Els refranys
També en podríem dir proverbi, dita, o adagio. Segons el DIEC, el refrany és una «frase que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressa un pensament a manera de judici en que es relacionen almenys dues idees». Encara que la definició de proverbi és forca diferent, «máxima, dita, d'ús popular, antiga, que conté un ensenyament», refrany i proverbi es poden considerar perfectament sinònims i intercanviables en la majoria dels casos. Com que tractem de fraseologia popular, entenem que les diferents designacions que hem indicat, refrany, proverbi, dita, i adagi, convenen indistintament per a frases com “Qui té gana somia pa”, o com “Qui no vulgui pols que no vagi a l'era”, “Carrers mullats, calaixos eixuts”, “Si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit”, “Pel juny la falç al puny”, etc., etc.
En canvi, sense que sigui possible, com ja hem dit, d'establir cap distinció neta, en general reservaríem més aviat els termes màxima, sentencia i, sobretot, aforisme, per a les frases d'autors coneguts o de la tradició literària universal. Com és ben sabut, en la nostra cultura aquesta gran tradició aforística prové de la Bíblia (en que es parla, sobretot, de proverbis) i dels autors clàssics, grecs i llatins, i arriba fins als nostres dies, però ara no ens n'hem d'ocupar. Remarquem, de les dues definicions que hem transcrit del DIEC, les indicacions «en que es relacionen almenys dues idees» (refrany) i «d'ús popular» (proverbi).
No és tampoc el nostre propòsit estudiar les estructures sintàctiques principals dels nostres refranys. Però sí que podria ser útil assenyalar que el tipus més usual, el dels que s'inicien amb el terme relatiu qui, referit a persones i que és el propi de les oracions relatives substantives (sense antecedent), es divideix en dos grups: el dels refranys que duen els verbs en indicatiu, que són, pròpiament, els que contenen un ensenyament, com Qui té gana somia pa, Qui molt xerra sovint s'erra, Qui tira pedretes tira amoretes o Qui juga amb foc es crema, i el dels que duen els verbs en subjuntiu, que més que no pas un ensenyament contenen un consell o advertiment, com Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, Qui més en sapiga que més hi digui, Qui sigui confrare que prengui candela o Qui no vulgui ballar que no vagi al ball. Podríem destacar, també, els refranys meteorològics o relatius al pas de l'any i de les feines del camp, com Pel maig cada dia un raig, Pel juny la falç al puny o Per la Mare de Déu d'Agost a les set ja és fosc. Existeixen, com és ben sabut, diversos reculls de refranys catalans. Amb tota probabilitat, el més extens és el de Joan Amades, no sempre de consulta còmoda a causa de la seva mateixa exuberància. Escau d'assenyalar, però, que és un recull format exclusivament de refranys, sense la interferència d'altres mostres de la fraseologia popular.
- D’on ets cavaller? - De la terra de ma muller.
A qui se fa molt de pregar, no li plau virtuts obrar.
Així esta el pagès entre dos advocats, com el pagell (peix) entre dos gats.
Així es formatge sens ronya (escorça), com donzella sens vergonya.
Dir bé, fer millor.
El nen i l’orat diuen la veritat.
L’om del mal que ha por, d'ell mor. (De lo que l’home te por, d’allò mor).
Hostes vingueren i senyors se feren.
La veu del pleu (poble), veu de Deu.
Llongues raons fan chica nit. (Llargues converses acurten la nit).
Los erres del metge la terra los cobre. (Els errors del metge la terra els cobreix).
Lo que dona vol, Deu ho vol.
Mes val pa eixut amb amor, que gallina amb remor.
Qui de dia es lleva, tot lo dia trota.
Qui pren l’áliga per la cua i la dona per la fe (paraula) be pot dir que no te res.
Qui la coa (faldilla) te de palla, por te al foc.
Qui escudella daltri espera, freda la menja.
Qui no bat en juliol, no bat quan vol.
Si vols diguens be de tu, no digues mal d’algu.
Tard i mal aparellat.
Trenca lo fil que massa vol estrènyer.
L’amor fa molt, l’argent fa tot.
Relacionat
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada