Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 31 de maig del 2019

Prou llaços grocs | Albano Dante Fachin

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Si la batalla ha de ser llarga, preparem-la, si diferim en les estratègies, expliquem-nos i si desconfiem del del costat, diguem-ho. I després de tot això, coordinem-nos»

Resultat d'imatges de llaços grocs

Albano Dante Fachin

Els llaços grocs que estiguin ja pintats, benvinguts. Els que ja estiguin penjats, perfecte. Els que ja tinguem a les jaquetes, magnífic. Però prou llaços grocs. Els llaços grocs han estat un magnífic símbol de solidaritat. Han estat també un gest potentíssim de dignitat i de reconeixement. Segur que totes i tots ens hem sentit reconfortats creuant-nos a un desconegut pel carrer, al tren o a una botiga i veient que no estem sols davant del patiment i la indignació que sentim davant el captiveri preventiu, injust i intolerable que pateixen els presos polítics. Reconfortats en la complicitat de saber-nos part d'un moviment que no oblida, que no es rendeix i que té memòria. Però justament per tot això hem d'anar més enllà dels llaços grocs.

Les eleccions del 28-A i del 26-M ens donen algunes pistes. Més enllà de les lectures dictades pels diaris, les ràdios i les televisions del Règim, tres coses a tenir en compte que ens poden ajudar a anar més enllà dels llaços grocs:

Primera: A Catalunya el trifachito ha tret el 8% dels vots, el 3,4% dels regidors i només 1 de 947 alcaldies. No van passar i no passaran. Ens agradaria que ni tan sols haguessin aconseguit això, però no perdem de vista el triomf col·lectiu que això significa en un estat espanyol i una Europa que s'enfonsen en la barbàrie creixent. Acusats com a societat de "supremacistes", "intolerants", "xenòfobs", com a societat fem un regal al món i diem que si. Que podem conjurar-nos contra la intolerància.

Segona: Veurem si el PSOE es fa amb l'alcaldia de Barcelona, de Badalona o de Tarragona. Sense dubte faran servir totes les cartes possibles i potser se'n surten. Però "a otro perro con ese hueso": diguin el que diguin a La Vanguardia del periodisme d'Estat i per més ganes que tinguin, la realitat és tossuda. El PSOE va treure 765.236 vots a les municipals. L'independentisme, 1,6 milions. El bloc del 155 va treure 1,1 milions de vots. Els partidaris del dret d'autodeterminació 1,9. Necessiten fer-nos creure que la petició de rendició encoberta i el diàleg buit ha omplert les urnes. Not today, Pedro Sanchez.

Tercera: el 28-A una majoria incontestable ha donat una victòria contundent a Oriol Junqueras. El 26-M a Carles Puigdemont. No sé si els dos líders i els seus partits ho tenen clar, però el missatge és clar: si algú vol jugar a batalletes d'hegemonia electoral, que s'ho faci mirar. Entre altres coses perquè els llaços grocs els portem gent de tots els colors. En aquest sentit, l'anunci del President Quim Torra de reunir-se amb organitzacions polítiques i socials per aconseguir la famosa "unitat estratègica" és una bona notícia. Segurament el calendari electoral no ho havia permès fins ara. Error. Ara ja no hi ha excusa. Cal parlar clar: quan ens diguin que els presos preventius només tingui a l'horitzó passar dècades a la presó, què farem? Una manifestació i tots cap a casa a mirar l'APM? Qui cregui que això és una bona estratègia té tot el dret. Però que surti i ho expliqui.

Anem més enllà dels llaços grocs i retrobem-nos, parlem i organitzem-nos. Si la batalla ha de ser llarga, preparem-la, si diferim en les estratègies, expliquem-nos i si desconfiem del del costat, diguem-ho. I després de tot això, coordinem-nos. I cada un, des de la seva singularitat, que faci el que hagi de fer. Qualsevol cosa menys actuar com si aquí no hagués passat res. Fa l'efecte que si ho fem, ja no caldran llaços grocs i, d'aquí a uns anys, els trobarem mig despintats a les parets, com els vells cartells de "No a l'OTAN". Amb l'única diferència que, si fem tot això, aquesta batalla l'haurem guanyat.

Font: https://www.naciodigital.cat/opinio/19711/prou/llacos/grocs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 30 de maig del 2019

L’Estat, contra les cordes | Josep M. Boixareu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’Estat espanyol està contra les cordes? Ho està. Si no perd per KO, perdrà per punts. Vull creure que, a la curta o a la llarga s’imposaran la Justícia i els Drets Humans.

contra les cordes
Image by OpenClipart-Vectors from Pixabay


L’Estat espanyol està contra les cordes? Ho està. Si no perd per KO, perdrà per punts. Vull creure que, a la curta o a la llarga s’imposaran la Justícia i els Drets Humans. Però, de qui ens hem de refiar? Del govern i la justícia espanyola, no! Per descomptat. De la Unió Europea? En aquests moments tinc els meus dubtes. Això no obstant, a la UE sí que es pot distingir entre els poders legislatiu, executiu i judicial. Només que al final puguem comptar amb el judicial ja ens podríem conformar. Amb les Nacions Unides? Home! Avui estan de moda. Una agència de l’ONU (no recordo el nom), que encara no sé si és independent o forma part de l’organisme ha donat, en qualsevol cas, una bona clatellada a l’Estat. A banda de demanar l’absolució i excarceració immediata dels presos polítics, ha dit que a l’Estat (no cal repetir cada vegada “quin”) no hi ha hagut, en aquest cas, separació de poders. Més o menys: “En el cas de l’1 d’octubre, l’independentisme i els presos polítics hi va haver acord (“contuberni”) entre l’executiu i el poder judicial”. Això és molt greu. És equivalent a dir que a l’Estat no hi ha democràcia, car la separació de poders és condició necessària perquè existeixi l’estat de dret.
Recordeu quan la malauradament famosa Soraya de no sé què, va dir “Descabezaremos el independentismo”. Doncs, aquesta agència de l’ONU ho ha recordat com una amenaça que s’anticipava al que realment ha passat. Us imagineu que algun(a) vicepresident(a) de la Generalitat se li hagués acudit dir això sobre algun partit espanyol? Si ara al Suprem pretenen jutjar per rebel·lió, sense probes, i demanen 25 anys de presó per al vicepresident Junqueras, què no haurien demanat per a qui hagués pronunciat l’amenaça de la Soraya de marres, en l’altre sentit?
Del judici no cal dir gaire més del que es veu i sent per la tele, TV3 és clar, perquè els mitjans espanyols i alguns botiflers catalans amaguen els que els convé i diuen les seves cíniques mentides. A l’estranger, malgrat les fortunes que el govern espanyols  malgasta per intoxicar contra l’independentisme i contra Catalunya, ja comencen a conèixer les veritats i les coneixeran del tot quan els nostres europarlamentaris s’expressin com a tals públicament.
El tema dels europarlamentaris catalans i espanyols donarà molt de si els propers dies. Podem imaginar el que dirà la premsa de Madrid sobre la negativa a deixar entrar al Parlament Europeu a Carles Puigdemont i Toni Comín. Aprofitaran les hores que els queden fins que s’aclareixi la qüestió per dir… el que solen dir en aquests casos. Aquests dos europarlamentaris entraran al Parlament, perquè el funcionari europeu de torn ja ha dit que no els havia deixat entrar perquè li faltava rebre del govern espanyol la relació dels noms dels diputats al Parlament Europeu elegits en la passada consulta. La cosa, però, té més molla. Un diputat espanyol elegit (no sé si és del PP) ja ha obtingut les seves credencials, amb el qual, entre altres coses, es demostra com són de fiar els funcionaris de la UE. El govern espanyol, per tapar les seves vergonyes i que es van acumulant dia a dia, ha demanat al Parlament Europeu que anul·li totes les acreditacions a eurodiputats donades fins ara. Quina és la seva intenció? Bona segur que no! Però marejaran la perdiu fins a on puguin i seguiran rebent una clatellada darrere l’altra com van rebent des de fa temps.
Ah! S’ha consumat la temuda, per esperada, suspensió de l’acta de senador a Raül Romeva. La Cambra “alta”, amb majoria absoluta del PSOE, ha volgut separar uns dies aquesta decisió de la del Congrés per dissimular una mica que els qui decideixen són els mateixos. Un altre robatori de vots al gairebé un milió de ciutadans catalans que van votar Romeva, com va passar amb els que van votar Jordi Turull, Josep Rull i Oriol Junqueras. Què més ens volen robar aquella gentussa? Com sempre, parlo de la gentussa del poder, no dels espanyols normals, milers dels quals van votar la candidatura de Puigdemont a les europees; aquest fet no és menor. Cal que el tinguem en compte en el futur; per exemple, quan es tracti aquí i allà de proclamar la República.
Aquí tenim un 50% de catalans independentistes i un altre 80% té clar el dret a l’autodeterminació, que s’ha de convocar un referèndum vinculant sobre la independència. Aquest dret a decidir és el que els de la UE i l’ONU han d’obligar a exercir, per justícia, pels drets humans i pel dret internacional, a l’Estat espanyol  acordar amb les institucions democràtiques catalanes. Els qui pretenen que a les escoles s’ensenyi la Constitución española, se’ls hauria de recordar que pel damunt d’aquesta hi ha la Declaració Universal dels Drets Humans i dels Pobles, el dret internacional i la democràcia que s’implementa amb més fidelitat en la República. Llibertat, igualtat i fraternitat. Mentre l’Estat espanyol no accepti i practiqui aquests principis romandrà contra les cordes i acabarà perdent, per KO o per punts; al temps…

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 29 de maig del 2019

Antònia Font: ‘No renunciaré a la nacionalitat quan el Principat sigui independent’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista a la dona que ha encapçalat la candidatura de Carles Puigdemont a les Illes



Parlar d’Antònia Font a Mallorca i als Països Catalans és parlar d’un dels grups de música de més èxit aquests darrers temps. Però Antònia Font és també una filòloga, a qui el grup va manllevar el nom i que ha fet campanya activa per la candidatura europea de Carles Puigdemont al Parlament Europeu. La llista del president ha aconseguit més de 10.000 vots a les Illes i, en total, l’independentisme n’hi ha obtinguts més de 30.000. Un augment significatiu al territori amb més vots deLliures per Europa (Junts), després del Principat. Això s’ha aconseguit amb un centenar d’apoderats, pocs recursos econòmics i una campanya improvisada. Antònia Font, número nou de la llista europea de Puigdemont, parla també del resultat del sobiranisme al Parlament de les Illes Balears i reclama que Més torni a defensar sense complexos l’opció independentista.

10.663 vots per al president Puigdemont a les Illes. Què significa aquest resultat?—És una gran alegria. És el segon resultat millor de recollida de vots. Després del Principat vénen les Illes. I si ho sumam als vots d’Ara Repúbliques, l’independentisme aplega 31.000 vots. El resultat és espectacular. No tenim cap precedent a les europees d’aquesta magnitud.

Quin missatge s’envia?—Una part principal del missatge va adreçat a les formacions més sobiranistes de les Illes, concretament a Més, que es presentava amb Compromís i ha aplegat 12.577 vots. Si sumam els independentistes i els sobiranistes, en tenim 43.000, que ja és una quantitat important. El vot independentista supera clarament el sobiranista i això ha de servir perquè el sobiranisme faci una reflexió. Ha d’entendre que, ara mateix, l’objectiu de país és prioritari. És prioritari l’objectiu de la nació més que no del partit. Hauríem d’anar tots a l’una. Tots junts.

N’esperàveu més?—Ens centràvem en l’objectiu d’un mínim de 400.000 vots perquè hi entràs, almanco, el president Puigdemont. Era un objectiu que no es podia assolir a les Illes. Vàrem preferir no fer travesses i ens hem centrat a recollir individualment tots els vots possibles. Hem arribat fins a 10.600, que és molt.

L’estat espanyol podrà impedir que Puigdemont sigui eurodiputat?—No crec que ho pugui impedir. La meva confiança en l’equip de missers del president és absoluta. Han demostrat que saben perfectament què han de fer a cada moment. Puigdemont, Comín i –si el Brexit va endavant– també Ponsatí, seran representants al Parlament Europeu. Mentrestant, tot allò que vulguin fer els partits i la fiscalia espanyols per impedir-ho no farà sinó reforçar la imatge vergonyosa davant Europa.

I Junqueras?—El tenen a la presó.

Per què us hi vau involucrar, en aquest projecte?—Vaig rebre una telefonada de Lliures demanant si volia participar en la candidatura. Una persona que és catalanista i independentista no pot dir que no. Ho he estat tota la vida i les conviccions són profundes. Quan es presenta una oportunitat com aquesta de donar suport directe a Puigdemont i fer feina per la causa defensant públicament els drets democràtics i civils, no hi ha cap dubte.


Com ho heu fet, per preparar la campanya?—Hem tengut molt poc de temps i el mínim de recursos. Ho hem substituït amb molta d’il·lusió i amb molta de feina de la gent que hi ha participat. Fa quinze dies que vam crear un comitè de suport a Puigdemont i ja hi ha dos-cents adherits. És un èxit i demostra que volem plantar cara a les injustícies de l’estat espanyol i que a les Illes fem costat a Puigdemont. Ha estat una campanya molt intensa i molt emocionant per tot el simbolisme que té el president. L’element fonamental n’és la defensa dels drets, més enllà de qualsevol partit.

El suport a Ara Repúbliques prové de l’electorat nacionalista de Més?—A les europees Més en va obtenir 12.000. En teoria, el suport ha de provenir d’Esquerra, però no ho sé.

I el de Puigdemont?—Prové de tots els col·lectius independentistes i sobiranistes de les Illes. I segurament també una part de votants no sucursalistes, que no depenen de Madrid, encara que siguin regionalistes. El suport surt d’aquest col·lectiu no espanyolista que ha prioritzat la defensa dels drets i no s’han decantat per un vot de partit.

Hi ha més independentistes ara que fa cinc anys, a les Illes?N’hi ha un augment significatiu però no som al mateix lloc que el Principat. Els atacs de l’estat espanyol han fet créixer l’independentisme.

Com es pot eixamplar la base?—S’ha d’aplegar tot el vot independentista, sobiranista i fins i tot regionalista. I posar l’objectiu de la independència al davant. S’ha d’avançar. I ser transversals. Un bon exemple és la candidatura de Puigdemont, que incloïa gent de diverses sensibilitats polítiques, de tot el territori i, fins i tot, de l’estat espanyol.

Al Principat l’independentisme va arribar a les portes del 50% del vot. Com ho interpreteu?—El vot independentista a Catalunya és el 50%. El camí cap a la independència no té marxa enrere i es referma. L’estat espanyol pot provar de fer tantes coses com vulgui, però el camí cap a la independència es consolida.

Quan es precipitarà la independència del Principat?—Jo som molt optimista i estic segura que la independència s’acabarà materialitzant i després arribarà la de la resta del poble català. Quan? No ho sé. Però mirant la història ja no ens vendrà d’esperar uns anys més o manco. Ara, com més aviat millor, evidentment. L’objectiu l’assolirem tant sí com no.

Les Balears seguiran el procés d’emancipació nacional començat al Principat?—Hi farem tant com puguem. Consideram que és tot el poble que ha de poder exercir el dret d’autodeterminació, no tan solament una part del poble català.

Si Catalunya és independent, hauria d’oferir la nacionalitat als catalans de la resta del país?—Jo la voldria. És la meva nació. Catalunya, els Països Catalans, són la meva nació. Que per causes històriques colonials em toqui tenir un DNI espanyol no implica que hagi de renunciar a la meva nacionalitat. Vull la nacionalitat del meu poble, que és Catalunya. Només faltaria.

En quina intensitat es reprodueix a les Illes la lluita per l’hegemonia independentista del Principat entre JxCat i ERC?—Aquí també necessitam unitat. El nostre missatge és que hem d’aplegar tot el vot independentista i arrossegar el sobiranisme i el regionalisme del PI.

L’enteneu, aquesta disputa?—Vull recordar que el president Puigdemont va oferir a Esquerra una llista unitària a les europees. I cedia la primera posició a Oriol Junqueras. Esquerra no ho va acceptar perquè no li va interessar. El camí de la unitat és l’únic que ens durà a la independència, sense tenir en compte el partit que votem o si som més de dretes o d’esquerres. S’ha de fer un front comú.

Les eleccions al parlament, consells i ajuntament reforcen el PSOE i dilueixen el sobiranisme. Us ho esperàveu?—Més per Menorca ha resistit millor. Més per Mallorca sí que ha tingut una davallada. Cal que Més faci una certa autocrítica i torni als postulats nacionalistes i independentistes.

Vox ha entrat al parlament, a l’Ajuntament de Palma i al Consell de Mallorca.—Aquesta gent no és nova. És la proposta de l’estat espanyol a l’augment de l’independentisme. Però ja hi eren, només que formaven part del PP. Ara, aquesta mentalitat feixista i franquista ja existia.

Fins ara éreu coneguda com la persona que dóna nom a Antònia Font. El grup també ha votat Puigdemont?—Bé, el vot és secret [riu]. Però no ha fet falta que els demanàs el vot. Ben igual que ells no em demanen que vagi als seus concerts.

Us van fer cap comentari quan van saber que aniríeu a la llista?—En parlam poc, de política. Però sé que els meus amics, també ells, estan orgullosos que hagi anat a la llista de Puigdemont.

Hi ha cap cançó d’Antònia Font per a aquest moment polític?—M’agraden totes. Però si n’hagués de triar una diria ‘Dins aquest iglú’. Reflecteix la solitud a què es condemna als polítics catalans, a la presó i a l’exili.

Com fa?—’Les coses no són fàcils per a ningú, dins aquest iglú, amb molta solitud.’


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 28 de maig del 2019

Els presos al Parlament Europeu | JAVIER PÉREZ ROYO

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY
Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY


Si no hi ha sorpreses, després de les eleccions d’ahir la Junta Electoral Central proclamarà candidats electes Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I a partir d’aquest moment, el Tribunal Suprem haurà d’analitzar l’estatus jurídic dels dos candidats electes a fi de decidir si poden o no poden, o de quina manera poden, exercir la tasca parlamentària per a la qual han estat elegits.
És obvi que l’elecció com a parlamentaris europeus suposa una modificació en l’estatus jurídic de tots dos. Ja no són només ciutadans espanyols, sinó membres de l’òrgan representatiu de la Unió Europea. El Tribunal Suprem ha de prendre la seva decisió a la llum d’aquesta nova condició de tots dos.
En el cas que aquesta decisió sigui favorable a l’exercici de la tasca parlamentària dels dos candidats electes, l’examen del Tribunal Suprem sobre l’estatus jurídic dels dos parlamentaris hauria acabat. Un d’ells quedaria en llibertat. Se suspendria el judici contra ell i s’incorporaria al seu escó. El Tribunal Suprem podria dirigir un suplicatori al Parlament Europeu, a fi que aquest decidís si autoritza procedir penalment contra ell. Pel que fa a l’altre, seguiria en llibertat i, després de prometre o jurar la Constitució, ocuparia el seu escó.
En cas que el resultat no fos favorable, l’examen del Suprem no seria final, sinó una decisió que podria ser revisada políticament pel Parlament Europeu i jurídicament pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El Parlament Europeu no és poder judicial, però té autoritat per protegir l’exercici real i efectiu de les prerrogatives parlamentàries dels seus membres sense excepció de cap tipus. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és la màxima instància judicial de la Unió.
Aquesta és la diferència essencial en la posició del Tribunal Suprem quan decideix sobre un parlamentari espanyol i quan decideix sobre un parlamentari europeu. Quan decideix sobre un parlamentari espanyol té l’última paraula, únicament revisable pel Tribunal Constitucional. A la pràctica això suposa que el Tribunal Suprem examina, però no pot ser examinat. Té la raó perquè diu l’última paraula, independentment que tingui raó o no en termes objectius i raonables.
Quan decideix sobre un parlamentari europeu, no és així. El Tribunal Suprem examina, però a continuació pot ser examinat. Per un òrgan de naturalesa política, el Parlament Europeu, que ha de vetllar pel respecte de les prerrogatives dels seus membres. I per un òrgan judicial, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que haurà de resoldre el que estimi pertinent si la decisió del Tribunal Suprem és sotmesa a la seva consideració.
¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre’s a aquest doble examen? ¿S’atrevirà a ordenar que Oriol Junqueras únicament pugui anar al Parlament Europeu traslladat directament des de la presó i degudament custodiat? ¿S’atrevirà a prohibir-li que pugui relacionar-se amb altres parlamentaris europeus i que pugui fer una roda de premsa? ¿El Parlament Europeu toleraria aquesta decisió o exigiria el respecte de les prerrogatives parlamentàries?
¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre a revisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea una decisió sobre la prolongació de la presó provisional d’Oriol Junqueras en els mateixos termes en què la va acordar en la seva recent interlocutòria de 13 de maig? ¿O la que pogués adoptar sobre la presó provisional de Carles Puigdemont?
El cas de Carles Puigdemont és diferent, però no substancialment diferent. Aquesta nit l’estatus jurídic de Junqueras i Puigdemont ha passat a ser el mateix per al Tribunal Suprem en relació a l’exercici de les funcions parlamentàries i de les prerrogatives que les protegeixen. Junqueras no pot ser mantingut en situació de presó provisional. Ha de ser posat en llibertat, i el Tribunal Suprem ha de dirigir-se al Parlament Europeu mitjançant el corresponent suplicatori per poder procedir penalment contra ell. Carles Puigdemont no pot ser detingut i tancat a la presó sense que el Tribunal Suprem es dirigeixi prèviament al Parlament Europeu i rebi l’autorització corresponent.
Des del punt de vista de la llibertat personal per a l’exercici de la funció parlamentària europea, que és el que ha d’examinar el Tribunal Suprem, la posició de Junqueras i Puigdemont és la mateixa. En un cas hauria de justificar la prolongació de la presó provisional. En l’altre hauria de justificar l’adopció de la mesura de presó provisional.
Les dues decisions acabarien inevitablement al Parlament Europeu i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea de manera immediata.
¿El Tribunal Suprem s’atrevirà a presentar-se a l’examen?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 26 de maig del 2019

Ens han robat els vots | Josep M. Boixareu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Ens han robat els nostres vots. Ja sé que no els de tots i totes vosaltres. Respecte! A mi, almenys, me l’han robat.

robat

Ens han robat els nostres vots. Ja sé que no els de tots i totes vosaltres. Respecte! A mi, almenys, me l’han robat. Sí, jo vaig votar a tots els qui la mesa del Congrés ha suspès la representació que centenars de milers, no sé si milions de catalans, vam atorgar democràticament als nostres diputats, siguin de JuntsxCat o ERC. Jo voldria haver votat els dos, però no es deixen. Confesso que no sé què ha passat encara amb el senador Raül Romeva. No és que no m’ho esperés, els del 155 funcionen i seguiran funcionant, inclòs el PSOE que tenia la qualificació necessària per impedir-ho. Ja els coneixem, però sempre quedava aquella remota esperança…. Mai més! Ni Pedro Sánchez, ni Meritxell Batet, ni Miquel Iceta, és clar! Al P. Sánchez li vam donar suport en la moció de censura contra el PP. No li vam votar els pressupostos i li va anar la mar de bé per convocar eleccions i guanyar-les. Així ens ho paga, robant-nos els nostres vots.

Decència

Jo no entec de lleis, però em queda una mica de sentit comú i un cert criteri moral. Crec que els drets humans, la democràcia i la decència estan pel damunt de qualsevol llei estatal, sigui de l’estat que sigui. L’Estat espanyol, entre els seus polítics i els seus jutges, ha muntat un espectacle indecent, inhumà i, per descomptat, antidemocràtic. Hi ha cinc víctimes humanes que endemés de sofrir una llarga i injusta presó preventiva, han estat objecte d’una befa pròpia d’uns pallassos que no fan riure, fan pena i fàstic! El poder polític i el judicial passant-se, no una pilota, sinó una covard resolució politicojurídica, han omplert de merda, sí de “merda”, les més altes institucions del decrèpit Estat espanyol.
Jo em sento menystingut, robat, trepitjat per aquest Estat del qual cada vegada tinc més ganes de fugir. Em donen, ens estant donat cada dia més arguments i espero que els estiguin donant també a Europa i a tot el món democràtic. Presos polítics: cada vegada teniu més a prop la llibertat. El món decent no pot permetre per molt de temps la injustícia de què sou víctimes. Cada vegada esteu més a prop de nosaltres i nosaltres més a prop vostre. Ens heu ensenyat el camí de la DIGNITAT. Moralment seguireu sent els nostres representants i el nostre exemple. Tots, diputats suspesos pel 155 i presos polítics empresonats sense sentència i jutjats per una justícia venuda al legislatiu i executiu que les úniques idees que els guien són la “sacrosanta” unitat d’una Espanya, que no existeix ni ha existit mai, i el robatori dels recursos que els catalans generem treballant. Volem ser solidaris, però no amb els lladres ni botxins polítics.

El dret a decidir: un dret humà

Demà passat, diumenge, haurem de votar per Europa i pels nostres municipis. Als del 155 només els votaran els botiflers. En molts indrets de l’Espanya, i sobretot als Països Catalans, molta bona gent demòcrata també votarà per les candidatures que defensen el dret a decidir, els drets humans. Gràcies! Vosaltres sou germans nostres i, endemés en volem ser amics i col·laboradors. Convenceu els vostres veïns d’on és la decència i els desigs de pau, llibertat, fraternitat i progrés. A Catalunya també tenim gent que encara no ho entén, però cada vegada són menys, com cada vegada seran més els espanyols republicans, els qui rebutjaran l’extrema dreta i, tots plegats, formarem part de l’exèrcit pacífic dels demòcrates.
Els ajuntaments són les nostres institucions públiques més properes. Fixeu-vos bé en les persones a qui votareu. El color compta, però pel damunt de la persona no hi ha color que prevalgui. Als mitjans de comunicació només veiem i sentim parlar de Barcelona. Sí, és la capital de Catalunya, però les ciutats, viles i pobles de la costa de l’interior i de les muntanyes són molt més que Barcelona. Allí es construeix Catalunya.

Les europees, ai les europees!

Hem de canviar Europa. La Unió Europea de veritat és molt important per als europeus, però també ho és molt, en aquest moment, per als catalans, per a un futur més just per a Catalunya i per als catalans més desfavorits. No podem deixar de confiar en Europa. I, si nó, en qui, a banda de nosaltres mateixos? Anem a Europa per fer-la millor, però per fer-la millor hi hem de col·laborar els catalans amb el nostre humanisme, pacifisme, sentit democràtic del de debò. A més, podem ser contribuent net, al contrari de l’Estat que n’és contribuent negatiu. Per fer-ho necessitem que la nostra veu s’hi senti amb força i raó. A mi m’agradaria tenir com a parlamentaris lliures a Europa Junqueras i Puigdemont. Em sento trist i frustrat: no puc votar els dos, tinc el cor partit. No sé qui és més culpable d’aquella falta d’UNITAT que tants estem reclamant. Espero amb deler aquella abraçada entre Puigdemont i Junqueras i tot el que hi hauria d’haver al darrere. Ho podran facilitar les eleccions europees?
Mireu, jo m’estimo el dos per igual, com votaria per igual JuntsxCat com per ERC, aparentment tenen els mateixos objectius, però només se’n pot votar un, una llista. No amagaré el meu vot. Ho faré sense cap mena de recança cap a l’altre:
Diumenge 26 d’abril Votaré la llista de Puigdemont, Comín i Ponsatí.
Després de donar-hi moltes voltes, crec que és la candidatura que té més possibilitats reals de influir a Europa, treballar per ella i per la causa legítima de la República Catalana. Obstacles a part de l’Estat espanyol, crec que coneixen la UE més que ningú. No em sabria greu, al contrari, que hi entrés Oriol Junqueras i Diana Riba. Els admiro i els estimo. Crec, però, que el vot útil ara a Europa és Puigdemont! Llibertat i encert, per Catalunya i per Europa.
Font: https://elmati.cat/ens-han-robat-els-vots/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 25 de maig del 2019

Ho estan destruint tot | Gonzalo Boye

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Gonzalo Boye

Tot va començar malament, però molts no volen adonar-se'n, i no per mirar cap a un altre costat la cosa deixarà de ser greu. Les claus del tema, en tot cas, són a la interlocutòria del Suprem del passat 14 de maig per la qual es va acordar, entre altres coses, no tramitar el suplicatori, no deixar en llibertat els presos polítics, autoritzar una "sortida controlada" de presó i, a més, remetre testimoni de l'esmentada interlocutòria al Congrés i al Senat.
A hores d'ara, tots hem vist el lamentable espectacle de la "democràcia exemplar", assistint com uns polítics electes han estat conduïts, sota custòdia policial, davant de les dues cambres legislatives de l'Estat per prendre possessió dels escons que han guanyat a les urnes. Però com si això no fos suficient, aquesta "sortida controlada" ho ha estat amb una sèrie de restriccions que afecten no ja els presos polítics sinó, també i indefectiblement, la sobirania i autonomia de les Corts Generals... Una vegada més, el Tribunal Suprem no només ha marcat l'agenda política, sinó que ha envaït competències pròpies d'un altre poder de l'Estat.
La interlocutòria del passat 14 de maig, entre altres coses, però sempre dins de la invasió de competències pròpies de les Corts Generals, es permet, a més, interpretar els reglaments del Congrés i del Senat, que és una atribució i competència exclusiva de les esmentades cambres, però mai de la Sala Segona del Tribunal Suprem.
Per si amb tot l'anterior no n'hi hagués prou, s'han permès el luxe, si no l'excés, d'establir uns criteris restrictius a l'hora d'interpretar les normes reguladores del suplicatori retallant, de manera indeguda i al meu parer inconstitucional, les prerrogatives no ja dels presos polítics sinó de tots els diputats i senadors que, a partir d'ara, podran ser perseguits, sense necessitat de suplicatori, fins abans del processament i a partir de l'obertura del judici oral.
Alguns diuen que la interpretació de les normes contingudes en la llei d'enjudiciament criminal que fa el Tribunal Suprem és la més adequada, perquè és literal, però el problema és que són normes "remotes" que es van promulgar abans de l'entrada en vigor del Pacte de Drets Civils i Polítics, de la Declaració Universal de Drets Humans, del Conveni Europeu de Drets Humans i de la mateixa Constitució amb la qual tant s'emboliquen alguns. Les normes sempre s'han d'interpretar sistemàticament i, en aquest cas, més encara perquè ens trobem davant d'un supòsit inèdit.
El problema, l'autèntic problema, és que sempre hi ha un demà i quan es travessen determinades línies vermelles, la tornada als límits resulta complexa, si no impossible
És a dir, en una resolució de menys de 26 pàgines, el Tribunal Suprem ha fet una autèntica "reforma legislativa", per a la qual no té competències, i s'ha arrogat fins i tot la capacitat per establir regles de conducta aplicables a diputats i senadors dins de les respectives cambres legislatives establint, també, impediments perquè es reunissin amb els seus grups parlamentaris o participessin en qualsevol trobada amb els mitjans durant la seva presència al Congrés i Senat, respectivament.
A més a més, durant la seva estada a les Corts Generals els presos van estar, a tota hora, controlats per membres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat que, hem d'assumir, anaven armats dins de les seus legislatives.
És clar, com només es tracta dels presos polítics catalans, a cap de les senyories allà presents, amb l'honrosa excepció dels diputats i senadors de Bildu i d'Unidas Podemos, no va semblar que els molestés que un òrgan del poder judicial fiqués el nas en l'esfera d'exclusiva competència del poder legislatiu... En el “a por ellos” i des de la perspectiva del “que se joda”, com va dir Hernando, tot és admissible sense mesurar les conseqüències del que una cosa així significa per a la qualitat i consistència de la democràcia a Espanya.
El problema, l'autèntic problema, és que sempre hi ha un demà i quan es travessen determinades línies vermelles, la tornada als límits resulta complexa, si no impossible. Aquesta setmana, i arran de la interlocutòria del 14 de maig del Tribunal Suprem, s'han travessat moltes línies vermelles i totes en favor d'una democràcia cada vegada més imperfecta i irremeiablement tutelada per un òrgan que ningú no ha triat, com és la Sala Segona del Tribunal Suprem.
Si ho mirem amb certa perspectiva, comprovarem que no és la primera vegada que el Tribunal Suprem fa política al llarg dels últims anys i, mirin per on, sempre en relació amb bascos, catalans i gent de mal viure... La política el Suprem la fa, sempre, en contra dels drets de les minories i dels qui qüestionen el règim del 78, com si això fos compatible amb el Tractat de Lisboa.
Permetre que Marchena i companyia continuïn fent política i ficant el nas en esferes que no li són pròpies és un abandonament de les responsabilitats que incumbeixen a cada poder de l'Estat
Permetre que Marchena i companyia continuïn fent política i ficant el nas en esferes que no li són pròpies, com són les del poder legislatiu, sigui estatal o autonòmic, és no només un error sinó, a més, un abandonament de les responsabilitats que incumbeixen a cada poder de l'Estat. No ens oblidem que tan greus són les interferències polítiques en la justícia com les de la justícia en la política, amb l'agreujant que, en el sistema actual, les altes instàncies jurisdiccionals no tenen contrapesos per a l'exigència de responsabilitats quan s'excedeixen dels seus límits o, obertament, entren en el terreny il·legal.
Fa anys que el Tribunal Suprem fa dues coses que no li corresponen: d'una part, legislant per via de sentències, interlocutòries i acords del ple no jurisdiccional, i, d'una altra, entremetent-se en la política a través de decisions que l'afecten directament. Posaré un exemple que ho explica tot: el 21-D del 2017, els catalans van votar en les eleccions autonòmiques i cada català que va voler va introduir un vot a l'urna mentre que el Suprem va votar, en les mateixes eleccions, tres vegades: primer en contra de Puigdemont, després en contra de Sànchez i, finalment, en contra de Turull... Si això no és fer política, llavors ja no sé què és.
Els salvadors de la pàtria, per a qui la "indissoluble unitat de la nació espanyola" ho és tot, el que realment estan fent és destruir-ho tot i dependrà d'aquells que se senten autènticament demòcrates impedir que això continuï passant i, per impedir-ho, una bona ocasió la tenim aquest diumenge vinent en què se'ls pot donar una resposta contundent votant en unes eleccions europees que no podran manipular i sobre les conseqüències de les quals tampoc no podran influir.
Votar massivament i fer-ho pels qui representen la resistència a aquests abusos i els qui han donat exemple de lluita i manteniment de l'esperit de l'1 d'octubre és votar per reconduir aquesta deriva autoritària que, des de fa ja temps, està liderada pel Tribunal Suprem que va abandonar el dret per fer política.
En el meu cas, per tot això, però també per coherència, per afecte, per respecte, per admiració, per creure que existeix una Unió Europea en la qual aquest tipus d'abusos no poden passar, per veure'ls la cara que els quedarà a molts quan Puigdemont, Comín i Ponsatí prenguin possessió dels seus escons al Parlament Europeu i, per què no dir-ho, perquè quan Borrell parli a l'Eurocambra siguin les seves pròpies víctimes les que li repliquin, jo els votaré.
Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-estan-carregant-tot_387508_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 24 de maig del 2019

Eleccions europees, potencialment explosives | XAVIER DIEZ

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



En una coneguda frase, ironitzava Charles De Gaulle que als francesos no se’ls pot convocar referèndums perquè acostumen a respondre preguntes que no els han estat formulades. L’antic president, creador de la V República considerava que era pràcticament impossible governar un país amb més de 360 tipus de formatge diferent. Tot plegat, les consideracions del vell general, amb un tipus peculiar de sentit de l’humor, podria aplicar-se als ciutadans europeus, ara que som convocats a les urnes el proper 26 de maig.
Si França és complexa, i els francesos s’expressen en contra dels desigs dels governants, imagineu un continent amb més de 500 milions d’habitants, 28 estats, desenes de llengües, tradicions diverses i interessos contraposats! Si a tot això afegim que la immensa majoria de ciutadans no comprenen les complexitats del sistema institucional de la Unió Europea, la seva arquitectura normativa o mecanismes obscurs de preses de decisions, és més que comprensible una actitud escèptica i creixentment hostil a tota aquesta maquinària de poder. Perquè, malgrat que la majoria d’europeus no entenguin ben bé com funciona Europa, sí són conscient que no són governats democràticament, i que una elit més o menys tecnocràtica sol prendre les decisions al marge de l’únic espai elegit més o menys a les urnes, és a dir, un Parlament on sovint són enviats polítics fracassats a la recerca d’una jubilació daurada. És per això que, a cada elecció europea -cada cinc anys- els resultats sovint cal interpretar-los, més en clau de reacció emprenyada que en decisions racionals.
És cert, i la meva edat m’ho permet recordar, que dècades enrere, les institucions europees inspiraven respecte com a projecte de construcció transnacional en base a uns determinats valors democràtics i amb la voluntat d’harmonitzar les diferències de benestar de la ciutadania continental. La UE gaudia de prestigi, especialment entre la ciutadania provinent d’estats de tradició democràtica fràgil i d’economies perifèriques i modestes. Tanmateix, a partir de la caiguda del mur de Berlín i tractats com el de Maastricht (1992) en què s’assumia l’agenda econòmica neoliberal i el Consens de Washington (1989), les coses van començar a degenerar. Ara bé, la pèssima gestió de la crisi de 2007-2008, amb l’assumpció de l’ordoliberalisme -versió alemanya del neoliberalisme consistent a aplicar una austeritat ofegadora de les economies del sud-, una tàcita divisió interna del treball entre el centre industrial i una perifèria de serveis de baix valor afegit i l’intervencionisme creixent en les tradicions de cada estat, ha acabat per corrompre el somni europeu. I els europeus, simplement, ens hem rebotat.
Això explica que, ara per ara, quan som davant les urnes, com es queixava De Gaulle, tendim a respondre preguntes que no ens han fet. És per això que les eleccions anteriors, les de 2014, van propiciar la irrupció de forces que clarament desafien, des de diversos matisos i orientacions, l’ortodòxia i fins i tot l’existència d’allò que va néixer, fa seixanta-dos anys, com a un conjunt de tractats internacionals de caràcter comercial, i amb voluntat d’articular un supraestat polític. D’una banda, des del sud, alguns partits que, si bé han estat titllats d’”esquerra alternativa” –Podemos, Syriza, La France Insoumise,…- no representen altra cosa que els vells valors d’una socialdemocràcia clàssica que en el context actual són presentats per l’establishment com a una mena de bolxevisme. D’altra banda, tot un conjunt de forces que enllacen amb les diverses tradicions de la ultradreta, nacionalismes d’estat com ara l’antic Front Nacional francès, UPyD (reconvertit en Ciudadanos i VOX), finlandesos autòctons, la Legga italiana, AfD, partits irredents d’Hongria i Polònia,… que tracten de resistir el procés de construcció europea en base a la sobirania dels estats. I, per descomptat, també hem de comptar amb el sorgiment de forces que, com en el cas de l’UKIP britànic, simplement tracten de forçar la sortida d’alguns estats. En altres termes, a partir del moment en què s’ha fet evident que Alemanya s’ha fet amb el control geoestratègic de la Unió, i que per tant, la majoria dels qui no formen part del nucli germànic (Alemanya, Holanda, Àustria, uns 100 milions sobre 500) aquest projecte de construcció europeu ja no sembla tan bo com al principi, i la marxa enrere no sembla una idea tan irracional.
Si el panorama és complex, imaginem a nivell local, perquè, efectivament, la majoria de països voten en clau estatal. Milions d’europeus, conscients de la inutilitat del seu vot -el Parlament no legisla en temes importants, matèria reservada als pactes entre estats, que fan servir la UE com a excusa de les seves polítiques involutives-, fan servir les urnes per expressar el seu malestar, per deixar evident el seu ressentiment, per votar amb el seu estómac, per respondre preguntes que no han estat formulades.
Catalunya serà un d’aquests exponents. El 26 de maig, als col·legis electorals catalans, la ciutadania no votarà pensant en directives europees, ni en comissions de treball, ni en grups d’estudi. Es votarà en clau catalana, i en clau del conflicte amb una Espanya en fase d’erdoganització. De manera que el 26-M (hàbilment camuflat en eleccions locals per prevenir sorpreses desagradables) es disputarà un tornegi de partides simultànies.
Carles Puigdemont, a l'aeroport de Copenhaguen / Rafa Garrido
La primera partida tindrà a veure amb un nom propi, que la JEC no ha fet més que atiar: el president a l’exili, MH Carles Puigdemont. Presentat per terra, mar, aire, i sobretot per les televisions generalistes com a l’enemic públic número 1, quedar en primer lloc a Catalunya pot representar una catàstrofe simbòlica, una mena de reedició de l’enfonsament de l’Armada Invencible, un Trafalgar moral. Al cap i a la fi, un primer lloc -que algunes enquestes apunten- representa votar per la coherència del procés, en la seva versió de fidelitat a l’esperit de l’1 d’Octubre. Lligat a això, una altra de les partides, amb el periodista d’Amer com a protagonista, és el de la reconversió de l’antic espai convergent en una nova proposta política, coincident amb les transformacions sociològiques de la societat catalana, més vinculada amb un cert liberalisme socialitzant que, a manca d’altres definicions, podríem qualificar de “menestral”. Puigdemont no és un burgès de la Diagonal, sinó un periodista reconvertit en modest empresari de la comunicació, fet a sí mateix, culte, plurilingüe, casat amb una romanesa, fill de pastissers, d’una Catalunya de comarques emergent -representada per la sofisticada Girona-. La seva hipotètica victòria representaria una bufetada al Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, La Caixa, i tots aquells espais on es cuinaven les decisions de les elits catalanes. La seva hipotètica victòria i la imposició d’una nova hegemonia entre els grups benestants autòctons seria com un tercer gol després de les eleccions sindicals (amb sindicats aliens a la lògica estatal com a guanyadors) i les eleccions a les cambres de comerç (amb qui abans remenava cireres en estat de xoc. La tercera partida sumultània, potser la més clara i crua, és la de l’hegemonia en el si del moviment independentista: rupturisme (més o menys) de JxC (i Consell de la República) vers pactisme (més o menys) en què una ERC vol ampliar la base, en base a les restes del naufragi socialista, convergent i progressista de l’àrea metropolitana. En aquest sentit, tot fa fila que això acabi en taules, i això no és precisament una mala opció per dos espais més propers del que estarien disposats a admetre i que semblen condemnats a avenir-se. La quarta partida, potser essencial, consisteix a veure si l’independentisme supera, per primera vegada, el 50 % (i alguns sondejos apunten a què això podria ser possible). El nivell de participació, en aquest sentit, pot ser decisiu. Això darrer podria implicar un sacseig de la política catalana que seria molt difícil de pair a Espanya.
Hi ha, també, altres partides menors. Què passa amb l’espai socialista? Pot recuperar part del terreny, més que perdut, abandonat a Ciutadans o a l’independentisme? Cal recordar que part dels sectors intel·lectualment més brillants i figures independents, o bé es van tornar a casa, o bé s’han integrat en espais d’ERC o JxCat, mentre que part dels sectors amb menor formació o adherits a l’aparell han estat temptats per C’s. Què passarà amb un partit votat, en termes generals, per gent cada vegada de més edat i amb nivells d’estudis per sota de la mitjana? De quin PSC estem parlant? I, entre les dretes, després del suïcidi del PP a còpia de no saber interpretar com funciona la societat catalana i importar candidats frikis, serà capaç de resisitir i no quedar per sota del perillòs 5%. Ciutadans, després de començar a ser associats per bona part dels seus votants del 21-D com el partit que busca trencar la convivència, podrà mantenir la seva tendència o coneixerà el seu sostre de vidre? VOX serà capaç d’ultrapassar aquell antic votant de Plataforma x Catalunya associat als militars i els cossos estatals de policia residents a Catalunya, i que semblen viure en la seva pròpia bombolla?
Les eleccions del 26 de maig són potencialment explosives, perquè en realitat els votants no estaran pensant en el Parlament d’Estrasburg ni en les martingal·les de Brussel·les, sinó que disputarà partides simultànies. L’actuació absurda de la Junta Electoral Central, i el parany jurídic i polític del Tribunal Suprem potenciarà un vot emocional, tan emocional com haver de triar entre presos polítics i exiliats (categories que les degradades institucions espanyoles han vetat). Ja he dit en més d’una ocasió que els els tarotistes solen ser més fiables que els historiadors a l’hora d’endevinar el futur. Tanmateix, el que sí que està clar és que el nostre vot, tindrà conseqüències. Més enllà del que puguem sospitar. De fet, la història sí que demostra que deixar urnes a l’abast dels catalans sempre resulta problemàtic per al poder. Com es queixava De Gaulle, els catalans també tenim tendència a contestar coses diferents a les preguntes que ens formulen.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 23 de maig del 2019

