El “blaverisme” ha hegemonitzat la construcció de la identitat valenciana autonòmica. Aquest moviment polític espanyolista, regionalista, populista i conservador ha fet de l’anticatalanisme, és dir, de la reacció contra la resistència a l’assimilacionisme castellano-espanyol, la seua raó principal, tot i que l’ha disfressada d’autoctonisme.
El blaverisme s’enfrontà amb el valencianisme fusterià, que fou estigmatitzat com a “catalanista”, és a dir, com alié als interessos col·lectius i fins i tot com una minoria al servici de Catalunya, uns “traïdors”. Ha estat, per tant, una de les ideologies fonamentals del conflicte identitari i s’ha expressat en tres nivells: a) activament en organitzacions i mitjans de comunicació; b) d’una manera més difusa en determinades manifestacions festives i rituals, com les falles o la processó cívica del 9 d’octubre i c) implícitament a la vida quotidiana.
El blaverisme ha construït una identitat col·lectiva bàsicament a partir dels pressupòsits següents: a) la instrumentalització d’una llengua i d’una cultura reinventades com a privatives (a partir de la denominació particularista de “valencià” o “llengua valenciana”) i d’una politeia pròpia, el Regne de València; b) l’apropiació i la instrumentalització de la identitat regional de primeries del segle XX i c) la institucionalització de la Generalitat, amb bona part de la proposta simbòlica blavera incorporada a l’Estatut d’Autonomia o en desenvolupaments legislatius posteriors (com la Llei de Símbols, ara que en fa trenta anys, i que aquest Consell està commemorant). Així, s’han normalitzat uns símbols i se n’han bandejat uns altres mitjançant un procés de dominació simbòlica.
D’aquesta manera el blaverisme esdevindrà una nova tradició política que sabrà reproduir-se intergeneracionalment. Hi aparegué durant la transició per a romandre al sistema ideològic i polític valencià. De fet, les polítiques que han seguit els dos partits que han governat la Generalitat (el PSPV-PSOE de 1983 a 1995 i el PP de 1995 fins a l’actualitat) han tingut diferències de grau però no han sigut distintes en allò fonamental: en la reconstrucció de la identitat regional. Aquest acord de les dues principals forces polítiques ha normalitzat i fins i tot expandit la identitat regional més enllà del marc primigeni, el hinterland de València.
El blaverisme, en definitiva, farà servir l’antiintel·lectualisme i el sentimentalisme com una estratègia senzilla i efectiva per penetrar en classes mitjanes tradicionals i classes baixes amb escàs capital educatiu. Així, ha estat un dels instruments més útils en el procés de substitució lingüística. Ha permés a molts valencians una defecció sense apenes mala consciència.
En la mesura que el blaverisme ha esdevingut regionalisme rutinari, banal, no li cal estar permanentment explícit en el debat polític perquè sempre hi és. Ha esdevingut normal i s’activa quan interessa a grups determinats. Malgrat la constatable minorització electoral actual del blaverisme polític, l’assumpció del discurs per banda del PP i, en certa manera, pel PSPV-PSOE és un indicatiu de fins a quin punt ha impregnat la política al país, molt més enllà de les bases de la dreta.
El fet que l’enfrontament identitari haja minvat considerablement d’intensitat no significa, doncs, que haja desaparegut o que la mobilització anticatalanista siga inexistent o no es puga tornar a intensificar. De fet, més de trenta anys després de què el blaverisme esdevinguera un moviment de masses encara no s’ha produït cap gran acord per deslegitimar-lo. Al capdavall, es manté la pugna ideològica entre els defensors d’un País Valencià modern i valencianista i els d’ofrenar noves glòries a Espanya. Fins ara aquests han estat els vencedors. Tanmateix, la història roman oberta…
Vicent Flor. Professor de Sociologia a la Universitat de València
Article publicat al nº 391, corresponent a març de 2014. Ací pots fer-te amb un exemplar
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada