Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 27 de febrer del 2017

Casa Pinet fa l’últim esforç per a no desaparèixer de Tàrbena - La Veu del País Valencià

Jeroni Pinet: ‘La cosa no pinta molt bé’

Polítics com Joan Baldoví i artistes valencians llancen missatges de suport amb el "santuari del País Valencià".


SFJ / Tàrbena

“La cosa no pinta bé”, respon amb resignació Jeroni Pinet, hereu i uns dels propietaris de Casa Pinet, el considerat “santuari del País Valencià”. Només li queda fer un últim esforç per a no desaparèixer de Tàrbena (la Marina Baixa) que consisteix a convocar una concentració el proper 4 de març a la plaça, a tocar del restaurant i de l’ajuntament. “Cadascú que porte el que sàpiga tocar: una dolçaina, un tabalet, i si no, una perola per fer bona cosa de soroll”, apunta un Pinet abatut. La concentració amb el lema “No al tancament de Casa Pinet” ja ha rebut l’adhesió de polítics com Joan Baldoví de Compromís, David Rodríguez i Raquel Pérez d’EUPV i artistes com Pep Gimeno Botifarra, Panxo de Zoo o Paco Muñoz, entre molts altres que Casa Pinet ha anat penjant a Facebook, on prompte es veuran les adhesions de Ricardo Sixto d’EUPV i l’advocada Cristina Almeida, segons ha relatat Pinet a aquest diari.

“La llei diu que si volen ens poden fer un contracte fins a 20 anys per ser un lloc turístic”, de manera que Casa Pinet es podria quedar on està, però des de l’ajuntament “ens diuen que, com a màxim, 4 anys i res més” una proposta que no accepten, i afegeix que, donades les circumstàncies, “val més morir dempeus que viure agenollat tota la vida”.


Tanmateix, el proper 20 de març tindrà lloc el judici en què, des de Casa Pinet, no descarten que el jutge diga que el restaurant s’ha de tancar. Si és així “es tancarà”, assegura, “però qui més perdria seria el poble de Tàrbena”.

“Els vam proposar anar al nostre local propi”, situat als afores de Tàrbena, “i que ens donen les llicències, però no ho veuen clar perquè el local es troba sobre uns terrenys que són meitat rústic meitat urbà”.


Descarten per complet que Casa Pinet puga eixir de Tàrbena. “No s'ha de moure”, sentencia. “Estem lluitant perquè es quede al local on s’ha format durant 42 anys”. Podria haver-hi una alternativa, ja que “ens ofereixen el local de la piscina del poble, però s’ha de quedar on està perquè és un lloc cultural” o, en qualsevol cas, traslladar-se al local que és propietat de la família amb la llicència que hauria de lliurar el consistori.



La Veu
Font: Casa Pinet fa l’últim esforç per a no desaparèixer de Tàrbena - La Veu del País Valencià

diumenge, 26 de febrer del 2017

L'STEI EXIGEIX AL GOVERN QUE COMPLEIXI EL PLA D'ACTUACIONS EN MATÈRIA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

L'STEI EXIGEIX AL GOVERN QUE COMPLEIXI EL PLA D'ACTUACIONS EN MATÈRIA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA APROVAT PEL CONSELL SOCIAL DE LA LLENGUA I FACI PASSES ENDAVANT PER A LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ.


L'Ib-salut prepara una moratòria perquè el personal sanitari no hagi d'acreditar competència lingüística en tota la legislatura.

L'STEI Intersindical critica que el Govern impedeixi que el personal sanitari pugui entendre tota la gent usuària de la sanitat pública.
El juliol de 2016 el plenari del Consell Social de la llengua catalana va aprovar un Pla d'actuacions en matèria de política lingüística, que ara veim que no es compleix. Durant aquesta legislatura s'ha recuperat, amb una llei, la capacitació en català dels treballadors de l'administració autonòmica. Aquest mateix govern va fer una moratòria de quasi un any per al personal que treballa a la sanitat pública fins el juny del 2017. Ara hi ha un projecte de decret que pretén allargar la moratòria fins més enllà de l'acabament d'aquesta legislatura. Què vol dir això? Que la feina feta pel Consell social no serveix de res i a més a més es fa sense tenir en compte el que aprovàrem el 2016? Al Consell social de la Llengua hi ha representada la societat de totes les illes Balears, institucions, partits polítics, empreses, hotelers, sindicats, comerços, cultura, lleure, etc. 

El BOIB del dijous 23 de febrer 2017 publica l'anunci d'un Projecte de decret d'exigència del coneixement de llengua catalana del Servei de Salut de les Illes Balears. Contràriament al que es va anunciar quan es va aprovar la modificació de la Llei de funció pública, ara el Govern amplia fins al final de la legislatura la possibilitat que el personal de l'Ib-salut sigui competent per entendre tota la població de les Illes Balears.

Han passat més de 30 anys des la la publicació de la Llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat al Parlament de les Illes Balears. Aquesta llei preveu garantir la supervivència de la llengua catalana, treballar per a la cohesió social i ser un instrument per a la integració de les persones nouvingudes. La llei regula que, progressivament, s'avanci en el coneixement i l'ús de la llengua catalana per arribar a la igualtat plena del català amb l'altra llengua oficial, pel que fa als drets dels parlants. Entre aquests drets hi ha el de poder ser atesos en català.  

L'STEI Intersindical exigeix que el Govern rectifiqui. Normalitzar la llengua catalana en l'àmbit sanitari és garantir la igualtat d'oportunitats de tota la població pel que fa als drets lingüístics en l'àmbit sanitari. Ningú pot ser discriminat en un hospital per raó de la llengua oficial que parla.

LES NECESSITATS DEL SERVEI I LA COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA A SANITAT SÓN COMPATIBLES

Els treballadors de la sanitat són persones preparades i competents, adquirir un determinat nivell de coneixement de la llengua catalana NO és difícil. Molts d'ells ja tenen la certificació de català preparada. I els que encara no la tenen estan perfectament capacitats per fer-ho. Si a educació -que és un cos estatal de funcionaris- s'ha pogut posar el requisit de català, també es pot fer a tot el personal estatutari. És perfectament compatible cobrir les necessitats del servei amb bons professionals i exigir la competència de les dues llengües oficials. A educació hi ha la llista de professionals amb el català i la llista de professionals que encara no tenen el nivell que es demana. Quan s'ha de cobrir una plaça, s'agafen els aspirants a cobrir-la que hi ha a la llista d'admesos amb tots els requisits i si no hi ha professionals suficients amb tots els requisit, es recorre a una altra llista on hi ha aspirants que tenen la titulació requerida però que encara no tenen la competència en català. La qual cosa fa que mai no es deixi de cobrir una necessitat del servei.  

Ja fa estona que demanam cursos de formació en horari laboral dins els centres de salut, la presència del català als estudis de medecina que s'han començat a fer a les Illes Balears... Volem recordar també que els nostres estudiants, quan acaben l'ESO surten amb una capacitació de català i demanam als sanitaris que viuen i treballen a les Illes Balears que, sense perdre els seus orígens, s'integrin plenament a la cultura de les Illes aprenent la seva llengua.  

Per tant demanam la retirada d'aquest esborrany de projecte i que se'n faci un altre on, el Govern de les Illes Balears, assumeixi la responsabilitat que té per fer avançar progressivament l'ús del català. 

Resultat d'imatges de stei

divendres, 24 de febrer del 2017

La PDaD davant la declaració del sindicat de metges CESM-CV


El sindicat de metges CESM-CV  ha fet una declaració en contra del nou requisit del valencià en l’ambient de treball.

Davant aquesta declaració ideològica ens sentim obligats a reaccionar i aclarir alguns punts:

El valencià és garantia de la qualitat i excel·lència de l'assistència. Parlar la llengua del i la pacient  afavoreix la comunicació propera, oberta, de confiança i estableix unes bones bases de  comunicació.

L’ús del valencià amb les persones que vénen a consulta beneficia l'anamnesi (prendre la història – que recull els antecedents familiars, fisiològics, patològics, etc.,– directament del pacient o mitjançant altres persones amb vista a la diagnosi clínica) pel metge o metgessa.  Per tant, optimitza la qualitat assistencial i augmenta l'excel·lència del sistema sanitari.

La comunicació en la llengua pròpia és una necessitat que no satisfàs una ideologia en particular ni un grup social, ni persona en particular, sinó que les persones, com a pacients, poden expressar en la seua llengua els seus patiments i preocupacions respecte a la seua salut o la d’un familiar. 

En aquest sentit, és primordial que el professional sanitari s’acoste al pacient en tots els sentits i sobretot en la seua pròpia llengua. De fet, és una pràctica quotidiana que es parle anglès, francès o altra llengua amb els turistes o persones migrants que vénen a la consulta. Aquest mateix comportament l’hem de fer amb les persones valencianes, ja que estan en sa casa, com allò que ja està posat en pràctica amb els castellanoparlants, francòfons o anglòfons. No es pot discriminar la persona valencianoparlant en sa casa, és una mala praxi.

El sindicat fa una arenga ideològica que, per desgràcia, ja coneguem prou de la dreta valenciana, que vol substituir la normalització lingüística en l'àrea de salut per una batalla delirant "de símbols".

La defensa de la llengua no correspon a cap ideologia concreta perquè és un dret humà dels pobles, col·lectiu i individual. Per tant, cal prendre les mesures perquè tots els valencians i valencianes puguen estar atesos en la seua llengua.

Aquí, el CESM mostra la seua ideologia desprestigiant la política lingüística. Segueixen en la mateixa línia que els anteriors governs del PP i s’ofereixen com a instrument d'agitació de l’oposició PP-Ciudadanos.

Segons el sindicat CESM, existeix "un bilingüisme consolidat basat en el respecte a les persones, en la llibertat individual i en la realitat cultural valenciana". Però, la realitat viscuda en la vida quotidiana, en el camp de treball, és molt diferent. El bilingüisme té un caràcter asimètric amb un domini clar del castellà que afavoreix la discriminació del valencià. Només cal recordar els  greuges denunciats en l'àmbit lingüístic i que se sap que aquestes denúncies només són la punta de l'iceberg.

El bilingüisme asimètric no sols el pateixen els pacients, sinó també molts treballadors i treballadores de la salut que volen parlar la llengua valenciana amb tota normalitat però que senten cada dia la desigualtat de la llengua. Aquesta situació no afavoreix una relació normal entre les persones, entre els professionals i els pacients.

Els professionals que han vingut de fora per a treballar al País Valencià, si volen acostar-se a la població valencianoparlant i millorar l'eficiència del seu treball en les consultes, han de fer un esforç d’entendre’ls. Han de respectar el país i la seua realitat cultural i lingüística per a fer millor les seues tasques en la feina, d’una manera més respectuosa i més humana. 

La qualitat dels professionals sanitaris vindrà reflectida finalment pels seus coneixements, per la manera en què aquests coneixements s’apliquen, pel comportament respectuós i humà en la relació i comunicació amb altres persones.

photo
Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD

dijous, 23 de febrer del 2017

Torna el LAPAO | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrero)
Resultat d'imatges de lapao
Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.
Artur Quintana
Font: Torna el LAPAO | Viles i Gents

dimarts, 21 de febrer del 2017

Pacte històric entre el País Valencià, Illes Balears i Catalunya per la cultura i la llengua

Pacte històric entre el País Valencià, Illes Balears i Catalunya per la cultura i la llengua

Moisés Pérez

Els lligams entre els tres territoris principals de l'àrea lingüística i cultura comuna es fan més estrets. Amb la denominació de 'Declaració de Palma', el Govern balear, valencià i català han signat un acord per impulsar la llengua i la cultura catalanes. «Manifestem la voluntat d'iniciar una nova etapa de relacions per enfortir els lligams històrics i culturals i la col·laboració pel benefici comú dels tres territoris», recull el text.



A poc a poc, els lligams comuns entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears van enfortint-se. Amb el desgel en les relacions una vegada va desnonar-se al PP dels executius balears i valencians, els tres territoris han donat una passa més per impulsar la cultura i la llengua catalana. Aquest dilluns Ruth Mateu, consellera balear de Cultura, Santi Vila, conseller català de Cultura, i Vicent Marzà, conseller valencià de Cultura, han signat la Declaració de Palma. Un pacte per “iniciar una nova etapa de relacions per enfortir els lligams històrics i culturals i la col·laboració pel benefici comú dels tres territoris”.
L’objectiu d’aquest acord a tres bandes és “consolidar un mercat en l’àmbit dels tres territoris per garantir la viabilitat dels projectes dels creadors i les indústries culturals balears, catalanes i valencianes, i fomentar l’ampliació i interès dels públics”. Tot plegat, es cerca la creació d’un “teixit cultural sòlid dins els àmbits creatiu i empresarial”.
Per aconseguir aquest propòsit, els tres governs es comprometen a donar una espenta “al mercat interior cultural”. Un impuls que es realitzarà a través de la potenciació de circuits d’arts escèniques i visuals, música, literatura, audiovisuals i cultura popular i tradicional. “S’ha de facilitar a les indústries culturals i als creadors la circulació dels seus projectes dins de l’àmbit dels tres territoris”, afirma la Declaració de Palma.
L’acord, però, no només es queda en una declaració de bones intencions. També recull mesures concretes per sectors. A l’àmbit de la música, les arts visuals i escèniques s’establiran “criteris de participació conjunta a fires i festivals; s’impulsarà la creació de circuits per compartir exposicions, i es crearà un catàleg de música en viu”. Al món editorial, “es coordinaran tasques de promoció de la literatura catalana” i es posaran en marxa programes d’intercanvi d’autors. Per tal d’aconseguir un rellançament de la cultura popular i tradicional pròpia, es reforçaran “xarxa de centres, instituts d’estudis i associacions de recerca local i comarcal”. A l’àmbit patrimonial, la intenció és crear rutes i itineraris culturals conjunts i articular itineràncies i coproduccions d’exposicions temporals entre els principals museus i centres. Les biblioteques del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya també realitzaran catàlegs conjunts i estratègies comunes.
Tanmateix, el pacte va més enllà de la cultura i també recull una sèrie de mesures pel que fa a la promoció de la llengua. Els tres executius treballaran “cap a una versió comuna de les traduccions de la legislació estatal i altres textos de caràcter legal i administratiu; es coordinaran les polítiques de foment de la llengua en diferents ambients, i s’impulsaran iniciatives comunes envers les polítiques estatals lesives per a la llengua compartida”. A més, es cerca “un sistema d’acreditacions de coneixements lingüístics compartit i compatibles”.
Tot i que la Generalitat Valenciana encara no s’hi ha sumat a l’Institut Ramon Llull, els tres governs assumeixen “la consolidació del compromís” amb aquesta institució. Un acord històric, el qual ha rebut la felicitació d’organitzacions que sempre han lluitat en aquest sentit com ara Acció Cultural del País Valencià, per impulsar la llengua i la cultura catalana dels tres territoris.

Font:

Més informació a La Veu del País Valencià:

Iniciatives conjuntes envers les polítiques estatals lesives contra la llengua

En l’àmbit de llengua, la Declaració de Palma es marca assolir un sistema d’acreditacions de coneixements lingüístics compartit i compatible, garantint la coherència, la transparència i la màxima informació pública, segons el Departament. Entre altres compromisos, els tres consellers han acordat impulsar iniciatives conjuntes envers les polítiques estatals lesives envers la llengua compartida.

Lligant els àmbits de la llengua i la cultura i com a plataforma per donar a conèixer les creacions fora del territori, la Declaració de Palma també preveu la consolidació de l’Institut Ramon Llull com a organisme de promoció exterior i internacionalització. En aquest sentit, cal remarcar el reingrés del govern de les Illes Balears a l’Institut, i la col·laboració de l’IRL amb la Generalitat Valenciana dintre del Pla Estratègic Cultural ‘Fes Cultura’. Totes les accions plantejades per la Declaració de Palma es concretaran mitjançant grups de treball que reuniran representants dels tres territoris.

A la trobada entre els tres consellers també hi han assistit el director general de Cultura del Govern de les Illes Balears, Jaume Gomila; la directora general de Política Lingüística del Govern de les Illes Balear, Marta Fuxà; la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa; el secretari autonòmic de Cultura i Esport, Albert Girona; i el director de l’Institut Ramon Llull, Manel Forcano.



Més informació a l'Ara/Balears:

Els eixos principals de la Declaració de Palma són:
  • Reforçar el mercat interior cultural, impulsant circuits d'arts escèniques i visuals, música, literatura, audiovisuals, cultura popular i tradicional.
  • Consolidar el compromís amb l' Institut Ramon Llull (IRL) com a organisme de promoció exterior i que aquest 2017 ha augmentat un 10% el seu pressupost.
  • Participació conjunta a fires i festivals, creació de circuits, d'un catàleg d'exposicions i d'un catàleg de música en viu.
  • Promoció de la creació literària i editorial, programa d'intercanvi d'autors.
  • Thesaurus d'inventari i documentació en el marc del patrimoni cultural.
  • Impuls a les polítiques lingüístiques. En aquest sentit, els consellers han avançat que s' unificaran les acreditacions de català i, a partir de l'estiu, els certificats de llengua seran vigents als tres territoris de parla catalana.
http://www.arabalears.cat/cultura/Acord-corredor-cultural-mediterrani-valencia_0_1745825517.html

dissabte, 18 de febrer del 2017

L'esborronador testimoni d'una supervivent del bombardeig feixista sobre Xàtiva - La Veu del País Valencià


SFJ / Xàtiva.

“El meu nom: Josefa Llácer Giner. 92 anys”. Així comença el testimoni d’aquesta supervivent del bombardeig feixista sobre la ciutat de Xàtiva (la Costera). Josefa, natural de Sellent (la Ribera Alta), relata com fou aquell 12 de febrer de 1939 amb pèls i detalls. Li ho conta als seus nebots, Roser Bono i Pep Beltran qui conversen amb ella per saber de primera mà com el dia d’abans l’aviació feixista de Mussolini havia bombardejat Manuel (la Ribera Alta).

La Veu ha tingut accés a l’esborronadora conversa familiar que ara publiquem en exclusiva on Josefa explica que es va acostar a l’estació de Xàtiva advertida que aquell dia passaria el tren que transportava son tio, a qui volien fer-li arribar “una cistella amb llonganisses”, entre altres queviures.

Tenia 12 anys quan acompanyava sa tia i la criatura d’aquesta de només sis mesos de vida. En un moment donat, després de fer unes comandes al mercat, Josefa torna a l’estació de Xàtiva on romanien sa tia i el nadó. “!Cuerpo a tierra!” exclama Josefa tot recordant com els militars des de dins l’estació tancada advertien la ciutadania de la presència de l’aviació sobre el cel de la Costera. Aquell dia caigueren 20 bombes de 250kg que impactaren de ple sobre l’estació i les cases adjacents assassinant 109 persones i ferint-ne 300.

Josefa somriu quan recorda que estava viva després de fer-se “tot de nit”: “Un miracle”, afegeix, igual que el xiquet, que no es va fer ni una “rascada”, també “això fou un altre miracle”.



La Veu

Fot: L'esborronador testimoni d'una supervivent del bombardeig feixista sobre Xàtiva - La Veu del País Valencià

divendres, 17 de febrer del 2017

El Parlament Balear serà el primer a solidaritzar-se amb els representants del poble català


MÉS per Mallorca durà al ple del proper dimarts una Proposició no de Llei per pronunciar-se en contra la judicialització del procés sobiranista català. La seva aprovació significarà la primera mostra de solidaritat d’un Parlament de l’Estat espanyol amb els representants del poble català.
Des de MÉS per Mallorca es veu amb preocupació com la doctrina del Tribunal Constitucional està posant en qüestió els principis democràtics recollits a l’article 1 de la Constitució espanyola, ja que ahir mateix una altra vegada més les decisions judicials han anat en contra de les urnes i del dret a decidir. El TC ha decidit anul·lar els acords del Parlament que instaven el Govern a celebrar un referèndum d’independència el 2017. A més, el TC ha comunicat que s’autoritza la Fiscalia a iniciar les accions penals contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i altres membres de la Mesa.
«Tenim un problema molt greu quan per part de determinats poders i instruments de l’Estat es criminalitza els representants del poble de Catalunya. Es criminalitza gent no per robar, ni matar, sinó per fer la seva feina. No pot ser que s’amenaci d’aplicar les normes per la força, anant en contra dels principis democràtics. El problema el tenim tots i totes», ha afegit el portaveu ecosobiranista David Abril.
La iniciativa parlamentària insta l’Estat espanyol a no judicialitzar més el conflicte. «Els conflictes polítics s’han de gestionar des del diàleg i des de les vies pacífiques. També instam l’Estat a obrir la via del diàleg amb Catalunya, qui estigui en contra d’això estarà en contra de la democràcia», assegura Abril, ja que segons explica la Proposició no de Llei està pensada perquè qualsevol grup que es vulgui dir demòcrata la pugui votar a favor, el dimarts que ve. «Tenim l’oportunitat la setmana que ve de ser el primer Parlament que se solidaritza amb la feina que estan fent els representants homòlegs de Catalunya, diputades i diputats com nosaltres».
Font: El Parlament serà el primer a solidaritzar-se amb els representants del poble català – Tribuna Mallorca

dimarts, 14 de febrer del 2017

A qui voten els independentistes valencians?


El País Valencià també en té, d’independentistes. Molts, però, se enten orfes d’un partit que els represente. N’han parlat una vintena i tots ells ens expliquen el seu dilema electoral. En general, es mouen entre el vot útil, el vot convençut i l’abstenció activa. Tenen un tret comú, això sí: la llarga reflexió prèvia a la seua tria.

Manifestació del 25 d’Abril de 2016 a València

Encara no havia mort Franco quan Josep Guia va fundar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Era la formació que recollia el pensament nacional de Joan Fuster. Amb un simbolisme hiperbòlic, comú d’una època d’imminent canvi polític i d’il·lusions frustrades, Guia va dirigir el PSAN fins l’any passat, quan va decidir abaixar la persiana. Aquest és l’exemple més clàssic dels pocs partits valencians que han apostat per la independència del país. Tots han estat condemnats a la futilesa, castigats per un electorat reduït −sovint pràctic− però sempre exigent. Els independentistes valencians no voten el partit que regala missatges entabanadors: exigeixen una estructura sòlida, de carrer, fidel a uns principis ferms i a una coherència inèdita en la resta de partits. També n’hi ha, de pràctics. I dels que castiguen el sistema amb l’abstenció activa.
Tots plegats són més independentistes que no sembla. Però es troben escampats, orfes d’un partit integrador, emparats ideològicament per moviments de base, de lluita social i d’abast veïnal o municipal. De singularitat i reflexió extrema, els independentistes valencians pensen i calculen les seues accions polítiques al mil·límetre, tractant d’encaixar-les amb un pensament coherent. Això explica la manca de cohesió d’aquest moviment. Entitats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS), Endavant o Arran ocupen els espais socials de l’esquerra independentista. Unes altres, com la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, configuren l’enèsim intent de reunir l’independentisme valencià en una sola agrupació. La fórmula del sobiranisme és nova, i busca els valencians “partidaris del dret a l’autodeterminació, sense marginar cap opció política”. Ho afirma Oriol Artero, secretari d’organització d’aquest col·lectiu, també conegut com a Decidim.
Des del nord valencià
Artero té 40 anys. Viu a Castelló de la Plana i treballa com a autònom per a una cooperativa de serveis. Després d’haver militat en gairebé totes les entitats independentistes −Maulets, Endavant i COS−, ara reconeix que el seu esquerranisme s’ha moderat. “Dins de tot el que tenim ara, el meu referent ideològic és el Bloc”, diu. Artero va votar Compromís a les  eleccions valencianes, però en realitat va fer-ho “contra el PP”, perquè reconeix que aquesta coalició “és la menys dolenta entre totes les formacions amb possibilitats de guanyar representació”. Vot útil.
A les comarques del voltant de la Plana, uns altres membres de Decidim adopten la mateixa postura. Per exemple Carles Escrig, de 35 anys, natural de Xodos (Alcalatén) i inspector de sanitat. Va votar Compromís per ser l’únic partit “sense seu nacional a Madrid” i “capaç de preocupar-se per l’infrafinançament”. David Casanova, de 34 anys, treballa per a una cooperativa agroalimentària. Resideix a Cabanes (Plana Alta) i malgrat considerar-se més pròxim a Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) també va optar pel vot pràctic.
Precisament, el president d’ERPV, Josep Barberà, és regidor de Cultura a Benicarló (Baix Maestrat), on desenvolupa una tasca elogiada per Oriol Artero que, en canvi, igual com molts companys seus de plataforma, s’han decidit pel pragmatisme o per l’abstenció, com és el cas de Geroni Salvador, també de Benicarló, que amb 54 anys regeix un negoci de reparació d’escaioles. Salvador ha preferit no votar perquè no se sentia “representat per ningú”. La mateixa decisió va prendre Itziar Gil, de 24 anys, aturada tot i ser llicenciada en ciències polítiques i sociologia. Natural de Benlloch (Plana Alta), entén que Compromís desenvolupa “una política d’aparador, que es ven molt bé però que després no té efectes”. Itziar admet haver votat anteriorment ERPV, però els ha abandonat per “no haver sabut articular políticament el País Valencià”. Com moltes altres, Itziar és d’aquelles persones que enyora una CUP al País Valencià.
Cal una CUP?
Precisament, aquells que troben a faltar aquesta formació al País Valencià coincideixen, generalment, en la crítica a ERPV. Imma Milan, mestra de formació professional, militant d’Endavant i veïna d’Aldaia (Horta) se situa molt més a l’esquerra que aquest partit, però se centra, a més, en “la seua manca d’implantació, de treball de carrer i de projecte comú” per descartar el vot cap a aquesta formació.
Milan, que es va abstenir a les valencianes, reconeix que votaria la CUP en cas que existira al País Valencià, però hi posa condicions serioses. Descarta el vot cap a una CUP “que no siga el resultat d’un procés llarg, consultat per les bases i contrastat”. Aquesta candidatura, construïda a Catalunya després d’anys consolidant un teixit municipalista, no sembla una alternativa possible, a hores d’ara, al País Valencià. Així ho expressen tots aquells que, asseguren, la votarien. I la majoria d’ells adopta també la condició de beneir una CUP sempre que estiga construïda des de baix.
Tots els militants de l’esquerra independentista coincideixen en aquest argument. Així ho afirma Mercè Pérez, filòloga que freqüenta el Centre Social Terra. Aquest local, situat al barri valencià de Benimaclet, llueix adhesius de la CUP i tota mena de símbols de l’esquerra independentista. Malgrat això, els que s’hi identifiquen, són exigents a l’hora de defensar-los. Natxo Calatayud, cuiner de professió i soci fundador d’aquest centre social, “només votaria la CUP si estiguera d’acord amb les seues propostes”. Tots aquells que anhelen la CUP ho fan des d’unes conviccions exigents que els allunyen del pragmatisme. Per exemple, Patrícia Garcia, alacantina de 32 anys, mestra de primària i militant d’Endavant, reconeix que li agradaria votar la CUP, però també pateix contradiccions, ja que “l’aprovació dels pressupostos de Junts pel Sí m’ha decebut”.
Descartant Compromís
Mercè Pérez té 23 anys i representa l’inconformisme característic del jovent conscienciat. Ex-membre d’Arran, entén que Compromís “és el reflex d’un nacionalisme banal. Ells només volen les molles i nosaltres volem el pa sencer”, sentencia parafrasejant Ovidi Montllor. Tant ella com Natxo practiquen l’abstenció activa a les eleccions valencianes i a les estatals, i defensen la lluita al carrer com a element transcendental per canviar, “de veritat”, la política del país. De fet, segons Natxo, un dels defectes més greus de l’arribada de Compromís al Govern del País Valencià ha estat “l’anestèsia” que ha suposat per als carrers. “Contra el PP estaven plens i ara, amb aquest Govern, malgrat tots els seus defectes i totes les promeses incomplertes, la gent es mostra menys exigent”, es plany.
Les crítiques, però, van més enllà. L’esmentat Josep Guia, jubilat de la política però encara present en tribunes mediàtiques, rebutja l’actitud dels governs del País Valencià i de València ciutat, liderats conjuntament per PSPV i Compromís. Guia pensa que tots dos “actuen amb por de la dreta i no amb decisions valentes favorables a l’esquerra i al redreçament nacional”. De fet, el fundador del PSAN no va votar cap de les forces que signaren el Pacte del Botànic. Guia va confiar en Esquerra Unida del País Valencià per “l’actitud valenta que havia tingut Ignacio Blanco a les Corts Valencianes”. Cal dir que a les últimes eleccions valencianes, EUPV es va presentar amb ERPV en una coalició anomenada És temps d’esquerres, que no va obtenir representació.


Josep Guia, professor i escriptor, va fundar i liderar el ja inactiu PSAN. Guia és un referent històric del catalanisme valencià.

En general, les persones consultades no senten cap decepció de Compromís per la seua tasca de Govern, ja que no confiaven en aquesta coalició. Tot i així, destaquen la seua “covardia” per “no haver implantat encara els mitjans públics de comunicació en català, entre altres coses”, respon Guia, que pronostica més abstenció en el 2019 per la “decepció” que Compromís “ha generat” entre els seus votants.
Fins i tot, des del Terra, Natxo Calatayud veu “molt factible” que l’any 2019 torne a governar el PP per aquestes actituds de Compromís, “que ha aconseguit més vots per la seua tasca d’oposició que no per les seues propostes”. Des de Benicarló, Geroni Salvador defineix Compromís com a “possibilista”, referint-se al llenguatge adoptat per aquesta coalició, aparentment transformat per seduir votants allunyats de postures percebudes com radicals. Així s’expressa també Manuel A. Girona, estudiant de sociologia, il·licità i militant de Gatzara, el sindicat que va ocupar el buit del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) quan es va dissoldre el darrer mes de setembre. Manuel va votar EUPV a les eleccions valencianes “perquè era la ferramenta més útil per a un canvi social, per mínim que fóra”, i critica Compromís per “no ocupar l’espai de referència per al nacionalisme valencià que se li pressuposa. Compromís ha abandonat el País Valencià i fa servir Comunitat. Almenys, EUPV continua sent coherent en aquest sentit”.
D’altra banda, Maria Josep Martínez, advocada de Xàtiva, militant d’Endavant i també practicant de l’abstenció activa, assegura que “Compromís no representa cap canvi real”. “És cert que sembla una formació més honesta que la del Govern anterior”, afegeix, “però l’honestedat no es pot agrair, hauria de ser un valor lògic i consolidat”.
L’independentisme esbarriat
Els independentistes valencians troben a faltar un referent amb garanties. De polítics independentistes n’hi ha, però es troben dispersos entre la multitud. Ho assegura Toni Infante, andalús de naixement, resident a Almàssera (Horta), coordinador i màxim representant de l’esmentada Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Infante milita en l’esquerra independentista des dels anys 80, i ha passat per formacions com l’antic Moviment de Defensa de la Terra, que va dirigir Josep Guia. L’any 2015, Infante també va optar per l’abstenció activa en no trobar cap partit que el representara. Considera que “la prioritat del País Valencià és saber amplificar l’espai sobiranista i saber integrar un espai que represente conjuntament els interessos de la majoria social”.
Configurar aquests espais de forma unitària ha resultat, fins ara, utòpic. Entre altres coses, perquè, tal com explica Infante, “els polítics nacionalistes, sobiranistes i independentistes conviuen en coalicions com Compromís, que no té un projecte per enfortir el País Valencià com a subjecte polític”, raó per la qual no els va donar el vot.
En canvi, sí que hi ha un partit amb aquest marc com a projecte. Es tracta d’ERPV, rebutjat, com s’ha vist, per molts independentistes. Però no per tots. La periodista Reis Juan, ex-treballadora d’RTVV, alcoiana i establerta a Riba-roja (Camp de Túria), vota aquest partit des de l’any 2003, després d’haver-se presentat com a candidata amb el PSPV a Riba-roja. Reis Juan pensa que “la intranscendència d’ERPV no es deu al seu treball de base, sinó al país que tenim, en el qual tots ens amaguem i tots semblem tindre por de prendre partit”. La periodista pensa que les bases d’ERPV són “d’una gran formació i podrien anar ben lluny, però formem part d’un país poruc, folklòric i autoavergonyit, i això es reflecteix també en les eleccions”. A banda, Reis Juan reclama el seu “dret a no votar amb el nas tapat” i recorda que “els primers a parlar d’espoli al País Valencià van ser els d’ERPV. Després, el PSPV els va copiar l’argument”.

Toni Infante és el fundador i coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. També va militar a l’MDT.

Excepcions
Tot no són renúncies, però. Molts independentistes reconeixen avanços gràcies al Govern del Botànic. La mateixa Reis Juan afirma considerar Vicent Soler, conseller d’Hisenda, “una persona seriosa”. També destaca la tasca de María José Salvador, consellera d’Habitatge, i diu que està sorpresa de veure com el PSPV “tira més del carro de l’autogovern que Compromís”.
El cantautor xativí Feliu Ventura es va abstenir a les valencianes, però reconeix que “hi ha coses que han anat a millor, com el reconeixement a Guillem Agulló −jove independentista assassinat pel feixisme l’any 1993− per part de les Corts Valencianes, un exercici de molta salut democràtica”. Feliu Ventura, que tampoc té clar si votaria una CUP valenciana, pensa que “el canvi és innegable, però s’ha de convertir en una transformació real del país”. Pablo Rocamora, estudiant de sociologia, natural de Torrevella i militant de Gatzara, es va abstenir a les valencianes, però va votar Compromís a les locals “per exercir una tasca valencianista desconeguda fins ara al Baix Segura”.
Hi ha també qui valora la tasca de Compromís en matèria d’educació. Andreu Ferre, informàtic d’Alcoi, i Malena Llorca, mestra de secundària i natural de la Vila Joiosa (Marina Baixa), ambdós militants d’Endavant, celebren que s’hagen convocat més places per exercir l’ensenyament als centres públics. De fet, Vicent Marzà, conseller d’Educació, és el més valorat pels independentistes. Natxo Calatayud identifica Marzà com a “membre del sector desacomplexat de Compromís, del qual també forma part el diputat Josep Nadal”.
Conviccions
Malgrat tot, Compromís no acaba de seduir els independentistes. Andreu va votar EUPV a les valencianes i pensa “que repetiria el seu vot si el Govern del Botànic no adopta polítiques decisives”. Malena va decidir-se pel PCPE, Partido Comunista de los Pueblos de España, també triat per Aquil·les Rubio, professor d’història, i l’esmentada Patrícia Garcia, ambdós d’Alacant i militants d’Endavant. La seua lluita d’abast local els ha fet cooperar amb membres d’aquest partit que, tot i no ser independentista, s’apropa més a les seues conviccions esquerranes. Jaume Zaragoza, alacantí, estudiant d’informàtica i militant d’Arran, es va abstenir, però reconeix que, cas d’haver votat, també hauria triat el PCPE.
Els independentistes valencians troben a faltar un referent integrador que no han estat capaços de construir. En part, són víctimes de la seua singularitat, que entrebanca l’èxit d’una entitat d’aquest tipus. El moviment roman dispers, reivindicat per alguns i dissimulat per uns altres: dividit entre aquells que renuncien a certes aspiracions per ser més pragmàtics i entre els que apliquen la més estricta disciplina de la coherència política.

Font: A qui voten els independentistes valencians? – El Temps

dilluns, 13 de febrer del 2017

EL CATALÀ DEL S. XVI



Avui, faig memòria d’un personatge aragonès, que la història castellana ha amagat i evitat, tant com ha pogut. Per això molts de vosaltres potser encara no n’hagueu sentit parlar. Va ser molt important en la seva època: Jerónimo Zurita y Castro (Saragossa, 1512-1580) fou un historiador aragonès. Fill de Miguel Zurita, metge de cambra de Ferran el Catòlic i de Carles I.

És molt important esmentar aquest personatge, perquè va escriure sobre la història de les Espanyes, d’una manera fidedigne, abans que el Regne de Castella s’apropiés de la censura i de la història pròpia . Zurita va ser nomenat per les Corts de 1548, cronista oficial de la confederació Catalano-aragonesa. D’aquest historiador, presentem fragments del seu llibre “Anales de la Corona de Aragón” del segle XVI; on l'escriptor diu que el català era la llengua de les corts a Mallorca, Eivissa, Menorca, València, Aragó, Múrcia, Sardenya, Sicília, Nàpols i parts d'Àfrica i Àsia.

També explica que els primers furs del regne d'Aragó foren escrits en Català. Així com que els reis d'Aragó parlaven i escrivien en Català, per ser Catalunya la seva antiquíssíma pàtria. El mateix Zurita parlava diverses llengües europees; entre aquestes la llengua catalana.

Molts defensors de l'España castellana, s'han mofat dels historiadors catalans quan explicaven que el català era una de les llengües més parlades d’Europa. Dons fins i tot es parlava al nord d’Àfrica, fixeu-vos! A Aragó mateix, l’antiga llengua aragonesa (que no era castellana), va patir el bilingüisme amb el català, fins el punt, que en algunes ciutats es parlava més català que aragonès; es creu que Pamplona es trobaria en aquest cas.
Aquí teniu els “Anales de Aragón”, si hi voleu fer un cop d’ull:
Foto
És clar, que el castellà, és una llengua d’imposició, que poc o gens es devia de parlar fins el segle XVII. El castellà es va anar obrint pas, junt a la usurpació de la corona de les Espanyes per part de Castella. I la percepció dels espanyols actuals, que la seva és una llengua molt antiga i important, és fruit sobretot, de l’adoctrinament franquista de quasi bé 40 anys de dictadura. 

(Zurita. Un personatge que fou dels més importants del segle. Amb els més alts càrrecs)

diumenge, 12 de febrer del 2017

ASSETJAMENT INSTITUCIONAL

M. Antònia Font. STEI Intersindical-Illes Balears. Palma - 
Palma - febrer 2017


Entendrem per assetjament o maltractament institucional un conjunt d'accions, conductes o comportaments exercits de forma sistemàtica i perllongada en el temps i destinats a danyar la identitat nacional individual o col·lectiva a través de la utilització d'una correlació de forces asimètriques, amb la finalitat de destruir la seva identitat, les seves xarxes de comunicació i pertorbar el seu desenvolupament i creixement com a poble per part d’una institució o d’un estat-nació cap a una altra institució, comunitat autònoma o nació sense estat. Si es produeix una situació com aquesta, i anam a denunciar-la a la Unió Europea, la seva resposta no pot ser dir-nos que “això és un assumpte intern dels estats”. Si l’economia no és un assumpte intern dels estats, tampoc no ho és la injustícia i la desigualtat. I Europa no se’n pot desentendre. S’hi ha de pronunciar ben clarament i amb la Declaració universal dels dret humans ben presents. De la mateixa manera, quan una dona és maltractada al pis del costat, hem d’actuar i no podem dir que és un assumpte intern d’aquella llar.

L’assetjament institucional no està tipificat ni tampoc té entrada al codi penal, com no el tenia fa uns anys ni l’assetjament sexual, ni tampoc l’assetjament psicològic, moral o laboral. A partir dels anys 80 el psicòleg alemany Heinz Leymann va treballar sobre el fenomen de l'assetjament psicològic. La psicoanalista Marie France Hirigoyen, després d’estudiar Victimologia -una branca de la Criminologia- va començar a estudiar quines eren les característiques que definien aquests comportaments perversos i de persecució de la víctima per tal d’anul·lar-la o fer-la desaparèixer. Unes males pràctiques que mai no havien estat estudiades i que fa temps es donen a molts d’àmbits.

El 2012 entitats i organitzacions de les Illes Balears anàrem al Parlament d’Estrasburg i denunciàrem la vulneració de drets i el presumpte assetjament institucional del govern Bauzá (PP) a la comunitat lingüística catalana de les Illes Balears. En aquell moment ja observàrem -i ara de cada dia es fa més evident- que el govern espanyol, també presumptament, practica l’assetjament institucional contra Catalunya. Hi ha una sèrie de trets tipificats que posen de manifest la presumpta actitud perversa del Govern de l’Estat cap al Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya. Entre les actituds tipificades com assetjament, figura en primer lloc la negació a la comunicació. Es nega la comunicació perquè la víctima no trobi la sortida al conflicte. Així el manteniment d’un conflicte obert de forma permanent justifica el comportament i les males pràctiques que el pervers vol desenvolupar, com són fer evident davant els altres la conflictivitat que genera, “vol rompre la sacrosanta unitat d’Espanya”; Escampar la consideració que la seva actitud és desafiant “el desafio”; Aïllar la víctima, reduir-li el moviment, rompre-li la xarxa, els lligams amb altres persones, països, nacions o estats... “no poden anar a la unió europea, no són ningú per anar-hi, la relació amb altres estats només la podem fer nosaltres”; Utilitzar una instància superior per fer-li la vida impossible, en aquest cas podria ser la judicialització a la qual ens volen sotmetre amb el Tribunal Constitucional ; Tot això amb la intenció que la víctima abandoni el seu lloc, la seva lluita, emmalalteixi i desaparegui.

És ben hora que iniciem una campanya per incloure aquests tipus de comportaments, presumptament delictius, al codi penal internacional. La vida de pobles i nacions està en perill i s’ha de lluitar contra aquestes males pràctiques tant des de la prevenció com des del poder judicial. La lluita continua. Una lluita pacífica i democràtica per continuar assolint més espais lliures que garanteixin l’exercici dels drets i les llibertats de les persones i els pobles.