Que no parlin, que no se'ls senti | Xavier Domènech

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de pataleo congreso diputados


Soroll, soroll, soroll. Crits, insults, cops al pupitre. Que tremoli l'hemicicle. «We will rock you». Que no parlin, que no se'ls senti. Aquesta és la proposta de la caverna espa-nyola per a l'independentisme català. La proposta dels diputats de Vox, amb alguna complicitat, a la sessió constitutiva del Congrés. No van rebentar només els repicons de la promesa dels tres presos sinó les de tots els diputats d'ERC i JxC, i d'uns quants més que se sortien del «sí, ho juro» o «sí, ho prometo» pelat. I enmig de la tronada, quan els espectadors, des de casa seva, no aconseguien sentir i encara menys entendre les paraules dels Junqueras, Rull i Turull, Albert Rivera va demanar la paraula estenent el braç. Semblava apuntar en direcció a la bancada voxista, com si anés a protestar per l'escàndol, però la seva intenció era una altra, com va explicitar més tard. Volia queixar-se amargament perquè havia sentit expressions com «presos polítics» i «exiliats». Quina orella més fina! Aquest era el motiu de la seva indignació. El soroll indigne, la degradació del Parlament, ja li estaven bé, potser perquè s'adreçaven contra qui s'adreçaven.

És això el que podem esperar del Congrés que enceta legislatura? Quatre anys de no deixar parlar? Quatre anys de fer callar pel sistema del gran soroll o per l'exigència constant de la censura ideològica? O només és xivarri de campanya electoral perquè diumenge molts partits s'hi juguen el futur? Ho sabrem les properes setmanes, però la tensió i la polarització són estratègies conegudes i aplicades del populisme conservador. A tot Europa i també a l'altre costat de l'Atlàntic. La batussa parlamentària barra el pas al debat de les idees i facilita la primacia de les emocions. Amèrica primer, els francesos primer, «rule Britania». «Santiago (Abascal) y cierra España». Dignitat! Grans paraules que no es diuen sinó que es bramen. Res de nou, tot molt conegut. Després resulta que els grans defensors de la identitat patriòtica els enganxen, com a Àustria, interessant-se a fer negocis estranys amb oligarques russos. Tu em facilites uns contractes del teu govern i jo compro aquest diari que et fa la punyeta i el poso al teu servei. I el vicepresident austríac pica l'ham i queda retratat. Més ben dit: enregistrat en vídeo.

Poca broma. A Itàlia la policia neteja de pancartes contràries les places on Salvini ha de pronunciar discursos. I hi ha mestres represaliats per desafecció. Pot arribar aquí.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 22 de maig del 2019

Gent de fora dels Països Catalans demana el vot per Puigdemont en un manifest

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Es tracta d'una web en català, castellà, gallec i basc gestionada per JxCat que cerca adhesions, donacions i gent que vulgui fer de voluntària



Diverses persones de fora dels Països Catalans han demanat el vot per Carles Puigdemont, candidat de JxCat-Lliures per Europa, a les eleccions europees de diumenge vinent. Han publicat un manifest titulat ‘Nosaltres, amb Puigdemont’ en què denuncien l’intent de la Junta Electoral espanyola de vetar Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Es tracta d’una web en català, castellà, gallec i basc gestionada per JxCat que cerca adhesions, donacions i gent que vulgui fer de voluntària. S’hi pot afegir tothom, independentment del lloc de residència.

NOSALTRES,
AMB PUIGDEMONT

Manifest de suport a la candidatura del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, promogut per ciutadans de l’Estat espanyol no residents a Catalunya
Cap demòcrata pot tolerar que se li impedeixi tenir una llista electoral que els representi i a la que vulguin votar. La cosa ja no va d’ideologia, sinó de democràcia.
Davant de situacions extraordinàries cal reaccionar, la Junta Electoral Central (JEC) pretenia excloure, per raons polítiques, el cap de llista de Lliures per Europa (Junts), Carles Puigdemont, i al número dos i tres de la llista, Toni Comín i Clara Ponsatí, de les eleccions europees, i això no es pot tolerar.
Cal determinar si estem a favor o en contra del “dret a tenir drets” i si aquesta categorització és també aplicable al president Puigdemont i als seus consellers o no.
Els drets humans i també els civils i polítics són patrimoni del conjunt de la societat i la seva defensa és obligació de tots. L’equidistància és complicitat i cap demòcrata hauria de ser còmplice d’aquests abusos. No existirà una societat igualitària, justa i democràtica si a tots no se’ns reconeixen i garanteixen els drets fonamentals.
El president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí han desafiat el règim del 78 como mai s’havia fet fins ara, posant damunt la taula acabar amb una transició inclonclusa.
Puigdemont, Comín i Ponsatí representen la desfranquització d’Espanya per aconseguir que Espanya es comporti com una democràcia europea, i és per això que apel·lem a tots els demòcrates d’Espanya.
Que Espanya respecti el dret a l’autodeterminació suposa que Espanya es comporta com una democràcia plena, i que altres nacions de l’Estat tinguin l’oportunitat futura d’exercir la seva sobirania i decidir lliurement el seu destí. I això és d’interès de tots es espanyols, no només dels catalans. Puigdemont, Comín i Ponsatí estan defensant la democràcia a Espanya.
Impedir que el president Puigdemont i els consellers Ponsatí i Comín es presentessin a las eleccions europees vulnera també el dret de tots els catalans i espanyols a votar lliurement a qui considerin oportú i afecta als drets de totes perquè estem davant d’unes eleccions que són circumscripció única i amb la intenció d’impedir que ni tan sols la llista que ells encapçalaven es poguessin presentar.
L’objectiu de la Junta Electoral Central era silenciar a una part important dels electors catalans i com a demòcrates ho hem de denunciar. Aquí la cosa ni va de candidats ni va de partits, simplement va de democràcia sí o democràcia no.
Nosaltres, com a ciutadans de l’Estat espanyol, hem decidit vèncer la por, vèncer la repressió i denunciar aquesta violació de drets fonamentals. Nosaltres defensem la llibertat.
Les eleccions europees són circumscripció única, qualsevol ciutadà de l’Estat, visqui on visqui, pot votar la llista del president Puigdemont, la candidatura de Lliures per Europa (Junts). Aquestes eleccions s’han convertit en un plebiscit entre la democràcia o l’autoritarisme. Per això defensem i donem suport a la candidatura del president Puigdemont, és qui més por els hi fa. Nosaltres, els ciutadans, podem donar veu al president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí amb els nostres vots.
És fonamental que tinguin veu a Europa, en el Parlament Europeu, per la democràcia, per la llibertat.
Agustin Gainza. Economista. Bilbao
Alejandro Pacheco Yepes, diseñador. El Garaje Ediciones, loquesomos.org. Madrid
Antonio Galo Ibarrondo Gamboa. Hostelero jubilado. Bilbao
Antonio Rincon. Profesor. Redondela, Galiza
Anxela Pereira. Profesora. Vigo
Arantza Goyoaga. Periodista. Bilbao
Asier Fdez. de Truchuelo. Mecánico. Vitoria-Gasteiz
Bea Talegón. Abogada y periodista. Madrid
Beñi Agirre. Historiador, profesor de euskera. Gipuzkoa
Bráulio Amaro. Profesor. Vigo
Carmen Sorauren. Iruñea/Pamplona
Cristina Ridruejo. Traductora, miembro de Mujeres X la República. Madrid
Dionisio Pereira. Historiador. A Coruña
Dolores Varela Salgado. Profesora. Galiza
Eneko Egibar Artola- Albaitaria eta Politika Zientzietan Lizentziatua. Vitoria-Gasteiz
Fernando Ealo Bravo. Delineante proyectista jubilado. Bilbao
Fernando Sánchez Aranaz. Escritor, historiador. Araba
Francisco Cisneros Medina. Movilidad. Málaga
Gonzalo Boye. Abogado penalista. Madrid
Guillermo Canut Garramiola. Ondarroa. ExPresidente del Zazpirak Bat de Rosario (Argentina)
Gustavo Luca de Tena. Xornalista. Vigo
Henrique del Bosque. Profesor. Vigo
Humberto Astibia. Catedrático de la EHU/UPV. Iruñea/Pamplona
Ikel Castrillo Urrejola. Administrativo. Madrid
Iñaki Alonso Ruiz. Editor de LoQueSomos, miembro de las Consultas Republicanas de Madrid. Madrid
Iñaki Anasagasti Iturriaga. Electricista jubilado. Bilbao
Iñaki Arrondo. Soraluze(Gipuzkoa)
Iñaki Baseta Isundegi. Guarda forestal jubilado. Bilbao
Iñaki Elejalde. Farmacéutico. Vitoria-Gasteiz
Iñaki López Rentería. Licenciado en medicina, jubilado. Bilbao
Iñigo Larramendi. Economista. Vitoria-Gasteiz
Isabel Elbal. Abogada penalista. Madrid
Javier Vizcaya. Periodista. Jefe de prensa de Xabier Arzalluz. Bilbao
Jean-Marie Bidegainberry. Biarritz
Jesus Pérez de Viñaspre. Médico. Vitoria-Gasteiz
Jexux Agirresarobe. Baserritarra. Gipuzkoa
José Joaquín Odriozola. Gipuzkoa
José María Lara. Productor de cine. Madrid
José María Rous. Enginiero telecos. Collado Villalba - Madrid
Joseba Ealo Barrena. Licenciado en Ciencias Políticas. Bilbao
Joxan Jauregi Mindegia. Papergintzako langilea. Gipuzkoa.
Joxe Migel Agirre. Psiquiatra. Vitoria-Gasteiz
Joxean Larrañaga “Urko”. Kantaria. Donostia.
Juan Manuel Rey de la Torre. Gestor laboral. Sevilla
Lourdes Gutiérrez Cano, diseñadora, Málaga
Luis Gereka. Médico. Donostia.
Luis Mª Martínez Garate. Ingeniero de telecomunicaciones. Escritor. Donostia.
Mª Ángeles Pérez Lamana. Iruñea/Pamplona
Mª Carmen Rekalde. Ilaskea/estudiante. Gipuzkoa
María Angustias Cortés Ortiz. Secretariado Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
María del Carmen Barrena Arizamendi. Administrativa jubilada. Bilbao
María Esperanza Silva Mendoza. Estudiante. Sevilla
Maria Luisa Fernández Clavo. Limpiedora. Utrera
María Xosé Rial Conde. Profesora. Vigo
Miguel Salazar. Pelotari. Markina. Miami
Mikel Ezkerro. Buenos Aires.
Mikel Sorauren. Historiador. Iruñea/Pamplona
Mireille Tumba. Docente. Madrid
Mohamed-Rida Lkhluf Ouaddana. Ingeniero de telecomunicaciones. Málaga
Montserrat Toll del Cacho. logopeda escolar. Madrid
Moraia Grau. Madrid
Nekane Alzelai. Irakaslea/Profesora. Donostia.
Omar Salcedo de la Torre. Estudiante. Sevilla
Pedro Ignacio Altamirano Macarron. Coordinador Federal Partido Somos Andaluces, Partido Andaluz. Málaga
Pedro Santana Montoya. Escritor. Málaga
Rafael Sanmartin. Periodista y escritor. Sevilla
Robert Knörr. Sacramento State University (CA) 
Rosa Minguella. Madrid
Salvador Garcia Urbano. Presidente de la Asamblea Nacional Andaluza. Málaga
Victor Manuel Vaca Arcila. Empresario hostelero. Puerto de Santa María, Cádiz
Xabier Añua. Abogado. Primera Mesa de Herri Batasuna. Vitoria-Gasteiz
Xabier Garaloces. Responsable Relaciones Insitucionales Xuntos Actua. Galiza
Xurxo Borrazás Fariña. Escritor. Galiza
Fonts:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial