La llengua de l’amor és el francès. La llengua de la filosofia és l’alemany. La llengua per parlar amb Déu és l’espanyol. Etcètera i etcètera.
Qui no blasma, en honor del multilingüisme, aquests eslògans? Costa admetre-ho, però moltes persones encara no condemnen la supremacia lingüística i cultural de les llengües hegemòniques del món. I -no ho pararem de repetir- sense respecte per la diversitat no farem mai un món millor, ni més just, ni més humà.
També el coneixement i el respecte per la diversitat dialectal hauria de ser un horitzó desitjable en el camí cap a la plena recuperació de l’estatus i la vitalitat del català en tot el seu àmbit lingüístic. Ara bé, acordar com es porta aquest desig a la pràctica sembla que és una difícil empresa.
De nit tots els gats són negres. Quan un mamífer travessa a les fosques la carretera a tota velocitat per esquivar les rodes imparables d’un vehicle, costa determinar si hem vist un conill, un esquirol o una rabosa. I tant podem cridar una cosa com una altra.
No és habitual veure raboses de veritat. Són noctàmbules i esquives. Ens apareixen enjullades als revolts, molt de tant en tant. Però les tenim sempre a mà a les rondalles, ja que en la cultura europea aquest mamífer ha protagonitzat nombroses històries alliçonadores o satíriques des de temps ben antics. Per això, el seu nom en altres llengües ens resulta familiar: zorro (es); fox (en); renard (fr).
Nosaltres tenim tres formes per designar aquest mamífer carnívor de la família dels cànids: guineu (en català central i meridional); rabosa (en valencià, mallorquí i tortosí) i guilla (a la Catalunya septentrional). (1) Preguntem-nos ara com queda reflectida aquesta variació als contes que lligen els xiquets a les escoles del dialecte tortosí. Resposta: de cap manera.
Remenant diversos articles sobre el procés d’estandarització del català referit a la varietat tortosina apareix la idea recurrent des de fa un parell de dècades que cal preservar el paper valuós que té aquest dialecte com a model de transició entre el català oriental i el valencià. (2)
I malgrat que hem estat sotmesos sense treva als discursos i a les polítiques de fragmentació del nostre espai lingüístic, encara no es veuen a hores d’ara gestos que ajuden a compensar la divisió administrativa que representa el riu Sénia.
Els xiquets tortosins que escolten, si tenen sort, la rondalla de “La raboseta i el compare llop” que els expliquen sons iaios s’acostumen a llegir, en canvi, els contes ben il·lustrats de “La guineu i la cigonya” o “El corb i la guineu”. I no passa res, és clar. Però voldria veure per un foradet quants de mestres pengen a l’aula fotos d’aquestes bestioles tan astutes quan fan classe de ciències naturals i les anomenen amb la varietat dialectal pròpia.
Em quedo amb aquestes paraules de Bernat Joan extretes d’una comunicació (3) de Tere Izquierdo en la qual demana prendre consciència que l’ensenyament de la llengua:
«ha de cercar una situació d’equilibri en què no es donin ni el xovinisme ni l’autoodi».
Les raboses van de nit. Formen part de l’imaginari que hem rebut. I han de servir-nos encara per marcar la continuïtat del nostre sistema lingüístic.
–
(1) Germà Colon, El lèxic català dins la Romània, Universitat de València, 1993
(2) Miquel Àngel Pradilla, “El procés d’estandardització: a propòsit de l’especificitat del tortosí”, Revista Raïls, núm. 8, Universitat Rovira i Virgili, 1996
(3) Tere Izquierdo, “Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena”, Llengua, societat i ensenyament, volum II, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Alacant, 2003
Fotografia de Martha de Jong-Lantink
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada