PAÍS VALENCIÀ, PER QUÈ? (2) | JOAN FUSTER

En aquests textos de Joan Fuster s’explica amb claredat l’origen, la història i els motius dels aspectes polèmics, absurdament polèmics, del nom «País Valencià» en un moment determinat de la llarguíssima «transició» valenciana. Aparegueren inicialment al Diario de Valencia entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 i posteriorment foren recollits al llibret País Valencià, per què? (Tres i Quatre, 1982).

QUAN van escindir el poble valencià en províncies, i amb l’estranya destitució del nom comú, de “valencians”, algú va promoure una alternativa: “Levante”. Seria ben interessant que algú investigàs les fonts de la innovació en la nomenclatura.[5] Potser, en el fons, l’acceptació que “Levante” va aconseguir durant una llarga etapa, tenia en la base aquesta facilitat que brindava: la de ser el nom supraprovincial de què mancaven els “valencians”, els “castellonencs” i els “alacantins”. No importava si es tractava d’una mera designació geogràfica imaginada des d’un “centre” que era Madrid; tampoc no importava la seua mateixa exactitud geogràfica. I no cal dir que ningú —pràcticament ningú— no va recordar que, en la tradició local, “Llevant” havia estat sempre la zona riberenca del Mediterrani oriental. Tenia aquell avantatge: el de servir de substitut d’un “regne de València” desaparegut o d’una “Región Valenciana” repel·lit. L’èxit del “Levante” i del consegüent “levantinismo” va ser més marcat a la província d’Alacant. Molts “alacantins” eren reticents a dir-se “valencianos”: preferien això de “levantinos”.

Pero la cosa del “Levante” va tenir de seguida unes implicacions polítiques clares: venia a ser una manera com una altra de minar la “identitat” dels valencians,[6] en difuminar les possibilitats de reunir-nos en una reivindicació comuna. “Levante” esdevenia un terme molt elàstic i, de vegades, a les tres províncies valencianes hi afegien la de Múrcia, la d’Albacete i tot, o la de Terol, no sé si inclús la de Conca. Estic convençut que, a partir d’un determinat moment, la maniobra fou deliberada: s’hi intentava desdibuixar el risc d’un altre “regionalismo disgregador”. La barreja de províncies —excusada amb pretextos econòmics poc convincents— diluïa qualsevol projecte d’unitat valenciana real. Més encara: una derivació d’aquest plantejament inicialment “levantino” va ser, després, la temptativa del “Sureste”, amb la qual volien substraure del “regne de València”, de la “Región Valenciana”, o del “País Valencià”, totes o la majoria de les comarques de la província d’Alacant, per unir-les a Múrcia i a la mateixa Almeria.[7]

La promoció del terme “Levante” va obtenir un màxim d’expansió després del 39. Les presumptes vinculacions econòmiques amb terres no valencianes es demostraren finalment poca cosa: uns problemes hidrogràfics i agraris en la frontera valenciano-murciana. Però el “Levante” perdurà durant anys, seguit del “Sureste”, fins que, a poc a poc, s’ha imposat —no massa, ben mirat— una mica de “consciència” revalencianitzadora de Vinaròs a Oriola. Si no m’equivoque, llevat dels grups residuals de la CNT, a les acaballes del Franquisme, ja cap estímul polític relativament popular no mantenia l’etiqueta de “Levante”. L’oposició democràtica es decantava per “País Valencià”. ¿Amb una convicció segura? La rèmora del provincialisme impedia que ho fos, però també les necessitats d’un replantejament de l’Estat espanyol, amb la idea de les “autonomies” interferida, ho forçaven.

Una primera aventura per desfer l’embolic, contra el “Levante” per absurd, i al marge del “regne de València” desuet i de la “Región Valenciana” inadmissible, va ser la que insinuà el doctor Faustí Barberà, un metge erudit de València, militant en el tendre “valencianisme polític” de les primeries del segle XX.[8] Barberà va comprendre que la descomposició provincial dels valencians exigia fomentar un nom nou: un nom que nos fos “Levante”, ni “regne de València”, ni “Región Valenciana”. I va tenir l’acudit d’inventar-se “Valentínia”.[9] La fórmula resultava tan insòlita i artificial, que va caure ràpidament en l’oblit. Més aviat degué ser considerada, en el seu temps, com una broma grotesca. Ara: la intenció era sana. Calia, en un “regionalisme” incipient, afrontar aquesta “qüestió de noms” que, no resolta, impedia tota operació aglutinant. La “Valentínia” del doctor Barberà fou discretament eludida pels seus continuadors en la tènue operació “regionalista”.

Fins que, a les darreries de la Dictadura de Primo de Rivera, algú començà a parlar de “País Valencià”. Jo ara no sabria dir qui ni quan. En la revista Taula de Lletres Valencianes no he sabut trobar el terme. Una indagació sobre els papers editats en el trànsit de la Dictadura a la II República potser ho aclariria. La meua impressió personal és que la iniciativa procedia de les minories universitàries que, amb una decisió nacionalista inèdita al País Valencià, s’organitzaren en una “Acció Cultural Valenciana” i en l’àrea d’influència que van tenir. Era, aquella, una generació d’“historiadors”: hi participaven Mateu i Llopis, Gómez Nadal, Igual Úbeda, Beneyto Pérez, Carreres i de Catalayud, Sanchis Guarner… D’ells degué sorgir el terme “País Valencià” com una solució “regional” i de cara a les vel·leïtats segregacionistes de les províncies.[10]

En realitat, això de “País Valencià” començava per ser una proposta culta. Algú havia trobat la fórmula en un llibre antic: no massa antic, però antic. O en molts llibres. I tenia uns avantatges diàfans. Quedava descartat el “regne” inexistent; hi descartaven, encara, la ignominiosa “Región” subalterna i afligida; abominaven del “Levante”,[11] “País Valencià” venia a ser un calc de “País Basc”, però probablement amb antecedents més antics. Mantenia el gentilici: “valencià”. I ¿“país”? ¿Per què no “país”? Un “país” és una terra i la gent que hi viu: és una “comunitat”. No tenia les connotacions arcaiques del “regne”, ni les despectives de “región”. I ho posaren en marxa, això: “País Valencià”. Les dissidències provincianes d’Alacant i de Castelló de la Plana podien cedir davant una designació nova i plausible: hi cediren, més tard. Perquè la proposta “País Valencià” dels universitaris —alguns, estudiants encara— dels anys 30 i 31 tenia escasses oportunitats de prosperar. Però comença a tenir-les immediatament. La proclamació de la II República el 1931 feia més anacrònic el “regne”[12] i més estúpida la “región”…

Un dia caldrà que algú puntualitze els avatars de “País Valencià”. No tardaren a acceptar-lo les agrupacions polítiques més o menys nacionalistes, i fins va figurar com a títol d’un setmanari.[13] Van fer-lo seu la majoria dels intel·lectuals, bé sistemàticament, bé alternant-lo amb l’equívoc “València”, tan arrelat. El 1933, Felip Mateu i Llopis publicà un llibre estimulant: El País Valencià;[14] les Històries del País Valencià, d’Antoni Igual, editades durant la Guerra d’Espanya, en són una altra fita.[15] I Almela i Vives, i Carles Salvador, i Miquel Duran, i tants més, procedents de generacions anteriors, usaven “País Valencià” habitualment.[16] El 1939, amb el règim de Franco, tallà aquests progressos de normalització. Tanmateix l’eficàcia del terme continuà conscient entre les petites minories que encara es mantenien fidels en la clandestinitat a les il·lusions truncades. ¿Com podríem oblidar, per exemple, l’article que el 1954 publicava Miquel Adlert Noguerol, titulat precisament “La literatura catalana del País Valencià”, inserit en un volum miscel·lani d’homenatge a Carles Riba?[17]

Amb el temps, algunes d’aquestes decisions personals van claudicar. No és aquest el lloc de parlar-ne. El cas, però, era que la llavor llançada no tardà a rebrotar, i ara com una necessitat civil més àmplia. Degué ser entorn del 1960. Jo mateix en sóc testimoni d’excepció, tant pel meu procés reflexiu sobre el tema com per l’episodi del 62-63, arran de la publicació de dos llibres meus,[18] quan es van concitar contra mi les ires dels sectors més “paleolítics” de la societat valenciana. L’anècdota és secundària, és clar. Ara: així com l’aparició —o reaparició— de “País Valencià” el 1930 no havia provocat pràcticament cap resposta hostil, el 1962 desencadenà una campanya frenètica. Això només volia dir —a banda l’espectacle dels giracasaques— que, sota la calma superficial del franquisme, s’havia gestat un corrent d’opinió amb “idees clares” sobre el futur del poble valencià. No passava de ser, aleshores, un moviment tímid, de pobra força numèrica i fonamentalment covada a les aules de la Universitat.[19] Aquesta vegada, el clima odiós de la dictadura franquista ajudà a un represa de “consciència nacional” més aguda i més decidida.[20]

I a mesura que la II Dictadura s’erosionava, i amb poca o molta empenta van sorgir forces populars que es definien en contra, la reivindicació “autonòmica” era assimilada pels partits polítics germinals. En part, fou per mimetisme del que s’esdevenia en altres llocs: a Catalunya, a Euskadi, principalment. En part, també, per una instintiva reacció contra el centralisme nacionalista amb què Franco havia engrillonat la seua Espanya. Però així mateix hi havia penetrat, d’una manera difusa, la “clarificació” nacional que emanava de les minories joves del neovalencianisme. Aquest “valencianisme” imprevist, realment “nou”, ja no tenia res a veure amb la imatge, afortunadament evaporada, del “valencianisme” anterior al 36, sempre acusat de “dretà”. L’oposició hi havia de comptar, no solament perquè n’experimentava impregnacions, sinó perquè, de fet, es convertia en un ferment de possibles repercussions populars. L’esquerra, mòdica o extrema, s’incorporà la reclamació “autonòmica”.

PROGRAMES DE LES ELECCIONES GENERALS

U C D (1977)

“Será objetivo común y fundamental de todos los partidos coaligados reivindicar la restitución de la autonomía y autogobierno del País Valenciano, mediante la necesaria y ponderada desconcentración de poderes y descentralización de funciones, que haga posible, con la debida ordenación de recursos económicos y sin perjuicio del equilibrio inter-regional, la recuperación de nuestra privativa identidad, en igualdad optativa para el resto de regiones, países o nacionalidades y según la forma y alcance que democráticamente se pronuncia el pueblo del País Valenciano mediante el correspondiente referéndum”.

COALICIÓN ALIANZA NACIONAL 18 DE JULIO (1977)

“(Luchamos por:) Nuestro viejo Reino de Valencia, con singularidad propia dentro de la indestructible unidad de España, con sus Fueros actualizados, su ‘senyera’ y el cultivo de una lengua que jamás creó problemas.”

U C D (1979)

“Los territorios de Alicante, Castellón y Valencia constituyen una comunidad que al amparo de nuestra Constitución será autónoma, porque están dotados de identidad y de personalidad propias y comunes, como resultado de un profundo proceso histórico, cultural, lingüístico y socio-económico que desde 1238 hasta 1707 formó el antiguo Reino de Valencia, sin dependencia alguna pasada, presente ni futura, de ninguna otra nacionalidad o región y, en la actualidad, plenamente integrados en la Nación española”.

I, dins d’aquest magma antifranquista, l’assumpció del nom “País Valencià” va produir-se inicialment sense cap dificultat. Va ser emprat per tothom qui treballava per la “ruptura” o per la “transició”.[21] Només els reductes impertèrrits del Franquisme s’hi van resistir. Fins i tot alguns, com l’ultraconservador diari Las Provincias, que mai no ha deixat de nadar i guardar la roba, s’hi va deixar endur.[22] El que ha passat últimament, ja no cal explicar-ho. Avui, “País Valencià” ha esdevingut una fórmula conflictiva. I no pel presumpte o real “catalanisme” dels qui el defensen, perquè això del “catalanisme” no és més que un pretext “desestabilitzador”, com diuen ara. Per “País Valencià” formen els valencians que pensen —cadascú al seu aire— que el nostre poble té uns drets col·lectius a exigir: la majoria, ni tan sols són “nacionalistes”. Senzillament, es plantegen el problema viu dels “valencians” sense retòriques historicistes ni deixadeses folkloritzants. I pel “reino” —poc “regne”, alto!— i per la “región” militen els de “sempre”: els qui no volen que els valencians siguem “normals”.

[5] F. ALMELA I VIVES, en Valencia y su reino (València, 1965), pàgs. 22-27, en diu alguna cosa, però sense precisar dates, o limitant-se a algunes no precisament d’origen. Vicenç ROSSELLÓ insinua la data del 1847 (veg. Saitabi, XIV, pàg. 158).

[6] Veg. les meues indicacions en Nosaltres els valencians (Barcelona, 1962), pàgs. 107-108.

[7] La locuacitat periodística sobre el “Sureste”, un “alicantinismo” i una “alicantinidad” dissidents, demana ser estudiada amb calma. Ja en diu alguna cosa José Vicente Mateo (veg. nota 3).

[8] Veg. Alfons CUCÓ, El valencianisme polític (Valentia, 1971), pàgs. 37 i ss.

[9] Veg. J. NAVARRO CABANES, Prensa valenciana (València, 1928), pàg. 106. En realitat, resulta conjectural l’atribució de “Valentínia” a Faustí Barberà, però tot fa pensar que s’origina en el seu grup. Navarro Cabanes esmenta (loc. cit.) un “quincenari valentiniste” aparegut el 1908 i dirigit per l’obrer tipògraf Rossend Gumiel, que se subtitulava “democrátich, Christ y Valentínia”. FAUSTÍ BARBERÀ, en De Regionalisme y Valentinicultura (València, 1910), pàg. 51, parla de “Regió Valentina”, indiscutiblement per evitar “Regió Valenciana”. [P.S. En el setmanari Lo Crit de la Pàtria (València, 1907), núm. 1, trobem: “nostra pàtria es Valentínia”.]

[10] Per exemple, Ferran VALENTI, “La bandera barrada a Castella”, Acció Valenciana, núm. 16 (23 desembre 1930), pàg. 1 (“Llevant ha estat sempre l’extrem oriental de la Mediterrània, Grècia, Síria, Palestina, Xipre, no les terres valencianes, i per Llevant s’entenen els historiadors quan parlen d’aquells països; mai ha acorregut nomenar així a açò que té un nom en Espanya, que és València, Regne de València o país valencià, senzillament.”); Els bells indrets del País Valencià, núm. 18 (20 gener 1931), pàg. 6: eslògan editorial, núm. 19 (5 febrer 1931), pàg. 1 (“L’hora de parlar de ‘patria chica’ i ‘patria grande’ és ja acabada; pàtria no n’hi ha més que una i la teua és el País Valencià”); V. M., El català acadèmic i el comarcal, núm. 20 (20 febrer 1931), pàg. 8; etc. Segons Emili Gómez Nadal, El País Valencià i els altres (València, 1973) pàg. 43, fou efectivament Acció Cultural Valenciana qui posà el terme en circulació. Cal dir que, més en concret, va ser ell el primer que l’utilitzà en la revista, en l’editorial anònim “Almansa: 25 d’abril de 1707”, núm. 2 (1 maig 1930), pàg. 2.

[11] Un exemple d’aquesta abominació és un article del mateix Gómez Nadal aparegut a El Camí, núm. 13 (28 maig 1932), pàg. 3, titulat “Nomenclatura: Levante, Llevant i País Valencià”. L’autor hi suggeria que el terme Llevant designàs totes les terres de llengua catalana.

[12] Amb el canvi de règim, algunes institucions van corregir la seua denominació. Així, la “Caja de Previsión Social del Reino de Valencia” passà a designar-se “Caja de Previsión Social del País Valenciano”.

[13] Veg. CUCÓ, op. cit., mencions a les pàgs. 249 i 450.

[14] Felip MATEU I LLOPIS, El País Valencià (València, s.d.). Formava part dels “Quaderns d’Orientació Valencianista”, de l’editorial L’Estel.

[15] Antoni IGUAL ÚBEDA, Històries del País Valencià (València, 1938). Veg. pàgina 5: “El territori que, extenent-se del Cenia al Segura i d’Almansa a la mar compren les tres provincias d’Alacant. Castelló i València, té prou personalitat geogràfica, econòmica i llingüística per a que es puga parlar d’éll com d’una entitat homogènea denominada País Valencià. Sols li manca una apropiada personalitat política…”.

No em puc entretenir ara a fer una relació exhaustiva de l’ús del terme “País Valencià” durant la Segona República i la Guerra d’Espanya. Apareix al text de les Normes de Castelló i en nombrosos documents i declaracions de l’època. Durant el conflicte foren creats la Biblioteca del País Valencià, el Centro de Estudios Históricos del País Valenciano, els Premis Musicals del País Valencià, el Premi Literari del País Valencià, etc.

[16] Per exemple, veg. F. ALMELA I VIVES, La literatura valenciana (València, 1934), pàssim; per a Carles Salvador, els testimoniatges són abundants a partir de 1931; la posició de Miquel Duran es veu ben clara a les pàgines de la seua revista La República de les Lletres (1934-1936).

[17] Miquel ADLERT NOGUEROL, “L’actual literatura catalana del País Valencià”, en Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys (Barcelona, s.d. [1954]), pàgs. 105-117. Veg. encara, en CUCÓ. op. cit., pàg. 251 un altre text d’Adlert, ja del 1935.

[18] El País Valenciano (Barcelona, 1962) i Nosaltres els valencians, ja esmentat en la nota 6.

[19] Cal no oblidar que alguns vells valencianistes continuaren emprant el terme País Valencià. Per exemple, Ismael Rosselló i Zurriaga: “Les dues maneres de sentir-se valencià”, Pensat i Fet (València, 1960), reproduït a Libro oficial fallero (València, 1982) Junta Central Fallera, s. p.

En l’àmbit universitari, la denominació País Valencià ha tingut un ús generalitzat. Pense, per exemple, en el I Congrés d’Història del País Valencià, celebrat el 1971, i també en una enorme quantitat d’estudis de tota mena: les obres col·lectives Història del País Valencià i Estructura econòmica del País Valencià; Aproximació a la història del País Valencià, de Joan Reglà; La banca al País Valencià, de Vicenç Rosselló i Emèrit Bono; La Inquisició al País Valencià, de Manuel Ardit; Història de la senyera al País Valencià, de Pere Maria Orts i Bosch; La CNT al País Valencià, de Terence Smyth; El País Valencià, de Vicent Ventura i Francesc Jarque; El País Valenciano del neolítico a la iberización, de Miquel Tarradell; etc.

[20] Francesc PÉREZ MORAGÓN, “Premsa clandestina al País Valencià (1962-1977)”, en L’Espill núm. 5 (primavera 1980), pàgs. 55-93.

[21] Per exemple, el cas de Manuel Broseta, que fou president de la Junta Democràtica del País Valencià. Un repàs dels seus articles a Las Provincias ofereix una bona mostra d’aquesta assumpció. Ell mateix en seleccionà alguns a Som valencians. Selección de colaboraciones periodísticas publicadas desde 1974 hasta 1979 en el periódico “Las Provincias”de Valencia (València, 1979).