Aquesta setmana de juliol, fa 40 anys de la gran manifestació a València amb més de mig milió de persones, sota el lema «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia».
Els dies abans, teníem gran il·lusió preparant-nos, vaig implicar a la meua família, fins i tot mon pare i ma mare; confeccionarem una senyera enorme, la més gran de la mani.
Semblava que entràvem en el camí, cap a la llibertat del nostre país. Seria un reconeixement de la repressió franquista amb la reivindicació d’una eina, l’estatut d’autonomia, que ens donaria la possibilitat de treballar cap a la llibertat del nostre país.
Aquests darrers 40 anys han estat un anar i venir d'il·lusions i desil·lusions, dit d’altra manera: «un pas endavant, i dos passos enrere» i també «dos passos endavant i un pas enrere «. Quantes vegades m'ha semblat que tot continuava igual. Que l’estat franquista estava allí, malgrat governs reformistes com els del PSOE/PSPV. Quantes vegades he pensat que els polítics amb «bones intencions» ens han enganyat, quan he vist que no han complert amb els programes que ens prometien.
En l’època de la transició, la política espanyola i espanyolitzadora ho va preparar molt bé:
- La guerra de les banderes;
- La guerra de la llengua;
- La guerra pel territori.
I tot el que s’ha aconseguit amb aquestes guerres és que la societat valenciana estiga constantment en perill d’estar dividida.
Així que, en lloc de veure una política valenciana, veiem una política antivalenciana, al servei dels interessos de l’estat espanyol.
Necessitem urgentment moltes eines pròpies (televisió, premsa, radio, i eixamplar l’educació en la nostra llengua, cultura, etc.) amb política d’amor per allò que és nostre.
La política en l'àmbit municipal també ha de treballar en contacte amb la gent, dialogar sobre tot allò que ateny a la ciutadania. Necessitem percebre claredat, transparència en els objectius, doncs així s’aconsegueix una relació poble-polítics on es fomenta la mútua confiança, enfortint aquesta relació.
Resumint: creem una cultura política en què el dret a decidir s’exerceix a tots els nivells de la societat.
Tot això em fa pensar que la confiança ha de ser mútua... La gent deposita la seua confiança en els polítics... i els polítics han de confiar en la gent perquè és l’única manera que hi ha per construir alguna cosa sòlida. Els polítics han de fer seus els mateixos anhels i objectius del poble que representen.
Doncs, les reivindicacions de la gent no poden quedar desateses, perquè aleshores els polítics estan confonent, quan en realitat el que volem aconseguir és ser lliures en un País Valencià millor, on la gent puga ser feliç. El que he après de la manifestació de fa 40 anys, és que les forces polítiques amb sensibilitat i amb voluntat d’entesa hauran de treballar per uns objectius en clau de País, per no repetir els mateixos errors.
Empar Espí.
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, @DaDPV
Font: "Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg", per Empar Espí
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada