 |
| Diada per la Llengua a Palma (14 de maig de 2016) |
Article de Toni Barceló publicat a Acció Cultural dels Països Catalans, és la segona part, la continuació, aUna normalitat ben poc normal (I).
Fa unes setmanes va transcendir la notícia de l’esperpent que es produí a l’Audiència Provincial de Palma quan Consol Castillo intervengué com a testimoni en el judici pel cas ‘Nóos’ fent servir el català. Pocs dies més tard, el 8 de maig, després del partit que havia enfrontat el Real Madrid CF i el Valencia CF a l’estadi Santiago Bernabéu, el periodista català Sebas Guim es va adreçar al porter madridista Kiko Casilla, natural d’Alcover, en llengua catalana. Després que el corresponsal de la CCMA a Madrid hagués formulat la seva pregunta, el futbolista es dirigí al cap de premsa del club per assabentar-se si podia respondre-la en aquesta llengua. El cap de premsa, Carlos Carbajosa, digué «No, no, no, en español», i aleshores tant Sebas Guim com Kiko Casilla es veieren obligats a amagar la llengua.
Aquest no és un incident equiparable al de Consol Castillo perquè no s’esdevingué en un territori de l’Estat en què el català és oficial, però hem d’assumir per aquest motiu que és un fet normal o normalitzable? Pensem-hi. Primerament preguntem-nos a què pot respondre el comportament de Kiko Casilla. Recordem-ho: el futbolista demana permís al cap de premsa. Com així? Ho fa motivat per un complex d’inferioritat autoimmunitari o perquè intueix que parlar públicament en català descontentaria els aficionats madridistes? O, pitjor de tot, ho fa perquè pesa en la seva consciència la recomanació explícita del club de no fer servir el català? Sembla que situacions com aquesta no ocorren quan jugadors francesos responen les preguntes dels mitjans del seu país en francès, o quan els anglesos ho fan en anglès. Per tant, pareix raonable deduir que el Real Madrid CF prohibeix explícitament l’ús del català, tot i que Casilla ho ha desmentit apel·lant al funcionament de les zones mixtes.
El marc legal en què s’ha d’encabir aquest succeït ens el proporciona la Constitució espanyola:
Article 31. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
L’única llengua que hi apareix especificada és el castellà. En aquest sentit, el text no esclareix algunes qüestions importants, com ara quantes i quines són les «altres llengües espanyoles» i les «diferents modalitats lingüístiques d’Espanya», o què s’entén per «respecte i protecció» i quins mecanismes de garantia hi ha. A banda d’això, emperò, l’Article 3 fa referència als textos legals que regeixen les altres llengües oficials, els estatuts d’autonomia. Malgrat la declaració de bones intencions de la Constitució, la indefinició onomàstica i la subalternitat dels estatuts sempre fan inclinar la balança en benefici de l’única llengua oficial reconeguda per a tot el territori de l’Estat.
Si un fet que hauria de ser un fet més, com el de Kiko Casilla o molts d’altres, es transforma en un conflicte lingüístic d’interès mediàtic és per l’absència absoluta de normalitat en l’ús del català en els espais socials. Al capdavall, un periodista en una roda de premsa és el representant d’un mitjà de comunicació. Tant aquest mitjà com la seva audiència fan servir una llengua determinada, i no sembla coherent que la situació comunicativa establerta entre un esportista i l’audiència a través del periodista estigui determinada per factors relacionats amb l’espai físic, i encara menys quan la participació d’altres mitjans que cobreixen la informació en altres llengües, inclòs el castellà, hi és autoritzada. Les discriminacions lingüístiques envers ciutadanes i ciutadans que fan servir llengües altres que la castellana en àmbits d’ús social són, dissortadament, un patró endèmic de la realitat sociolingüística de l’estat espanyol emparat en la legalitat. L’ambigüitat de la Constitució abona el desconeixement de la pluralitat lingüística del territori de l’Estat, i això es materialitza en prejudicis lingüístics i discriminació. Prejudicis i discriminació: allò que garanteix que l’únic normal en la nostra realitat sociolingüística propera sigui l’anomalia, malgrat les lleis.
Articles relacionats:- El Govern hauria d’invertir més recursos en matèria de normalització lingüística, estudiants es reuniren amb Guiem Amorós, el Sepc troba a faltar més recursos per, d’aquesta manera, aconseguir una integració lingüística real.- Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius, l’article predecessor al que acabau de llegir, publicat a contrainfo.cat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada