A poqueta nit del 16 de desembre de 1705, en plena Guerra de Successió, arribava a València el triomfant exèrcit de Joan Baptista Basset. Armats de pals d'aixada i calçant espardenyes, els soldats del militar austracista van ser rebuts amb gran entusiasme en la Porta de Sant Vicent; aclamats per els de la seua mateixa classe: pel poble. La tossudesa de la Història i dels valencians persistix a fer d'eixe espai, hui Plaça de Sant Agustí, lloc de concentracions.
Aquell hivern de 1705 estàvem en guerra contra els Borbons, i contra els seus senyors castellans, o millor dit, contra els senyors, foren d'on foren. Perquè al nostre país, a diferència del dels nostres cosins germans, les elits econòmiques mai han estat del nostre costat per a defendre esta terra que ens dóna de menjar.
Aquell hivern va ser l'última vegada que ens varem jugar el futur com a poble; l'última vegada que varem celebrar una desfilada de la victòria. Eixa nit del 16 de desembre de 1705, els bruts llauradors van ser rebuts solemnement per les autoritats de la ciutat, que van oferir les símbòliques claus a Basset i al coronel Nebot. Estaven els Jurats i el Justícia Civil, i un comte i un marqués. Hi havia un regiment de cavalleria i dos companyies de Xàtiva, també a cavall. I una enorme massa desordenada de llauradors, armats cadascun amb el que podia, molts d'ells descalços.
Aquell hivern de 1705 estàvem en guerra contra els Borbons, i contra els seus senyors castellans, o millor dit, contra els senyors, foren d'on foren. Perquè al nostre país, a diferència del dels nostres cosins germans, les elits econòmiques mai han estat del nostre costat per a defendre esta terra que ens dóna de menjar.
Aquell hivern va ser l'última vegada que ens varem jugar el futur com a poble; l'última vegada que varem celebrar una desfilada de la victòria. Eixa nit del 16 de desembre de 1705, els bruts llauradors van ser rebuts solemnement per les autoritats de la ciutat, que van oferir les símbòliques claus a Basset i al coronel Nebot. Estaven els Jurats i el Justícia Civil, i un comte i un marqués. Hi havia un regiment de cavalleria i dos companyies de Xàtiva, també a cavall. I una enorme massa desordenada de llauradors, armats cadascun amb el que podia, molts d'ells descalços.
L'exèrcit del poble de Basset venia engreixant les seues files i la seua transcendència social des del desembarcament de Dénia. Reclutava els ecos antisenyorials de la Segona Germania, i representava pel simple fet d'armar-se, el reconeixement de drets, d'igualtat i llibertat, que només ostentaven les classes dominants. El Govern Basset va eliminar gran part de les càrregues i imposicions feudals. Per això va ser rebut al crit de "¡Visca Basset abans que Carles tercer¡". Per això Basset va ser empresonat pel rei a qui segons protocol servia.
El que seguix en esta història és ben conegut, però després de Basset, ja havíem perdut.
Les històries del nostre país contesten el que preguntaven Paco Muñoz i Toni Mestre: “Què ens ha passat, valencians?".
Historiador
Font: Històries del nostre país - Pedro Gascón - La Veu del País Valencià
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada