La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Font: "La Franja, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat", per Joaquim Torrent - Lliure i Millor

Mapa comarcal del Principat de Catalunya, part dels territoris catalans

Joaquim Torrent @JoaquimTorrent Geògraf i promotor cultural

La pertinença de les terres de la Franja de Ponent a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altmedievals la Ribagorça –el bressol inicial de la Franja– es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans.

Concretament, en els primers temps la Ribagorça i el Pallars estaven estretament entrelligats –tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona–. I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques. El bisbat de la Seu, dependent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment, la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural.

Un cop format i consolidat el català, fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte, a més, com en gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarranya, fou important el paper exercit per població procedent d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, esposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, que també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc  després, Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el Cast. Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com  a compresa “de Salses fins al Cinca”. l arran del testament de Jaume I es va tornar a  plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera –la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca– eren d’Aragó, tot i l’oposició catalana. Com si volgués pal·liar els efectes d’aquesta decisió, va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i Costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar per plenament inclosa a l’Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent, s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d’un seguit de revoltes, era incorporat a l’Aragó per Felip II l’any I592.

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya; tot i això, la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se els lligams amb el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri, Mont-roig de Tastavins i, sobretot, Calaceit, van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 –fa  exactament 300 anys–, després de lluitar valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 calaceitans

El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l’administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  –formalment incorporada a França–, Lleida en fou la prefectura, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la Península. Hi foren incorporats exactament sis municipis de la Franja, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarranya, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents, ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies i polèmiques a la Franja, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó –contra certa creença popular– no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa. Els que optaren per Barbastre –la meitat– no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (sic) y aún las costumbres le unen estrechamente.”Posteriorment el 1842 –com també explica Burgueño– es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

L’any 1919, en el projecte d‘Estatut d’Autonomia elaborat per l’assemblea de la Mancomunitat de Catalunya, es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns, segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament, aquest projecte va ser rebutjat per les Corts espanyoles.

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, instaurat arran de la Guerra Civil, i amb l’adveniment de la democràcia, es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja. Per exemple, en una famosa enquesta, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l’Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys un es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es va cantar Els segadors i es van fer crits a favor del pas a l’administració catalana, i a Benavarri l’any 1981 es van recollir signatures a fi d’aconseguir el mateix objectiu..

El 1996, la  premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en el projecte de divisió comarcal que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament, la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l’agost del 2013, la cadena humana que es va  fer entre Calaceit (Matarranya) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) per part del Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació –Franja inclosa– i a decidir el seu estatus polític. Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Catalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s’apunta, en relació amb la Franja de Ponent, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya, que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accés a la sanitat i l’educació públiques”.

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d’autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida –amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme– i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l’única comarca oficial plenament de parla catalana és el Matarranya, i encara mutilat. I si anem a altres àmbits, hi hauríem de sumar la reclamació sense no escoltar raons, dels béns, la instauració del LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques, és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència –com hem vist– de fets positius i la constatació que cada vegada són més les  persones, especialment gent jove, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.