A partir de la desfeta d'UV, el blaverisme ses dividí en molts partidets i grupuscles, i una gran part dels blaveros van anar al PP. Qui els acollirà en el nou panorama? |
Francesc Viadel
No n’eren més de tres-cents. Aquest és, diríem, el resum sarcàstic que va fer Las Provincias sobre la concentració a València de membres de Ciudadanos (C’S) dels Països Catalans –perdó, volia dir de la Corona d’Aragó- en defensa de la Constitució i de l’estatut valencià. Ves per on, el diari espanyol que amb més devoció ha professat l’anticatalanisme, amb permís de l’ABC, sembla que es va alegrar del fracàs de C’s tot i que li hauria agradat que encara haguera sigut molt pitjor només per no veure patir el PP.
En l’altre bàndol, el de l’estigmatitzat valencianisme, també se’n van alegrar de la llufa que van fer els de taronja. És evident que els d’Albert Rivera pretenien treure al carrer les masses irades en resposta a l’exitosa Festa de la Cultura que havia tingut lloc a la plaça de bous uns dies abans i, a l’última, però, només van ser capaços d’arrossegar quatre gats mal comptats. L’exorcisme, doncs, no es va produir ni de casualitat.
Feia setze anys que el PP havia protegit de la profanació nacionalista aquell espai sagrat on tants banys de masses s’havien donat els seus líders. Quasi dues dècades d’ostracisme i de persecució i, al remat, tot va ser com sempre. La plaça es va omplir de gom a gom amb joves lluint estelades i llançant consignes capaces d’escandalitzar les devotes guardianes del camerino de la Geperudeta. Es va beure, es va ballar i cantar i, com d’habitud, l’escultura del banderiller Montoliu va acabar esquitxada de roig. L’endemà, el PP -el mateix que durant anys i panys va cedir per la cara al seu propi partit, fins i tot, el comú del Palau- va denunciar que la Diputació dels rojos, propietària de la plaça, l’havia cedit irregularment a Acció Cultural del País Valencià... Es publicaren també els coneguts laments per la memòria ultratjada de Montoliu i, tant des del PP com des de C’s, s’advertí de la complicitat de la Generalitat amb les hordes invasores de Catalunya, de l’ocupació imminent que hem d’imaginar més a la manera de La invasió dels ultracossos, amb milers de catalans nodrint-se dins de carabasses gegants, que com la de La guerra dels mons, amb aquelles màquines infernals convertint els valencians -als que van a l’Ofrena també- en suc de tomaca. Res de nou, doncs. El mateix relat de sempre, el mateix guió amb intèrprets diferents, però.
Com siga, que l’altre dia només en foren tres-cents furibunds monolingüistes clamant contra no se sap quina agressió a la Comunidad Valenciana i que la plaça estigués plena fins a la bandera de joves compromesos en la construcció d’un nou país, del qual les oligarquies locals i el regionalisme neofranquista abominen, no deuria confondre ningú. Confondre, vull dir, sobre l’arrelament al país d’una mentalitat llargament covada durant el règim franquista, en un context de pobresa democràtica i cultural deplorable, de lluita desigual entre dues concepcions del món totalment oposades.
La fràgil victòria de les esquerres obtinguda fa uns mesos, així com l’aparent fracàs de la dreta en la seua estratègia d’atiar la por al butoni català, ha animat les teories sobre la desaparició del blaverisme. Unes teories que ja començaren a circular tant bon punt l’anticatalanisme oficial va quedar deglutit pel PP. Per a l’ocasió, els analistes només veien –o volien veure- la cangur, però no així la lletja cria que duia dins del sac.
Així, des de fa temps i per a alguns vells observadors, el blaverisme ja és mort. Volen dir aquell blaverisme disfressat d’indigenisme ofès que encara balbucejava la parla local per a poder desmarcar-se de qualsevol intent de catalanització lingüística. Altrament, els joves incorporats al valencianisme, molts d’ells col·locats en aquests moments en càrrecs de responsabilitat institucional, criats en un tercerviïsme que mena a un xovinisme soft, quan senten parlar del blaverisme i de la Batalla de València i què sé jo, badallen d’avorriment.
La mala noticia és que en són més de tres-cents i més de mil també. El blaverisme que ve, que ja està ací, que no se n’ha anat mai, ja no necessita disfressar-se d’indígena per a confondre els valencians que continuen mantenint-se lleials a la llengua del país o que rebutgen les servituds colonials d’un regionalisme arnat. Tampoc no perd el temps tractant de convèncer ningú que el valencià ve del moro o que tots els catalans són uns monstres gasius que se’ns volen xuclar com un ou. L’anticatalanisme, pel que competeix ara PP i C’S, va al gra. Es proclama espanyolista, partidari d’un bilingüisme radicalment asimètric que combat sense subterfugis qualsevol intent de treure el català de la seua secular postergació pública; no es perd en debats identitaris, però, finalment, sempre acaba per proclamar que això del valencià és una boina o un atac a la llibertat. Certament, la preparada Inés Arrimadas no té res a veure amb aquella pobra Paquita Rebentaplenaris, encara que fan la mateixa cosa. Tampoc Albert Rivera té les formes de l’exfalangista Juan García Sentandreu, tot i que en les xarxes el disfressen de José Antonio, a pesar que diga quasi les mateixes coses que el vell líder del GAV.
I, encara, tots dos, ella andalusa i ell català de mare malaguenya, vénen de combatre aferrissadament, en la mateixa Catalunya, el model d’immersió lingüística i el nacionalisme en un intent seriós d’apuntalar els elements principals de l’Espanya de l’antic règim.
No, el blaverisme no se n’ha anat. Només badalla mentre aprèn de comunicació no verbal i de parlar en públic, mentre assaja argumentaris de batalla i practica la màgia política traient d’un barret de copa alta un conill constitucional i, alhora, un gat català enrabiat. Ells són ací, entre nosaltres, encara que molts no els vulguen o no els puguen veure. Definitivament, la qüestió és saber quina espurna encendrà la foguera. La d’un augment de la tensió entre Catalunya i l’Estat, potser? La qüestió és saber també quin dels dos partits reaccionaris es farà amb la clientela, que hi ha i molta. Serà un PP ressuscitat del bassal de merda on s’ofega, disfressat de llaurador de postal turística, o un Ciudadanos vestit a la moda del Corte Inglés, amb aire esportiu, d’un espanyolisme irresistible? Ull.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada