El document titulat “Manifiesto por el reconocimiento y el desarrollo de la pluralidad lingüística de España”, que podeu llegir ací: , en versió, com no?, castellana, és l'últim cant de sirena del supremacisme lingüístic espanyol.
En primer lloc, el manifest parteix d’una afirmació més que qüestionable (“2. España es y siempre ha sido…un país multilingüe”), que confon l’existència d’idiomes amb el multilingüisme. Efectivament, a la península ibèrica es parlen diversos idiomes; ara bé, Espanya mai no ha estat, ni ha volgut ser, un estat plurilingüe, o respectuós amb les llengües, tal com es pot constatar en l’article 3 de la Constitució espanyola, que consagra una superioritat essencial per al castellà, i ni tan sols esmenta pel nom les altres llengües. De fet, seria més correcte afirmar que si a l’estat espanyol encara es parlen diversos idiomes, és bàsicament perquè no han tobat la manera eficaç d’exterminar-los.
D’altra banda, el manifest té un caràcter fonamentalment ‘bonista’. Es limita a declarar una sèrie de bones intencions, sense cap plasmació concreta que permeta suposar que hi haurà algun canvi respecte a la situació actual.
Fa pocs mesos que la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) va denunciar a l’ONU, que el supremacisme lingüístic és una pràctica sistèmica i institucionalitzada a l’estat espanyol. La majoria dels actes de discriminació són perpetrats per funcionaris, i és especialment destacable que els tribunals de justícia figuren entre les institucions en què es produeixen més abusos lingüístics. Això col·loca els parlants de llengües minoritzades (més d’un 40% de la població de l’estat), en una flagrant situació d’indefensió jurídica. Com canviarà això un manifest? Quines mesures concretes preveu per a garantir que els drets d’aquestes persones passaran a ser respectats?
En comptes d’això, el manifest afirma literalment que “Todas las lenguas españolas atañen por igual a todo el país y a todos los ciudadanos y ciudadanas. Las lenguas distintas del castellano no son sólo un asunto de cada Comunidad Autónoma. El castellano no es sólo un asunto delGobierno de España. Todas las lenguas españolas son asunto de todos los gobiernos. Todos los poderes públicos (legislativo, ejecutivo y judicial) deben compartir la defensa y el impulso de todas las lenguas de España”.
Què pot derivar-se’n, d’aquesta afirmació?, que els governs autònoms hauran d’impulsar també el castellà? L’única llengua que ha gaudit de tots els drets i privilegis possibles, ha de ser tractada de la mateixa manera que les llengües que han patit prohibicions i discriminació sistemàtica des de fa més de 300 anys? És aquesta la manera de promoure una igualtat entre parlants que ens proposa el manifest?
Mentre que els drets dels castellanoparlants ja estan plenament garantits en tot el territori sota sobirania espanyola (i per tant, no cal cap protecció extra per al castellà), els dels altres idiomes, siguen o no oficials, ni tan sols no ho està als seus propis territoris. A canvi que els governs de les autonomies s’hagen d’involucrar en la promoció i defensa d’una llengua hiperpromocionada i d’aprenentatge obligatori com el castellà, què obtindrem per a les altres llengües de l’estat? Podrà un basc trucar al Ministeri d’Hisenda i ser atés en basc? Amb la mateixa facilitat amb què qualsevol persona, ara mateix, és atesa en castellà en una conselleria valenciana o un un departament del govern basc?
Allò que necessitem per a progressar en el respecte dels drets dels parlants de llengües distintes del castellà no són declaracions de bones intencions. Espanya ja ha signat i ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, i la viola constantment, amb la connivència de les diverses instàncies institucionals. Aquest manifest no té més ni potència ni més abast que les normatives internacionals, i per tant, encara tindrà menys incidència sobre la realitat quotidiana dels parlants minoritzats.
Personalment, estic decididament a favor del multilingüisme; en part pel convenciment que el monolingüisme és una limitació que s’ha de superar, sempre que siga possible. I apreciaria una proposta de reformes concretes d’articles centrals de la Constitució (com ara l’article 3), que començara, per example, per esmentar les llengües pels seus noms, i establir un principi d’igualtat efectiva, en substitució de l’actual principi de supremacia del castellà, que consagra l’existència de ciutadans de primera i de segona, en funció de l’origen lingüístic.
He apostat sempre pel respecte a totes les llengües i per un compromís decidit amb la igualtat lingüística. És precisament per això que no crec que el present manifest supose cap mena d’anvanç en aquesta direcció. Si alguna cosa sobra en l’àmbit dels drets lingüístic són les declaracions i els manifestos. Falten, en canvi, fets. Falta tractament igualitari als parlants de llengües distintes del castellà. Falta que se’ns tracte com es tracta als castellans, ja que paguem contribucions igualment (de fet, la majoria en paguem més), i estem subjectes als mateixos deures. És per tant inadmisible que se’ns demane de contribuir (encara més) a la promoció del ja omnipresent castellà, a canvi d’unes escorrialles, en forma de manifest de bones intencions, que no té cap mena de capacitat per a revertir la desigualtat que ens afecta.
Institut de Política Lingüística d'ACPV
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada