Guifré el Pilós, el fundador de la nissaga catalana

El pare de la pàtria, entre la realitat històrica i la llegenda

Text: Montse Armengol

L'origen de la senyera. Pintura de P. A. Béjar

“Els antics expliquen que hi havia en altre temps un cavaller, de nom Guifré, originari del poble d’Arrià, situat al territori del Conflent, a vores del Tet, a prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Doncs, aquest cavaller, molt gran en riqueses, en armes i consell, obtingué de mans del rei de França per la seva proesa el comtat de Barcelona.” Amb aquestes paraules els monjos de Ripoll comencen a relatar, als Gesta comitum Barcinonensium, la història del comte Guifré. Una història que balla entre la llegenda i la realitat, perquè va ser recollida en el segle XI, dos segles i mig després de la mort del protagonista.

Sota domini dels reis francs

Per començar a revisar la crònica, cal dir que el cavaller que els monjos esmenten en l’inici del relat no és, en realitat, el mític Guifré, sinó el seu pare. Unes poques línies més avall entra en escena un vailet, també anomenat Guifré, que rep el sobrenom de Pilós, “per la pilositat que tenia en indrets poc habituals del cos de l’home”. Pare i fill es van personar a Narbona per entrevistar-se amb els emissaris reials, però vet aquí que es va produir una batussa en què Guifré (pare) va matar un franc pel sol fet d’haver-li estirat la barba. “Al punt fou pres i, mentre se’l conduïa a França a prop del rei, endegà una nova batussa, perquè volia venjar-se de la seva captivitat: s’explica que va ser mort per la seva escorta, a prop del puig de Santa Maria. El seu fill Guifré, que anava amb ell, fou lliurat al rei dels francs.” El rei franc va sentir compassió del noi i el va confiar —sempre segons els Gesta— al comte de Flandes perquè l’eduqués. “Fet ja un adolescent, deixà encinta la filla d’aquest comte, sense que ningú no se n’adonés, tret de la mare de la filla, que guardà el secret, molt més per vergonya que perquè hi consentís.”

La dona patia perquè si la notícia es difonia, la filla quedaria coberta pel deshonor i no la podria casar. Aleshores, impulsada per un pressentiment, va cridar el jove Guifré i li va fer jurar que si aconseguia recuperar el domini del pare —que havia estat usurpat per un noble franc anomenat Salomó—, s’uniria a la seva filla en matrimoni. “El vestí tot seguit, pobrament, en hàbit de pelegrí, i l’envià, acompanyat d’una dona vella, a prop de la seva mare que encara vivia, vídua, al territori de Barcelona.” Un cop a la ciutat, el noi va convocar els nobles de la seva terra, que havien conegut el seu pare i sabien de la seva dissort, i tots ells “el prengueren com a senyor i li juraren fidelitat, comprometent-se a servir-lo. Fixaren tot seguit una data i es presentaren, juntament amb el jove, a l’indret on havia decidit que Salomó, gal per la seva nació i llavors comte de Barcelona, morís: allà, amb el consentiment general, el jove tragué la seva espasa i el matà, davant de tots, amb les seves pròpies mans. Així obtingué per a tota la vida i per a ell sol el seu comtat, situat entre Narbona i Espanya”. Després d’aquest acte de revenja, Guifré el Pilós, home de paraula, va anar a buscar la filla del comte de Flandes per casar-s’hi. “Amb el consell i l’ajut dels amics de la jovencella, guanyà la gràcia i l’amistat del rei: després d’haver rebut el seu domini a les seves mans, restà molt de temps a la seva cort.”

Què hi ha de cert i de llegendari en aquesta saga? Els Gesta de Ripoll, tot i basar-se en dades autèntiques, no corresponen a una veritat literal. Els mites, sumats a les interpretacions historiogràfiques intencionades, enterboleixen enormement l’autenticitat de la història del comte. Malgrat això, se’n desprèn una idea important: que Guifré el Pilós va tenir un gran prestigi, tant entre els seus contemporanis com en la posteritat.

Font: Guifré el Pilós, el fundador de la nissaga catalana