Darrerament, vaig haver de recordar —en un fòrum de lingüistes i afeccionats— que una cosa és Catalunya i una altra és ser un escriptor en llengua catalana. Es criticava la Ramon Llull —promotora de la llengua i cultura catalana l’exterior— per haver afirmat que la Catalunya Independent promocionaria enfora els escriptors catalans en castellà.
Sobta veure com alguns sostenen que no et pot ser un escriptor català si no es publica en català. Alguns, fins i tot, sostenen que no es pot ser escriptor català sense ser català cosa que deixaria la literatura catalana òrfena de noms ben il·lustres! Per a molts independentistes —sobretot de la darrera fornada o els de l’amnèsia— no sóc català però s’enutjaran si els recorde que Ausiàs March o Joanot Martorell tampoc ho eren. N’Ausiàs deixà escrit: “la velledat en valencians mal prova/ no sé com jo faça obra nova”. El que no es deixa és de ser català si un ho és. Malament li pese a algú! ¿És un exabrupte afirmar que qui no escriu en català no pertany a la “literatura catalana”? Dependrà de quina cosa volem dir. És evident que qui escriu en anglès pertany a la “literatura anglesa” En canvi, el lingüista d’Oxford que elabora una gramàtica d’alguna llengua ignota de la Nova Guinea, passarà a formar-ne part sense deixar de ser britànic. Tan fàcil com és i haver d’entretenir-se a explicar-ho!
Així, sóc un escriptor valencià d’Elx —de llengua i cultura catalana— resident a Guardamar. De fet, vaig nàixer fill de l’emigració dels meus pares i em vaig criar en un parell de països allunyats. Insistiré, però, a ser tingut com a escriptor de la ciutat on visc des de la primera adolescència i on són soterrats els quatre avis que visite al Cementeri Vell. No seré pas jo qui negue la bondat del que hauria de ser la normalitat. Escriure en la llengua del teu país. Sóc massa conegut com a activista per la llengua catalana com per defensar el contrari! Ara, la minorització ens ha dut problemas greus i diversos.
La casuística mundial és molt extensa i complexa pel que fa a nacionalitat i la tria de llengua literària. ¿Pertanyen a la literatura irlandesa la pràctica totalitat dels irlandesos contemporanis amb l’obra en anglès? Doncs –segons la meua lògica– deuen pertànyer a “la literatura irlandesa en llengua anglesa” hegemònica a l’Illa Maragda mentre la “literatura irlandesa en irlandés” no hauria de necessitar cap pleonasme. Una altra cosa són els casos notables dels trànsfugues lingüístics. El polonès Joseph Conrad va escriure en un anglès après d’adult. Un fet que marca la seua estilística i la seua sintaxi massa rígida. Això li passà a José Martínez Ruiz, “Azorín”, un catalanoparlant nascut a les Valls del Vinalopó, a Monòver, on el valencià és encara la llengua de més del 80% de la població el 2015! Escrivia un castellà rígid i artificiós com li passava també a l’alacantí Gabriel Miró, aquest amb abundor de catalanismes. Conten les males llengües que en morir l’Azorín —gairebé centenari— tan sols ratllava en la seua natural monoverina, fins i tot si li parlaven en castellà: una parla que recorda més la Catalunya de Ponent que algunes comarques valencianes de més al nord.
La literatura catalana té alguns escriptors de renom que van parlar unes altres llengües a la llar. En tenim que parlaven anglès, francés, àrab i alguna altra! Molts dels escriptors catalans –amb cara i ulls– que publiquen en castellà ho fan per la seua formació acadèmica monolingüe. Acostumen a pertànyer a generacions madures i alguns són o foren grandíssims escriptors estimables. Per això ens alegrem de veure com alguns joves autors de talent han adoptat el català. La tendència és clara i s’haurà d’avaluar la tendencia en perspectiva.
M’estimaria, doncs, que em tinguésseu per un escriptor de llengua i cultura catalana; un escriptor “català” —latu sensu— perquè ho sóc tant com el gran amic perpinyanès Joan-Daniel Bezsonoff, per a mi el millor novel·lista català de la seua generació Això no obstant, a la Catalunya Independent i als encontres internacionals d’escriptors, presentarem els nostres passaports espanyol i francès mentre uns altres presentaran el seu passaport català i alguns, fins i tot, andorrà o italià. I parle dels nadius!
Caldrà, és clar, que la República Catalana ens atorgue un estatus especial; i la Ramon Llull encara més atesa la mallorquinitat manifesta del gran personatge. Les fronteres estatals no pertanyen a la República de les Lletres i menys encara a la de les Llengües: tothom sap que Rousseau és un escriptor francès nascut a Ginebra, molt abans la naixença de la Suïssa o la França actual.
Amics de la Catalunya política, l’endemà de la independència de Catalunya, un 45% dels que formem part de la comunitat lingüística catalana mundial seguirem al Regne d’Espanya. En som 5 milions, els valencians que tenim el català com a llengua co-oficial, un milió de balears i, fins i tot, unes quantes comarques aragoneses i alguna subcomarca murciana que esperen la co-oficialitat. El tractament que el Govern de Catalunya done a la comunitat catalanoparlant espanyola haurà de ser una prioritat en la seua agenda política. Més enllà de la llengua i història compartida, ens uneixen molts interessos econòmics comuns. Així, confiem en el vostre suport per tal de garantir els nostres drets lingüístics. Entre tots ho farem tot perquè tampoc s’entendria la “via catalana” sense el sacrifici i l’aportació qualitatius valencià i balear per no repetir tot el reguitzell de territoris annexos.
¿Quines seran les contraprestacions exigides per la cancelleria espanyola? Atesa la magnitud de la comunitat lingüística castellana a Catalunya, caldrà garantir-los alguna mena d’estatus especial amb respecte als drets individuals i col·lectius. Els perills que s’albiren per a la comunitat catalanoparlant espanyola els coneixem força bé: des del “secessionisme lingüístic” no filològic “a la gallega” a la minorització i substitució lingüística planificada que heu patit una mica menys que nosaltres. Saben com fer-ho. En tenen molta, d’experiència!
Per als vells valencianistes com jo —fill de Joan Fuster— dol haver de recordar arguments tan plausibles als vells i no tan vells catalanistes de la Catalunya dels darrers anys. Catalunya té el privilegi de ser un raríssim exemple de nació que fitarà amb territoris de la seua mateixa llengua. Per què us estranyeu? Acostuma a passar en contínuums lingüístics i geogràfics esquarterats. Tan sols cal desitjar que el Govern de Catalunya i del Govern d’Espanya tinguen trellat i s’hi posen amb generositat.
Pel que fa a la llengua en què els catalans publicaran, aquesta vindrà donada pel currículum de cadascú. A les Filipines han decidit estudiar de nou castellà —sempre com a segona llengua estrangera— perquè s’han adonat que no saben llegir la documentació des de la colonització fins a la darreria del segle XIX: ni les soflames independentistes de José Rizal! Durant un parell de generacions es donaran situacions curioses a Catalunya. Com ara l’escriptor català de llengua catalana que s’estimarà mantenir el passaport familiar espanyol, malgrat haver nascut a Catalunya. O l’escriptor català de llengua catalana i passaport català que seguirà escrivint en castellà malgrat haver nascut a Catalunya. No s’acabarà el català per això!
A tall de cloenda, l’independentisme català no ha de significar mai desentendre’s de l’avenir de la resta de la nació cultural catalana. En són massa els qui miren cap a un altre costat com si res no hagués passat després la Batalla de Muret el 1213! Per la meua banda —pobre de mi i dels meus drets lingüístics en una Espanya revengista— sóc felicíssim de viure on visc i no ho canviaria per res del món. Ho entendreu a bastança els qui coneixeu els horts de palmeres d’Elx o la gola del Segura a Guardamar. No hi ha masia de luxe al Pirineu o apartament llogat a l’Eixample barceloní més senyorívol que s’hi puguen compararl! I això que —en el millor dels casos— serem uns refugiats d’haver d’emigrar! A aquestes hores, sóc al meu piset a Guardamar. S’hi veu la gola del riu a menys de mitja llegua al nord-est i —més enllà— el Portus Ilicitanus, Santa Pola, el Port d’Elx de les cròniques llatines. No endebades, visc a una frontera que fou repoblada per catalans del 1265 ençà. Una frontera que viu i mor de llengua catalana.
Guardamar, 14 de setembre de 2015
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada