Els minyons: els «mossos» valencians | David Garrido

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Memòries històriques, per David Garrido

El País Valencià tingué un cos policial semblant al dels Mossos d'Esquadra del Principat, els Minyons o Companyia de Fusellers del Regne de València. Vestits i armats igual que els "mossos", subsistiren fins a la Revolució Gloriosa de 1868. 

Al Regne de València, com al Principat català, l’administració borbònica establí cossos repressius autòctons per a garantir l’ordre, sobretot a l’extensa ruralia. Aleshores Espanya, l’estat-nació, encara balbucejava i l’antiga Corona de catalans i aragonesos eren territoris a assimilar, dirigits manu militari per capitans generals. Al Principat, per a combatre, en un primer moment, les partides de miquelets austriacistes i, ja de pas, reprimir els malfactors, sorgiren les «esquadres de paisans», origen dels mossos d’esquadra en 1721. Al Regne de València, sempre emmirallat en el Principat malgrat els Borbons, es fundà un cos policial similar —vaja, quasi idèntic— en 1774. Ara bé: si al Principat eren «mossos», a València foren dits «minyons».

Mireu: és com això de temps/oratge de la televisió. Si els «catalans», els de la Catalunya estricta, diuen temps i surt l’home del temps, els valencians, pels dídims de Sant Vicent Ferrer, hem de dir oratge. Bé, són sinònims, dos mots utilitzats indistintament al llarg del país que s’expressa en la llengua de Ramon Llull, fets servir, però, per a marcar territori. És com falla/foguera, ara que, precisament, entrem a la setmana de Sant Josep: falla és a València ciutat i àrea d’influència el 19 de març, i foguera és exactament el mateix, el mateixet!, però el 24 de juny i a Alacant. Ep! I no se t’acudisca dir falla a un foguerer alacantí, que et crucifica. En fi, què us diré? Burrimàquies de campanar, que tant abunden, dissortadament, al país de les Corberes al Segura. Dir-se mosso o minyó, al capdavall, era el mateix, que fins i tot vestien igual, amb barret de copa inclòs. Els minyons valencians, però, desaparegueren per sempre en 1868. Els mossos principatins, en canvi, aguantaren fins al franquisme, que els consentí a la Diputació de Barcelona, i el pujolisme més endavant els reconvertí en policia autonòmica del règim. En definitiva, borbònics fins a la medul·la. Que ningú s’espante, doncs, de la punyalada trapera de dijous passat. En 1721, el capità general borbònic del Principat de Catalunya, Francisco Pío de Saboya y Moura, els creà —què us pensàveu— per a estomacar catalans; creà un cos militaritzat de catalans botiflers, de reconeguda adhesió al règim borbònic, per a atonyinar els seus compatriotes. Els mossos actuals fan el mateix. I l’invent reeixí tant que a València el volgueren copiar de seguida. Ja sabeu, clàusula Camps avant la lettre. Un altre capità general, aquest però repressor major a València, el gavatx Pierre-Felix de la Croix de Chevrières, establí el cos de minyons amb la mateixa mala llet borbònica que el Pío de Saboya marquès de Castel-Rodrigo creà els mossos al Principat.

Els Mossos d'Esquadra, els catalans estrictes, foren creats en 1721. Borbònics fins a la medul·la, aconseguiren superar la supressió del cos de 1868. Addictes als Borbons, fins i tot Franco els consentí, com veiem a la imatge, en què el Caudillo dels espanyols passa revista a la companyia de Mossos d'Esquadra de la Diputació de Barcelona. 

Dijous passat, 14 de març, l’excap dels Mossos d’Esquadra quan la Revolució dels Somriures, Josep-Lluís Trapero, declarà com a testimoni a la farsa judicial que els espanyols, inquisidor Marchena emulant el Tomás de Torquemada martell d’heretges, han muntat per a jutjar als qui, ànimes càndides, per allò que hem sentit de boca d’ells i dels testimonis citats, pretenien dir adéu a Espanya amb besadetes, abraçades, moixaines i llagrimetes. El rentavaixelles Fairy —arma letal segons el caragirat de Millo— el deixaven per als CDR. Fins i tot l’exvicepresident Junqueras manifestà davant el tribunal de Torquemades el seu amor per Espanya. Ostres! No imagine gens Simon Bolívar, Antonio José de Sucre, Miguel Hidalgo, José de San Martín, José Rizal o José Martí (aquest d’ascendència valenciana), proclamant llur amor a l’Espanya que oprimia llurs països. En fi, què us diré? Coses del prucesisme. O el que és el mateix: total fava, igual estic que estava, i, a més a més, amb bona propina d’hòsties dels piolins. Un dels mites d’aquest prucés entabanador, l’exmajor dels Mossos Trapero, deixà ben clar en seu judicial de quin costat estava, sempre del de la borbònica Espanya, com ho estava el fundador del cos, el botifler empedreït Pere-Anton Veciana en 1721. Trapero, piolin frustrat, fins i tot etzibà dijous passat que estava disposat a detenir el president Puigdemont i tot el govern català si des d’Espanya, el govern de l’a por ellos, oé, li ho hagués demanat. Nihil novum sub sole, doncs, que botiflers eren, botiflers són i botiflers seran. Ah! I al seu superior, l’exconseller de Governació Forn, un dels presos jutjats, Trapero l’arribà a tractar de babau elevat a l’enèsima potència. En fi, com diu l’adagi popular, la sardina (el botifler) no serà mai pagell (patriota).

La fidelitat històrica als Borbons ha estat a bastament demostrada pels Mossos d'Esquadra, des de 1721 en què els fundara el botifler empedreït Pere-Anton Veciana. L’exmajor dels Mossos Trapero, a la imatge amb el president Puigdemont passant revista els Mossos, deixà ben clar en seu judicial de quin costat estava, sempre del de la borbònica Espanya. 

Els «mossos» nostrats: els minyons

A rebre pals dels borbònics, els valencians som insuperables. Com bé és sabut, quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança, i els Berwick, D’Asfeld i companyia no escatimaren garrotades a repartir entre els valencians en aquells 1707, 1708 i 1709 luctuosos. Al País Valencià, però, en els temps recents no han tingut la pensada —potser la botiflerada autòctona encara no ha caigut— de ressuscitar els minyons, la invenció del francesot al servei d’Espanya Pierre-Félix de la Croix de Chevrières, capità general (és a dir, cap de l’exèrcit d’ocupació) borbònic del Regne de València de 1766 a 1775. Recordem-ho: des de 1707 el Regne havia deixat d’existir, encara que conservava el nom de regne, totalment desproveït de sentit, puix que per dret de conquesta el país dels valencians havia estat integrat a Castella. Ara bé: no us penseu que el personal ho acatava sense dir ni piu. A més a més, hi havia el problema endèmic del bandidatge, les partides de roders que infectaven el camp valencià. Un escrit anònim arribat a la Secretaria de Guerra (Madrid) en 1773 deia:

«La ciudad de Valencia y en particular todos los caminos de su Reino están llenísimos de salteadores homicidas, robando a los caminantes el dinero y el vestido, forzando a las mujeres de todas las edades y saciando sus furores con las vidas de los que defienden sus haberes. Las cuadrillas son infinitas, las diligencias ningunas, el peligro inevitable, el miedo general, el poder de V.E. grande, la piedad de S.M. mucha, el invierno temible; el remedio Miñones, la remuneración de Dios, el agradecimiento de los hombres, y la gloria de tal bien de V.E. que la goce.»

L’anònim és de 1773, amb la reclamació ben explícita dels minyons, la creació d’un cos de policia, reivindicat des de 1764 pel regent de la Reial Audiència valenciana Andrés Simón Montero, un jutge d’allò que diríem mediàtics d’aleshores. Estava embarcat en la lluita contra els roders i havia de sol·licitar a tota hora la col·laboració de l’exèrcit, acantonat a València i a Alacant, per a reprimir les quadrilles de bandolers. Ell fou qui, mirant a l’altra banda del rierol de la Sénia, es fixà en les companyies de fusellers del Principat, sobretot en la de fusellers de muntanya, que tan bon resultats estaven donant en la repressió del bandolerisme a la Catalunya estricta. Andrés Simón insistí i les seues demandes arribaren a la Secretaria d’Estat, amb la connivència de l’intendent de València, Andrés Gómez de la Vega, i del capità general, Pedro Pablo Abarca de Bolea, el comte d’Aranda que tant destacà en el govern de Carles III (III d’Espanya, el Borbó, que no el Carles III, el d’Habsburg, dels valencians). Vegeu: tots espanyolots. L’Audiència i la Capitania General estaven aleshores i ho estigueren durant tot el segle XVIII en mans de castellans, o d’algun francès que feia carrera a l’Espanya borbònica. El país, però, poc se’n fiava. Ah! I, a més a més, als valencians els cosien a impostos. Així que «la gent», tot fent servir el sintagma que tant fan servir podemites i compromiseros, estava esvalotada. Per al pobre, el segle XVIII, com tots els segles, fou un segle difícil. I, a més a més, si eres pobre i valencià encara et tocava pagar més. Xe, com ara! I és que, finalment, la creació dels minyons, depengué de qui els pagava. Els que manaven, òbviament, no volien gastar-se un duro i pretenien que el cost recaigués, un altre més, en les arques de les poblacions, que haurien de rascar-se la butxaca per a mantindré el cos de fusellers.

Una policia, els minyons, que la volien plenament autòctona. En un país de valencians, de valencians valencians, que els Toni Cantó i mamandúrries valencianòfobs de tot pelatge no existien aleshores, els espanyols buscaven un cos de sipais col·laboracionista, identificat amb la població. El policia no te entiendo o háblame en cristiano era impossible al País Valencià del segle XVIII. Al Principat, els seus mossos eren naturals del país, requisit imprescindible, com bé explicava el capità general d’aquest territori, Santiago Miguel de Guzmán, marquès de la Mina, i que ajudà a la creació dels «mossos» valencians. El marquès de la Mina àdhuc anava més enllà i proposava que als cossos de fusellers, a València, s’integrassen també «catalans» estrictes, que coneixien la llengua del país i «porque tienen acreditado su valor, astucia y ligereza para trepar y correr los montes». Comprendreu, doncs, per què el major Trapero es mosquejà amb el coronel de la Guàrdia Civil i capitost piolinDiego Pérez de los Cobos. I tant que sí! El botifler català, com de manera tan indigna demostra el tio Borrell —o el tio Millo el del Fairy— dia sí i dia també, es basta ell tot sol per a reprimir catalans. Els piolins, doncs, sobraven el dia 1 d’octubre de 2017. I tant que sí botifler Trapero! Els de la BRIMO (Brigada Mòbil) dels Mossos han demostrat fefaentment que no hi ha qui els guanye a l’hora de repartir hòsties als catalans.

Pierre-Félix de la Croix de Chevrières, comte de Sayve, capità general de València, és el responsable de la creació del cos de Minyons. Als set mesos d’haver estat creats, la companyia estava formada al complet, amb minyó o fuseller i oficial com els de la imatge. Des de l’1 d’octubre estava uniformada, armada, amb sou fixat i operativa. 

Els minyons en funcionament

L'informe del marquès de la Mina i l’actitud favorable del comte d’Aranda propiciaren l’aprovació reial de la Compañía de Fusileros del Reino de Valencia el 4 de març de 1765. Sorgí, però, el problema del finançament, que no se solucionà fins a l’1 de març de 1774, amb Pierre-Félix de la Croix de Chevrières, comte de Sayve, de capità general. Als set mesos d’haver estat creats, la companyia de fusellers o minyons estava formada al complet. Des de l’1 d’octubre estava uniformada, armada, amb sou fixat i operativa. El comte de Sayve, que s’havia esforçat en demanar-la des que arribà a la Capitania General en 1766, aconseguí veure-la formada abans de morir en 1775.

La companyia restà organitzada en tres oficials, quatre sergents, huit caporals i cinquanta-sis fusellers. El comandament, amb el grau de capità, li fou atorgat a Josep Damià, que encara el tenia en 1792, data en què se sol·licità l’ampliació de la companyia a dos centenars d’homes. El capità residia a València, però la companyia tenia dos oficials més: un tinent amb residència a Gandia i un subtinent o alferes que residia a Sogorb. Els minyons es distribuïen en dotze esquadres pel territori valencià amb un nombre d’efectius que depenia de la localitat on estava destinada l’esquadra: València (dotze homes), Alzira (cinc homes), Bunyol (cinc homes), Moixent (cinc homes), Gandia (set homes), Alacant (cinc homes), Oriola (sis homes), Montfort (cinc homes), Sogorb (sis homes), Alpont (cinc homes), Benassal (cinc homes) i Alcalà de Xivert (cinc homes).

Força armada de naturals del territori, calia ser valencià per a ser minyó i, a més a més, «hidalgos o labradores honrados y acomodados que no hubieran ejercido oficiós mecánicos ni se les conociese tacha en su família». Vaja, que qualsevol no servia per a ser minyó. Vestien «a la valenciana», que és el mateix que dir «a la catalana», puix que l’uniforme coincidia amb el de les Esquadres de Valls origen dels Mossos d’Esquadra. Així, constava de gambeto, casaquilla,  jupetí, camisa, montera negra de vellut, mocador o corbatí de seda negra al coll, saragüells, calzes de fil polaines de cuir i espardenyes amb veta blava. Els minyons anaven armats amb escopeta amb baqueta de fusta i baioneta, dues pistoles de xarpa, una xarpa amb cinturó, bandolera i canana i un flascó de pólvora.          

 

Els minyons valencians, finalment dependents de la Diputació de València, desaparegueren en 1868. Massa addictes a la dinastia foragitada pel govern eixit de la Revolució Gloriosa, foren suprimits. Ja no tornaren els individus com el de la imatge, amb el característic barret de copa, fotografiat per encàrrec del pintor realista Bernat Ferrandis. 

Companyia operativa des de l’1 d’octubre de 1774, als vint-i-cinc dies d’engegar el capità general ja anunciava vint-i-sis detencions entre desertors, lladres i vagos y maleantes. I així continuà funcionant durant la resta del segle XVIII i gran part del XIX, en què s’incorporà el característic barret de copa. Tot i la introducció de la Guàrdia Civil, fundada pel duc d’Ahumada en 1844, al camp valencià, els minyons continuaren operatius fins al 1868. Addictes als Borbons, com els mossos als Principat, el general Prim, capdavanter de la Revolució Gloriosa, no es fià d’ells i els dissolgué. La Restauració borbònica aconseguí reintroduir els mossos al Principat, però els minyons ja no rebrotaren al País Valencià, encara que deixaren record en la població per temps després d’haver estat dissolts.

           

El general carlí Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, fundà en 1839 una companyia de minyons com a policia militar, amb uniforme similar al dels minyons valencians, encarregada d’escortar el seu estat major. 

Els minyons inspiraren a altres companyies de fusellers de l’estat borbònic, com la companyia de miñones de la Diputació d’Àlaba. Altrament, el general carlí Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, fundà en 1839 una companyia de minyons com a policia militar, amb uniforme similar al dels minyons valencians, encarregada d’escortar el seu estat major.

Bé, els minyons sí, certament, fou una policia valenciana, però introduïda per un poder foraster, d’ocupació. Una policia inspirada en els mossos catalans, dels quals imitaren l’uniforme, l’armament i la forma d’actuar. La seua lleialtat borbònica els condemnà a la desaparició quan triomfà la revolució de Prim. Al Principat, però, rescataren de l’oblit els mossos, els quals, malgrat el pas del temps, mai no han oblidat el borbonisme que els féu nàixer. Si en el futur hi ha República, que ja veurem, no serà amb la col·laboració, precisament, d’un cos policial que mai no fou pensat per a servir al seu poble, sinó per a perpetuar —Trapero ha esta ben explícit— la dominació borbònica (espanyola) de Catalunya.

Els Mossos d'Esquadra, d'això l'enfadament de l'exmajor Trapero amb el cap "piolin" Pérez de los Cobos, són experts en apallissar catalans, com veiem al capitost mosso de la imatge, totalment embogit porra en mà. 

Fon: https://www.diarilaveu.com/els-minyons-els-mossos-valencians

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial