En aquests textos de Joan Fuster s’explica amb claredat l’origen, la història i els motius dels aspectes polèmics, absurdament polèmics, del nom «País Valencià» en un moment determinat de la llarguíssima «transició» valenciana. Aparegueren inicialment al Diario de Valencia entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 i posteriorment foren recollits al llibret País Valencià, per què? (Tres i Quatre, 1982).
NO crec que siga suficient que el País Valencià es diga oficialment “País Valencià”. Cal que ens acostumem a les conseqüències d’una racionalització de la terminologia diària. Josep Giner, en 1934, publicà un article que posava els punts sobre les is. “Qüestió de noms” es deia.[31] La seua vigència és absoluta. I val la pena de recordar-lo amb els seus matisos. L’autor hi feia la distinció que ara necessitem fer. “País Valencià” designant la col·lectivitat actual (“la nostra pàtria”, segons l’autor); “Regne de València”, que podia designar l’“organització política autòctona”; “València”, la ciutat. “Volem que el mot València per ell sol puga significar la capital del País Valencià”. I de seguida: “valencià”. “Valencià” només hauria de ser vàlid com a referència a tot el País Valencià: tan valencià és un habitant de València com de Llucena o d’Elda, tan valencià un habitant d’Alcoi o de Gandia, tan valencià un de Xàtiva com d’Oriola, o d’Alacant o de Castelló de la Plana. O som tots “valencians”, o deixem-ho estar. Per tant, mai no hauríem d’aplicar l’adjectiu “valencià” sinó per a la totalitat del País Valencià.
Tot això és d’una lògica semàntica diàfana. “Valencià” és tot allò que és “del País Valencià”, i no solament de València, ciutat o província. El que siga de València, hauríem de dir que és “de València”, o “valencià” si entra en l’òrbita global del País Valencià. “El poble de València (diferent del poble valencià)”, deia Renat i Ferrís. I una expressió com “l’alcalde valencià” és inadmissible, si es limita a l’alcalde de València: alcaldes valencians ho són tots els del País Valencià, i tan “alcalde valencià” és el de València com el d’Alacant o el de Castelló, o el de Beniopa. L’alcalde de València és l’alcalde de València, i l’alcalde de Beniopa és l’alcalde de Beniopa: tots dos, però, “alcaldes valencians”, i ni l’un més que l’altre. Si no comencem per precisar aquestes minúcies, no arribarem enlloc. Hem de superar els “patriotismes” provincials, i restituir-hi la denominació única. I contra les províncies, les comarques: la Plana, la Marina, el Maestrat, la Ribera, la Safor, l’Alcoià, l’Alt o el Baix Vinalopó… Mentre continuen les denominacions provincials, la “unitat” dels valencians serà precària. Ja sé que, avui, les comarques no són el que eren. Però les solucions probables queden obertes.
I, en realitat, sempre tornem al principi: a l’ambigüitat terminològica. Si volem un “País Valencià” és perquè tots els valencians puguem dir-nos “valencians” sense discriminacions, i ni uns siguen “castellonencs” o “alacantins”, i els altres “valencians-valencians” doblats. La nostra restitució col·lectiva ha de salvar aquestes minúcies localistes. Ni el “reino” ni la “región” són possibilitats viables… La demanda de “País Valencià” —i dels símbols pertinents— tenen, encara, el mèrit i el dret d’haver estat, tan primàriament com es vulga, l’única veu que s’alçà, abans de la mort de Franco, i després, per reclamar… ¿Què reclamàvem, més o menys unitaris, aleshores? “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!” No hi havia sinó aquest crit; no hi havia sinó una bandera; no hi havia problemes d’idioma. Una part de la dreta hi va participar. Hi participava l’esquerra, sense prejuïns. I quan Madrid va concedir-nos la modesta almoina de la pre-autonomia, ho va fer amb l’únic nom que resultava lògic, majoritàriament admissible i, sobretot, oportú: “País Valencià”.[32]
No entra en el pla del present paper exposar ni comentar les peripècies posteriors, les d’avui mateix, ni les maniobres que tendeixen a situar-nos en el punt de partida provincià i provincialista. Les negociacions a què “la España de las autonomías” ha obligat els partits parlamentaris actuals, un cert electoralisme mal entés, les campanyes de “distracció” projectades damunt la gent i, potser el fet de no haver-se preocupat ningú, o quasi ningú, d’explicar les raons històriques i socials del terme “País Valencià”, fan témer que qualsevol esperança mínimament “autonòmica” vinga viciada per la decepció. Però a nosaltres ens pertoca aguantar —i potenciar— les lleialtats que hem pensat sempre com les més vàlides i les més segures per al nostre poble.
EPÍLEG
COM hem vist, el terme “País Valencià” respon a unes raons d’eficàcia expositiva difícils d’ignorar, fins i tot per als defensor del “reino”, perquè totes dues fórmules no són intercanviables, ni tan sols per aquesta necessitat de claredat. Amb un exemple ho veurem més clar. Tenint en compte que allò que ells volen anomenar “reino de Valencia” no és ni de bon tros el mateix territori del que fou “regne de València”, gràcies a l’addició de les zones de Villena i Requena, ¿com caldrà al·ludir aquell “regne”? ¿Potser “antiguo reino de Valencia” per a distingir-lo del “nuevo”, que deu ser aquest d’ara? Si no fem aquesta distinció, ¿com ens entendrem? Al capdavall, no estaria gens malament aquest “nuevo reino de Valencia” amb una història de segle i mig de provincialisme. Bromes a banda, el terme “País Valencià” elimina aquest i altres problemes.
Hem vist també que és una autèntica fal·làcia la suposada derivació “País-Països”, segons la qual tots els qui utilitzen la fórmula “País Valencià” són catalanistes declarats o estan en “perill” de ser-ho. La realitat prou demostra que no és així, encara que ho diga Martín Villa.
Finalment, hem comprovat que, fins fa quatre dies, només la dreta més ultramuntana —o més conscientment ultramuntana…— s’oposava a la denominació País Valencià. La resta, salvant les excepcions que calga salvar, l’empraven sense embuts ni manies: Las Provincias, Levante, Abril, Broseta, el conjunt dels parlamentaris locals, el Consell pre-autonòmic, el govern d’UCD i cadascun dels seus ministeris, els empresaris, les centrals sindicals, “Aitana”, bancs, caixes d’estalvi, col·legis professionals, falles i fallers —¿o no hi havia un premi per als Colossos del País Valencià?—; en fi, tutti quanti.
Cal preguntar-se per què, de sobte, una part dels usuaris del terme se n’aparten amb horror i s’alineen amb la dreta conscientment ultramuntana en la defensa, gens heroica d’altra banda, del “reino de Valencia”.
La pregunta no pot tenir resposta sinó introduint-la en l’entrellat de tensions de tot tipus que han acompanyat el canvi de règim, la cèlebre “transició”, que mai no sabem si s’ha acabat ja o si encara està començant: la mutació del “trencament democràtic” en una altra cosa; la llei d’Hont; la “reconducció de les autonomies”; els qui pretenen “meter en cintura” les nacionalitats i regions: la LOAPA; els embolics entre els articles 151 i 143 de la Constitució —i entre tants altres—; els providencials girs de 180º en certes biografies polítiques… I també, cal no oblidar-ho, la resituació de les diverses forces polítiques, les que isqueren de la clandestinitat i les creades a última hora per entrar en el repartiment. Enmig de tot això s’ha trobat el pobre País Valencià, el país en pes i amb ell el seu nom, convertit en article de mercaderia per a qualsevol electoralisme precipitat.
Acabat de redactar aquest paper després del fracàs d’UCD al Parlament espanyol, el 9 de març, potser eixirà d’impremta abans que puguem saber com acaba això del nom. Les previsions apunten cap a fórmules anodines, incolores i insatisfactòries per a tots, com ara Comunitat Autònoma Valenciana o Regió Valenciana. Això, sembla, en el millor dels casos.
I bé ¿què vol dir això per a nosaltres? En realitat, ben poca cosa, perquè sota cada nom hi ha un projecte, o uns projectes convergents, d’articulació de la realitat valenciana. Al capdavall, no deixa de ser irònic que els més aferrissats defensors del “reino” siguen alhora els més entusiastes de les “tres provincias” i, lògicament, d’enfortir el poder de les diputacions. Per a nosaltres, el País Valencià seguirà sent el nom de la nostra terra, d’acord; però també una altra cosa: totes aquelles coses per les quals s’ha escrit, s’ha treballat, s’ha cantat, s’ha eixit al carrer, s’ha lluitat i alguns han patit.
Això vol dir també que els valencians haurem de traure la lliçó d’aquesta “anècdota” i que no tindrem més manera de fer-ho que recuperant el temps perdut durant el tràmit pre-autonòmic i probablement en l’autonòmic més immediat. Vol dir, al capdavall, que encara hi ha molt per fer.
[31] GUILLEM RENAT i FERRIS: “Qüestió de noms”, Acció núm. 11 (21 juliol 1934), pàg. 4. Amb el pseudònim sencer com a firma, aparegué extractat, sota el títol “Apunts per al Diccionari”, en Timó núm. 8-9 (febrer-març 1936), pàg. 3.
[32] Vegeu, per exemple, el Decret de Pre-autonomia.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada