Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 30 d’abril del 2019

Apartar Puigdemont. Oblidar Puigdemont | ALEIX CLARIÓ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Apartar Puigdemont. Oblidar Puigdemont

ALEIX CLARIÓ

A Catalunya, Espanya i Europa hi ha una persona que incomoda: Carles Puigdemont.Escollit president per sorpresa a principis de 2016, ningú s’esperava que el llavors alcalde de Girona lideraria el moviment independentista fins on ho ha fet avui. Quan va assumir la presidència, un periodista que el coneix de fa anys va pronosticar: “No sabeu el que heu fet”. I és cert, no ho sabien. Quan es va anar aproximant el referèndum de l’1 d’octubre, abans d’anunciar data i pregunta, el president Puigdemont es va reunir a Moncloa amb el llavors president espanyol, Mariano Rajoy. Acabada la reunió, l’expressió dels assessors de Rajoy va ser “este tío está loco”. Un bon col·lega que fa anys i panys que forma part del PP els va advertir: “Puigdemont no es Mas. No tiene mochilas y es independentista de nacimiento. No lo podreis comprar. O dialogamos con él o esto se nos va ir de las manos”. Va ser un pronòstic encertat.
“Referèndum o referèndum”. Aquí és on es va marcar un punt d’inflexió. Coneixedor de les pressions internes (pròpies i d’ERC) i de les filtracions diàries a qualsevol decisió que prengués, no va consultar amb ningú que diria aquesta frase en seu parlamentària. I és aquesta frase la que va marcar el punt de no retorn. Va ser allà que alguns consellers i conselleres van començar a titubejar. No és cap novetat afirmar que alguns dels que van marxar i alguns que es van quedar, creien fermament que o bé l’1 d’octubre no s’acabaria celebrant o bé que s’acabaria pactant com la consulta del 9 de novembre de 2014. Però l’1 d’octubre va arribar. I contra vent i marea es va votar. I va arribar el 3 d’octubre, i allò sí, sumat a l’1-O, va espantar propis i forans. Els partits perdien el control. La gent s’apoderava al marge d’ells. Puigdemont era més que mai un esperit lliure i, una cosa i una altra, eren un perill a tallar de soca-rel.
Avui la majoria dels catalans i les catalanes consideren a Puigdemont el president legítim de Catalunya destituït il·legalment pel 155. Però alhora se li ha practicat un desgast públic sense precedents. És una peça incòmoda per a tothom. Ha aconseguit renovar un espai en descomposició (de CDC a Junts per Catalunya), mutant-lo i ampliant-lo ideològicament, i això li ha garantit nombrosos i poderosos enemics. Molesta als grans mitjans de comunicació, perquè el seu poder d’oratòria i convocatòria segueix intacte. Molesta a Europa, perquè la seva llibertat de moviments i de paraula els recorda que estan permetent una vulneració flagrant dels drets civils i polítics a Espanya, i estan fent ulls grossos a tenir presos polítics en ple segle XXI. Molesta a tots els partits, perquè ha demostrat que per ell els partits són instruments i, per tant, avui hi són i demà no. Molesta a Madrid, perquè simbolitza la seva llarga llista de fracassos: no van impedir que arribessin les urnes, no van impedir l’1 d’octubre, no el van poder detenir, no el van poder extradir i no l’han pogut callar; i per reblar el clau, segueix plantant batalla malgrat tenir-ho tot en contra. Molesta a la banca i tot l’establishment espanyol, perquè representa l’amenaça que tot pugui canviar i, en conseqüència, que ells perdin la seva posició de privilegi heretada de naixement. I per acabar, però no menys important, molesta al Rei Felip VI. En aquesta immensa partida d’escacs, el “preparao” és el rei negre i Puigdemont representa, irònicament (ell que és republicà i independentista) el rei blanc. I quan tot això acabi només una de les dues peces quedarà dempeus.
El president Puigdemont podria viure, des de fa ja bastant de temps, tranquil i apartat de la vida política. En llibertat, en família i refent la seva vida personal. Hi té tot el dret del món. I ho hauria fet si no fos pel seu concepte de responsabilitat que l’ha fet aguantar fins ara i més. Recordo un dia a principis de 2017, al Saló Montserrat del Palau de la Generalitat, que parlava amb ell abans d’entrar en una entrevista. Parlàvem de futur. Jo li deia que a les següents eleccions (si tot anava amb normalitat, cosa que no va ser així) s’havia de presentar a les eleccions a la Generalitat de Catalunya. La seva resposta va ser contundent: “No. Han de venir nous lideratges. Jo sóc aquí per complir un sol objectiu”. No és anecdòtic. Qualsevol en la seva situació, en aquell moment amb tot tranquil i a favor seu, hauria dit que sí, que allargaria legislatura fins al moment més oportú per convocar eleccions i arrasar (allò que des d’ahir coneixem com “fer un Pedro Sánchez). Però no va ser aquesta la resposta. Un dels seus grans mals (corregit en part a base de decepcions i repressió) és que té una elevada percepció de la democràcia, fins a un punt excessivament idíl·lic. Però vivim a Espanya.
Puigdemont és moltes coses, però no he conegut mai ningú que miri tant poc per ell. Ni tan sols en termes de salut. Tot és pel país. Jo sincerament no ho compateixo, però és admirable que hi hagi gent així. Ara, 29 d’abril de 2019, no només és l’enemic número u d’Espanya, sinó també de Catalunya i d’Europa. S’ha construït un relat al seu voltant que és altament tòxic: tots els mals, propis i forans, són culpa seva. Ell és radicalitat, és unilateralitat, és l’antidiàleg, el boig; el traïdor per no ser a presó. I doncs que ni uns ni altres se l’han pogut carregar amb jutges, policies, CNI, campanyes d’intoxicació ni mitjans de comunicació (que progressivament li han anat fent una apagada informativa), s’ha optat per l’estratègia més senzilla del món: si no podem amb ell, procurarem que quedi en l’oblit. També hi ha jugat gent que fins ara eren al seu voltant (que no al seu costat).
Hi ha una operació en marxa a gran escala per mirar de recompondre la Catalunya del peix al cove. De moment se’l deixa fer, esperant que s’estavelli electoralment. Els carronyaires estan famèlics i preparats. I si això acaba succeint, no tingueu dubte que al president Puigdemont se’l deixarà apartat a Waterloo, procurant que el temps s’encarregui de l’oblit. L’objectiu és intentar que l’etapa Puigdemont quedi esborrada de la història del país. I en aquest objectiu, tampoc faltaran aliats, com la Junta Electoral Central, que procura, tot destruint encara mes els fonaments de l’Estat de dret espanyols i la seva democràcia, impedir-li presentar-se a les eleccions europees. Saben que sortiria elegit. I han vist que la campanya de desinformació on s’ha afirmat que no podria recollir l’acta d’eurodiputat (amb la inestimable ajuda dels aliats del PP Tajani, Timmermans i Junker) no aguanta més enllà del relat. Si no el deixen presentar-se al Parlament Europeu, un problema menys per Espanya i per Europa. I també per molts a Catalunya.
Això no obstant, la batalla continua.
Font: https://www.larepublica.cat/apartar-puigdemont-oblidar-puigdemont/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 29 d’abril del 2019

Espanya i Turquia comparteixen molts elements històrics | Eugènia de Pagès i Bergés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de rajoy i erdogan

Eugènia de Pagès i Bergés

Espanya i Turquia  comparteixen molts elements històrics: per exemple, el fet geogràfic d’estar situades a la perifèria europea. Totes dues mantenen una tradició autoritària que ve de molt lluny, com a mínim del segle XVI, i una arrelada cultura de la desigualtat i el privilegi asimètric. Comparteixen un mateix desdeny per la diversitat lingüística i cultural, tot considerant-la un “fet contra natura”. A més, tracten la identitat com si fos un assumpte religiós, la qual cosa és especialment peluda en els cultes nacionalreligiosos de tipus monoteista. Tots dos països semblen incapaços de superar el seu passat o reconèixer els seus crims (el genocidi armeni, negat encara ara pels turcs, que va ocasionar un milió i mig de víctimes i és considerat el primer genocidi del segle XX; o l’holocaust espanyol denunciat per l’historiador Paul Preston).
En resum: són dues societats amb un passat d’uniformització nacional violenta que no reconeixen la seva evident plurinacionalitat. Cap de les dues no ha superat psicològicament la pèrdua traumàtica des seus antics territoris i l’antiga hegemonia, fet que les porta a experimentar pobresa cultural i material, dissimulada  aquesta última, en el cas espanyol, amb gegantines aportacions econòmiques exteriors, durant l’època en què la Unió Europea ha estat una mena de caixer automàtic. Tots dos països expressen un malestar existencial que requereix d’una teràpia urgent per a sortir del bucle històric en qual estan atrapats, un canvi de mentalitat col·lectiva: no es poden substituir estructures polítiques sense canviar prèviament les idees i els valors. És a dir, la democràcia és alguna cosa més que un règim polític. Com a conseqüència, són democràcies dèbils, de fireta, que a la mínima crisi econòmica, política o institucional fan servir la repressió o un pretès enemic interior com a mètode per a solucionar els problemes interns. Ambdós voldrien ser plenament europeus, amb símptomes de síndrome bipolar, passant de l’eufòria a la depressió. Mariano Rajoy i Erdogan tenen molt en comú, i això no és per casualitat.

Font: No m'ho van ensenyar a l'escola. Eugènia de Pagès i Bergés.
Pagès Editors. Lleida. 2017.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 28 d’abril del 2019

Opinió Tenim drets lingüístics? | Pau Miserachs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de a les urnes la llengua no es toca

Pau Miserachs
President del Grup d'Estudis Polítics, membre d'esquerres per la independència. Llibres publicats a Llibres de l'índex: "L'Estat contra la Democràcia", "La Democràcia Captiva", "En defensa de la Democràcia... Referéndum!", "El gran plet de la Independència", "MEMÒRIA DE LA INDIGNACIÓ, després de REPÚBLICA, ¿y eso qué es?". Fundador del digital "L'opinió social demòcrata".

Aquests dies sentim a parlar als partits dits constitucionalistes de la decisió d’eliminar Catalunya la immersió lingüística, imposar el castellà a totes les administracions i eliminació del català. Aquesta proposta es presenta com a garantia de la llibertat i dels drets de tots, o sigui que se’ns presenta una visió molt particular de la igualtat. És aquest un vici de l’esperit de conquesta i assimilació del caràcter castellà?

Los catalans, deia Valentí Almirall a ‘Lo Catalanisme’ el 1887, tenim distint idioma que els castellans i no formen un sol poble. Podem formar un conjunt, però mai confondre’ns. El castellà encara dona la sensació de ser la marca de la tirania, deia també Valentí Almirall, i l’estigma de la nostra  degeneració. Han estat diverses les situacions històriques, des de l’annexió de 1714, que s’ha prohibit l’ús del català a Catalunya.

La Resolució 47/135, de 19 de desembre, de l’Assemblea General de les Nacions Unides, adoptà la Declaració sobre els drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques.

Les minories nacionals també foren objecte d’estudi i Declaracions al Consell d’Europa el 9 d’octubre de 1993. El 1994 es va aprovar la Convenció marc per a la protecció de les minories nacionals.

El català, llengua mil·lenària, perfectament assentada i desenvolupada, és avui una llengua amenaçada al Regne d’Espanya que en nom de la unitat d’Espanya rebutja el català com a llengua aliena, intentant imposar a Catalunya la substitució lingüística pel castellà, també anomenat espanyol.

Espanya segueix una tendència homogeneïtzadora que no garanteix la convivència entre comunitats lingüístiques diverses al territori català. És la idea de la uniformitat que sols pot néixer de la imposició i destrueix la llibertat.

L’Estat per tant vol reduir la diversitat i afavorir la unitat cultural sota la llengua i la cultura castellanes, destruir, de fet i per raons polítiques, el pluralisme lingüístic existent. El greuge  permanent a Catalunya obliga a  no prescindir de la història, ja que es pretén obertament, com deia Valentí Almirall el 1887, obligar-nos a usar una altra llengua que tots sabem no s’avé amb el nostre comportament i caràcter.

Catalunya té dret a la participació cultural de la seva llengua pròpia més enllà del seu territori i a un desenvolupament sostenible, al seu creixement i al respecte, dins d’un marc polític que doni empara a la diversitat lingüística i fomenti la convivència entre comunitats.

El Regne d’Espanya, en nom del propòsit d’imposar la llengua única, ha preferit però trencar els drets entre les comunitats lingüístiques que existeixen en el seu territori per convertir el català en llengua regional, sense caràcter de llengua oficial al territori català, sense projecció i sense futur, amb tendència a desaparèixer.

Però el fet és que la llengua catalana és l’expressió d’una identitat col·lectiva i també és un instrument de cohesió, de comunicació, i d’expressivitat creadora, segons la Declaració de Barcelona de 1996.

Malgrat l’actual tendència en contra, l’Estat espanyol té l’obligació de protegir la llengua catalana i també l’obligació de no interferir en el seu ús natural, perquè tothom que viu i treballa a Catalunya té dret a accedir al coneixement de la llengua del territori on resideix, i més tractant-se el català d’una llengua adient per al desenvolupament personal.

El dret de la llengua catalana a un tracte equitatiu i no discriminatori tant als mitjans de comunicació com a l’ensenyament, la política institucional, l’administració i les activitats econòmiques és una conseqüència lògica del dret a la llengua i la cultura.

L’article 22 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea assenyala que la Unió Europea respecta la diversitat cultural, religiosa i lingüística, dret que l’Estat espanyol i els partits conservadors semblen ignorar, quan el camí cap a la Unió Europea exigeix potenciar les identitats culturals.

Les coses han de canviar al Regne d’Espanya i respectar l’Estat la diversitat catalana establint relacions d’amistat en lloc de l’actual plantejament de persecució i destrucció. El negacionisme actual no és més que oposar-se a l’evolució i l’avenç que la història imposa.
Font: http://unilateral.cat/2019/04/26/tenim-drets-linguistics/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 27 d’abril del 2019

La impugnació de la candidatura de Carles Puigdemont | JAVIER PÉREZ ROYO

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Puigdemont, Comín i Ponsatí han estat en tot moment a disposició de la justícia

Resultat d'imatges de Puigdemont, Comín i Ponsatí


 El PP i Ciutadans han decidit presentar al·legacions davant la Junta Electoral Central (JEC) contra la candidatura al Parlament Europeu en què figuren Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Els dos partits pretenen que la JEC exclogui aquestes persones de la llista i no els permeti ser candidats. La llei orgànica de règim electoral (Loreg) preveu aquesta possibilitat i, en conseqüència, no hi ha res a objectar al fet que tots dos partits hi hagin recorregut. La JEC ha de decidir ara si atén les al·legacions del PP i Ciutadans o no. Si les atén, exclourà els tres candidats de l'acord de proclamació de candidatures. Si no les atén, els hi inclourà.

Tant si els exclou com si els inclou, l'acord de la JEC es pot recórrer davant del Tribunal Suprem en el termini de dos dies. L'acord d'inclusió podria ser recorregut pel PP i Ciutadans. L'acord d'exclusió, pels tres polítics afectats. El TS ha de resoldre en el termini de dos dies i, encara que la sentència és ferma i inapel·lable, pot ser recorreguda en empara davant del Tribunal Constitucional, que ha de resoldre en el termini de tres dies. És obvi que el PP i Ciutadans han fet ús d'una possibilitat que la Loreg preveu. La JEC ha d'estudiar les al·legacions presentades i decidir motivadament el que consideri pertinent.
¿Quin recorregut cal esperar que tinguin les impugnacions del PP i Ciutadans? ¿És previsible que siguin ateses per la JEC o que no ho siguin? I en qualsevol cas, ¿què es podria esperar de la decisió del TS i, si escau, del TC?

Al meu entendre, les al·legacions no poden prosperar. La vigència del dret de participació política de l'article 23 CE només pot ser no tinguda en compte excepcionalment mitjançant sentència judicial ferma. Aquesta és, fent servir els termes del constituent de la Primera Restauració, una "veritat tan certa i palmària que a penes pateix racional contradicció". És a dir, que a ningú amb dos dits de front se li pot acudir que pugui ser d'una altra manera.
No hi ha hagut rebel·lia, sinó exercici pur i simple del dret de defensa
Però és que, a més, l'argument en el qual descansen les al·legacions, i que indica que Puigdemont, Comín i Ponsatí es troben en "rebel·lia", no és cert. Tots tres, com a ciutadans espanyols i europeus, estan fent ús dels drets que els reconeixen els ordenaments espanyol i europeu. Com que no estan privats de l'exercici dels seus drets, poden establir la seva residència on els sembli oportú, que és el que han fet: Puigdemont i Comín a Bèlgica i Ponsatí a Escòcia.

És veritat que tenen l'obligació de posar-se a disposició de la justícia quan són requerits, però no ho és menys que tenen dret a complir amb aquesta obligació fent ús dels drets que els reconeixen tant la Constitució com l'ordenament europeu.

Això és exactament el que han fet. Han estat en tot moment a disposició de la justícia. Han comparegut sempre que l'autoritat judicial ha requerit la seva presència, ja fos l'autoritat belga, l'alemanya o l'escocesa. En cap cas s'ha produït una "fugida" de la justícia ni s'ha actuat de manera "rebel". Simplement han exercit els drets dels quals són titulars.

El dret a la tutela judicial efectiva sense indefensió (article 24 CE) inclou no només l'accés als tribunals de justícia espanyols, sinó també l'accés als tribunals de justícia dels països de la Unió Europea en aquells supòsits en què el dret espanyol entra en contacte amb el dret europeu. És el que ha passat en tots tres casos. Han recorregut davant els tribunals alemanys, belgues i escocesos l'ordre de detenció i lliurament europea dictada pel jutge instructor Pablo Llarena d'acord amb el que preveu la norma reguladora d'aquesta ordre. No hi ha hagut rebel·lia, sinó exercici pur i simple del dret de defensa.

Ha estat el jutge instructor el que ha actuat de manera no ajustada a dret al negar-se a acceptar la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein, que no va autoritzar l'extradició de Carles Puigdemont perquè pogués ser jutjat a Espanya pels delictes de rebel·lió i sedició, encara que sí que la va autoritzar perquè pogués ser processat per un delicte de malversació. A partir d'aquest moment el jutge instructor va retirar l'ordre de detenció i entrega davant de qualsevol tribunal de justícia europeu.

Puigdemont, Comín i Ponsatí segueixen, per tant, en ple ús dels seus drets. No estan sent jutjats en rebel·lia davant del TS. Simplement hi ha una ordre de detenció per al supòsit que entrin en territori espanyol. Qualsevol pretensió d'impedir el seu exercici del dret de participació política com a candidats a les eleccions al Parlament Europeu no té, en conseqüència, fonamentació jurídica.

L'única manera d'impedir que Carles Puigdemont es converteixi en parlamentari europeu és que els ciutadans espanyols no el votin. Així és la democràcia.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 26 d’abril del 2019

Tres mallorquines van en la lista de Puigdemont a las elecciones europeas | Nekane Domblás

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Antònia Font, Joan Mir y Mònica Pastor van en la lista de Piugdemont al Parlamento Europeo.

Antònia Font, Joan Mir y Mònica Pastor van en la lista de Piugdemont al Parlamento Europeo.


Tres mallorquines acompañan al expresident de la Generalitat Carles Puigdemont en su candidatura a las elecciones europeas. Son la filóloga Antònia Font, que precisamente da nombre al grupo musical mallorquín; Joan Mir, que fue profesor de la UIB, y Mònica Pastor, funcionaria del Parlament y viuda del poeta Guillem d’Efak, que van en los puestos 9, 30 y 51 de la lista, por lo que tienen pocas posibilidades de salir adelante.

Tres mallorquines acompañan al expresident de la Generalitat Carles Puigdemont en su candidatura a las elecciones europeas. Son la filóloga Antònia Font, que precisamente da nombre al grupo musical mallorquín; Joan Mir, que fue profesor de la UIB, y Mònica Pastor, funcionaria del Parlament y viuda del poeta Guillem d’Efak, que van en los puestos 9, 30 y 51 de la lista, por lo que tienen pocas posibilidades de salir adelante.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 25 d’abril del 2019

Comín: "No ens podem permetre el luxe de no combatre"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Comín: "No ens podem permetre el luxe de no combatre"

El Nacional 
Foto: Sergi Alcàzar 

El número dos de Junts per Catalunya a les eleccions europees i conseller a l'exili, Toni Comín, ha participat en l'estand d'ElNacional.catamb motiu de Sant Jordi, on ha reivindicat que l'independentisme no es pot "permetre el luxe" de no estar combatent pel seu objectiu, la república.
Alhora, Comín ha recordat que l'independentisme ha de ser conscient que hi ha una part dels catalans que pensa que el referèndum de l'1-O va ser il·legal.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 24 d’abril del 2019

Tot és el procés | Gonzalo Boye

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de mossos llaços grocs escoles

Gonzalo Boye 


No som pocs els que des de fa temps insistim que el judici que se segueix al Tribunal Suprem és important però que no podem oblidar-nos que existeixen altres escenaris jurídics on, també, hi ha molt en joc i que formen part d'un disseny més ampli, maquiavèl·lic i complex a través del qual exercir la repressió. L'ordre de processament dictada en el procediment que se segueix al jutjat d'instrucció 13 ens dona, lamentablement, la raó.

El concepte sobre el qual s'està construint tota la bastida jurídica per reprimir la sobirania catalana respon al concepte de "tot és el procés" que és el successor de "tot és ETA" aplicat anteriorment. Es tracta, simplement, d'actuar en funció de cercles concèntrics i anar criminalitzant l'actuació dels diferents estaments que, en l'imaginari repressiu, han jugat algun paper en el projecte polític sobiranista.

Al Tribunal Suprem i a l'Audiència Nacional s'està actuant sobre el primer cercle, el dels més alts càrrecs de l'administració catalana incardinant les acusacions entre la rebel·lió i/o sedició i la malversació. Parlar més sobre aquests dos judicis és repetir-nos, però sí que cal insistir que són un primer estament, fase o anell.

Ara, el jutjat d'instrucció 13 processa els qui entenen que són el segon dels cercles, aquell en què es troben persones que ocupaven i/o ocupen rellevants posicions en l'administració catalana però que no en són els màxims dirigents. Aquesta vegada, i després d'una investigació prospectiva i il·legal, se'ls acaba processant per una sèrie de delictes i, entre ells, destaca el de malversació que, en aquesta ocasió, es porta a uns nivells que mai s'havien esmentat abans en la causa que se segueix al Tribunal Suprem.

Com que es tracta de cercles concèntrics, el que no ens pot estranyar és que, en aquesta ocasió, siguin molts més els processats i que el "banc dels acusats" s'eixampli per donar entrada, cada vegada, a més persones. L'objectiu d'aquesta estratègia és clar: si els líders no afluixen, anem contra els seus segons i, així, es va ampliant la repressió revestida de resposta judicial.

En tot cas, aquesta actuació no s'aturarà amb el processament, i posterior enjudiciament, decretat pel jutjat d'instrucció 13, sinó que s'anirà veient com, a poc a poc, s'aniran concretant acusacions contra més i més persones, amb papers de major o menor rellevància, fins a arribar als ciutadans corrents, tal com pretén ja la fiscalia amb la imputació dirigida, fa poques setmanes, en contra de persones el delicte de les quals va consistir a anar a votar.
No és bo defensar des de la individualitat. Per a què discutir la participació o no d'uns individus concrets...? Si no hi ha delicte, no hi pot haver responsables
Amb independència de si aquestes actuacions criminalitzadores aconsegueixen o no el seu objectiu, és a dir, aconseguir posar fi a la sobirania, ampliaran els cercles fins a arribar a límits insospitats com, en altres circumstàncies i context, es van veure quan es va establir la doctrina del "tot és ETA", mitjançant la qual es va criminalitzar fins i tot el dret de defensa, fet que va implicar que una sèrie d'advocats acabessin a la presó i avui dia segueixen pendents de judici.

És difícil determinar quan va sorgir la tesi de "tot és el procés", però saber des de quan i qui va posar en marxa la seva criminalització és una cosa que, com ja he explicat en aquest mateix mitjà, sabem gràcies a la confessió de Tácito: això va començar el 2015 i va ser a partir de les ordres emeses pel llavors fiscal en cap de l'Audiència Nacional. En aquella època no s'investigaven fets concrets, sinó, simplement, una ideologia o projecte polític.

Si el que es va començar investigant va ser un projecte polític, llavors és evident que els fets no són el rellevant, sinó uns mers instruments o excuses per justificar la criminalització del projecte. Els fets no importen perquè ja es buscarà l'encaix penal.

Si els fets no són rellevants, llavors, segurament, la millor defensa consistirà no a discutir la participació individual en ells sinó centrar-se, especialment, en la inexistència de delictes perquè aquests fets són eminentment polítics i no criminals, malgrat el seu forçat encaix penal.

Més clarament, podem fer-nos dues preguntes ben simples: què importa si hi va haver més o menys despeses quan sabem que no hi va haver malversació?, què hi fa si aquestes despeses es corresponen o no amb un departament concret o repartició si tots sabem que no hi va haver malversació? En realitat, la defensa implica una comprensió col·lectiva sobre quina és l'essència de l'acusació i no en com se la recobreix o presenta i, si som capaços de veure-ho, entendrem per on hem d'avançar en els judicis que han de venir encara.
La doctrina del "tot és el procés" no pretén reconduir-lo, retardar-lo o desaccelerar-lo, sinó destruir-lo 
A nivell tècnic, estem davant d'una possibilitat única d'una defensa col·lectiva del fet col·lectiu. No és bo defensar des de la individualitat perquè, tenint clar que els fets no són delictius, per a què discutir la participació o no d'uns individus concrets...? Si no hi ha delicte, no hi pot haver responsables.

D'altra banda, i davant d'una actuació repressiva tan ben orquestrada i que avança lapidàriament a través de cercles concèntrics, ens hem de preguntar com es pot parar una dinàmica tan perversa com aquesta. La resposta no és senzilla i les temptacions, sempre simplistes, poden ser moltes.

És possible que alguns pensin que si es desisteix del projecte, fins i tot momentàniament o tàcticament, llavors la intensitat repressiva disminuirà i això permetrà recuperar i consolidar, mitjançant l'ampliació de les bases, la força de la sobirania i no faltarà qui arribi fins i tot a pensar que si es demana perdó això s'aconsegueixi, però això és un error... mortal de necessitat.

La doctrina del "tot és el procés", que com dic ja té precedent, no pretén reconduir-lo, retardar-lo o desaccelerar-lo, sinó destruir-lo i, davant d'això, només hi ha dues opcions: deixar-se aniquilar, com a projecte polític i amb el cost que això tindrà, o, mitjançant l'ús de tots els mitjans i mecanismes legals, enfrontar-s'hi i derrotar una doctrina que manca d'una cosa essencial: falta de legitimitat democràtica.

Quan un decideix pujar una muntanya ha de tenir clar que serà complicat, que hi haurà moments bons, dolents i pitjors, però si l'objectiu és pujar-la, l'èxit reu a aconseguir baixar-ne i els qui decideixen aturar-se per recuperar força, acaben morint congelats. En els processos de democratització passa el mateix, només que les conseqüències no són la mort per congelació sinó més repressió i menys democràcia.

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-tot-es-proces_374137_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 12 d’abril del 2019

La trama feixista que no fou investigada al judici de Guillem Agulló | Moisés Pérez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Aquest dijous es van complir 26 anys de l'assassinat del jove antifeixista Guillem Agulló a mans del militant ultradretà Pedro Cuevas, qui va ser condemnat a 16 anys de presó i només va complir-ne quatre. Una situació d'impunitat, tal com va denunciar la família i els col·lectius que van personar-se a la causa, que va mostrar-se al judici amb la negativa del tribunal a investigar les connexions i l'entramat ultradretà que se situava a l'òrbita del botxí.

Retrat del jove Guillem Agulló| Salvador Llosà
Retrat del jove Guillem Agulló| Salvador Llosà
Moisés Pérez

Membre del col·lectiu independentista Maulets i amb un compromís antifeixista, el jove Guillem Agulló volia gaudir de la festivitat de pasqua amb els seus amics. I Montanejos, ubicada a la comarca de l'Alt Millars, fou la població escollida per passar aquells dies. Acampats en uns terrenys d'esbarjo, Agulló va apropar-se amb dues amigues a la zona de diversió, que estava situada a la plaça del municipi. Aquella tranquil·la nit de celebració, però, va xocar amb l'odi d'un grup de feixistes provinents de València. Els ultradretans, que van empipar-se pel pedaç de «nazis no» que lluïa Agulló, van increpar-lo. Més tard van colpejar-lo amb els punys i, fins i tot, amb una llanterna. Fou una navalla, tanmateix, l'estri que va llevar-li la vida. L'assassí fou el neonazi Pedro Cuevas. El crim va acabar amb el càntic feixista «d'Arriba España, viva Franco».

Aquest dijous es compleixen 26 anys d'aquella terrible efemèride. Una mort a mans de l'extrema dreta que només va comptar amb un condemnat: el botxí confés Pedro Cuevas, qui només va restar quatre anys a presó dels 16 dictaminats per la justícia i qui més tard seria detingut – i posteriorment absolt per la destrucció de les proves- a l'Operació Panzer, on s'investigava un entramat presumptament delictiu creat per un grup d'ideologia neonazi. La impunitat de les agressions feixistes al País Valencià, que va exemplificar-se de manera paradigmàtica amb el crim d'Agulló, no només va mostrar-se amb una estança a la garjola 12 anys inferior a la condemna. També al llarg del procediment judicial, tal com va relatar aquest setmanari.

Des del tribunal que van jutjar l'assassinat del jove antifeixista, mai es va admetre les motivacions polítiques que tenia el crim, adoptant una postura contrària a l'esgrimida per l'acusació i la mateixa Fiscalia. Els lletrats de la família i dels col·lectius socials, civils i polítics que van personar-se van criticar, a més, que les forces de seguretat no iniciaren la recerca policial dels fets fins a l'endemà de l'homicidi i que conversaren amb els presumptes culpables sense detenir-los. Ara bé, la principal denúncia de les acusacions provenia de la negativa a investigar les connexions i l'entramat feixista que hi habitava a l'òrbita de l'autor del crim. 

Segons va publicar EL TEMPS, hi havia un lligam entre el principal grupuscle neonazi que actuava aleshores a València, els hooligans d'extrema dreta del València CF i el cercle d'amistats més directe de Cuevas. Amic del botxí confés i vigilant de la firma connectada amb la ultradreta Levantina de Seguridad, José Manuel Chulià formava part d'Acción Radical i, al seu torn, estava integrat dintre de la penya filonazi Ultras Yomus. Els hooligans del club de Mestalla, de fet, van lluir una pancarta en un partit entre l'esquadra blanc-i-negra i l'Albacete que deia «Guillem, jódete». Aquest setmanari va contar, a més, que els radicals feixistes de l'equip de la rata penada tenien l'entrada pagada pel club mentre la directiva no va emetre cap comunicat al respecte.

Hi havia, però, més connexions amb Acción Radical. Els investigadors van identificar a dues persones d'aquest grupuscle com als responsables de realitzar trucades telefòniques a la família Agulló amb la intenció d'amenaçar i insultar als seus membres. Unes cridades que coincidien amb les pintades contra el jove antifeixista que havia fet el col·lectiu blaver Vinatea, considerat com el braç nocturn de la força de xoc del secessionisme lingüístic durant la denominada Batalla de València, el Grup d'Acció Valencianista. Aquesta entitat marginal havia rebut subvencions per part dels executius conservadors en coalició del PP i Unió Valenciana.

Arsenal confiscat a Acción Radical en una operació policial posterior| EL TEMPS

Acción Radical, a més, s'havia convertit durant aquelles dates en un delsgrupuscles neonazis més importants que hi havia a l'Estat espanyol. Havia aconseguit, no debades, aixoplugar les bandes musicals de missatge neonazi en diversos concerts durant els anys 90. Encara més, l'any 1993 van pujar als escenaris de València grups procedents d'arreu d'Europa. Tot gràcies als contactes de Carles San Mamés, un ultra que s'hi va instal·lar a València procedent dels hooligans del Reial Club Esportiu Espanyol, les Brigades Blanquiazules, i que estava ben relacionat amb els moviments ultres del vell continent. La Fiscalia, en una altra investigació judicial sobre aquest grupuscle, va afirmar que Acción Radical coordinava la xarxa global dels skins.

Aquesta organització de filiació ideològica hitleriana va topar-se diverses vegades amb la justícia fins a ser desmantellada. Alguns dels seus membres van ser encausats i condemnats per diverses agressions, com ara José Ignacio Vega, qui va apallissar un professor de sociologia de la Universitat de València fins a provocar-li un 20% de discapacitat. Tal com va publicar La Marea, aquest ultra s'ha reconvertit en empresari a Toledo i ha exercit de representant de la formació ultradretana Vox en reunions davant dels agents econòmics de la ciutat.

La trama denunciada per l'acusació al judici sobre l'assassinat d'Agulló anava més enllà. El grupuscle feixista Acción Radical estava connectat -almenys, de manera inicial- amb José Luis Roberto, aleshores director d'un col·legi propietat del Ministeri de Defensa, president de la secció local del sindicat ultra Coordinadora Nacional Sindicalista i propietari de bars en els quals es reunien els cercles d'extrema dreta de la ciutat. Tal com va narrar aquest setmanari, la direcció de referència que Acción Radical havia deixat a través del seu fanzine coincidia amb el domicili del sindicat i la companyia de vigilància de Roberto. Líder d'España 2000, actualment segueix amb els negocis de la seguretat a través de la mateixa firma -Levantina de Seguridad- i ha exercit de lletrat de la patronal dels clubs de cites.

«Intentàrem aportar altres proves documentals durant l'interrogatori als processats. Fotocòpies de fanzines on es feia referència a l'assassinat de Guillem, on es fa una defensa ideològica, política i material dels acusats, de l'assassinat», va apuntar el lletrat de l'acusació popular, Txema Laullon, en una entrevista a EL TEMPS sobre les revistes, precisament, d'Acción Radical. «I això és una documentació que no teníem abans del judici. Com que les presentàrem durant el judici, és el tribunal qui ha d'acceptar-les o no. Considerem que el fet greu no és que no les accepten, sinó la manera en què ho fan. Em diuen que no sense ni tan sols mirar-les», afegia l'advocat.

En aquella conversa firmada pel cronista i periodista d'investigació Jordi Sebastià -i després alcalde de Burjassot (Horta) per Compromís i eurodiputat valencianista-, Laullon relatava els entrebancs del tribunal a estirar del fil per desarticular les trames feixistes que hi havia al voltant del crim: «Des del moment que presentem les conclusions provisionals, sol·licitem la pràctica d'una determinada prova i el tribunal ens rebutja el 80% dels testimonis. I això no ens preocupa per la quantitat, sinó perquè amb la censura d'aquella prova, se'ns impedeix qualsevol possibilitat de defendre la tesi de Maulets: que aquest crim no és només que Pedro Cuevas i els altres han assassinat Guillem, que també, sinó que tot això cal emmarcar-ho dins d'una trama feixista a la ciutat de València, que continua intocable des de la transició». «Això és el que tenim a les conclusions provisionals i el que volíem demostrar en el judici, però en rebutjar gairebé tots els testimonis, el tribunal ja demostra que per aquesta via no ens deixen ni intentar-ho», afegeix.

Pintades d'Acción Radical. Els missatges alternaven consignes feixistes amb altres més ambigües| EL TEMPS


Sense investigar-se el grupuscle anomenat IV Reich del qual formava Cuevas, el tribunal va comprar la tesi d'una baralla de bar en aquell homicidi feixista. Fou l'exemple d'una impunitat del feixisme al País Valencià que encara continua i on diversos noms que van estar relacionats amb els cercles ultradretans van seguir -i, fins i tot, perduren- sent protagonistes dels àmbits de l'extrema dreta autòctona i dels seus moviments marginals.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 11 d’abril del 2019

A LES URNES, RECORDA: LA LLENGUA NO ES TOCA!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

SUMEM FORCES PER ACONSEGUIR QUE ELS PARTITS POLÍTICS ES COMPROMETIN EN LA DEFENSA DE LA LLENGUA!


Aquestes eleccions, diverses forces polítiques estan amenaçant la llengua catalana. Volen imposar lleis i mesures per fer-ne retrocedir l’ús social. Per això hem de deixar clar que no ho permetrem! Mostrem-nos més units que mai i exigim la protecció de la llengua des de totes les administracions.
A la Plataforma per la Llengua plantem cara, i comptem amb tu. Adhereix-te a la petició per fer pressió i que els partits es comprometin a defensar i promocionar la nostra llengua.

A LES URNES, RECORDA: 
LA LLENGUA NO ES TOCA!




Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 10 d’abril del 2019

Anàlisi BOP-CEO, L'evidència fundacional de l'1-O d'un nou país | Francesc Abad

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de CEO 2019

Francesc Abad

Com ja sabeu els que em seguiu, com a analista, una de les coses que més m'agrada és tenir al davant una bona enquesta i abocar-me als seus continguts, llegir i valorar el que ens explica. I sempre des de la perspectiva dels aprenentatges que en puc -podem- treure en aquest procés per fer possible la República Catalana, per esdevenir independents. Fa molt temps que segueixo sistemàticament totes les bones enquestes a les que tinc accés, singularment els Baròmetres d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, per a mi, sempre ho dic, la millor enquesta que es fa a Catalunya.

Té tres grans virtuts: és una enquesta tècnicament impecable, la seva periodicitat ens permet disposar d'una sèrie històrica valuosíssima i és una enquesta valenta, en el sentit que no defuig cap de les qüestions que tenen rellevància política i social. En aquest últim sentit, totes les comparacions són odioses, però si comoparem el CEO amb el CIS veiem, en el CIS, una enquesta covarda, al servei de l'estat, no al servei de la veritat, no al servei del retrat demoscòpic d'una societat i dels seus debats i posicionaments polítics. El CIS, per exemple, no pregunta coses incòmodes, com la monarquia. El CEO sí.

Doncs bé, divendres, quan va caure a les meves mans aquest primer BOP 2019 del CEO, m'hi vaig submergir, i a mesura que avançava en els seus continguts i les seves dades hi tenia l'evidència que en aquelles taules s'hi estava revelant, havia emergit, el nou país que va néixer l'1 d'Octubre. Aquell 1 d'Octubre fundacional. Aquell 1 d'octubre del que en David Fernández en va fer la millor definició: volíem ser República i vam aprendre a ser poble. En totes les taules de l'enquesta del CEO emergia aquest nou país, que havia après a ser poble l'1-O, i es feia evident la irreversibilitat de la República que volíem fer l'1-O.

Som poble i serem República. No hi ha cap marxa enrere possible. No hi ha cap altre destí per a aquest poble que el de ser República. Al mateix temps, de totes aquelles taules també emergia la dificultat i la complexitat del camí (o camins) fins fer-la possible, fins esdevenir independents.

Per això en el primer article analitzant el CEO deia que el dedicava als resultats electorals que projectava perquè sóc conscient que és el tema mediàtic i que concentra gairebé tota l'atenció, però que per a mi, allò era el menys important d'aquella enquesta. Per això deia que aquest CEO ens ofereix una quantitat brutal d'informació i d'evidències, que és el que més val la pena d'analitzar, de compartir.

Som-hi!
L'evidència fundacional de l'1-O i la irreversibilitat de la República 

O l'estat espanyol ens elimina físicament i com a poble o serem República. No n'hi ha una altra. S'ha acabat tot. Aquest poble que vam aprendre a ser l'1-O ja ha penetrat tan intensament i tan aclaparadorament en la immensa majoria de tots nosaltres, del cos de la Nació, de tots i cadascun de nosaltres, que no hi ha cap altra sortida possible. La desconexió política, social, cívica de l'estat espanyol i de les seves estructures podrides és total. I ja no té marxa enrere. I també emergeix amb la contundència que només tenen els grans fonaments nacionals, allò que volem ser.

El 78, 7% dels catalans pensem que tenim dret a decidir el nostre futur com a país votant en referèndum. Ho creu el 100% dels votants de JxCAT, ERC i la CUP. Ho creu el 85,1% dels votants dels Comuns. Però, i això és el més transcendent, també ho creuen el 40,7% dels votants de Cs, el 59,8% dels del PSC-PSOE i el 44,5% dels del PP.

La dissociació del discurs de tots els líders espanyols i la voluntat del poble de Catalunya, incloent-hi els seus votants és radical. Sembla una marcianada. No entro en temes de coherència dels votants, etc. Això forma part de la complexitat. En tot cas, les dades són contundents i obliguen a reflexionar molt com canalitzar aquest acord vertebral de la nostra societat.

El 73% de la societat catalana està poc o gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Ja poden fer les campanyes que vulguin i dir les barbaritats que vulguin. A Catalunya ja no enganyen a ningú. 3 de cada 4 catalans denuncia aquesta no-democràcia.

Potser la dada on amb més intensitat contundència s'aprecia aquest nou país que va néixer l'1-O és en el radical rebuig a la monarquia espanyola. És la institució pitjor valorada d'entre una llista de més de 20. El 78,6% dels catalans suspenen a la monarquia. En una escala de 0 a 10 on el 0 és que la institució genera cap confiança i 10 molta confiança, la monarquia espanyola, entre els catalans, és valorada amb una mitjana de 1,82.

Aquell 3 d'octubre, quan Felipe VI àlies "El Preparao" va irrompre a les TV de tot l'estat per fer aquell patètic i repugnant discurs contra Catalunya i els catalans, ell potser no ho sap encara, però s'estava acomiadant. Això no hi ha qui ho aixequi. Amb un 1,82 de valoració en escala 0 a 10 ja no hi ha res a fer. La monarquia ja és només una càrrega per al 80% de la societat catalana de la que estem mirant com ens en desfem.

Un 75,9% dels catalans prefereixen la República com a forma de Govern. Ho volen així el 100% dels votants de Junts per CAT, d'ERC, dels Comuns i de la CUP. Però també un 69,8% dels votants del PSC!!! I un 18,75 dels de Cs i un 33,3% dels del PP.

Finalment, l'evidència del col·lapse de l'estat espanyol, d'aquest estat podrit, de les seves castes, del deep state i de la fractura irreversible que la manera com totes aquestes institucions han actuat, és que totes són radicalment rebutjades, suspeses, per la societat catalana. De 0 a 10 la Banca un 2,29, el Govern espanyol un 2,93, el Tribunal Constitucional un 3,03, els tribunals de justícia un 3,53. No se salva res. Tot el que és l'estat espanyol, tota aquesta trama podrida d'institucions del deep state ja són percebudes per la immensa majoria de catalans com un element hostil, ja ens mereixen confiança zero, cap confiança.

I quan això passa, senyors, el nou país ha emergit als nostres ulls, el nou país, potser sense adonar-se'n, ja no veu com a pròpies cap de les institucions de l'estat espanyol, tot el contrari, les veiem com a instruments d'agressió.

La demencial deriva demofòbica, autoritària, repressora, de l'estat espanyol i dels seus gestors (polítics, jutges, policies...) ens ha dut aquí. I d'aquest punt ja no hi ha marxa enrere. És el rei, el que amb el que ha fet s'ha situat en aquest 1,82, ha esdevingut aliè al 80% dels catalans. És ell, i no l'escola catalana, ni la TV3, ni l'adoctrinamiento ni totes aquestes rucades. Són ells, el rei, els jutges, els governs espanyols, els que s'han situat, amb tot el que han fet, en aquest supens radical, en aquesta absoluta falta de confiança.

I de tot això ja no hi ha marxa enrere. Això ja no es recupera. Ja pot fer el que vulgui l'estat espanyol, que a CAT està mort, ha desaparegut. I per sempre. Pot reprimir. Però no pot evitar l'inevitable. I l'inevitable és que ja hem marxat, ja no som. I ara només ens falta formalitzar-ho. Seria important que l'estat espanyol, que la societat espanyola fos conscient del lluny que estem d'aquest estat. Sense ponts. Sense res a fer. Excepte fer la nostra República i començar de nou, d'igual a igual, unes noves relacions de veïnatge i cooperació.

QUE JO RONCO??? QUÈ VA! JO NO RONCO! 

Tot el que hem vist i analitzat de les anteriors taules configura l'ànima més fonda d'aquest nou poble que va néixer l'1-O. És una visió interna, profunda sòlida, inequívocament sòlida. Però que no es manifesta igual en tots.

I aquí comença "el lio". A la vista de la contundència de les anteriors dades, hom podria pensar que tota aquesta gent estem per fotre el camp d'Espanya cagant hòsties, fundar la nostra República i fer un estat democràtic, amb unes institucions que ens mereixin confiança.

Però això no és ben així. A la pregunta "vol que CAT esdevingui un estat independent", un 48% diuen que Sí i un 44% que No.Ja no hi ha aquella aclaparadora majoria que teníem en el rebuig a les institucions que són l'estat espanyol (monarquia, poder judicial, govern central, etc). La cosa encara és més sorprenent davant la pregunta de resposta múltiple, perquè llavors un 52% dels enquestats opta per una forma política encaixada (més intensament o menys intensament) amb Espanya.

O sigui que un 80% estem absolutament en contra de la monarquia, volem una República, ens caguem en totes les institucions que configuren el deep state... però quan et diuen "fotem el camp!" només ho veuen clar entre un 39,7 en la múltiple (estat independent) i un 48% en la d'independència Sí o No.

Mirant aquesta dissociació m'ha vingut al cap el que passa amb la gent que ronca, que són els últims en assabentar-se'n, que sempre són els altres que els hi diuen. I al principi sempre es nega, fins i tot busquen excuses (estaré arrofredat) i no s'hi relaciona simptomatologia com fatiga durant el dia, boca seca al llevar-se, etc.

Una part de la nostra població és evident que "ronca" políticament (rebutgen radicalment la monarquia, volen una República, etc) però no en són conscients, no ho processen políticament. I aquí estem nosaltres dient-los-hi, ei, que esteu roncant. I ells estan encara en la fase de negació. Els ho hem de dir, que això que volen només amb la independència ho tindran, desfer-se del monarca, fer una república democràtica, etc.

Això és en si mateix un repte que hauríem d'abordar. Canalitzar aquesta ànima profunda del nou poble que som (80%) i fer-la emergir, en un estat de presa de consciència col·lectiva. Tenim un bon punt de partida, aquest 80% que creu el nostre futur l'hem de decidir nosaltres. Democràcia.

DONEC PERFICIAM

PS: En el tercer i últim article analitzant el CEO abordaré algunes qüestions que per a mi són, a la vista del que ens explica l'enquesta, transcendents sobre com fer-ho. No tinc la recepta de què fer ni de com fer-ho, però sí tenim elements que són clau per poder-ho fer.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 8 d’abril del 2019

Espanya, com Estat pària no és l’ideal català | Pau Miserachs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de felipe vi

President del Grup d'Estudis Polítics, membre d'esquerres per la independència. 

En la política catalana ens cal fer un retrat real de la situació l’evolució més recent. Cal assumir les coses tal com s’han fet i fer-nos les preguntes adients per poder fer el disseny del futur.
Ens cal ser fidels i lleials a la nostra pròpia història, a la nostra ànima indestructible, la força intombable de l’esperit català, sense deixar-nos arrossegar per les traïcions ni pels corrents destructors de la pau social, i menys per les especulacions sectàries.
La nostra arma és la democràcia, plural, oberta i diversa juntament amb una aferrissada defensa de les llibertats.
Però ara es posa en qüestió el model de convivència i no es parla del model d’Estat ni de les aglomeracions urbanes ni de la desertització rural.
Vivim amb la paranoia pel control de les energies i la concentració de capitals, la tecnologia i la robòtica, mentre la vida política s’atomitza i es desintegra sense poder fer front als fons voltors que desestabilitzen i empobreixen, mentre els governs només somien en anar pagant els interessos d’un deute que no s’eixugarà.
En aquesta situació s’ha normalitzat la violència, el terrorisme, la ultradreta i tot el que això significa de dany i menyspreu a la dignitat humana.
Hem trigat 40 anys per descobrir que s’ha produït la continuïtat d’un règim construït sense demòcrates. No es va construir el 1978 una estructura jurídica per la convivència, l’harmonia i la concòrdia entre pobles. Seguim lligats al passat i amb la nostàlgia del règim desaparegut.
La Constitució s’ha convertit en una eina fonamental pel control del poder en mans de qui governi, en lloc de potenciar drets socials i llibertats. S’han derivat lleis per la discòrdia i la impunitat del poder.
Tal com evoluciona la política, els catalans no podem caure en les febleses de les angoixes del poder en una situació de manca de tradició democràtica. Ens cal exigir democràcia i practicar-la.
Els catalans no hem de veure la república com una utopia, sinó com la democràcia de tots i totes, l’autocrítica permanent, el desenvolupament de les llibertats democràtiques i els drets humans, allunyant els extremismes i la demagògia que volen destruir la pau social i forçar el poble al silenci. Cal no oblidar que democràcia i dictadura són incompatibles.
Ens cal a Catalunya una democràcia de no dominació, respectant els drets dels treballadors a la promoció social i el benestar, allunyant la mera retòrica, tanmateix el cinisme, la hipocresia i les ambigüitats.
Hem de recordar que la secessió de Catalunya és justa i legítima, justificada per la mateixa democràcia. Hem d’exigir el control del territori, duanes, aeroports, plena capacitat fiscal i financera, amb decisió i coherència, doncs Espanya s’està transformant en un Estat pària amb els seus atacs constants a la personalitat nacional de Catalunya, la pràctica de la repressió i l’anticatalanisme visceral.
Cal que govern i diputats reaccionin contra aquest estat de coses, ja que el poble català va parlar clar l’u d’octubre 2017 exigint la sobirania plena de Catalunya que els partidaris de la Constitució de 1978 no reconeixen en contradicció amb els principis i propòsits de les Nacions Unides.
Els catalans confiem en la democràcia i amb una esperança viva, pacient i persistent, doncs no tenim esperit d’esclaus ni de poble sotmès.
El govern d’Espanya intenta obtenir la rendició dels catalans mentre puja al 41% l’acceptació dels ciutadans espanyols en la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pactat.
Els governs espanyols, posant Catalunya com excusa, no han sabut donar a més resposta a les reivindicacions socials, l’Espanya rural, la sanitat, els pensionistes, els discapacitats, l’atur, els baixos salaris, la precarietat, els horaris laborals abusius, la manca d’habitatge pública, la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat.
Catalunya ha sigut declarada l’enemic a abatre pels que tenen por de la democràcia i les decisions de la voluntat general. Per això necessiten retallar drets i llibertats, repressió, seguir el camí invers de la democràcia.
Catalunya fa nosa pels polítics que es troben bé sota la monarquia i reneguen de Catalunya, s’apunten a la intolerància i la intransigència.
No hi ha joc net, el que impossibilita la neutralitat davant dels que s’han proposat obstruir la democràcia. Aquests no la volen per què no els agraden les llibertats ni escoltar les protestes dels ciutadans. Calen doncs noves polítiques.
Cal posar i activar un nou impuls per les aspiracions catalanes, no desertar i impedir l’enfrontament entre grups socials, barris. Els valors republicans s’han de fer visibles a totes les institucions i a tota la societat catalana.
El govern de l’Estat ha d’entendre que ha fracassat i és un error voler imposar als catalans la forma de vida castellana. Les notes diferencials i definitòries han resistit tot atac dels que rebutgen la diversitat i el pluralisme.
De fet no sabem on se situarà el futur polític. Però no hem de donar oportunitats a l’oportunisme i la manca d’intel·ligència política. Si cal lluitar contra la normalització de la desigualtat, la partitocràcia antisocial.
La conclusió és que Espanya no és un ideal per la gent Catalana. Les constants amenaces d’intervenció i destrucció institucional ho demostren. La intransigència de l’Estat no ofereix altra alternativa que la independència.
No veiem per tant Espanya com a destí, sinó Europa davant l’estupidesa crònica dels nostàlgics de la dictadura, la societat corrupta que van deixar, els clans polítics i econòmics, la bombolla i la destrucció de la credibilitat política dels que encara pretenen imposar l’hegemonia dels que governen l’Estat, el vell imperi caigut.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial