Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 29 de febrer del 2016

Els nous botxins de la llengua catalana - Josep Maria Loste - Blogs de l'indirecte!cat

Font: Els nous botxins de la llengua catalana - Josep Maria Loste - Blogs de l'indirecte!cat


Josep Maria Loste


La  creuada  político/judicial  contra la nostra estimada llengua catalana és un fet  que en els  darrers  temps s’ha incrementat amb molta mala llet  jacobina. Ara  ja no és, només, el Tribunal Constitucional qui  assetja, dia  rere dia la nostra llengua, i   qui vol  anihilar-la  completament, sinó  que també  s’hi ha afegit a la causa  el TSJC  i el sindicat espanyolista CSIF.  La llengua  catalana  cada dia  es troba més  afeblida, amenaçada  i  ferida de mort , per  culpa d’una ideologia centralista, dogmàtica i  obsessiva  que  vol tornar  a imposar  el monolingüisme   castellà a Catalunya.

En aquests  moments, l’anomenada  desconnexió  és una necessitat  vital per a tots els catalans, no només per motius de maltracte  polític  i  espoli fiscal, sinó  també perquè  ens volen prohibir i fer desaparèixer per sempre  la nostra benvolguda  llengua catalana.  Per altra banda, el  nou acord entre el PSOE i  Ciudadanos  no  presagia res de bo per a Catalunya  i  la llengua  de Pompeu i Fabra.  En els 66 densos folis de propòsits celestials que nodreixen l'acord per a un govern reformista i de progrés, és a dir, el pacte de legislatura que han subscrit el PSOE i Ciutadanos, no hi ha cap menció explícita a Catalunya, però  si que es  fa  menció a la crítica  ferotge, ni que sigui de forma genèrica,  a l’independentisme  i  al català. De tota manera, el  que fa més por  d’aquest pacte  és el desig, no  escrit, d’ambdues forces polítiques  de  carregar-se la immersió  lingüística ( la obsessió de l’espanyolisme  més ranci i extremista)  i intentar anihilar la  llengua  catalana, per tal de  situar  el català  en uns paràmetres de  l’any 1978  (sense  drets i sense  res, com una  llengua  morta a  imatge  i semblança del  llatí).

En síntesi, que hem de  tornar a la consciència lingüística  de totes  totes. Hem de  tornar a exigir que tot es  faci en català, perquè és la llengua  pròpia  de  Catalunya .A més, ara es veu ben clar que només amb la desconnexió total de l’imperi espanyol podrem  salvar la nostra estimada  llengua catalana. 

dissabte, 27 de febrer del 2016

RTVV amb 600 treballadors, pressupost de 150 milions i íntegrament en valencià

FONT: RTVV amb 600 treballadors, pressupost de 150 milions i íntegrament en valencià - La Veu del País Valencià


Aquesta és la proposta de la Federació d’Empreses Audiovisuals Valencianes que va defensar Raúl Carbonell en les Corts






RedactaVeu / EP / València.
El portaveu de la Federació d'Empreses Audiovisuals Valencianes, Raúl Carbonell, ha defensat que l'emissió de la nova RTVV "siga íntegrament en valencià, incloent la producció aliena", i ha fixat en 600 treballadors i 150 milions d'euros el pressupost anual "convenient" del nou ens. Així, ha detallat que "eixiríem a 27 euros per habitant" i "seria una radiotelevisió més barata que la resta de cadenes autonòmiques".

Carbonell s'ha pronunciat en aquests termes durant la seua compareixença en la Comissió de Radiotelevisió Valenciana i de l'Espai Audiovisual.

En la seua intervenció, ha advocat perquè l'emissió "siga íntegrament en valencià incloent la producció aliena, que haurà de ser doblada", ja que ha lamentat que "ara tenim més d'un centenar de canals a la nostra disposició i cap emet en valencià".

A més, Carbonell considera que la nova radiotelevisió "ha de ser un referent lingüístic del valencià si volem que les noves generacions seguisquen parlant-lo". "La meua generació va créixer veient la 'Bola del Drac' en valencià i no ha tingut cap problema per a parlar-lo", ha subratllat.

D'aquesta forma, Carbonell ha assegurat que "solament si és cent per cent en valencià s'aconseguirà reactivar el sector de doblatge de la Comunitat, que ara està pràcticament mort", per la qual cosa creu que la inclusió de castellà i anglès en la programació "ha de ser un objectiu secundari".

Respecte a la plantilla del nou ens, ha assenyalat que "600 treballadors seria una xifra adequada i equiparable a la resta de cadenes", i s'ha mostrat partidari de "prioritzar la producció pròpia" i en contra de l'externalització de programes per a així "evitar la mort absoluta del sector audiovisual".

Més barata que la resta”

Quant al pressupost, Raúl Carbonell l'ha establit com a "convenient" en 150 milions d'euros anuals, dels quals segons ell "la Generalitat n'aportaria 135 mitjançant un contracte programa amb la cadena a quatre anys i la resta vindria d'ingressos de publicitat i de la venda de drets d'emissió". "Eixiríem a 27 euros per habitant, per la qual cosa seria més barata que la resta d'emissores autonòmiques", ha assegurat.
 

Comissió RTVV a les Corts.

Héctor González: “Desconnexions comarcals’

D'altra banda, en la primera de les compareixences de la jornada, el president de l'Associació Professional de Periodistes, Héctor González, ha assenyalat la importància que la nova radiotelevisió "atenga tant a l'interès informatiu com a la diversitat de la Comunitat", i per això ha plantejat "desconnexions no solament provincials, sinó comarcals, amb deu minuts de cada hora d'informatiu dedicada a aquesta informació" perquè "no es repetisca la situació de desinformació de zones com sobretot el sud d'Alacant".

Així mateix, González ha defensat l'establiment d'una xarxa de corresponsals, "no delegacions", a l'Estat espanyol i altres països amb l'objectiu de "transmetre als valencians la realitat de la informació que transcendeix els límits de la Comunitat des del prisma valencià".
 

Héctor González.

Entre altres qüestions, s'ha mostrat partidari que el director de l'ens públic i els directors d'informatius "no militen en cap partit polític", i que el consell d'informatius "no solament estiga format per periodistes, també per càmeres i altres treballadors". En la seua opinió, "els periodistes que formen la cadena han de ser polivalents i estar actualitzats tècnicament".


Venim d’una estructura franquista”

Finalment, en la quarta compareixença de la comissió, el professor de Dret Administratiu de la Universitat de València Andrés Boix ha reivindicat que la radiotelevisió pública "ve d'una estructura franquista" i que, en la seua opinió, "les televisions han de ser de la gent, no del que mana. I açò no és impossible de fer".

Sobre la plantilla, Andrés Boix ha demanat als grups parlamentaris "fer concursos raonables i permetre als professionals del sector audiovisual que demostren la seua vàlua".
 

dimecres, 24 de febrer del 2016

Presenten el primer traductor automàtic entre les llengües d'Aragó - Racó Català

Presenten el primer traductor automàtic entre les llengües d'Aragó - Racó Català

Softaragonès impulsa Apertium, la plataforma lliure que permet traduir entre el català, l'aragonès i el castellà




Un pas més per a les llengües pròpies de l'Aragó: Softaragonès ha presentat una plataforma de traducció automàtica en línia entre les llengües parlades a l'Aragó. Es tracta d'Apertium, una eina que permet fer traduccions des del català o l'aragonès, una novetat per als parlants d'aquestes llengües. L'aplicació també et permet traduir entre castellà i aragonès o entre castellà i català. Es tracta d'una novetat pel que fa a l'ús de l'aragonès i el català a Internet per als parlants d'aquestes llengües a l'Aragó. Apertium ofereix també la possibilitat de traduir documents o pàgines web i fer traduccions automàtiques mentre es navega per Internet.

Softaragonès és un associació sense ànim de lucre que tradueix software lliure a l'aragonès i té per objectiu fomentar l'ús de l'aragonès a Internet i les noves tecnologies. A més d'aquest nou traductor automàtic en línia, Softaragonès ja compta amb navegadors, sistemes operatius i programació en aragonès.

dimarts, 23 de febrer del 2016

Ni RACV, ni Rat, ni ric… - La Veu del País Valencià


Audiència del rei Felip VI a la RACV. 
Foto: Casa Real

Francesc Viadel


Al Consell, i també en l’entorn de determinats àmbits valencianistes amb vocació de tauleta braser, estan més contents que un gínjol perquè el degà de la RACV, Federico Martínez Roda, un anticatalanista sense complexos, ha assegurat amb l’ambigüitat calculada de sempre que vol apropar la institució que presideix a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L’apropament es concretarà, pel que sembla, en el reconeixement entortolligat, mig secret i vergonyant, vagament acadèmic, de la RACV, de la pertinença del valencià a l’àmbit lingüístic del català. És a dir, la RACV, per fi, amb totes les precaucions del món, admetrà que la terra és rodona i que els ases no volen pels cels i, així doncs, la comunitat científica internacional, encapçalada per un Stephen Hawkings qualsevol i el president de la Generalitat mateix, haurà d’aplaudir-los amb les orelles. És evident que, a canvi de la baixada de pantalons, el senyor Martínez Roda i uns quants més de la seua feligresia esperen poder reposar el seu acadèmic posterol en una de les butaques de l’AVL, és a dir, aconseguir una pagueta per un grapat d’anys i, de passada, mantenir les subvencions institucionals per a continuar publicant en castellà o en valencià, xim-pam-pum, joies com la de Simó Santonja –per a escarni del malaurat Sanchis Guarner-, “¿Valenciano o catalàn?”.

Seria de riure si no és perquè les institucions valencianes –i els partits en el Consell- semblen ben disposades a acceptar la maniobra, a reconèixer-li a la RACV un rang científic i una importància política que no té ni ha tingut mai ni pot tenir. Hi posaria el coll que ho tenen tot parlat a falta d’algun serrell i que acabaran fent-nos combregar amb rodes de molí als qui durant anys hem lluitat per la dignificació del valencià i, sobretot, contra la brutalització col•lectiva que ha alimentat el blaverisme. I, qui s’opose, quedarà com algú poc democràtic i com un mal valencià… se’l col•locarà, lamentablement, a la mateixa alçada dels carrosses anticatalanistes. Com més va, en qüestions com aquestes, el canvi polític al País Valencià es percep encara com més difós, com una continuïtat, com un recanvi. És com si els nous gestors no tingueren referents, memòria, ni els partits vencedors, projecte.

Siguem clars, la RACV només es representa a ella mateixa. Martínez Roda, autor, per cert, d’una història de València que és per a llogar cadires, diu que la vol treure del limbe, però jo crec que el que vol és treure-la del taüt on dormita. La institució no és més que un Frankenstein corporatiu ressuscitat als anys setanta pel règim franquista a fi de frenar la creixent revalencianització cultural i lingüística impulsada per les forces democràtiques. De passada, bàsicament, va servir per a difondre les manicomials Normes del Puig perpetrades per l’agent franquista Miquel Adlert, a qui Lo Rat Penat havia pegat un puntelló al cul després que el seu amic, Xavier Casp, tinguera un solemne i floralesc atac de banyes. El fet que els quatre gats que la formaven no parlaren valencià ni per equivocació no va ser cap problema perquè la RACV es convertís en la Santa Inquisició de l’”idioma valenciano”, contra l’heretgia catalanista.

Si de cas en volen saber més, l’estudiós Francesc Pérez Moragón ho explica tot fil per randa en un llibret sensacional titulat “L’acadèmia de cultura valenciana. Història d’una aberració” (editorial Tres i quatre)una lectura que es pot completar amb la de les “Normes de l’Acadèmia. Anàlisi d’una aberració” de Joan Ramon Borràs, de la mateixa editorial.

En fi, dues institucions, la RACV i Lo Rat, que durant anys i panys, a l’aixopluc primer del que quedava del franquisme i després dels successius governs autonòmics, notablement dels del PP, han viscut a cos de rei a compte d’atiar el conflicte valencià. Un conflicte, cal no oblidar, que no tan sols ha estat d’accents, sinó que ha tingut també episodis execrables, bombes i garrotades, intents d’assassinat com els de Joan Fuster i Sanchis Guarner. Tot al més pur estil feixista. Ni sabem tampoc els diners dels valencians que s’han enterrat en aquelles cases per por, per convicció política o per tacticisme pur i dur. Hi hauria manera de saber-ho? Hi hauria manera de conèixer els comptes d’aquestes entitats abans de posar un euro més?

Així les coses, si el Consell es brinda a la maniobra de Martínez Roda i altres, al xantatge dels quatre gats decimonònics que la única cosa que volen es mantenir la parròquia i els seus privilegis, embrutaran anys de treball dels sectors que s’han deixat la pell per a la normalitat social del valencià, per la seua dignificació. L’AVL, en cedir llocs a alguns d’aquests personatges amb un nivell acadèmic mediocre, perdran el poc prestigi i funcionalitat que la institució ja té i, el pitjor, perdran la complicitat d’una bona part dels valencians.

Tot plegat, els valencians no necessiten institucions espectrals com la RACV o Lo Rat ni per a salvaguardar la llengua ni per a res, de no ser que les ensorraren de dalt a baix per a fer-les de nou. Els valencians, allò que necessiten són polítiques lingüístiques i culturals eficaces, una administració pública al servei de la racionalitat i no dels peatges capriciosos heretats d’una Espanya de castanyoles tan procliu a les canongies inservibles, un projecte col•lectiu decididament democràtic sense necessitat de carregar en els embalums que resten de l’antic règim. Els valencians necessitem desempallegar-nos definitivament del pesant cadàver mental del franquisme. Ja està bé de fer el ridícul. Ja n’hi ha prou de martingales. Prou sainets.

dilluns, 22 de febrer del 2016

Batec de Franja. Mequinensa

Font: Batec de Franja. Mequinensa



PER ÀNGEL SORO, ADVOCAT, CANTAUTOR I ACTIVISTA CULTURAL DE LES TERRES DE PONENT


És un paratge brutal. Ni tan sols es imaginable si vens d’uns quilòmetres enrere pel camí que bé de Casp, emmudit pels miratges socarrats i el vent desèrtic. La vil•la descansa al més pur estil suís, a la confluència de l’Ebre i el Segre que tot just ha assumit el Cinca, majestuós espai anomenat Aiguabarreig, on tres històries de vida en moviment es troben tot just en una conca gairebé dissenyada perfectament per la natura.

“Lo poble” que n’hi diuen els autòctons, mira al mar sense tenir-ne. Furgonetes Volkswagen vingudes d’Alemanya dibuixen la seva silueta en caure el sol, a la vora del riu ja reprimit, mentre uns quants homes i dones rossos esperen asseguts que les canyes pesquin un sirul, amo i senyor de les aigües i protagonista principal de la pel•lícula.

Assentat al turó de Mequinensa, intacte, ens esguarda les esquenes el Castell, anomenat també Palau, que vigila la contrada des del segle XIV. En Manel i jo enraonem sobre el que els ulls veuen. Com si del riu Kwai es tractés, un pont sobri però inspirador uneix el poble amb l’altra banda. En Manel parla com si els estigues veient passar, fills del lignit, els llaüters en el seu transport fluvial, en un temps en què els miners encara dominaven les aigües fins que la decadència de les mines, les va deixar per al complet domini del sirul.  

En Manel parla de repressió i guerra, de com un poble sencer acabà ofegat sota les aigües de la seva font de riquesa, parla dels navegants sirgants del riu i d’aquest nou poble que ell va veure créixer i que va suposar que molts amics i coneguts marxessin en la seva majoria a Barcelona i d’altres a Saragossa, deixant les oliveres solitàries i els gossos afamats.  

D’alguna manera és com sentir el Camí de Sirga, sentir les relacions interpersonals teixides i desteixides d’un poble vençut, que d’alguna manera palpita lignit i orgull miner i que va regalant des del fons del pantà, peixos gegants, postals d’estiu i un remolí d’aigua inabastable. Per cert, tot just abans d’arribar al Museu de la Mina, a mà dreta anant del poble cap al Museu, hi ha una petita casa dempeus enmig del que sembla recordar els carrers d’un antic poblat, ja sense dibuix de carrers, ni cap altra casa, però si amb l’esbós de ser la darrera llar d’un petit nucli. Val la pena preguntar, per aquest petit però gran símbol de resistència, de qui no va voler res a canvi de la casa familiar i va aguantar en solitari l’escomesa de la història i el fals progrés.   

Mequinensa i la conca de Seròs a Faió, bressol d’història i orgull miner.

dissabte, 20 de febrer del 2016

Un llibre aporta llum sobre la desconeguda comunitat jueva de la Menorca britànica

Font: Un llibre aporta llum sobre la desconeguda comunitat jueva de la Menorca britànica | VilaWeb

Un estudi de Matilde Morcillo analitza la documentació de l'Arxiu Històric de Maó sobre la petita i influent comunitat hebrea del segle XVIII


Amb la cessió de Menorca a la Gran Bretanya, arran del tractat d’Utrecht del 1713, moltes coses van canviar a la Balear petita. La dependència directa de la monarquia britànica va estalviar a l’illa la repressió borbònica una vegada acabada la guerra de Successió al tron hispànic, tant militar com política: mentre als altres territoris de la Corona d’Aragó Felip V hi imposava l’administració absolutista castellana en detriment de les antigues institucions i llibertats de tots aquests territoris, a Menorca es van poder conservar, amb retocs quan convenien a les noves autoritats britàniques. Econòmicament, l’illa també va mantenir un creixement que ja venia del final del segle XVII i Maó es va consolidar com un dels ports més importants de la Mediterrània, gràcies a les drassanes i al lliure comerç decretat immediatament. I socialment, l’illa també va viure canvis, especialment amb l’arribada de molts comerciants de fora.

La comunitat grega, estudiada per Francisco Hernández Sanz en l’article ‘La colonia griega establecida en Mahón durante el siglo XVIII’ (1925), va ser prou nombrosa en el curs de les tres dominacions britàniques de Menorca i va arribar a aixecar, malgrat les protestes del clergat catòlic, una església al centre de Maó, la de la Concepció, amb planta de creu grega i estil bizantí. La marxa definitiva del britànics, el 1802, va implicat també la desaparició de la colònia grega maonesa, tot i que alguns membres van poder restar a l’illa. La família Làdico, per exemple, es va quedar a Menorca i un deixeble seu, Teodor Làdico i Font (1825-1912), acabà essent efímer ministre d’Hisenda en el govern de Francesc Pi i Margall durant la primera república espanyola.

Una altra comunitat que es va establir a l’àrea del port de Maó aquells anys, més reduïda, però igualment important des del punt de vista comercial, va ser la jueva. Així com la colònia grega ha estat força estudiada (a més de l’article d’Hernández, Pedro Pablo Moreno Lucas-Torres n’acaba de fer una tesi doctoral i Josep Maria Quintana els va dedicar la novel•la ‘Els Nikoliaids‘), de l’hebrea se’n sabia poca cosa. A banda la part final de l’article ‘Los menorquines en Gibraltar’ (1992) de l’historiador gibraltarenc Tito Benady, no ha estat fins ara, amb la publicació de ‘Los judíos de Menorca durante la segunda mitad del siglo XVIII a través de los protocolos notariales de Mahón (1751-1802)‘, de la historiadora Matilde Morcillo, que no s’ha investigat més a fons.

L’objectiu d’aquest treball, publicat recentment per l’Institut Menorquí d’Estudis, és de documentar la presència de jueus a Menorca durant les tres dominacions britàniques del segle XVIII, per mitjà de l’anàlisi dels protocols notarials de l’Arxiu Històric de Maó. Tot i que ja se’n detecten membres just després de la signatura del tractat d’Utrecht del 1713 i la cessió de l’illa a la Gran Bretanya, la comunitat es va fer important sobretot durant la segona dominació, del 1763 al 1782. La colònia, segons les dades de l’estudi, no devia sobrepassar el centenar d’individus, expulsats de l’illa (com els grecs) cada vegada que el territori quedava fora de l’òrbita de Londres i en mans franceses o espanyoles.

La majoria dels membres de la comunitat eren comerciants originaris de Liorna, amb vincles familiars amb el Marroc i Algèria, i establerts prèviament a Gibraltar, que pel mateix tractat d’Utrecht també era territori britànic. Fou durant la segona dominació que la colònia jueva es va decidir a construir una sinagoga, al carrer de Nostra Senyora de Gràcia, molt protestada com en el cas de l’església grega pels eclesiàstics i fidels catòlics de l’illa, que no podien apel•lar davant les autoritats angleses ni la intervenció de la Santa Inquisició espanyola ni la vigència del decret d’expulsió dels jueus del 1492 de la monarquia hispànica.

Quant a activitats econòmiques, els resums documentals de Matilde Morcillo revelen que la majoria es dedicaven a la compra-venda de vaixells i al préstec de diners (principalment a illencs i també a membres de la colònia grega), i també es destaquen les famílies més importants de la comunitat hebrea, com la Cansino, un descendent de la qual fou el conegut polític gibraltarenc Sir Joshua Hassan (1915-1996).

Com es comenta al pròleg, Mario Javier Saban, de la xarxa Tarbut Sefarad, ‘gràcies a la profunda i erudita investigació de la Dra. Matilde Morcillo Rosillo surt a la llum un material completament inèdit dins la història del judaisme espanyol, la història d’aquella comunitat hebrea que es va desenvolupar a Menorca durant el període britànic’.

divendres, 19 de febrer del 2016

Fundació Nexe - Valencians, empoderem-nos!

Font: Fundació Nexe - Valencians, empoderem-nos!





El valencianisme és hui, pel que sembla, una tendència en alça dins la nostra societat. Pel que sembla, tot i que alguns posen en dubte la solidesa d’aquesta tendència. Aquells qui voldríem veure-la confirmada en el futur faríem bé de reflexionar sobre com es pot aconseguir aquest objectiu.
Jo em pregunte fins a quin punt la gent d’aquest país nostre sap, entén, què és això del valencianisme. Per a molts, supose,valencianisme deu ser aproximadament igual a nacionalisme valencià. Això podria estar bé si la gent vera igualment en el PP, C’s o el PSOE (el cas de Podemos potser és més complex) exemples obvis de nacionalisme espanyol (espanyol castellanista, es podria matisar). I això, és clar, no passa. El mal és que el termenacionalisme està hui tan distorsionat en la conversa pública —no sols a Espanya, però potser a Espanya més que en altres bandes— que més que no un terme mínimament objectiu pareix un estigma del qual cal defensar-se. O del qual cal fugir: ho fa contínuament, per exemple, el catalanisme hegemònic, que busca en altres paraules (sobiranistaindependentista) l’aixopluc que l’atrotinada etiquetanacionalista no pot ja oferir-los.
Precisament per això, em pense, els darrers anys s’ha prioritzat al nostre país el terme valencianisme sobre el de nacionalisme valencià (tot i que el Bloc se’n diu encara —de moment). Però aquesta constatació, és clar, ens retorna al punt d’inici: ¿sabem què és, això del valencianisme? Jo en podria proposar una definició com ara aquesta: «valencianisme és la valencianitat conscient i reivindicativa». Amb tot, trobe que en el cas dels moviments polítics, el més assenyat és intentar definir-los en funció de què fan, o per a què serveixen: a partir de la funció (social) més que no de l’essència.
Fa uns anys Pere Fuset encunyà el terme valencianisme de construcció, que volia ser un valencianisme no de reconciliació(com l’anomenada tercera via) sinó ja reconciliat, és a dir, superador del conflicte catalanisme/anticatalanisme que mantenia paralitzat al valencianisme des del temps de la Batalla de València, en impossibilitar-ne la utilitat social. En efecte: ¿de què podia servir el valencianisme, si inevitablement conduïa a baralles interminables al voltant de la identitat valenciana i els trets o emblemes associats a aquesta, i penosament s’hi consumia i esgotava? La maniobra de Fuset era, doncs, intel•ligent i imprescindible: prou de discutir del sexe angèlic, anem per faena d’una vegada, ocupem-nos dels problemes dels valencians —que no són pocs.
Hui, 2016, el valencianisme de construcció s’ha de traduir, al meu parer, en un valencianisme de reconstrucció. Perquè és tal el camp de ruïnes que ens ha deixat el vintenni negre del PP en la Generalitat que la reconstrucció és la tasca urgent i indefugible de tot valencianista, i fins i tot de tot ciutadà valencià mínimament cívic. Reconstrucció és, per tant, una paraula definitòria del valencianisme i de la seua tasca. Però és una paraula lligada a la conjuntura actual: a mesura que la fem realitat, anirà fent-se menys peremptòria. Això no voldrà dir, però, que el projecte valencianista ja no siga necessari, perquè el valencianisme ha d’anar més enllà, no pot limitar les seues aspiracions a reparar les innumerables destrosses que uns pèssims governants ens han llegat.
Jo diria que la paraula emblemàtica del valencianisme podria serempoderament. Aquest terme, cada dia més usat (al costat de la forma apoderament, jutjada més ortodoxa però que em sembla menys bona d’entendre) fa referència al procés pel qual un grup social arriba a adquirir els mitjans que li permeten augmentar i reforçar el seu potencial en termes econòmics, polítics i/o socials, i d’aquesta manera esdevé més lliure: més amo de si mateix i del seu destí. En el revers d’això, el llegat del vintenni del PP s’ha traduït en un ampli i profund desempoderament de la societat valenciana en tots els camps. Ens ha deixat més impotents i indefensos, més vulnerables i subalterns. Més incapaços, en definitiva, de bastir un futur millor per a nosaltres i els nostres fills.
Així doncs, en el moment present l’empoderament dels valencians pressuposa la reconstrucció: recuperar RTVV és empoderament mediàtic; dignificar i promoure el valencià i l’ús d’aquest després de tants anys de bandejament és empoderament cultural i educatiu; aconseguir un finançament just que pose fi al maltractament que hem patit, i reforçar l’autogovern hui en perill, és empoderament financer i polític; sanejar i impulsar (entre altres coses, mitjançant la construcció de les infraestructures necessàries i tant de temps ajornades) la devastada economia valenciana, apostar de nou per una sanitat i una educació universals i de qualitat, i combatre la desigualtat creixent, és empoderament econòmic i social; etc. Però l’empoderament és un objectiu a més llarg termini també, va més enllà de la mera reconstrucció. I cal notar que és un objectiu aplicable als tres eixos actuals de la política valenciana (és a dir, les tres correlacions respecte a les quals es poden ubicar les diverses opcions polítiques del nostre país): el territorial o nacional (centre/perifèria), el social (dreta/esquerra) i el de la regeneració democràtica (statu quo/regeneració). Perquè també en aquest darrer el valencianisme ha de situar-se, i de fet se situa, a favor de reformes que ­—fomentant, per exemple, la transparència de les institucions— empoderen la ciutadania.
Com assenyala Amadeu Mezquida en El valencianisme enfront d’Espanya, un concepte que encaixa bé en més d’un marc conceptual permet la fusió de diversos eixos en un, cosa que dóna força al discurs resultant: el fa més punyent i efectiu per a la transformació de la realitat. Empoderament és, al meu parer, el concepte clau que permet plegar o fusionar els tres eixos esmentats en un. Tant si parlem de cultura i autogovern com si ho fem de serveis públics i lluita contra l’empobriment, o de transparència i control dels governants per la ciutadania, el concepte de(re)empoderament dels valencians és sempre plenament operatiu.
Per tot això, si aconseguim instal•lar en les ments —començant per les dels mateixos valencianistes— que el valencianisme que propugnem és el moviment que treballa per l’empoderament nacional, socioeconòmic i ciutadà del poble valencià, crec que haurem fet un pas considerable per a afermar la utilitat social d’aquest moviment. I no dubteu que res no assegurarà millor el futur del valencianisme que això: ser útil a la gent d’aquest país.

El Departament de Cultura commemora el Dia de la Llengua Materna

FONTS: El Departament de Cultura commemora el Dia de la Llengua Materna amb activitats arreu del territori - Sala de premsa. Generalitat de Catalunya




El Departament de Cultura commemora el Dia de la Llengua Materna amb activitats arreu del territori

Exposicions, tallers, rutes literàries i taules rodones per celebrar aquesta diada que promou la diversitat lingüística i el multilingüisme



El Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Política Lingüística i el Consorci per a la Normalització Lingüística, ha organitza diferents activitats arreu del territori per celebrar el 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna.
El Dia Internacional de la Llengua Materna és una jornada declarada per la UNESCO que se celebra anualment des de l’any 2000, per promoure la diversitat lingüística, cultural i el multilingüisme. La data es va fixar en memòria de les víctimes dels incidents que van tenir lloc a Bangladesh al 1952, quan la policia i l'exèrcit de l'estat pakistanès, que ocupava llavors aquest país, van obrir foc sobre estudiants i activistes que es manifestaven en reconeixement de la seva llengua, el bangla.
A Tarragona, la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, el director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, Jordi Agràs, i el delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, Òscar Peris participaran en una sessió commemorativa del Ple pel Català al Camp de Tarragona. Seguidament assistiran a la taula rodona "Parlar dues llengües a casa, o més”. L’acte, obert al públic, tindrà lloc el dia 22 de febrer a les 19 h i hi participaran alumnes de català de diferents centres d’ensenyament del Camp de Tarragona, que formen part de famílies multilingües. En concret, seran una alumna del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, una altra del Centre de Normalització Lingüística de l’Àrea de Reus Miquel Ventura i dos alumnes de l’Institut Pons d’Icart Els actes tindran lloc a la seu dels Serveis Territorials del Departament de Cultura.
El Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), conjuntament amb altres institucions, organitza actes commemoratius a Badia del Vallès (18 de febrer), Amposta (10 de febrer), Girona (21 de febrer), Montcada i Reixac (22 de febrer), Palamós (23 de febrer) i Tortosa (25 de febrer).
A Catalunya 662.300 persones tenen com a llengua inicial llengües diferents del català, aranès i castellà. D’aquestes llengües destaquen l’àrab (151.700 persones); el romanès (56.100 persones); l'amazic (41.800 persones) el francès (38.000 persones) el gallec (33.200 persones) i el rus (31.900 persones).
Detall de les activitats
Commemoració del Dia de la Llengua Materna a Tarragona
Dilluns 22 de febrer a les 18 h a la Casa de la Generalitat de Tarragona tindrà lloc una reunió commemorativa del Ple pel Català al Camp de Tarragona amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna. Hi participaran el director dels Serveis Territorials de Cultura, Sr. Jordi Agràs, la directora general de Política Lingüística, Sra. Ester Franquesa, i el delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, Sr. Òscar Peris.
A continuació, taula rodona amb alumnes de català de diferents centres d’ensenyament del Camp de Tarragona que formen part de famílies on es parlen diverses llengües, perquè expliquin aquesta experiència.
En acabar l’acte, s’oferirà un te marroqui, elaborat per dues alumnes del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona
VII Festa de la Llengua Materna a Badia del Vallès
La celebració tindrà lloc el 18 de febrer a partir de les 18.00 h, a la Biblioteca Vicente Aleixandre.
Hi haurà una exposició sobre les llengües que es parlen a Badia i les llengües de l'alumnat dels cursos de català i projectarà la presentació realitzada per l'alumnat dels cursos de català Records d'infantesa en el qual presenten en la seva llengua.
També s’ha organitzat la sessió Conta contes d'Àfrica del Nord amb la companyia Sensedrama Teatre, activitats infantils sobre diferents llengües (taller Pinta la llengua, taller de missatges electrònics en diferents llengües, taller de cal•ligrafia àrab i d'altres) i la presentació del llibre El fruit del baobab, a càrrec de l’autora,  Maite Carranza.
Dia Internacional de la Llengua Materna a Amposta
Amposta celebrarà el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 19 de febrer de 2016, a les 18 hores, a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta. Entre els participants hi haurà cinc alumnes dels cursos de català que imparteix el Servei Comarcal de Català (SCC) del Montsià. L'acte commemoratiu l'organitza l'Àrea d'Adults de la biblioteca ampostina.
Passejada literària dedicada a Ramon Llull per al Dia Internacional de la Llengua Materna a Girona
A Girona l’acte tindrà lloc diumenge, 21 de febrer de 2016, a les 11 hores. El Centre de Normalització Lingüística de Girona i els Serveis Territorials del Departament de Cultura i els Amics de la UNESCO, el commemoren aquesta diada amb una passejada literària dedicada a Ramon Llull. Es llegiran fragments de la seva obra en diverses llengues. El punt de sortida serà la plaça dels Apòstols, la ruta recorrerà diversos espais de Girona i acabarà a la plaça Pompeu Fabra, davant les "lletres toves" de Torres Monsó.
Records d'infantesa i ràdio a Montcada i Reixac
Dilluns, 22 de febrer de 2016 a les 10h, amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna, una unitat mòbil de Montcada Comunicació es desplaçarà a la seu del Servei Local de Català per muntar un estudi mòbil a l'aula per enregistrar els records d'infantesa dels alumnes, primer en la seva llengua materna i després en català.
L’alumnat de Palamós participa a la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna
El dimarts 23 de febrer els alumnes dels cursos de català de Palamós celebraran una activitat per commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna. Els alumnes escolliran les paraules que més els agraden de la seva llengua materna i les presentaran a la resta de la classe, tot explicant-ne el significat, els motius de l'elecció, els records o connotacions que els evoquen,etc. L’activitat tindrà lloc a l’Aula d'Aprenentatge, c. de la Riera, 31.
Dia de la Llengua Materna a Tortosa
El 25 de febrer, a les 18.30 h, a la Biblioteca Marcel•lí Domingo, tindrà lloc l'acte commemoratiu del Dia Internacional de la Llengua Materna a Tortosa, que enguany celebra la novena edició. El convidat serà el Dr. Curt Wittlin, filòleg i expert en literatura medieval, qui parlarà sobre Ramon Llull, amb motiu del 700 aniversari de la seua mort. També es llegirà el manifest de la UNESCO sobre la diada.
Alumnat i voluntariat del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre (CNLTE) llegiran un poema de Ramon Llull traduït a llengües diverses. L'acte tindrà una actuació musical i un brindis de cloenda.

 Arxius adjunts

dimecres, 17 de febrer del 2016

Miques de vida algueresa: l'alguerès torna a la televisió

Fonts: Catalan Tv Alghero - YouTube

          Columna Farinelli: l'alguerès torna a la televisió | Andorra Difusió


En Marcel ens parla del nou programa de Catalan TV "Miques de vida algueresa", que suposa el retorn de l'alguerès a la televisió, de la mà del nostre amic Miquel Serra. Recupera els programes clicant aquí.

dimarts, 16 de febrer del 2016

La importància de dir-se.... d' alguna manera...

Font: Institució Cultural de la Franja de Ponent

La importància de dir-se.... d'alguna manera (Temps de Franja, febrer 2016)

Ramon Sistac

Em sap greu perquè tothom en deu parlar i, a més, el metge  m’ho havia prohibit, però no me’n sé estar: haig de dir alguna  cosa sobre la fi del LAPAO. En principi, pot parèixer un fet banal;  la restitució, en definitiva, d’un nom i el retorn a la situació  anterior, una mena de tornada a l’ordre natural de les coses, al  sentit comú, sense més importància per a l’extensió de l’ús social  de l’idioma. Un gest massa tímid, en definitiva. Però crec  que no és ben bé així.

Primer perquè el nom “català” dóna cobertura legal i acadèmica, permet les relacions horitzontals amb altres comunitats autònomes (amb qui es reconeix implícitament la copropietat del patrimoni lingüístic) i fins i tot té efectes en els convenis internacionals.

Després, perquè el nom universalment acceptat desactiva de fet i de dret les iniciatives secessionistes. Però , sobretot, perquè torna a situar els parlants en la condició que ens pertoca: la de persones que, com totes les del món, enraonem una llengua i l’enraonem bé, no pas un argot o una mena de galimaties lingüístic.

Cal insistir; totes les llengües del món tenen un nom gentilici que les identifica i les vincula a una societat determinada, que pot ser l’actual, la d’origen o la del territori que té més parlants. Així els francesos parlen francès, però els belgues i els suïssos també, com els nord-americans anglès, els austríacs alemany o els argentins espanyol.

Una altra qüestió són els epítets i afegits. Entenc que, això de  “català d’Aragó”, deu ser una concessió necessària a la faramalla  pseudoregionalista i anticatalanista, però... algú ha sentit mai  a dir que a l’Aragó la llengua oficial és el “castellà d’Aragó”?  Sense anar més lluny, la constitució andorrana oficialitza el català  i no pas el català d’Andorra, i la belga parla de llengua francesa,  neerlandesa (ni tan sols “flamenca”) i alemanya.

És que algú pot entendre a l’Aragó que el que es demana és la protecció  del català d’Eivissa? I ja deixo de banda, per avorriment, allò  de “les seues varietats dialectals” i “modalitats lingüístiques”...  Quin garbuix conceptual!


Tot amb tot, ja dic que entenc les raons conjunturals, especialment en un context hostil. En definitiva, es tracta d’un pas en la bona direcció que segurament no és tan tímid com aparenta, i que inverteix una dinàmica de tres anys (i més). I jo, en última instància, sempre sé trobar l’excusa per a obrir un xampanyet!  

dilluns, 15 de febrer del 2016

Un cop més, ara és l'hora dels Països Catalans

Font: Un cop més, ara és l'hora dels Països Catalans





Alguna cosa s’està movent a tot el territori de la nació que obre uns nous horitzons polítics i socials impensables fa uns anys: un enorme i depredador procés amb una economia criminal i unes castes corruptores i corruptes s’està ensorrant a tots els Països Catalans amb més o menys terrabastall ; no es tracta únicament del PP i els seus entorns o el sistema polític de la transició format per l’entramat fins ara de PP-PSOE-CIU amb afegitons de les marques de la tradició comunista, sinó que és tot el sistema monàrquic parlamentari, judicial, financer, d’organització dels treballadors, i del sistema de valors, de drets i deures que han de regir una societat lliure i justa que està corcat i necessita un canvi profund i un començar de nou amb una empenta popular i un plantejament de ruptura de les estructures de l’Estat Espanyol.

Parlo de la necessitat de ruptura i no únicament de regeneració o de recanvi d’aquestes estructures i de les seves castes governants i hem de remarcar que sempre que hi ha una crisi profunda d’aquest estat, la qüestió política de la nació catalana completa apareix com un element clau d’aquesta ruptura i menystenir, ocultar, esborrar, silenciar, refusar, esclafar o destruir la realitat dels Països Catalans és una missió estratègica central que comparteixen tots els unionistes siguin del color que siguin – inclosos els que defensen un dret de decidir no se sap ben bé què- i visquin dins o fora dels Països Catalans.

Qui hagi donat un cop d’ull a les memòries de José Maria Aznar haurà llegit com un dels eixos inalterables que guia la seva política i del qual se sent més orgullós és precisament la destrucció de les relacions històriques, polítiques i de confiança entre la gent del País Valencià i la de Catalunya i la seva substitució pel l’eix València-Madrid , el que els del PP han anomenat “el eje de la prosperidad”! que ha resultat ser l’eix de la corrupció més depredadora! Escriu Aznar :« cambiar el signo político del Levante español representaba para el centroderecha un gran reto y conseguirlo fue una operación histórica que suponía un valioso factor de equilibrio general en España. El vínculo entre Madrid i Valencia generaria por razones de proximidad geográfica sinergías muy importantes a la Comunidad Valenciana, que contribuirían a fortalecer una posición propia ante el expansionisimo del nacionalismo radical desde Cataluña y desde la misma Valencia [...] En tan sólo una década el PP pasó a ser la fuerza ya no sólo mayoritaria sinó prácticamente hegemónica; la transformación económica y social ha sido espectacular» Al servei d’aquesta política s’han sacrificat  tant un espai comú de comunicació en català com el corredor ferroviari mediterrani, com l’optimització entre els ports i aeroports dels Països catalans, com la política de l’aigua i els transvessaments, i sobretot s’ha fomentat el recel, l’odi i els tòpics de menyspreu i desconeixement mutu entre valencians, catalans i illencs amb quantitats immenses de diners destinades a comprar voluntats i interessos i amb una repressió selectiva contra tot allò que podia refer llaços d’agermanament pancatalanistes.

Ens enganyaríem si pensem que amb el fracàs i l’enfangament en la corrupció d’una part important del blaverisme, la coneguda com a “batalla de València” s’ha acabat; hem de comptar que la construcció política del blaverisme ha rebut un cop negatiu important que es reflecteix fins i tot en la situació del València CF o en la desaparició de les caixes d’estalvi valencianes però per a l’unionisme continua sent una estratègia imprescindible a la qual no renunciaran fàcilment ni el PP, ni el PSOE més estatalista, ni els nous grups polítics, els C’s de manera molt contundent i els Podemos amb maniobres d’encerclament, promeses de veus pròpies i opes més menys hostils. De moment al Congrés espanyol asseguren més una veu pròpia els diputats valencians que s’han estimat més anar al grup mixt que els podemites del Principat que han quedat subsumits a les ordres de Pablo Iglesias.

Ara mateix tot el conjunt de la nació –els Països Catalans- és com si hagués sortit d’una greu malaltia i s’hagués de dedicar , sobretot, a curar les ferides, refer el teixit sa, recuperar la salut psíquica, social, econòmica, cultural i lingüística i restaurar la confiança mútua entre els ciutadans dels PaÏsos Catalans.

Políticament tot aquest procés de sanejament i ruptura pot ser considerat com a part d’un procés constituent molt ampli que vagi desplegant diferents eines i estructures noves a tots els Països Catalans,- assemblees i plataformes reivindicatives entorn a temes concrets com els diferents temes de corrupció, l’espai comunicacional en català, el sentit de sentir-se enllaçats per la llengua a tots els nivells, la lluita conjunta per desobeir la Llei Wert, les accions conjuntes per preservar el territori i la cultura, els temes de l’aigua, dels enllaços ferroviaris, de parar els peus a temes com el Castor, les lluites per una regeneració de les pràctiques polítiques dins i fora dels parlaments autonòmics, l’aprofundiment de la democràcia i la lluita per les millores socials i contra l’avanç de la precarietat i la pobresa. 

En aquest context que des del Principat es treballi per un procés constituent cap a la República Catalana Independent que no tanqui la porta a relacions fraternals  i organitzatives amb la resta de la nació és perfectament plantejable i factible : Una Assemblea de càrrecs electes dels Països Catalans ha d’aparèixer en un horitzó temporal i polític no massa llunyà com a materialització de les necessitats que – descartat l’infaust eix de la prosperitat aznarià – el projecte tàctic i estratègic estableix per uns Països Catalans lliures.

Blanca Serra

Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona
Blanca Serra Puig,
membre de la CUP Barcelona