Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959) és un dels socilingüistes més prestigiosos dels Països Catalans. Catedràtic de llengua catalana a secundària, ara és el director de Voliana Edicions. Aquests dies ha estat a Manacor per presentar l’exposició 1714-2014, una llengua cap a la llibertat.
Què és i com neix aquesta exposició?
La primera edició es va inaugurar l’any 2008 a la seu de l’IEC. Sorgeix d’una idea de la FOLC. Es tracta d’una exposició d’una quinzena de murals que reflecteixin la realitat i la vitalitat de la llengua. Volia anar més enllà del típic debat. Tendim a fer una qualificació molt psicologista de l’estat de la llengua: optimista i pessimista, o dit d’una altra manera, l’opinió dels crítics versus l’opinió dels cofoistes. El que jo volia era no amagar la realitat dels aspectes que no funcionen però mostrar alhora l’enorme potencial que tenim. No som una comunitat lingüística petita. El 98 per cent de les llengües del món són més petites que la nostra. A l’àmbit d’internet som dels primers del món, els quinzens a la Viquipèdia, els dinovens en nombre de pàgines, per davant fins i tot de llengues amb estat propi. I nosaltres no és que no en tinguem, d’estat, sinó que el tenim en contra, un estat molt agressiu contra la nostra llengua. I no obstant això, si ens comparem amb trenta anys enrere, hem fet avenços com a societat civil, com per exemple amb la catalanització d’alguns diaris com El Periódico, La Vanguardia. I ara ens ataquen molt més que trenta anys enrere, els atacs són per liquidar-nos, ara ja es diuen: “A veure si els podem aixafar completament”.
En quines fonts t’has basat per elaborar els murals?
Una mica de tot: hi ha estudis de la Direcció General de Política Lingüística, de la Plataforma per la Llengua, estudis de collita pròpia… Has de tenir present que porto tota la vida recollint material, tinc vint llibres publicats i la majoria són de sociolingüística. A més, hi ha hagut una feina d’actualització. A la primera versió de l’exposició criticàvem per què La Vanguardia era tan covarda de no fer l’edició en català. Això ara ja ho hem pogut llevar. I en el cas de les Illes, hi hem incorporat el moviment dels docents.
Ja sé que no t’agrada el psicologisme en aquesta qüestió, però quin és vertaderament l’estat de salut de la nostra llengua?
Aquesta exposició és per això. Aquesta pregunta és impossible de contestar. A la justícia hi ha hagut una reculada brutal. S’havia arribat a nivells del 30 per cent en català. Ara estan al 18 per cent. Aquestes dades són al Principat. A la resta del territori són encara pitjors. En canvi, en premsa escrita el salt a favor del català ha estat enorme. Per territoris, a la Franja de Ponent ja no podem dir que el 98 parla català perquè la llengua hi ha fet una reculada molt gran i pot arribar-hi a desaparèixer d’una manera ràpida. A la Catalunya Nord va resistint. I a les ciutats valencianes continua la reculada a les ciutats, però es manté molt forta a les comarques. A les Illes, es detecta un retroces entre la joventut. Però al mateix temps sabem que un quinze per cent de pares que reberen el castellà com a primera llengua que ara transmeten el català als seus fills. Territorialment es detecten focus de gran progressió a les comarques centrals, com Osona o Girona, on es poden sentir amb tota naturalitat nens magrebins jugant pel carrer entre ells en català. I tanmateix, el context íntegre, i altres contextos continuen posant-ho molt difícil per usar normalment el català. Pots torbar-te un barri de la Seu d’Urgell que no està integrat. Però sempre veig les escletxes de catalanització, de vegades més simbòlica, o una certa estimació pel país, o pel futbol… l’adhesió a l’independentisme. Jo no sóc ni pessimista ni optimista. Per dir-te una cosa, aquests dies per Mallorca, m’he fet un fart de sentir català entre Manacor i Palma, en les meves converses, però també pel carrer. I en canvi, he entrat a dinar a la Caixa i ens han servit en castellà i ens han donat la carta en castellà, que és un fet ja molt estrany al Principat.
Els catalanoparlants hem superat l’autoodi?
Ja no existeix la divisió entre catalanoparlants. En alguna mesura, tots som catalanoparlants, catalanoescoltants, catalanoentenents. Aquí no hi ha castellanoparalents purs, els castellanoparlants és una població molt reduïda. La marca queda diluïda. I sí, s’ha avançat molt en autoestima, però queda molt camí per fer. L’endemà de la independència, l’avanç de l’autoestima serà brutal en mesos. S’ha superat l’autoodi més exagerat, el que va definir el Ninyoles. El més gruixut de l’autoodi potser s’ha superat, però tenim encara sobretot el topall de les actituds lingüístiques. Encara només som el 8 per cent de la població els qui mantenim sempre el català en la nostra vida diària. Més enllà d’aquest vuit per cent, en alguna mesura hi ha autoodi. Aquella gent que compren el diari en català i miren TV3 però es passen al castellà, potser no viuen un autoodi en estat pur, com els dels valencians que parlaren als seus fills en castellà els anys cinquanta i seixanta. Aquí hi ha hagut mobilitzacions, la reivindicació del dret a decidir… i tot això és una mostra d’orgull, d’augment de l’autoestima i de pèrdua de la por.
Si Catalunya és independent el català ha de ser única llengua oficial?
És un tema fotut. Això ho han de decidir els representants del Parlament de Catalunya que hi hagi en el seu moment. És un error avui començar el debat dient que català i castella seran cooficials. O, simplement, potser no cal parlar d’oficialitat. Aquí només pot haver-hi una llengua nacional, que és el català. Estic en contra de la cooficialitat, i també del fet que avui ja es plantegi en aquests termes. El bilingüisme mena a la mort de la llengua més feble. I no està clar que amb un estat propi el català fos la llengua més forta. La gent no canviarà els hàbits lingüístics. Aquest progrés serà molt lent i no l’afavorirem amb aquesta postura de la cooficialitat. La llengua de l’estat català és el català.
Quina incidència hi pot tenir el procés d’independència de Catalunya en la salut de la llengua a la resta del territori? N’hi ha que pensen que l’agressivitat espanyola serà encara més forta. D’altres, en canvi, hi veuen una possibilitat de cooperació i suport per part del Principat que enfortirà llaços d’unió i salut lingüística.
Qualsevol resposta és política ficció. Pel meu tarannà i per l’experiència que tinc: si l’Estat espanyol després del que ha passat a Catalunya no sap fer una reflexió que tot el que ha fet ha afavorit la independència de Catalunya, voldrà dir que no hauran entes que si encara agredeixen més aquests territoris tindran una resposta, perquè veuran el model de Catalunya i els que avui encara no són independentistes potser demà s’hi tornaran. L’Estat espanyol seria molt estúpid de repetir els mateixos errors. I tant si fan una cosa com si fan l’altra, la restat de territoris hi sortiran guanyant.
Les ànsies per la preservació d’una llengua es poden comparar a les accions ecologistes per preservar un entorn o una espècie determinada? L’ecosistema lingüístic és comparable a l’ambiental?
En el meu diccionari de sociolingüística ja vaig definir el terme “ecoidiomàtica”. Demano al lector que llegeixi la definició que en faig. A nivell nacional, de comunitat lingüística, a nivell mundial, no podem parlar d’una ecoidiomàtica si no ho contemplem a nivell internacional. Per exemple, sóc crític amb l’acriticisme envers l’anglès, i en aquest sentit defenso més els esperantistes catalanistes. Que avui tothom hagi de saber anglès és el mateix que al segle XV tothom hagués de saber castellà. Cal que seguim, per exemple, la proposta de Til Stegmann, i que desenvolupem estratègies per conèixer i fomentar la intercomprensió entre parlants de llengües de la mateixa família. És absurd que un portuguès i un francès per entendre’s hagin de parlar en anglès. I no pot ser que els catalans desconeguem el francès. Qui ha decidit que l’anglès és la llengua no sé què? Això forma part d’aquesta ecoidiomàtica. No pot ser que pretenguem normalitzar això amb aquestes disfuncions ja regalant que unes llengues han d’estar per sobre de les altres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada