Continuació de “Sardenya, una joia (massa) cara per a la Corona d’Aragó” http://bit.ly/1QRMW95]
En record de Joan Gala, estudiós i amic de l’Alguer
Voltant per Sardenya, pocs coneixen la història de la llarga i cruenta guerra de conquesta de l’illa pels catalano-aragonesos (1323 – 1420). Molts més rememoren una vaga noció d’hispanitat perduda, a la qual hom es refereix amb l’orgull de qui creu que els temps passats sempre són millors. La historiografia italiana tampoc ajuda, ja que el terme “aragonesos”, emprat genèricament en la majoria de publicacions, oblida els veritables protagonistes d’uns fets tan complexos com decisius: els catalans. Malgrat el desconeixement general d’una i altra banda, les empremtes d’aquesta història compartida entre Catalunya i Sardenya són nombroses i es manifesten, ben profundes, en la societat, cultura i paisatge sards.
Si comencem a comptar des de l’arribada a Sardenya de l’exèrcit de Jaume II el Just (1323) fins a la cessió de l’illa als Savoia arrel de la Guerra de Successió espanyola (1720), el camí en comú entre catalans i sards s’allarga ben bé 400 anys. Però cal tenir en compte que a partir del 1518 s’insereix un nou interlocutor en aquesta relació, el rei de la monarquia hispànica, fruit de la unió dinàstica entre la Corona d’Aragó i Castella. Paradoxalment, aquell territori que havia segat vides, energies i recursos dels catalano-aragonesos, arriba a les mans de l’emperador Carles V estable i pacificat. En els segles posteriors, tot i adaptar-se al seu nou rol com a part de la monarquia hispànica, no sense tensions, Sardenya manté els seus vincles privilegiats amb Catalunya i els altres territoris de la Corona d’Aragó.
La fidelissima Alguer, l’últim testimoni
Durant la conquesta de Sardenya, la ciutat de l’Alguer funcionà com a cap de pont per a consolidar el domini catalano-aragonès al nord de l’illa. Després de la revolta dels seus habitants –sards i genovesos– l’any 1354, Pere el Cerimoniós havia decidit d’expulsar-los de la ciutat i repoblar-la exclusivament amb catalans. A partir d’aquest moment, els algueresos demostraran sobradament la seva lleialtat resistint als constants embats dels exèrcits d’Arborea, fet pel qual la corona afalagarà la ciutat amb drets i privilegis i prohibirà que els sards hi posin els peus fins a la definitiva pacificació de Sardenya.
El monument per la unitat de la llengua, a l’Alguer. A la ciutat sarda encara s’hi parla català
Més tard, la pesta de 1582 acaba amb l’esplendor de l’Alguer i obliga als supervivents algueresos, descendents dels repobladors catalans, a mesclar-se amb els sards de la rodalia per començar de nou. Tot i així, la importància que tenia el català en la vida i administració de la ciutat assegurà la seva continuïtat com a llengua de les noves generacions d’algueresos, a la pràctica, sards
“catalanitzats”. Per això, malgrat totes les vicissituds i obstacles, la parla compartida i el record d’aquest vincle privilegiat han permès que el lligam entre Catalunya i l’Alguer s’hagi mantingut viu fins a l’actualitat. La prova de tot plegat és que encara avui, parant atenció, es pot escoltar el català alguerès pels carrers de l’Alguer.
El repoblament dels nuclis principals
Malgrat que el cas de l’Alguer és paradigmàtic per la pervivència de la llengua i cultura catalanes, no fou l’única ciutat de Sardenya repoblada amb catalans. Abans del cas alguerès, cap al 1300, trobem una comunitat catalana de mercaders establerta a Oristany, capital de la dinastia sardocatalana dels Arborea. Però no serà fins a l’esclat del conflicte, primer contra els pisans (1323) i, més tard, contra els Arborea (1354), que s’aplicarà el mecanisme de substituir la població de les ciutats més importants amb catalans. Així, havent rendit i expulsat els pisans de Vilaesglésies, on s’instal·laren soldats catalano-aragonesos (1323), l’infant Alfons prengué Càller (1326), que també fou repoblada completament amb catalans després de construir un assentament paral·lel a Bonaire. Al nord, les revoltes de la ciutat de Sàsser (1325-1329) conclogueren amb una dura repressió i el repoblament amb catalans del nucli fortificat. A partir d’aquest moment, nasqué un flux migratori català de mercaders i artesans cap a Sardenya que creixerà en períodes de crisi com la Guerra Civil catalana (1462-1472). Cal dir que, malauradament, existí també un “negatiu” d’aquest desplaçament: els dels esclaus “de natione Sardorum”, com a rebels de guerra, cap als territoris de la Corona d’Aragó.
Reconstrucció de la ciutat de Càller l’any 1535 en que s’aprecia la compartimentació dels barris entorn al castell. Gentilesa de l’il·lustrador Giorgio Albertini i l’editor de Caller 1535 – Carlo V, Cagliari e la crociata contro gli infedeli, Maurizio Corona.
A imatge i semblança del Principat
En paral·lel a la difícil conquesta del territori, es va configurant l’ordenament institucional del nou regne de Sardenya, d’inspiració catalana. A diferència de Sicília o Nàpols, regnes ja institucionalment sòlids abans de la seva pertinença a la confederació catalano-aragonesa, les institucions d’origen judicial no estan preparades per al govern del conjunt de Sardenya, cosa que afavoreix l’aplicació del model català. Així, les Corts i els estaments sards tindran una conformació i funcionament semblants als de Catalunya o València –amb el braç reial, militar i eclesiàstic– si bé en el cas sard podien operar presidides pel virrei. El règim municipal també s’havia construït seguint el model catalano-aragonès, amb l’extensió del dret de Barcelona, pel sistema del carreratge, sobre les ciutats de Càller (1327), Sàsser (1331) i l’Alguer (1355).
En oposició, viles i camps foren repartits com a concessions entre els nobles catalans, aragonesos i valencians que havien participat en la conquesta. Com que a Sardenya no s’havia produït un procés de feudalització com el que patí Europa a finals del s.IX, la seva implantació motivà continus aixecaments i l’aplegament dels sards entorn al projecte d’alliberament i unificació dels Arborea. Malgrat tot, aquest sistema feudal “d’importació” s’acabà instituint, fet que comportà la desarticulació de tradicions comunitàries i la càrrega de la població servil amb nombrosos tributs. Si bé alguns nobles tenien terres a la península i s’absentaven de l’illa, deixant procuradors als seus feus, d’altres encarnaren les noves elits dirigents del regne. Ja en temps dels Savoia i després de diverses revoltes populars, el feudalisme fou finalment abolit (1838) a canvi d’indemnitzacions pels feudataris, cosa que empobrí més les respectives comunitats.
Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya (1590), on hi apareix per primera vegada a l’illa l’escut dels Quatre Moros.
L’afinitat jurídica entre el regne de Sardenya i el Principat de Catalunya no passà desapercebuda als seus coetanis, cosa que en condicionà el govern. La incorporació formal de Sardenya a la Corona d’Aragó s’efectua el 1460 amb una proclamació per part de Joan II, que es compromet a perpetuar el vincle. En temps de la monarquia hispànica, que regnarà sobre un conjunt de territoris molt diversos, la desvinculació dels territoris italians del Consell d’Aragó (1556) no afectarà Sardenya, doncs tal com expressaren els estaments del regne: “[…] los regnícoles del present Regne conformen més en los costums y pràtiques de aragonesos, cathalans y valencians […]”. De fet, el regne continuarà formant part del Consell d’Aragó austriacista fins a la seva dissolució a Viena l’any 1713. Una altra institució que funcionarà a Sardenya és la Reial Audiència (1564), òrgan de justícia i govern que es constituí basant-se en la que ja existia al Principat i que acabà fent-se càrrec del regne, juntament amb els istamentos, durant la revolució que expulsà el virrei piemontès de l’illa (1794).
Llocs, cognoms i paraules
La presència catalana a Sardenya es manifesta encara avui en àmbits tan arrelats com són l’onomàstica i la toponímia. Així, cognoms sards força comuns com Fois(Foix) o Garau (Guerau) són d’origen català, com també els aristocràtics Sanjust o Aymerich. Pel que fa als llocs, trobem els nuclis d’Iglesias, Teulada, Montserrato o Elmas (El Mas) o l’illot de Su Cadelanu,ubicat precisament a la banda per on arribarien les naus catalanes a Sardenya. El propi nom de l’illa en italià – Sardegna – provindria de la forma catalana, ja que tant en els dialectes sards com en l’italià de Dante és Sardigna. Però la influència catalana es troba també en multitud de paraules de la vida quotidiana que podem escoltar en llengua sarda, com ara jaju (avi), draperi(sastre), calàsciu (calaix), bardúfula (baldufa), ulleras (ulleres), busaca (butxaca) o sindria. Exemples com aquests demostren la relativa transversalitat que assolí la nostra llengua –des del poder i les ciutats– en la societat sarda, que emprà el català en la documentació –a més del castellà i el sard– fins ben entrat el s.XVIII.
Les muralles de Càller i la torre de l’Elefant, un dels accessos a la fortalesa de la ciutat (fot: autor)
Art, devoció i símbols
L’arribada d’artesans a Sardenya consolidà una economia urbana basada en la producció manufacturera de robes, ceràmica i utensilis quotidians, reproduí a les ciutats el sistema gremial i forjà escoles sardocatalanes que fusionaren els estils artístics i les tècniques artesanals dels nouvinguts amb la tradició local. En un ordre de coses més espiritual, la fe també es veié influïda, difonent-se devocions eminentment catalanes com Santa Eulàlia, que té una església dedicada a Càller, o la Mare de Déu del Bonaire, apareguda miraculosament a les costes de la ciutat (1370) i custodiada per l’Orde de la Mercè. La tradició catalana dels Goigs, himnes per lloar la Verge, Crist i els sants, tingué molta difusió arreu Sardenya, on són coneguts com a goccius o gosos. Per embolcallar la vivència religiosa i elevar-la, es construïren durant l’època catalano-aragonesa nombroses esglésies i santuaris en estil gòtic català, més compacte i sobri que l’europeu, com la ja citada Bonaire o Sant Jaume (Càller), que estendran els nous models arquitectònics arreu de l’illa.
. Els Quatre Moros són el símbol més apreciat pels sards, si bé recentment s’ha recuperat l’arbre d’Arborea com a bandera estrictament independentista.
Fins i tot el símbol que agermana i enorgulleix els sards d’avui, la bandera dels Quatre Moros, podria haver arribat a Sardenya
amb la conquesta. Per bé que existeixen diverses teories entorn els foscos orígens d’aquesta singular senyera, la hipòtesi més sòlida la vincula a l’escut d’armes del conjunt de la Corona d’Aragó, documentat per primera vegada a la butlla de plom de Pere el Gran (1281). Temps més tard, apareix per primera vegada a l’illa, concretament en la portada dels “Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya”(1590), esdevenint l’escut del regne insular. Desconeixem per què aquest emblema forà acabà representant Sardenya mentre als territoris continentals de la corona perdia importància; potser la necessitat de substituir l’arbre dels Arborea, símbol de la “resistència” sarda contra l’invasor, féu necessari el “reciclatge” dels Quatre Moros com a escut per a la Sardenya
sotmesa.
Per saber-ne més:
Manconi, F. (2010) Cerdeña. Un reino de la Corona de Aragón bajo los Austria. València: PUV
GUIA, LL (2012) Sardenya, una historia pròxima. El regne sard a l’època moderna. Catarroja-Barcelona: Afers
BUDRUNI, A (2010) Breu història de l’Alguer. Barcelona: Serra d’Or
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada