 |
| Tuit d'1 de març de la vice-presidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría |
Benvolguda, o no, Soraya,
El pare entra a l'habitació del seu fill. Vol anar a la discoteca, però el pare no li deixa anar-hi. Protesta. Fins i tot crida. El pare li planta una bufetada que el tira a terra. Li sagna el nas. Creuen mirades. El pare abandona l'habitació. El fill observa com se'n va. Hi ha un desert entre tots dos. Tota la ràbia es condensa en el segon posterior a la bufetada. Ja res tornarà a ser igual. I no té importància qui tenia raó.
El pare entra a l'habitació del seu fill. Vol anar a la discoteca, però el pare no li deixa anar-hi. Protesta. Fins i tot crida. El pare li planta una bufetada que el tira a terra. Li sagna el nas. Creuen mirades. El pare abandona l'habitació. El fill observa com se'n va. Hi ha un desert entre tots dos. Tota la ràbia es condensa en el segon posterior a la bufetada. Ja res tornarà a ser igual. I no té importància qui tenia raó.
Tendim a confondre dues paraules que no són iguals: poder i autoritat. Poder és l'habilitat de mantenir l'autoritat de manejar o regir sobre una funció en específic, sobre algú o sobre un grup; és a dir, qui té poder posseeix la suprema autoritat sobre alguna cosa. L'autoritat és el dret d'exercir poder sobre alguna cosa o algú i és designada a un individu o grup amb l'objectiu d'assolir certes metes en una organització. Ho veus? No és el mateix. Perquè potser hi ha una autoritat formal: el pare la té sobre el fill (almenys mentre és menor d'edat). Però hi ha un altre tipus d'autoritat molt més efectiva i convincent, que és l'autoritat moral. Aquesta es guanya amb les accions, amb paraules, amb el dia a dia, amb intel·ligència emocional. El pare no pot obligar el fill que l'estimi. Per molt pare que sigui, el fill no hi experimentarà cap afecte si, en comptes de parlar, li propina una bufetada. El fill no estimarà el seu pare per haver estat empleat del mes en una empresa que és líder en el sector. El fill estimarà el seu pare si és sensat, si de petit jugava amb ell, si veu que amb certa freqüència abraça la seva mare, si deixa els problemes de la feina fora de casa o si els disgustos li duren cinc minuts. I per descomptat, el fill no estimarà el pare si aquest li diu "m'agrades perquè fas coses".
Auctoritas. La paraula en qüestió va aparèixer a l'antiga Roma unida a la funció tutelar. Per als romans, l'auctoritas no consistia a emprar la violència, sinó en una legitimació reconeguda socialment, que procedeix d'un cert saber i que s'atorga a uns ciutadans en concret. Posteriorment, en l'edat mitjana, el concepte d'auctoritas es va assimilar a una tècnica argumentativa amb la qual els escriptors recorrien tot citant textos antics per donar força i veracitat als seus escrits. Com veus, l'auctoritas no té a veure amb lleis, ni amb la brigada Aranzadi, ni amb antiavalots. I encara menys amb l'exercici del poder d'una manera autoritària, agressiva i repressiva.
A mi em resulta extraordinàriament difícil viure compartint la mateixa nacionalitat amb persones que neguen la meva veu o que pretenen acabar amb la meva cultura a cop de llei. No vull que el poder demogràfic acabi amb els meus drets democràtics. I em produeix una enorme vergonya aliena que la vicepresidenta del govern sigui tan poca intel·ligència emocional per vantar-se d'impedir que el president de la meva nació (la que SENTO com meva) tingui el càrrec que legítimament li correspon. És el segon després de la bufetada. Aquest instant.
Hi ha una nació que va molt més enllà de les lleis o de la Història, una nació més poderosa, capaç de moure masses amb un objectiu comú. Em refereixo a la nació dels sentiments. I una i altra vegada l'esteu aïllant de l'equació. Has pensat en les persones que l'1 d'octubre van rebre cops de la policia? Has pensat en Roger Espanyol, que des d'aquell dia ha de viure amb un sol ull? Has pensat en tots aquells catalans que van assistir per televisió o en directe a l'extrema violència que va exercir l'Estat i que ara reben la bufetada de ministres o d'un delegat del govern que la nega? I, sobretot, ¿has pensat en els nens que van veure com pegaven als seus pares? Has pensat que aquests nens han estat desposseïts de tota possibilitat de sentir afecte per això que suposadament defenses perquè només els heu fet que por?
El pare s'asseu al sofà creient que ha guanyat. Un remolí d'emocions i pensaments es creuen en la ment del fill. Queden pocs mesos per a la seva majoria d'edat. Potser ha arribat el moment de prendre una decisió.
[Rebeu les actualitzacion d'El Matí al nostre canal de Telegram: t.me/elmatidigital]
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada