Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 31 de març del 2019

La nòria | Dolors Bassa #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Intentem ajudar els nostres advocats a desmuntar testimonis de ciència-ficció

Després de set setmanes de judici, tinc la sensació d’estar en una d’aquelles nòries que els estimats firaires munten als pobles i ciutats del nostre país. De sobte ets a dalt de tot. Després d’uns instants, baixes fins a baix de tot, però quan mires al voltant t’adones que no t’has mogut de lloc. Tinc sensacions contradictòries.
Per un costat, estem ferms i positius perquè estem posant en evidència aquest relat fictici amb el qual pretenen condemnar-nos i fer-nos desistir dels nostres anhels de justícia i llibertat. Escoltem testimonis de càrrec que ens expliquen relats de ciència-ficció i, quan això succeeix, intentem ajudar els nostres advocats perquè els interrogatoris siguin incisius i contribueixin a desmuntar aquesta gran mentida, aquesta vergonya democràtica.
Per l’altre costat, però, també sentim cansament, decepció i indignació. El cansament és inevitable si tenim en compte les jornades maratonianes que ens veiem obligats a fer per assistir al judici. A més, el fet d’estar privats de llibertat endureix notablement el nostre dia a dia. Ens llevem cada dia a les 7 del matí per ser traslladats a l’Audiència Nacional i, d’allà, ens transporten al Tribunal Suprem. Per tornar a la presó, repetim exactament el mateix camí a la inversa. Tot plegat, amb els respectius controls de seguretat. I així cada dia. Se’n ressent el nostre cos, la nostra ment i, per tant, el nostre dret de defensa.
La decepció i la indignació es manifesten quan veiem les injustícies i les arbitrarietats a què ens sotmet el Tribunal. No se’ns permet contrastar el relat inversemblant dels testimonis amb imatges reals del que va passar; no se’ns permet preguntar sobre qüestions que surtin del marc temàtic que hagi estipulat l’acusació, i es permet als testimonis contestar amb evasives a les defenses mentre que, a les acusacions, els responen mostrant grans dosis de seguretat i certesa. I, per si tot això no generés prou sensació de frustració i impotència, ara Marchena entona cada dia un “ Despejen la sala ” abans que nosaltres sortim, motiu pel qual ja no podem saludar les nostres famílies com sí que podíem fer a l’inici del judici.

Marchena veta les abraçades

En moments durs com els actuals, el suport emocional de les famílies és essencial. És potser per això que Marchena ha decidit finalment negar-nos les seves abraçades. Poder tenir contacte físic amb elles i ells és un fet que des de fora pot semblar insignificant però que per a nosaltres no ho és gens. Ens reconforta. Cal recordar que ens passem dies sense veure la llum del sol, i això ens influeix anímicament. A vegades, l’únic moment en què podem gaudir d’una estona de lleure és durant les classes d’aeròbic del cap de setmana, a les quals intento acudir sempre que puc. Aquest cap de setmana, però, hi ha una activitat especial a la qual no penso faltar. Es tracta d’una gimcana que de ben segur ens servirà per alliberar la tensió i la indignació acumulada.
En concret, abraçar l’estimada germana Montse és vital per a mi. Ella és l’ànima bessona que sempre he tingut al costat. A les verdes i a les madures. De fet, des que vaig entrar a la presó la Montse ha hagut d’assumir moltes responsabilitats que, fa només un any, mai hauria imaginat que passessin a formar part del seu pla de vida. Mai no li podré agrair prou tot el que està fent. El lema de la nostra família, però, és la resiliència, i és per això que ha decidit fer un pas endavant, presentar-se a unes eleccions i plantar cara a aquells que ens volen silenciats i atemorits. Moltes gràcies per la teva generositat, la teva valentia i per haver decidit ser la nostra veu a l’exterior.
I, tot i les dificultats i la manca de llum i d’abraçades, tenim la certesa que baixarem de la nòria. Que no ens rendirem. Que sortirem lliures i que, quan ho fem, mantindrem el cap ben alt i els nostres principis i objectius polítics i socials intactes. Això, que ningú ho dubti.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 30 de març del 2019

Entre dues singularitats: hi ha vida després de Joan Fuster? | Josep J. Conill

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

"...assistim a un perillós retrocés en direcció a un regionalisme premodern, sovint disfressat amb les màscares seductores de la postmodernitat, que renuncia de bon grat al tarannà il·lustrat i desmitificador consubstancial al neovalencianisme d'arrel fusteriana..."

Entre dues singularitats: hi ha vida després de Joan Fuster?

Josep J. Conill

(Contribució a la taula redona «Hi ha vida després de Joan Fuster?», amb la participació de Josep Antoni Alberola, Guillem Calaforra i Salvador Ortells. Monestir de Santa Maria de la Valldigna, 16 de febrer del 2019)
Als països sense tradicions intel·lectuals i cíviques consolidades com el nostre, l'opinió pública sol veure's sotragada de tant en tant per l'aparició de figures excepcionals que galvanitzen les inquietuds d'àmplies capes de la població. Els matemàtics designen amb el terme singularitat un punt excepcional d'un conjunt  on aquest falla en el seu comportament normal en algun aspecte, i aquests individus exerceixen una funció social molt similar. De fet, la història valenciana del segle XX resultaria incomprensible sense la irrupció de dos personatges clau: d'una banda, Blasco Ibáñez, en el seu doble vessant de polític i escriptor, entorn del qual va pivotar la societat valenciana des de la Restauració a la Segona República; de l'altra, Joan Fuster, la irrupció del qual en l'àmbit parroquial del valencianisme de postguerra ha determinat de manera decisiva el rumb cultural i polític posterior de la nostra societat.
Tocant a la figura de Fuster, una afirmació d'aquest calibre demana una llarga sèrie d'aclariments, que un paper d'aquestes dimensions a penes pot esbossar. La pregunta obligada que cal fer-se, d'entrada, és en què es diferenciava l'autor de Nosaltres els valencians dels seus predecessors i coetanis. Per poc que es conega la història del valencianisme, la resposta és bastant òbvia: enmig d'un panorama dominat per una concepció regionalista aferrada en bona mesura a rutines jocfloralesques i erudicions caduques, a casa nostra Fuster va encarnar en la seua persona i la seua obra el paradigma de l'intel·lectual europeu compromès (engagée) de l'època, en la línia de figures emblemàtiques com ara Sartre i Camus. Un paradigma que, en el seu cas, es concretava en l'adopció d'un materialisme desencantat, amb decidida voluntat transformadora de la societat endarrerida i levítica que l'envoltava. El seu model, com és sabut, va ser sobretot la Il·lustració radical europea, de Voltaire a Nietzsche, tot passant per Diderot o Sade.
En abraçar aquesta perspectiva crítica, Fuster optava, en primer lloc, per esdevenir contemporani de si mateix. I això equivalia a distanciar-se de manera irreversible del valencianisme anacrònic del seu temps, en una clara aposta per la intervenció en els assumptes públics. No és pas casual, doncs, que, amb les limitacions inherents al context polític del franquisme, la seua trajectòria presente significatives analogies amb la d'altres intel·lectuals perifèrics d'aquells anys com ara l'occità Robert Lafont, el sicilià Leonardo Sciascia o el mexicà Octavio Paz, que esdevingueren també les consciències crítiques de les seues respectives societats, esquinçades per conflictes identitaris emparentats en alguns aspectes amb els dels valencians.
Un detall significatiu: en un país en què l'efusió lírica és un dels ingredients indispensables del regionalisme reaccionari i antiintel·lectualista, Fuster va renunciar molt aviat a la seua vocació poètica inicial i va triar com a eina de treball exclusiva la prosa, en el seu sentit més versàtil. De fet, sense desdenyar les incursions acadèmiques en la història literària o social del País, es movia com peix en l'aigua en el terreny del pensament i la polèmica, a través de gèneres com l'article periodístic, el dietari, l'assaig o l'aforisme. Més encara, va ser ell qui en Nosaltres els valencians (1962) es va arriscar per primera vegada a formular una interpretació de la història del país des d'una perspectiva obertament nacional, basada en un argumentari de caràcter historicista, que connectava aquest territori amb la resta de la seua àrea lingüística i hi esbossava un projecte de futur susceptible de ser sotmès a l'escrutini de la ciutadania en acabar la dictadura.
Ben mirat, podríem dir que a Fuster, com a correlat social de la seua activitat intel·lectual, li va caldre imaginar un gran projecte col·lectiu, il·lustrat i emancipador: els Països Catalans. Un projecte cívic, capaç d'articular un projecte alternatiu d'acció política, oposat a les seculars rutines centralistes de l'Estat i, en concret, a l'espanyolisme embrutidor de la dictadura. Val a dir que tot plegat el va convertir en un pioner i, el que és més important, en un exemple a seguir per a la brillant generació d’universitaris que a finals dels 50 començaven a «descobrir» pel seu compte la realitat del país, tot defugint les mistificacions del regionalismo bien entendido. Parle de gent com Aracil, Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles i altres que, armats amb els moderns instruments de les ciències socials, es van encarregar al seu torn de completar, matisar i esmenar aspectes importants del nacionalisme fusterià. El que ara i ací ens importa no és ressenyar els detalls d’aquesta empresa, que s'estén sobretot al llarg de les tres dècades següents, sinó posar en relleu el fet que al voltant de l'escriptor de Sueca va quallar una plèiade de figures que, després de segles d'indigència i marginació, van fer del català dels valencians l'instrument en què s’expressava l'avantguarda cultural produïda al nostre territori, tant pel que fa a la qualitat de les aportacions com a la diversitat de temes i gèneres, terreny en el qual es van posar també les bases per a superar hàndicaps literaris històrics com el dèficit de narrativa.
A hores d'ara resulta del tot pertinent recordar que aquest esclat es va expressar en una llengua moderna, sense pintoresquismes innecessaris, que renunciava a fer del valencià un argot de l'autenticitat, deixava enrere l'endèmica falta de preparació idiomàtica dels autors valencians i adoptava sense reticències l'estàndard literari fabrià, tot contribuint així a la gestació d'un marc cultural de tipus nacional que prenia com a referència els Països Catalans, entesos bé en un sentit cultural bé en un sentit també polític.
Aquest projecte cívic emancipador, sustentat en la crítica de l’herència cultural rebuda i la defensa d’una nova articulació territorial de l’Estat, es va haver d'enfrontar en condicions desiguals, de primer, a l'oposició dels representants de la dictadura; després, al llarg de la Transició, a l'aferrissada oposició dels partits espanyols adherits a la restauració monàrquica, que van copsar el germen de subversió de l’statu quo associat a les propostes dels catalanistes valencians. Si durant els anys de la dictadura algú s'havia fet la il·lusió que l'adveniment de la democràcia propiciaria la celebració d'un debat serè —ajustat a unes condicions ideals de diàleg, en el sentit habermasià de l'expressió— sobre el que Aracil anomenava el «dilema valencià», la realitat es va encarregar ben aviat de despertar-lo d'aquest somni ingenu per la via traumàtica de la violència i la desraó. Quan es tracta de curtcircuitar el recorregut polític de cap programa polític d'inspiració fusteriana, l'experiència demostra que el fi justificava (i justifica) el recurs a qualsevol mitjà.
En conseqüència, al País Valencià la Transició es va substanciar en un seguit de renúncies, que van culminar en l'elevació a rang oficial de la simbologia del búnquer barraqueta. Menys espectacular, però potser més greu a llarg termini, va ser la reacció que aquest estat de coses va suscitar en els cercles intel·lectuals del valencianisme. Les presses per abandonar el vaixell naufragat del fusterianisme polític hi van propiciar l'aparició de lectures oportunistes de la situació, la més popular de les quals va ser la «Tercera Via», una aposta frívola i sense substància per la reconciliació entre el fusterianisme i el blaverisme, amanida amb una vaga consideració del País Valencià com a «nació» diferenciada. Mentrestant, altres intel·lectuals, presumptament més preparats, van arribar si fa no fa a conclusions molt semblants a través de saberudes disquisicions sobre la nació pura i la nació pràctica.
Simptomàticament, aquest campe qui puga va coincidir amb els últims anys de la vida de Fuster, definitivament desenganyat ja de la política, que van coincidir amb la crisi postmoderna de les metanarratives, el debat sobre la postmodernitat i l'aparició de propostes intel·lectuals com el pensiero debole. A casa nostra aquest rebombori va desembocar en una renúncia als postulats forts del nacionalisme valencià, substituïts per l'exaltació gallinàcia d'un regionalisme possibilista i dels seus aparells ideològics emergents, en forma d'institucions lingüísticament extractives com ara el Consell Valencià de Cultura i, sobretot, l'AVL, en les quals alguns d'aquests intel·lectuals dimissionaris han trobat un substanciós i remunerat sopluig.
(N.B. Ni que siga a tall de reflexió marginal, caldria analitzar les analogies i les discrepàncies perceptibles entre la trajectòria d'aquestes «eminències grises» i la dels seus col·legues espanyols de la mateixa generació. Em referisc a personatges com Boadella, Savater, Juaristi, Marías, Cercas e tutti quanti, als quals s'ha referit el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca en el seu llibre La desfachatez intelectual (2016). Lamentablement, no posseïm cap estudi equivalent sobre l'evolució de gent com Aracil, Cucó, Mira o Ninyoles, per citar només alguns noms rellevants de personalitats del món intel·lectual valencià.)
En qualsevol cas, no hi ha dubte que la propensió a l'abandonament de les posicions crítiques i a l'acomodació a l'statu quo autonòmic s'ha vist incrementada al llarg dels darrers anys per l'aparició d'una altra figura singular, no ja intel·lectual sinó política, d'orientació diametralment oposada a la de Fuster. Estic pensant en la figura carismàtica de Mónica Oltra i en tot el que ha suposat i suposa en l'àmbit del valencianisme actual, el qual a remolc del seu lideratge ha assolit quotes de poder impensables fins fa molt pocs anys. Com a contrapartida, el seu perfil ideològic de comunista espanyola mal reciclada en dirigent regionalista, planteja a molts militants de Compromís, sobretot a aquells que provenen del Bloc Nacionalista Valencià, una temptació  mefistofèlica, consistent a obtenir el poder a canvi de renúncies cada cop més  doloroses a les seues conviccions, que al límit desemboquen en un descarat oportunisme. Per corroborar-ho només cal consultar la nòmina actual dels soi disantfusterians del país, dins la qual s'inclouen amb la més absoluta impunitat alguns dels personatges més bavosos, ineptes i barruts del corralet «cultural» autòcton. Es veu que això de proclamar-se fusterià ja no comporta cap mena de convicció ideològica ni de compromís social o polític, sinó que tot es resol en un pur tràmit destinat a fer el caldo gros  al neoregionalisme que emana del govern de la Generalitat Valenciana com una fetor insuportable que tot ho perverteix.
Tal com era previsible, el corol·lari del procés de degradació ideològica que acabem de descriure ha estat l'aparició al llarg dels últims anys en certs sectors valencianistes de símptomes preocupants d'un antiintel·lectualisme sectari —que fins ara havia monopolitzat la dreta valenciana— en virtut del qual les posicions crítiques procedents de sectors «afins» han començat a ser conceptuades en termes de «traïció» o «sedició» i condemnades a l'ostracisme.
Val a dir que, enmig d'aquest marasme, s'hi troba a faltar l'existència d'un marc intel·lectual potent, com el que va proporcionar durant dècades el neovalencianisme crític d'arrel fusteriana, capaç d'articular i dotar de sentit nacional les iniciatives intel·lectuals i artístiques valuoses que encara es produeixen a casa nostra. Tot sovint es vol substituir aquesta mancança amb la promoció d'una cultura de partit, encarnada en la política del «comboi», un placebo innocu que dissimula la contracció constant de la comunitat lingüística —i, doncs, de la quantitat i la diversitat del públic potencial— amb el consum cultural domesticat dels acòlits.
Tenint en compte el panorama esbossat, podem concloure que hi ha vida després de Joan Fuster? És evident que sí, però el que ens interessa esbrinar és de quina mena de vida estem parlant. Les evidències al·legades en aquest paper fan sospitar que assistim a un perillós retrocés en direcció a un regionalisme premodern, sovint disfressat amb les màscares seductores de la postmodernitat, que renuncia de bon grat al tarannà il·lustrat i desmitificador consubstancial al neovalencianisme d'arrel fusteriana. En aquest context, resulta difícil esquivar la sospita que si aquest moviment crític entrava en una bancarrota definitiva, tal com desitjarien algunes patums locals, el projecte de construcció d'una societat valenciana amb aspiracions culturals i polítiques de signe emancipador amb el català com a llengua vehicular restaria definitivament abandonat o desnaturalitzat. En altres paraules: correm el risc que el valencianisme crític esdevinga un efímer parèntesi en la història «moderna» d'un país que ja ha donat per amortitzats sense especials problemes de consciència altres moviments políticosocials com el blasquisme o l'anarquisme, mentre s'entesta des de fa dos-cents anys a oferir amb una sola veu, contra vent i marea, noves glòries a Espanya.
Font: https://www.passos.cat/noticia/29421/entre-dues-singularitats-hi-ha-vida-despres-de-joan-fuster

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 29 de març del 2019

Paraules (podrides), no fets | Xavier Antich #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Si de la justícia en traiem l’aspiració a la veritat, què en resta? Res. Indefensió pura

Resultat d'imatges de insurreccional


“Les paraules poden actuar com a dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n i, tot i que semblen no fer cap efecte, al cap d’un temps acaben produint l’efecte tòxic”. Ho escrivia, als anys trenta, Victor Klemperer, catedràtic de filologia a la universitat de Dresden. Apartat de la càtedra el 1935, en aplicació de les lleis racials, es va dedicar a analitzar el llenguatge del nazisme. El resultat va ser publicat en forma de llibre: 'LTI. La llengua del Tercer Reich. Apunts d’un filòleg' (editat aquí en castellà a l’editorial Minúscula).

Klemperer, convençut com a bon filòleg de l’immens poder de la llengua com a vehicle de comunicació i com a conformador de mentalitats, va demostrar que “l’efecte més potent” dels nazis sobre els alemanys no es va aconseguir a través de la propaganda. En contra del que ingènuament podria pensar-se, va escriure que “el nazisme s’introduïa més aviat en la carn i en la sang de les masses a través de paraules aïllades, d’expressions, de formes sintàctiques que aconseguia imposar repetint-les milions de cops fins que, finalment, eren adoptades de forma mecànica i inconscient”.

Durant més d’una dècada va rastrejar les paraules, expressions i locucions més habituals que l’argot nazi inoculava en la llengua alemanya fins a estendre subreptíciament un virus que, amb el temps, ho acabaria empestant tot. No eren paraules noves, sinó d’ús comú, però usades amb una nova significació, inscrites en noves constel·lacions que descrivien la realitat, alterant-ne el sentit, com si fossin els maons, bastides i murs d’un nou marc mental. Tothom les usava com a talismans i, al capdavall, van crear una realitat paral·lela.

Així, a força de reiteració, aquesta refinada tècnica aconseguia una cosa realment remarcable: “Alterar el valor i la freqüència de les paraules, convertir en bé [o en mal] general el que abans pertanyia a un individu o un grup minúscul i, així, aconseguia impregnar paraules, grups de paraules i formes sintàctiques amb el seu verí, posant el llenguatge al servei del seu terrorífic sistema, i feia del llenguatge el seu mitjà de propaganda més potent, més públic i secret alhora”.
Hem assistit a una acumulació d’expressions que han acabat convertint-se en els detalls, les fites i els indicadors de la cartografia dels esdeveniments sotmesos a judici
Un cop acabada la guerra i derrotat el nazisme, no és difícil detectar fenòmens semblants fins i tot en règims democràtics o liberals. No és impertinent, per això, retrobar aquests mecanismes en una època, com la nostra, d’erosió dels sistemes democràtics, i en un estat, com l’espanyol, amb una democràcia que ofereix uns paràmetres de qualitat difícilment homologables internacionalment.

En aquest sentit, les darreres setmanes del judici al Tribunal Suprem contra l’independentisme català i el procés democratitzador de la societat catalana que culmina en l’1-O està deixant l’estat espanyol, i especialment el poder judicial, que hauria de ser el màxim garant de l’exercici de drets i llibertats, amb el cul a l’aire. Perquè, de forma tan ostentosa i obscena que és difícil que no provoqui escàndol en la ciutadania amb un mínim de dignitat, estem assistint, especialment a través de la compareixença de policies nacionals i guàrdies civils, a l’ús reiterat de paraules, conceptes, expressions i locucions que estan teixint en viu i en directe una espessa trama de connotacions que tenen com a objectiu substituir els fets per paraules que, per dir-ho suaument, no s'hi corresponen.

Així, hem assistit a una acumulació d’expressions que han acabat convertint-se en els detalls, les fites i els indicadors de la cartografia dels esdeveniments sotmesos a judici: “polvorí”, “període insurreccional”, “assetjaments”, “escarni”, “massa”, “odi”, “violència inusitada”, “violència ambiental”, “agressivitat”, “insults”, “escomeses”, “cops de puny”, “parany”, “encauament”, “ratera”, etcètera, etcètera. Paraules, totes elles, connotades d’una vaga i difusa situació delictiva, per violenta, que, sense que ningú hagi preguntat pel sentit exacte del que pretenen dir, han anat quedant-se en la sala del Suprem i en la societat espanyola com a descripcions d’uns fets amb què, tanmateix, no guarden ni tan sols mínimament una relació d’adequació.

Per posar un exemple: quan el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena, va parlar, reiteradament, de període o clima “insurreccional”, com qui no diu res, ningú va demanar-li pel significat precís del que estava dient, ja que, segons el diccionari de la RAE, fa referència al “levantamiento, sublevación o rebelión de un pueblo, de una nación, etc.”, nocions, totes elles, que, diccionari en mà, remeten, per la seva significació, a allò que justament el ministeri fiscal i l’acusació està provant de demostrar. Tanmateix, i això és el més rellevant i pervers, no s’aporta més prova dels fets ocorreguts que la simple paraula que els connota. Paraules en lloc de fets. Però el que hauria de fer qualsevol judici és, justament, provar els fets i, eventualment, un cop provats, demostrar la responsabilitat dels acusats en els fets. Però de fets no n’hi ha. Només hi ha paraules, i moltes. Paraules que, tanmateix, pretenen substituir els fets i, d’alguna manera, crear-los.

Però aquí retrobem, justament, el que, segons Hannah Arendt, constitueix un dels trets característics de qualsevol totalitarisme: “El seu extremat menyspreu pels fets com a tals, perquè, al capdavall, els fets acaben depenent del poder de l’home que pot fabricar-los”. I el menyspreu pels fets és, com és sabut, l’indicador més precís del menyspreu per la veritat. Una veritat que, per dir-ho amb l’encertada formulació de Tomàs d’Aquino, és “adaequatio intellectus ad rem”, és a dir, adequació del pensament, i amb ell de les paraules, a la cosa. Però, si de la justícia en  traiem l’aspiració a la veritat, què en resta? Res. Absolutament res. Indefensió pura. 'El procés' de Kafka. O potser, com a legítima autodefensa, una invitació a la revolta de la gent decent. Per dignitat.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 28 de març del 2019

Baena demostra per què és perillós per a Marchena i per al judici sencer I Josep Casulleras Nualart

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El tinent coronel de la Guàrdia Civil menteix sobre el seu compte de Twitter i parla d’una insurrecció a Catalunya que no pot provar



Amb la vena en forma de ziga-zaga que li travessa la part dreta del front inflada, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena ha fet avui una declaració com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol amb un to irascible, irritat, irrespectuós i groller quan ha hagut de respondre les preguntes dels advocats i les advocades de la defensa. El president del tribunal, Manuel Marchena, no li ha tallat ni una sola vegada les impertinències, ni les evasives, que prenien la forma de ‘no ho sé; si ho diu l’atestat deu ser així, i si no ho diu, deu ser que no’. Era una declaració molt esperada, aquesta d’avui, perquè Baena, el TIP T42166Q, és el cap de la unitat de policia judicial a Catalunya, qui va alimentar les investigacions de la fiscalia i dels jutges contra dirigents polítics i socials de l’independentisme, amb excessos, abusos i vulneracions de drets individuals de tota mena, fins a arribar on som ara, al judici contra el procés.

Ha començat revelant –perquè hi té l’obligació com a testimoni– que fou processat i condemnat per un delicte contra la integritat moral, per una qüestió personal, segons que ha dit. Després s’ha posat a disposició de la fiscal Consuelo Madrigal per a parlar d’un període insurreccional a Catalunya entre el 20 de setembre i el 27 d’octubre del 2017, reiterant algunes de les suposades proves d’un ús fraudulent de diner públic per a finançar partides que els semblava que podien tenir alguna cosa a veure amb el referèndum de l’1-O. O amb les estructures d’estat. Investigueu les estructures d’estat, els deia el fiscal en cap de l’Audiència espanyola a final del 2015, que era Javier Zaragoza, curiosament un dels fiscals de sala en aquest judici. Investigueu tot allò que tingui a veure amb la malversació, la sedició, la desobediència. Diu Baena que ho va encarregar a final del 2015, arran de la declaració de sobirania del parlament del 9 de novembre.
El naixement de la causa general
Que investiguessin, que investiguessin. És en aquest punt quan va començar la causa general. Una persecució político-judicial-policíaca per a bastir una gran acusació que ha arribat fins avui; l’estat ja engegava la via judicial, penal, per a resoldre el conflicte polític a Catalunya. Aquesta era la resposta. Daniel Baena era un node on convergien el fiscal Zaragoza, després el jutjat número 13 de Barcelona, després el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, després la jutgessa Carmen Lamela de l’Audiència espanyola i després el jutge Pablo Llarena del Tribunal Suprem. Hi ha un fil connector entre tots aquests òrgans, que és possible gràcies a Baena, que actuava amb carta blanca. Fins i tot el 2016 va signar un atestat policíac en què incloïa gestions del govern per a enfortir l’Agència Tributària de Catalunya, plenament legal i dins el marc estatutari, i informació sobre l’acord de govern que van signar CiU i ERC el 2012, a més de la declaració de sobirania del 2015, en què deia que investigaven sedició, malversació, prevaricació i desobediència. Uns dies més tard de la data d’aquell atestat signat per Baena, el fiscal Zaragoza incoava diligències per a investigar un suposat delicte de sedició. Això és irregular: la policia no pot actuar pel seu compte, ha de fer-ho per encàrrec d’un jutge o un fiscal. I aquest atestat policíac va venir abans que l’ordre del fiscal? Ho ha demanat Andreu Van den Eynde. I Baena ha respost que prèviament ja tenien una ordre del fiscal, però ningú no l’ha vist.

Aquest embolic és important, perquè la gènesi de tota la investigació que ha fet que avui hi hagi nou presos polítics i set exiliats ja era podrida. I no tan sols la gènesi, irregular, sinó tot el procés d’obtenció de proves que va seguir: diversos tribunals investigant els mateixos fets i la mateixa gent alhora, citacions de testimonis a declarar per part de la Guàrdia Civil a qui acabaven notificant, durant l’interrogatori o en acabat, que eren investigats per sedició i malversació, quan encara faltaven mesos per a l’1-O. Daniel Baena representa tot això, és qui dirigia aquesta barra lliure de les actuacions de la Guàrdia Civil. Va anar tan lluny, que fins i tot va demanar al jutge de posar balises en diversos vehicles, per a fixar la posició i fer seguiments de persones que pensessin que eren sospitoses de res. Els ho van denegar, de tan invasiu que és. Però els van autoritzar, en canvi, a intervenir telèfons i, més endavant, correus electrònics.

És el gran problema de Marchena. El testimoni d’avui ha estat segurament el més incòmode per al magistrat de tots els que han passat fins ara pel Suprem. Vegeu, si no, aquest fragment de l’interrogatori que l’advocada Ana Bernaola, de l’equip de Jordi Pina, feia a Baena en representació de Jordi Sànchez. Marchena l’ha interromput. Ha anat així:

—Ana Bernaola: Quina rellevància té que Jordi Sànchez es presentés a les eleccions?
—Marchena interromp: No li pregunti la rellevància provatòria sobre un fet. Demani-li què va poder percebre o esclarir.
—A.B: Per què incloeu com a indici incriminatori per al senyor Sànchez el fet que es presentés com a candidat a les eleccions?
—Daniel Baena: Ho incloem com un indici.
—A.B: Sí, com indici. Per què l’incloeu?
—D.B: Perquè és un indici que ens diu si les anotacions [de l’agenda de Josep Maria Jové] tenen alguna connexió amb la realitat. I aquesta anotació que Sànchez seria candidat hi era.
—A.B: Quina anotació?
—D.B: La de l’agenda Moleskine.
—A.B: En l’agenda Moleskine no hi ha cap anotació relativa al fet que Sànchez s’anés a presentar a les eleccions el 2017.
—Marchena: De totes maneres, senyora lletrada, des del punt de vista de la percepció provatòria del tribunal tot l’esforç que fa perquè justifiqui la valoració d’indicis que ell va percebre per a fer els atestats és estèril.
—A.B: Sí?
—Marchena: Sí, li ho asseguro. Es tracta fonamentalment que ens proporcioni fets. Fets que pugui proporcionar el testimoni. No si la valoració que va fer era rellevant o no. No pretengui exportar la valoració d’indicis que fa el testimoni en un moment molt concret amb la valoració d’indicis que ha de fer el tribunal. És un esforç estèril.
—A.B: Li ho agraeixo. Però hi he d’insistir perquè els indicis que es recullen en aquells atestats després són traslladats a les tesis acusatòries de la fiscalia i la resta d’acusacions. Per això venim, per a desmuntar aquestes tesis.
—Marchena: Sí, però li asseguro que a l’hora de dictar sentència aquesta valoració d’indicis no té cap mena de significació.

Heus ací l’element nuclear de tota aquesta causa, i del judici oral. Ens trobem en una situació en què Marchena surt a advertir els advocats que una de les seves principals línies estratègiques de defensa ‘és estèril’, que no servirà de res per a la sentència. Aquesta estratègia passa per allò de la fruita de l’arbre enverinat, és a dir, que si les proves d’un suposat delicte s’han obtingut d’una manera il·lícita, contaminen tot el procediment d’investigació i d’acusació que en pengen. És a dir, que qualsevol prova que se’n derivi, directament o indirecta, pot ser considerada nul·la. Això és el que vol dir Bernaola, i és el que havia provat de demostrar a migdia Andreu Van den Eynde amb el seu interrogatori, quan demanava a Baena com era possible que investiguessin parlamentaris i membres del govern –cosa que no podien fer justament perquè eren aforats– amb l’argúcia d’investigar gent del seu entorn. Tota la investigació que dirigeix Baena és plena d’això, i Marchena ho sap.

Per això prova de fer un tallafoc, tant amb Baena com amb la instrucció del jutge Pablo Llarena, plena d’irregularitats i de vulneracions de drets. Marchena diu que al tribunal no el vincularà res d’això per a dictar sentència; tan sols el que es digui i s’exhibeixi dins la sala del Suprem durant el judici oral. Però el gran problema és que les acusacions que es manifesten en aquesta sala, tots els arguments incriminatoris, s’han construït gràcies a la investigació de Baena i a la instrucció de Llarena. Perquè el fil és el mateix, i arriba fins a Marchena. El magistrat fa veure que el talla, però no ho pot fer, perquè si efectivament fos així cauria tot. Començant per aquest judici, que no hauria ni d’haver començat. Marchena no accepta aquesta línia argumental perquè impugna el seu judici; l’impugna a ell. I això no li interessa. Però ha de restar dit i manifestat, perquè segurament sí que interessarà més al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
La insurrecció pacífica
Una postdata: Daniel Baena no només ha estat groller, ofensiu, impertinent i evasiu amb les defenses. També ha estat mentider. Perquè la primera pregunta que li han fet, concretament Andreu Van den Eynde, ha estat si ell era el titular del compte de Twitter que avançava detalls de les investigacions de la policia espanyola contra el procés i que insultava dirigents independentistes. I ho feia mentre investigava. ‘No sóc propietari d’aquest compte’, ha dit. Per més que ho vagi reconèixer inicialment quan el diari Público ho va revelar. Sorprenentment, Marchena ha permès d’exhibir captures de pantalla del compte, al contrari del criteri que havia mantingut fins ara amb el contrast de proves documentals. Per què? Marchena es mostra garantista, i ho pot presentar com una concessió a la defensa, perquè en el fons no hi haurà manera de demostrar en aquest judici que Baena diu mentida, que efectivament el compte era seu. Perquè Marchena va vetar la incorporació d’una prova pericial perquè Twitter certifiqués que això era així.

El compte és la demostració d’un prejudici ideològic que de fet no calia demostrar, perquè s’ha anat revelant nítidament durant les més de sis hores d’interrogatori. Un individu que defineix les manifestacions i la protesta pacífica com una insurrecció. Li han demanat si durant aquest període insurreccional hi va haver crides a la violència, i hi ha dit que no. I si, en canvi, hi va haver crides a l’actitud pacífica, i ha respost que sí. Caram, quina insurrecció.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 26 de març del 2019

Testificales y exhibición de videos: el art. 708 LECrim y Jesse James

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de la triple aliança

Judge/magistrate from Barcelona

En los interrogatorios de los testigos del juicio del 1-O se están imponiendo unas elevadas restricciones a las preguntas que pueden realizar las partes que no los han propuesto: únicamente pueden formular preguntas sobre los mismos hechos por los que previamente haya preguntado la parte que sí ha propuesto al testigo. Si no hay esta conexión, no se admite la pregunta.

No me consta que este criterio se aplique habitualmente, en la práctica, en los juicios penales. No puede negarse que dispone de un posible fundamento o previsión legal, el art. 708 de la Ley de enjuiciamiento criminal (LECrim), según el cual la parte que haya propuesto al testigo podrá hacerle las preguntas que tenga por conveniente y las demás partes podrán dirigirle también las preguntas que sean pertinentes en vista de sus contestaciones.

El fundamento de esta limitación es, según el TS, la necesidad de preservar el principio de contradicción: no se preservaría si una parte que no ha propuesto al testigo puede dirigirle preguntas sobre hechos por los que previamente no le ha preguntado la parte que sí lo ha propuesto.

Pues bien, lo primero que habría que hacer es plantearse si del artículo indicado se desprende literal y expresamente esta limitación: ¿significa la expresión “preguntas que sean pertinentes en vista de las contestaciones a las preguntas de la parte proponente” que deba limitarse el derecho de defensa de la parte no proponente en los términos sostenidos por el TS?

Desde un punto de vista literal, no parece este el caso. “En vista de” no significa “exclusivamente a la luz de”. Podría reflejar meramente una sucesión cronológica, puesto que primero pregunta la parte proponente y después la no proponente. Por ejemplo, si se repite una pregunta, podrá declararse impertinente “a la vista” de la respuesta anterior. O si una respuesta ha sido imprecisa, podrá reputarse pertinente una nueva pregunta “a la vista” de que aborda el mismo hecho con más detalle. Ya no es tan evidente, por el contrario, que del artículo se desprenda la prohibición, sin más, y en todo caso, de que la parte no proponente pueda efectuar preguntas sobre hechos distintos. Por último, hay que advertir que el artículo no se refiere, como factor delimitador, a las preguntas de la parte proponente, sino a las contestaciones del testigo a las preguntas. Así, en caso de que la parte proponente articule una pregunta sobre un hecho A y la contestación se refiera a los hechos A, B y C (lo que sucede con más frecuencia de lo que se cree), entonces, incluso aceptando como válida la tesis del TS, la parte no proponente podrá realizar (debería poder realizar) preguntas sobre los hechos A, B y C y no solo sobre el hecho A.

De todos modos, deberíamos preguntarnos si el principio de contradicción no implica, meramente, el hecho de que cualquier testigo que haya sido propuesto y admitido tiene que poder ser preguntado por todas las partes, sin más restricciones en las potenciales preguntas que la exigencia de que las mismas sean relevantes para la constatación de si determinados hechos (que pudieran ser constitutivos de delito) ocurrieron, o no, en la realidad. O, en otro caso, para la determinación de la credibilidad del testigo. Este segundo supuesto es especialmente relevante para la cuestión que se está analizando, puesto que para poder detectar una contradicción, un interés, una falta de objetividad o un prejuicio de un testigo, puede ser necesario preguntarle sobre un hecho colateral o incluso sin relación con los hechos por los que ha preguntado la parte proponente.

Relacionada en parte con la problemática que se está analizando, debe añadirse, por otro lado, la negativa por parte del tribunal (desde un determinado momento del juicio, puesto que inicialmente se permitió) de exhibir los vídeos o documentos en el curso de la práctica de las testificales. Esta negativa se explicaría, según el TS, porque los vídeos ya se proyectarán más adelante (es de suponer que al cabo de unos meses) y que será el tribunal el que, al dictar sentencia, podrá inferir las consecuencias que se deriven del contraste de la testifical con el vídeo. Emerge, ello no obstante, una importante problemática: el momento adecuado, o más idóneo, para poner de manifiesto una eventual falta de objetividad (o de veracidad) de un testigo es precisamente durante su declaración en juicio. Además, en una causa penal como la presente, en la que se da la circunstancia (no habitual) de que muchos de los hechos objeto de acusación han sido grabados, no parece que haya un mecanismo más adecuado que la exhibición de los mismos al testigo, no en todo caso, lógicamente, sino cuando una parte detecte una posible contradicción o inconsistencia. A partir de ello el testigo podrá mantener, o no, su declaración previa, matizarla o admitir que lo que vio fue distinto a lo grabado.

Es evidente, en cualquier caso, que no es lo mismo que sea el propio testigo quien, tras visionar el video, se automatice a que tenga que ser el propio tribunal el que, al dictar sentencia, obtenga las inferencias oportunas: en el primer caso es la misma fuente de prueba la que modifica o matiza dinámicamente su propia declaración, mientras que en el segundo caso es un estricto proceso subjetivo de valoración de la prueba, de más difícil control (y en este caso sin posibilidad de recurso ordinario, es decir, sin segunda instancia). Precisamente por esta trascendental diferencia no elimina el problema (más bien lo agrava) el hecho de que el tribunal intente tranquilizar a las defensas trasladándoles que sus miembros ya efectuarán el contraste en sentencia.

Con ello vemos que la limitación de las preguntas que se pueden realizar y la negativa a exhibir los vídeos a los testigos genera un efecto acumulado con clara incidencia en el derecho de defensa. Dificulta, de modo específico, el debido análisis de la credibilidad de los testigos que posteriormente serán valorados en sentencia. Esta situación se agrava cuando un testigo es preguntado por la parte proponente sobre un hecho distinto a aquel que dicha parte había aportado inicialmente para justificar su pertinencia o relevancia. Más aún cuando, además, ese hecho nuevo se refiere a la confección de un atestado en el que no consta expresamente la intervención del testigo (su identificación profesional) y, a pesar de ello, no se permite la exhibición del documento para constatar, al menos, si se recogió su firma en una toma de manifestaciones. Este tipo de situaciones procesales en las que puede encontrarse la parte que no ha propuesto al testigo no puede sino calificarse de embudo probatorio.

Sin perjuicio de que las cuestiones expuestas son debatibles y que, qué duda cabe, las valoraciones de un juez civil no sean probablemente las más contrastadas o fiables, intentaré reforzar el planteamiento propuesto exponiendo su reducción al absurdo:
  1. El tribunal admite que los hechos aportados inicialmente por la parte proponente para justificar la pertinencia del testigo no limitan los hechos sobre los que esta parte puede preguntarle. Sería una manifestación de la concreción dinámica del juicio de pertinencia.
  2. Al mismo tiempo, no permite a la parte no proponente realizar preguntas sobre hechos por los que no haya preguntado la parte proponente.
  3. Imaginemos que a lo largo de un juicio con 500 testigos, a raíz de lo manifestado por uno de ellos, se pone de manifiesto que otro testigo que tiene que declarar posteriormente sobre otros hechos puede aportar luz sobre lo que declaró el primero (por ejemplo, el testigo A ha dicho que el testigo B estuvo presente en el hecho C).
  4. Pues bien, con las premisas expuestas, la parte proponente tendrá, de facto, un control probablemente excesivo (un cuasi monopolio) sobre la concreción dinámica del juicio de pertinencia, a pesar de tratarse de una atribución estrictamente jurisdiccional: si lo considera oportuno, esta parte podrá preguntar al testigo B sobre el hecho C, aunque este hecho no se hubiese referido en la proposición inicial de prueba. Al mismo tiempo, si no le interesa (para su tesis acusatoria o de descargo) lo que pueda manifestar el testigo B sobre el hecho C, podrá no preguntarle sobre el mismo y bloquear, de este modo, a las demás partes no proponentes la posibilidad de preguntar sobre el hecho C al testigo B “en vista”, por ejemplo, de las imprecisiones o dudas generadas por el testigo A.
  5. La única vía que quedaría abierta sería que el tribunal mismo hiciera uso de la facultad que prevé el mismo art. 708 LECrim de dirigir al testigo una pregunta, pero se trata de una facultad excepcional que debe tener por finalidad “depurar los hechos sobre los que declare” el testigo, y precisamente la hipótesis que estamos analizando se refiere a un hecho (el C) sobre el cual el testigo B no habría llegado a declarar, lo que inhabilitaría (o debería inhabilitar) la intervención del tribunal.
  6. No es necesario añadir que, partiendo del principio de presunción de inocencia y de que es la acusación la que debe probar la comisión del delito, el planteamiento descrito favorece (no en su aplicación práctica, sino en abstracto y tendencialmente, por su propia configuración) la posición acusatoria. La dota de instrumentos más reforzados. Obliga a la defensa a adoptar una actitud más activa en la proposición de prueba, con el inconveniente añadido de que, tal vez, al tiempo de proponer la prueba, se desconocían los criterios interpretativos sobre el art. 708 LECrim que iban a aplicarse durante el juicio, especialmente si tenemos en cuenta que, parece ser, no son los habitualmente seguidos en los juicios penales.

Vemos, en definitiva, y por último, que varias cuestiones polémicas en cuanto a la práctica de la prueba emergen de la interpretación que se de al artículo 708 LECrim. Es por ello que tal vez sea de interés tener presente su fecha de promulgación: tras consultar la «Gaceta de Madrid» núm. 260, de 17 de septiembre de 1882, he constatado que el redactado actual de este artículo es el mismo desde 1882, es decir, tiene 136 años. Para situarnos en lo remoto del contexto histórico, social o político del que estamos hablando, en ese año se produjeron hechos tales como, en Estados Unidos, el asesinato de Jesse James, el bandido más famoso del Oeste, tras 16 años de persecución; en Berlín, Ernst Werner von Siemens probó el elektromote, el antecesor del trolebús (no he tenido tiempo de comprobar si con éxito o no); por su parte, Alemania, Austria e Italia formaron la Triple Alianza contra Francia; en Bayreuth (Alemania) se estrenó la ópera Parsifal de Wagner; en Nueva York se inauguró la primera red de iluminación eléctrica; o, por último, nació el príncipe Guillermo de Prusia.


Precisamente por ello podría ser conveniente acudir al art. 3.1 del Código civil (aprobado en 1974 y aplicable a todas las ramas del derecho), según el cual las normas deben interpretarse según el contexto y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas. También habría que preguntarse sobre la conveniencia de que la interpretación de todas las normas sea conforme y consistente con el texto constitucional aprobado en 1978 (y que reconoce, en su art. 24, el derecho fundamental de defensa) o con los Tratados Internacionales suscritos por España sobre la materia. Tal vez habría que dar preferencia a un pleno reconocimiento del derecho de defensa (especialmente el de las defensas en una causa penal en la que la acusación pública solicita hasta 25 años de prisión) por encima de una concepción exacerbada del principio de contradicción. Quizá habría que optar por una mirada proyectada más hacia el futuro y no anclada en los tiempos de la Triple Alianza (y con ello no me refiero a la tripleta acusatoria, sino al hecho histórico).


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 25 de març del 2019

41 senadors francesos de tots els grups donen suport a Catalunya en un manifest a favor dels drets civils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Denuncien la repressió de la qual són víctimes els representants polítics legítims i demanen la intervenció de l'estat francès

Resultat d'imatges de chambre haute


Una altra important mostra de suport a l’estat francès envers Catalunya. Aquesta vegada la iniciativa surt de quaranta-un senadors francesos de tots els grups amb representació que han signat una petició a favor respecte dels drets i llibertatsfonamentals a Catalunya. Una solidaritat tranversal i que només n’exclou l’extrema dreta, sense representació a la cambra. La llista aplega 16 senadors socialistes, 13 de comunistes, 5 representants dels republicans, 4 dels verds i membres també de La República En Marxa del president Emmanuel Macron, de la Generació S i del Partit Radical.

El text denuncia la repressió de la qual són víctimes els representants polítics legítims, empresonats o exiliats, i demanen la intervenció de l’estat francès en el procés polític independentista. La iniciativa és promoguda pels senadors François CalvetMichel CanevetRonan Dantec, André Gattolin, Pierre Ouzoulias i Simon Sutour.

En el text els signants destaquen que, com a europeus i francesos, se senten preocupats pels greus esdeveniments que es produeixen a Catalunya en el judici al Tribunal Suprem espanyol contra antics membres de la Generalitat de Catalunya, l’ex-presidenta del Parlament de Catalunya i dirigents de les associacions catalanes.

Els senadors denuncien que la situació és un veritable atac contra els drets i les llibertats democràtiques. En lamenten la gravetat i el fet que sigui subestimada a l’estat francès. Per això, fan una petició perquè França i els països de la Unió Europea intervinguin per restablir les condicions del diàleg i trobar solucions polítiques a un problema polític.

Aquest és el comunicat sencer traduït al català:

«El nostre país és veí d’Espanya i la seva gran regió, Catalunya, amb qui compartim una llarga història.

Com a europeus i com a francesos, ens sentim concernits pels greus esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya. Al aquest moment en què s’esdevé el judici davant el Tribunal Suprem espanyol d’antics membres del govern regional català, de l’ex-presidenta del parlament català i de dirigents d’associacions catalanes, nosaltres, membres del Senat de la República:
  • –Exigim el respecte de les llibertats fonamentals i els drets de Catalunya, naturalment sense interferir en els problemes polítics d’un país veí i sense prendre partit en la qüestió de la independència de Catalunya;
  • –denunciem la repressió  de què són víctimes càrrecs electes legítims, representants polítics de la Generalitat de Catalunya empresonats o obligats a exiliar-se per les seves opinions en l’exercici dels mandats encomanats pels seus votants;
  • –constatem que aquesta situació és una veritable violació dels drets i les llibertats democràtiques;
  • –lamenten que la gravetat d’aquesta situació sigui subestimada al nostre país;
  • –reclamem que França i els països de la Unió Europea intervinguin per restablir les condicions per al diàleg i per trobar solucions polítiques a un problema polític.



diumenge, 24 de març del 2019

Full de ruta | Andreu Barnils

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«És sentir 'referèndum pactat' i perdre el respecte intel·lectual a qui el defensa»



És sentir ‘referèndum pactat’ i perdre immediatament el respecte intel·lectual a qui el defensa. Deixo immediatament d’escoltar-lo. Deixo de prendre-me’l seriosament. Personalment, trobo un insult a la intel·ligència que hi hagi encara avui qui defensi aquesta opció. Ens vol enganyats, ens duu al penya-segat. És realment ofensiu. N’hi ha prou d’escoltar PP, PSOE i Podemos. Cap d’aquests no vol cap referèndum pactat. Dir la contrària és mentir. Ciudadanos, ni ho explico. I VOX, eliminaria directament les autonomies.

Doncs et vols creure que independentistes que feia anys que consideraven perdut el referèndum pactat ara el consideren possible? És brutal, veure-ho. Com és possible? Doncs és possible per tres motius: la presó, l’exili i la por. Crec que hi ha il·lustres independentistes que defensen el referèndum pactat com un mecanisme defensiu. Com un refugi. Com una manera de dissimular que no saben què fer, i la via unilateral que defensaven fins ara els ha sumits en la desorientació, en la confusió, en el caos. Són independentistes que no parlen amb el cap fred, sinó amb la por al cos i a la defensiva. No advoquen una via possible, analitzada i calibrada. Simplement, m’aboquen la seva confusió. Defensen el mama por, no sé què fer, referèndum pactat.

Per mi, el pit-i-collons serveix de poc. El referèndum pactat, serveix de menys.

Ja ho sé que, si fos per mi, executaria el resultat del Primer d’Octubre. El mal és que hi ha molts independentistes que no. Ja ho sé, que em plantaria a la frontera. Passa que hi ha molts republicans que no. Ja ho sé, que dono per bo el Primer d’Octubre. Passa que hi ha molta gent que no. Ja ho sé, que defujo la covardia i la confusió. Passa que el pit-i-collons, també.

L’anàlisi que trobo més pràctica i enraonada em diu que, això, ho haurem de fer unilateralment, un altre cop; i amb dues potes: eleccions i desobediència. Adéu referèndum. Adéu pactat. Hola eleccions. Hola unilateral. Per mi, personalment, el 50% més 1 dels vots, ja l’hem aconseguit. Es diu Primer d’Octubre. Doncs ara toca aconseguir el 50% més 1 en forma d’eleccions (Per mi, hi insisteixo, no caldria; amb el Primer d’Octubre ja faig. Però un full de ruta no és individual. És compartit, o ja no és de ruta.)

Haurem de fer a les eleccions el que ja vam fer el Primer d’Octubre. Aconseguir el 50% més 1 dels vots. I no em serveixen les eleccions europees, ni les espanyoles. Per mi, les catalanes o les municipals. Aquestes, o les vinents, haurem de passar del 50%. Com vam fer el Primer d’Octubre. Per això jo votaré, els cicles electorals vinents. Per superar el 50% dels vots. Tota la resta, m’importa menys.

Amics, després de dubtar molt, personalment abandono l’abstenció. Sé, i en sóc conscient, que cap partit, cap ni un, no es presenta amb aquest full de ruta. Avui ningú no em diu deixem estar el referèndum; a mi, ningú no em diu centrem-nos a superar el 50% dels vots en unes eleccions i després implantarem unilateralment la República. Ho sé. Doncs els votaré igualment. Els votaré igualment perquè jo faig als polítics allò mateix que ells em fan a mi: utilitzar-los. Per això el dia que passem del 50% dels vots en unes eleccions me’n serviré contra seu i contra les seves dilacions. Benvolgut polític: ja som més del 50%, com llavors del Primer d’Octubre. No tens excusa, pesat.

Hi haurà un dia que passarem del 50% dels vots. Aquell dia haurem de tancar-nos, ara sí, a Sant Jaume. Haurem de defensar posicions, haurem de controlar el territori, haurem de tenir bancs a favor, mossos a favor i poders a favor. Deures pendents. I, si us plau, deixem de mentir. El Primer d’Octubre va haver-hi violència? El 155 es va aplicar? Doncs no descartem que n’hi hagi més en el futur, de violència. Més encara: preparem-nos per a implementar la República, tot i la violència que puguin aplicar-nos de nou. Se’n diu desobediència civil. No neguem la violència. Preparem-nos per guanyar-la, amb intel·ligència i sense tancs. No neguem l’evidència. Superem-la.

És difícil? És clar que és difícil. Però tampoc no ho hem intentat fins ara. El Primer d’Octubre no es va voler fer. Fem els deures pendents. Controlar el territori i guanyar el 50% dels vots en unes eleccions. Considero aquest full de ruta difícil, pràctic i unilateral. Per contra, el referèndum pactat, el considero fàcil, mentider i insultant.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 23 de març del 2019

L'autodeterminació a judici | Ferran Armengol

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de sel-determination is not a crime

Ferran Armengol 

Una cosa que m’ha agradat —si es pot dir així— del judici al procés és la naturalitat amb què la majoria dels processats han assumit la defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya. Evidentment, això és tabú per a la classe política espanyola i també per una part significativa de juristes, que segueixen creient la cantarella que l’autodeterminació només s’aplica en casos determinats, com els processos de descolonització. Aquella defensa també contradiu aquella idea, que tant va prosperar a l’entorn del 9-N, d’un presumpte “dret a decidir” dins la Constitució, que alguns acadèmics s’entestaven en defensar com alternativa a “l’impossible” dret d’autodeterminació, potser amb la noble (i equivocada) idea que, assumint el discurs de la fera, aconseguirien domesticar-la.
Avui dia, el dret d’autodeterminació dels pobles —de tots els pobles— és un principi estructural del dret internacional, recollit en la Carta de les Nacions Unides, alhora que encapçala els Pactes internacionals sobre drets humans promoguts per l’ONU mateixa. És justament per aquesta raó que no té cap sentit tornar a insistir en unes resolucions dictades fa més de mig segle i en un context molt diferent de l’actual, com és el de la descolonització i la Guerra Freda. El dret d’autodeterminació és democràcia, és llibertat i és pau. La idea de llibertat comprèn la de decidir com agrupar-se en comunitat i això permet connectar el dret d’autodeterminació amb el conjunt dels drets fonamentals de la persona que aquells Pactes inclouen, com són el de reunió, manifestació, llibertat d’expressió o participació en els afers públics.
En el context actual, amb el risc d’involució global dels valors democràtics, el dret d’autodeterminació té una nova dimensió com a conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals
A la vegada, és pau, resolució pacífica de les controvèrsies. Certament, la propaganda soviètica va transformar el dret d’autodeterminació per adaptar-lo a la “lluita contra l’imperialisme” amb què els dirigents soviètics debilitaven les potències colonials, tot emparant els “moviments d’alliberament nacional”, que s’assimilaven als combatents de les forces armades regulars. Aquesta, diguem-ne, “orientació” de l’autodeterminació tenia, a més, una conseqüència afegida, i era que no s’aplicava a Europa, de manera que el Kremlin podia patrocinar la invasió de països de la seva àrea d’influència o el trasllat forçós de poblacions senceres. Stalin havia estat un dels teòrics del dret d’autodeterminació dels pobles i, per això mateix, va saber com utilitzar aquella doctrina per afirmar el seu domini un cop arribat al Kremlin. No té res d’estrany que alguns vells comunistes s’aferrin encara a aquesta interpretació del dret d’autodeterminació. 
Tot això ja és història, però. En el context actual, amb el risc d’involució dels valors democràtics que es pateix a escala mundial, el dret d’autodeterminació ha agafat una nova dimensió, com un dels fonaments de l’ordre internacional democràtic i equitatiu que promouen les Nacions Unides. És la conseqüència lògica de la prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals i, concretament, en la modificació de fronteres. Si està prohibida l’adquisició de territoris per la força, la conseqüència lògica és que els conflictes territorials s’han de resoldre per mitjans pacífics, a través de la negociació política o de la intervenció d’un àrbitre o mediador, i de l’expressió democràtica que és el referèndum. D’aquesta manera, la voluntat de les persones preval sobre els drets hereditaris o els derivats de la conquesta militar.
El Tribunal Europeu de Drets Humans determinarà la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals —per als catalans i per a tots els europeus
Catalunya, els catalans, no són una excepció en aquest sentit. Puc recordar encara les mirades displicents i els comentaris burletes quan es parlava fa pocs anys “d’internacionalitzar” el procés català. A hores d’ara, el procés ja és internacional. Mentre rebutja de forma contundent l’autodeterminació de Catalunya, el govern espanyol combat l’independentisme en l’esfera internacional: ha iniciat una campanya de propaganda adreçada als governs i a l’opinió pública mundial, ha condicionat al procés el conjunt de la seva política exterior (els famosos “favors” de Margallo) i fins i tot s’ha entrebancat en algun conflicte diplomàtic.
Però la batalla més important és, sense dubte, el judici. La posició oficial del Tribunal Suprem, expressada en la documentació lliurada a la premsa internacional, és que el dret d’autodeterminació només s’aplica a la descolonització i, per tant, no té res a veure en aquest assumpte. Així ho entenen també a la Moncloa i a la Zarzuela. A la vegada, però, són plenament conscients que aquest judici té una enorme transcendència internacional, i que de forma gairebé inevitable acabarà en una jurisdicció internacional com és el Tribunal Europeu de Drets Humans. Sens dubte, en la sentència d’aquest tribunal quedarà determinada la relació entre l’exercici del dret d’autodeterminació i els altres drets humans fonamentals, per als catalans i per a tots els europeus.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial