EDITORIAL
Més enllà del contingut del nou Diccionari normatiu valencià, que acaba de presentar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la darrera maniobra de la institució consagra una bifurcació que pot resultar letal a la llarga. I a més, una contradicció que ha anat prenent volada. D'un costat, l'Acadèmia reconeix la unitat de la llengua catalana, encara que ho faça amb eufemismes imprecisos, però, de l'altra, ha anat desgranant un corpus normatiu que qüestiona amb els fets aquesta unitat. Després d'anys de treballs amb resultats del tot discutibles, un valencianoparlant pot triar ara mateix entre dues gramàtiques i dos diccionaris, les de la mateixa Acadèmia i les de l'Institut d'Estudis Catalans, que sovint proposen solucions contradictòries. És a dir, segons l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, els valencians tenen la mateixa llengua que els catalans, però la poden escriure diferent. La proposta no arriba encara a plantejar solucions ortogràfiques contradictòries, però el corpus semàntic diferenciat arriba a uns nivells raonablement preocupants.
Aquesta nova doctrina reforça una realitat que ha anat imposant-se en la vida quotidiana. L'usuari d'un servei por triar per informar-se o per ser atès entre dues opcions -valencià i català- que no es diferencien gens formalment, però que acaben consagrant dues realitats separades. Són moltíssimes les institucions públiques -sobretot, les de l'Estat- i les empreses privades que presenten textos en català i en valencià. El treball de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua els facilita la intenció segregadora. La política, doncs, està canviant la realitat. I la nova realitat és hostil a la integritat i a la vitalitat de la llengua catalana.
No és difícil trobar en el nostre entorn exemples que, des de la pràctica política, han acabat modificant la realitat lingüística. En origen el gallec i el portuguès eren el mateix idioma. Però Portugal es va convertir en un Estat i els gallecs, tant políticament com acadèmicament, es van anar decantant per una ortografia més pròxima a la castellana que a la portuguesa. Avui dia ja s'ha acceptat de manera general que portuguès i gallec són dos idiomes diferents. Qui ha perdut més com a conseqüència d'aquesta opció? La sucursalització del gallec, que cada vegada sembla més una variant del castellà, és evident. Aquesta era també la intenció de l'anticatalanisme al País Valencià des dels anys setanta. Segregat del català, el valencià es fa molt menys útil, molt més precari. Ho accepte o no, la bifurcació que fomenta l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és un atac frontal per a la supervivència de l'idioma que diu defensar.
Font: Llengua bifurcada, llengua debilitada | El Temps
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada