Quan en un territori es parlen diverses llengües i una pren la supremacia, la resta passen a la categoria de segones, és a dir, subordinades. Normalment, la supremacia lingüística es relaciona amb un imposició, gairebé sempre de caràcter polític, i la llengua imposada passa a ser considerada la veritable, útil, i de coneixement obligat per tota la població.
La que queda o les que queden en segon terme, tot i ser emprades amb regularitat pels parlants naturals, són percebudes com un signe identitari del grup a què pertanyen que no els serveix per comunicar-se fora. Per això, quan es percep que determinat interlocutor, tot i expressar-se en la llengua crupal ve d’una altra cultura, és molt freqüent que es canvie de llengua. El cas es dóna tan sovint a casa nostra que resulta habitual sentir com algú passa al castellà quan comprova que un aprenent de català s’esforça a fer-lo servir per comunicar-se i, per tant, integrar-se en la comunitat. Molts parlants consideren tal canvi de llengua com un gest d’educació,però no és així, ja que en realitat el sentiment de pertinença al grup de llengua subordinada li comporta actituds de servilisme, no envers l’interlocutor sinó amb la llengua dominant.
La imposició d’una llengua com a oficial, és a dir, vehicle estatal, se sol associar a la bona salut de tal llengua, però no sempre és així. Tenim el cas d’Andorra, únic país del món que té el català com a llengua d’estat i la realitat és que l’ús va reculant a favor del francès, el castellà i fins i tot el portuguès. I també hi ha el cas contrari. Als Països Catalans, sense un estat que haja imposat i protegit la llengua, s’ha mantingut amb una salut envejable, almenys fins el moment. Quin és el secret? Com sempre, de secret no n’hi ha cap. Simplement, s’ha transmès de manera natural entre els parlants.
Perquè no ho oblidem, la llengua és un sistema d’identificació que, en paraules de la lingüista Carme Junyent, és tangible, transmissible i, sobretot acumulable, tret identitari que, per exemple, no es dóna en el cas de la raça o la ideologia. Només les llengües són acumulables pel fet que no hem de renunciar a la nostra per parlar-ne una altra ja que en podem aprendre tantes com vulguem o puguem.
Només hi ha una manera de ser plurilingüe, de mantenir una actitud oberta i respectuosa amb el fenomen de la diversitat lingüística. El respecte per l’altre ha de començar per un mateix. Com hem d’aprendre i valorar altres llengües si no som capaços de respectar i, per tant, transmetre la pròpia?
ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I Vinaròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada