 |
| Quadre de les balances fiscals publicades pel govern central el 2008. Cal tenir en compte l'efecte capitalitat de Madrid, en què bona part de la inversió que rep aquesta no es contabilitza com a inversió en la comunitat, si no en l'estat en general. |
El Ministeri d'Hisenda ha fet públiques les dades d'execució del pressupost de 2015. D'entre tot el guirigall de xifres, el que més ens interessa és la despesa realitzada en inversions per habitant a cada comunitat autònoma. La inversió mitjana fou de 163 euros per habitant. Totes les comunitats han rebut una inversió per sobre de la mitjana, excepte les Illes Balears, que han rebut 106 euros per habitant; Catalunya, que ha rebut 99 euros per habitant; el País Valencià, amb 94 euros per habitant, i Canàries, amb 68 euros per habitant. Aquesta darrera comunitat hem de recordar que té un tractament fiscal diferenciat que la fa disposar de més recursos propis. Aquest fet –que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears estiguin a la cua en inversions estatals i les úniques situades per davall de la mitjana– només seria una anècdota si es tractàs d'un fet puntual. Però, per a desgràcia nostra, és una constant que es produeix any rere any. Tal discriminació es remunta a les derrotes sofertes pels nostres països els anys 1714 i 1715, després de les quals Felip V imposà als nostres territoris un tractament colonial com a territoris conquerits.
Des d'aleshores, el volum de recursos transferits a la que podem anomenar com l'Espanya subsidiada és incalculable. Però si estudiam les darreres dècades ja ens podem fer una idea de la magnitud dels recursos que se'ns han espoliat al conjunt dels Països Catalans. Concretament, un estudi de José Luis González Vallvé i Miguel Ángel Benedicto Solsona, titulat 'La mayor operación de solidaridad de la historia', compara els recursos percebuts per l'Espanya subsidiada, és a dir, sense els Països Catalans i forals, des de l'entrada a la Unió Europea, amb els recursos que varen obtenir, mitjançant el pla Marshall, els països europeus arruïnats per la II Guerra Mundial. El pla Marshall, que va inspirar Berlanga per realitzar la gran pel·lícula 'Bienvenido Mister Marshall', va suposar un ajut econòmic equivalent al 5% del PIB de França o Anglaterra per als països beneficiats. Doncs bé, les subvencions rebudes per Espanya des de 1986 mitjançant els Fons europeus són equivalents a tres plans Marshall (120.000 milions d'euros). És a dir, Espanya ha rebut de la UE tres vegades més recursos dels que reberen França, la Gran Bretanya o Alemanya després de la II Guerra Mundial.
Tanmateix, això no és res si ho comparam amb els recursos que l'Espanya subsidiada ha rebut, des de 1986, dels Països Catalans i forals. Segons el mateix estudi, aquests recursos serien l'equivalent a 21 plans Marshall. En altres paraules, 840.000 milions d'euros, en xifres actualitzades, és la quantitat transferida majoritàriament de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears a l'Estat espanyol els darrers trenta anys. Són xifres que prenen l'alè.
Només això ja ens fa entendre la resistència numantina dels partits espanyols a parlar de qualsevol reforma estatal que permeti major sobirania política i econòmica als nostres territoris. El que està en joc és molt més que l'acceptació de la diversitat cultural i lingüística d'Espanya, és la pròpia subsistència econòmica d'uns territoris instal·lats permanentment en el subsidi obtingut d'uns territoris conquerits fa tres-cents anys, i que pensen continuar explotant eternament.
Els mecanismes pels quals es perpetua l'espoli són varis: la inversió estatal a cada territori n'és un, el qual, a la vegada, suposa menys despesa pública en manteniment d'unes infraestructures i equipaments públics no construïts i menor despesa en funcionaris públics –Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són les comunitats amb menys funcionaris per cada mil habitants. També el finançament autonòmic, pel qual rebem fins a un trenta per cent menys que altres comunitats per tal d'exercir les mateixes competències; o els Fons europeus, distribuïts de manera arbitrària, i el Fons de compensació interterritorial, del qual es continuen beneficiant comunitats que ja superen la mitjana espanyola en renda per càpita.
Tot plegat explica, per exemple, per què a Balears tenim la despesa sanitària més baixa de l'Estat; o una de les més baixes en educació, o en transport públic. I, malgrat tot, la nostra població continua donant suport majoritari als partits que són l'instrument d'aquest espoli, i reclama al govern autonòmic de torn, oblidant que només administra les miques, mentre continuam pagant la festa d'aeroports sense avions i AVE sense passatgers. Fins quan? Fins que disposem d'un Estat propi, que no ens sigui hostil, com l'actual que ens espolia.
Font: L'Espanya subsidiada (Pere Sampol)RELACIONAT:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada