Alemanya en una interlocutòria no sembla gens assenyat, precisament. Intentar fer empassar als fiscals alemanys que hi ha una prova secreta que no poden veure però que s’han de creure no és tampoc una estratègia que hom puga qualificar de brillant.

Entre unes coses i unes altres, el panorama ha canviat molt, doncs. I, si fa poques setmanes l’estat espanyol semblava una roca inamovible, avui sembla més aviat una paret esquerdada. Furgar en aquesta esquerda, i picar fort allà on més mal fa, és aparentment l’orientació de la defensa política, vibrant, que els presos polítics han començat a practicar aquesta setmana. Si això, com caldria esperar, es trasllada també al camp polític, aleshores el gir copernicà de la situació catalana serà un fet i les possibilitats de reprendre el camí de la República, que Rajoy va intentar estroncar a l’octubre amb el colp d’estat, serà una perspectiva bastant immediata.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 18 d’abril del 2018

Errors i ràbia dependentistes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi 
Sales
Barcelona, 1943. Professor de Filosofia a la UB. Ha estat Degà de la Facultat de Filosofia i President de la Societat Catalana de Filosofia. Codirigeix l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia. Membre de la Fundació Relleu. Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i President de Persona i Democràcia Joaquim Xicoy.

Escena de ràbia al Parc Vigeland d'Oslo
Els xinesos ens regalen les urnes. Visca els xinesos!
No els passa. La ràbia dependentista davant l'1 d'octubre els dura. Que hi hagi dependentistes en un país ocupat per la força de les armes deriva de la feblesa de caràcter o de l'afany de lucre. Als que manen Espanya cada cinquanta anys els cal, segons repetida confessió pròpia, bombardejar Barcelona. Ara es veu que tenen com una síndrome d'abstinència que cursa amb convulsions, histerisme i deliris verbals. Que els dependentistes escriguin llibres com ‘Escucha Cataluña, Escucha España’, sortit el mes de setembre del 2017, és senyal que tenen ganes de cridar. Ho edita aquesta màquina de deslleialtat dels ocupants que és el grup Planeta sota el segell Península. D'això de la Península n' haurem de parlem algun dia, perquè es veu que Portugal no existeix pas, ni Andorra, ni Gibraltar. En un tot geogràfic que hi ha quatre entitats de dret internacional, també hi poden haver-n'hi cinc? O no? Doncs, prou cantarella de península! Els Balcans també són una península.
El sorprenent amb la prepotència que gasten els autors del llibre esmentat és que facin profecies i no encertin pas, que s'equivoquin. Com s'han equivocat, ara estan més rabiosos. El DIEC diu de ràbia que és torbament de l’ànim irritat, violentament enutjat. Sentiment de disgust o de contrarietat. Antipatia. També és la malaltia infecciosa aguda produïda per un virus, que l’ésser humà contreu generalment per la mossegada d’un animal que la pateix, com ara el gos. La ràbia dependentista és una mica de tot barrejat. El notari López Burniol escriu que la política catalana estarà definida l'any 2017 per tres fets, el primer dels quals és que no se celebrarà cap referèndum (op. cit.: p. 252). Bingo! En Piqué, el que fou ministre i després treballador de la construcció en la trinitat OHL (Obrascón, Huarte, Lain), diu tot seriós que Puigdemont convoca un referèndum per l'1 d'octubre tot i sabent que no se celebrarà (op. cit.: p. 291). Bingo! L'1 d'octubre es va celebrar un referèndum en el qual, en repetida afirmació del ministre Montoro, les urnes dels xinesos no es varen pagar pas amb diners públics. Els xinesos ens regalen les urnes. Visca els xinesos!
Aquest dos senyors, en Piqué i en López, van pel mon dient coses com ara aquestes: el comportament de l’independentisme és molt adolescent (Piqué). Bingo: la maduresa es demostra cobrant de les portes giratòries! Presentant el llibre que ens ocupa es diu que dels quatre grans problemes que tenia Espanya a inicis del segle vint, que eren el militar, el religiós, l'agrari i el català, només queda per resoldre el català (López). Bingo per la propera Espanya sense cap problema! Segons Piqué, una de les víctimes principals del procés és la ciutat de Barcelona. Això ho diu amb solemnitat en un dinar col·loqui que es fa dir 'Nuevo escenario global: Un mundo postoccidental' i que es celebra al Círculo Ecuestre de Barcelona. Bingo, elitisme i pedanteria! Podríem afegir-hi unes quantes perles més  d'aquests genis, però és molt cansat. Algú s'imagina que tals llumeneres post-sentit-comú poguessin guiar els nostres passos en els camins d'una Catalunya  postprocés en una Espanya postaporètica en un món postoccidental esgotant la nostra paciència post-juancarlera? Fora post distret.
Font: El Matí Digital - Errors i ràbia dependentistes: Els xinesos ens regalen les urnes. Visca els xinesos!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial