Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
L’estiu passat vaig anar a una conferència de Ramón Cotarelo. El lloc resultava singular: la plaça del monestir del poble d’Amer, de gom a gom mitja hora abans de l’inici. Aquest catedràtic emèrit de la UNED venia de visitar la família del president Puigdemont, això vol dir el domicili modest damunt la pastisseria que regenta, els xuxos i croissants de la qual són llegendaris per tota la comarca i que ja havia tingut el plaer de degustar des de mitjans dels anys noranta, gràcies a uns amics que viuen a pocs quilòmetres. Amb la seva característica ironia, Cotarelo, després de visitar una família de pastissers amb fills que han estudiat a la universitat i que fan de professors a l’escola pública o tenen petits negocis, deia que “acabava de conèixer per fi la gran burgesia catalana”. La realitat és que el vell professor, que va tenir d’alumnes l’estat major de Podemos, i que ha estat inspirador i teòric de l’esquerra de les darreres dècades, no amaga una fascinació pel 130è president de la Generalitat, i actual president de la República a l’exili.
Molts trobarien estrany aquest gir. Tanmateix, Cotarelo, que va ser un actiu oponent al franquisme (fet que a diferència de molts “fantasmes” li va comportar presó), ha après a diferenciar el postureig polític de la solidesa d’unes conviccions que fan del conflicte Espanya-Catalunya una lluita entre dictadura i democràcia. A més, gat vell, sap reconèixer que, com ja vaticinava Bob Dylan fa mig segles, “els temps estan canviant” i determinats sectors de l’esquerra s’estan ofegant en les seves caduques creences, i que es neguen a aprendre a nedar.
El cert és que, per a l’opinió publicada espanyola (i molt especialment la que s’expressa per les televisions generalistes com a armes d’intoxicació massiva) Puigdemont és l’enemic públic número 1, una mena d’anticrist arribat de l’infern per trencar l’harmonia que representa la sacrosanta unitat d’Espanya. Per la seva banda, en els ambients intel·lectualitzats de certa esquerra upper o postcomunista, el president de Waterloo és el gran representant de la burgesia catalana, un home de dretes disposat a… (i aquí deixen de concretar). El món d’avui ha canviat sota els peus dels seus crítics, especialment per part d’aquesta esquerra caviar, acompanyada dels Coscubiela de torn, que s’aferren als seus dogmes marxistes dels seixanta amb una passió semblant a la dels terraplanistes. Una esquerra incapaç de reconèixer la violació dels drets humans davant els seus nassos.
I, tanmateix, què és i qui és Carles Puigdemont? Amb una pastisseria, ingressos modestos com a periodista o petit empresari de la comunicació, amb una carrera en què sempre ha viscut del seu treball, amb una important cultura fonamentada en certa tendència a l’autodidactisme, portant les seves filles a l’escola pública i amb una independència política respecte als seus companys de partit que ha incomodat sempre als ortodoxos… “és un anarcomenestral!”, aquesta és la conclusió irònica a la qual vaig arribar amb una conversa amb el jurista i ex d’ERC Jaume Renyer.
El terme podria semblar una broma, tanmateix en tota ironia, com ens recorda Cotarelo, sempre hi ha un pòsit de veritat. Mirem el seu lloc d’origen: Amer, una població de poc més de 2.000 habitants, equidistant entre Olot i Girona, que històricament fou la capital de la Revolució Remença, que esdevingué un potent focus cultural a l’edat moderna amb un monestir benedictí, que fou bressol de diversos presidents de la Generalitat medieval i moderna, i que en l’actualitat és una vila pròspera amb indústria farmacèutica d’alta tecnologia i vocació exportadora, i amb un institut públic de secundària conegut per ser dels centres educatius que sol treure una de les mitjanes més elevades als exàmens de selectivitat. A banda d’això, ben connectat en xarxa comarcalment, participa d’una regió amb una important programació cultural, amb festivals de teatre, música o videoart que passaria per damunt de la que vaig poder comprovar fa poc a Toledo, capital de comunitat autònoma, i d’un ensopiment monàstic. Aquells que menyspreen el president i l’entorn on l’independentisme és hegemònic, com és el cas de la confluència entre Selva Interior, Garrotxa i Gironès, tot atribuint el qualificatiu de “pagerols” i “Tractòria”, i omplint autobusos de seguidors de l’Arrimades amb ànims d’humiliar haurien de saber que trobaran més doctorats en aquesta àrea que als seus feus electorals. Anarco, en tant que certa tendència a anar per lliure amb una actitud antidogmàtica i rebel davant la injustícia, i menestral en tant que persona que ha fet d’una feina ben feta, independent, amb una filosofia artesanal, el seu mitjà de vida. Aquestes característiques, després de viure durant un quart de segle a comarques de Girona és un patró que es repeteix i que explica certs èxits culturals o empresarials com el Temporada Alta, El Punt Avui els laboratoris Hypra o els fabricants de motos elèctiques Rieju.
Per la seva banda, el personatge, a qui he tingut l’oportunitat de mantenir algun tracte tangencial, es caracteritza per ser una persona pròxima i assequible. Quan feia d’alcalde de Girona, no li feia res donar el mòbil amb algun veí que es queixava d’actuacions del municipi, o de fer de taxista d’alguns regidors de la CUP quan se’ls trobava a Barcelona. A més, la seva vida política va ser tardana. Abans va saber construir una trajectòria professional dedicada al periodisme amb capacitat de reinventar-se a cada dècada. Del periodisme clàssic de paper va interessar-se per les mutacions digitals. Va aprendre idiomes (una virtut inusual entre la gent de la seva generació) i va tenir iniciatives empresarials com el Catalonia Today, amb més vocació de servei al país que instint comercial. Les persones que el coneixen el descriuen com a compromès, intel·ligent, intuïtiu, encara que també parlen d’algú amb qui és difícil treballar, d’esperit reservat i introspectiu.
La burgesia catalana ja no existeix, si més no, en allò que va servir per caracteritzar un grup social d’una època determinada. Aquells fabricants idealitzats en les novel·les d’Ignacio Agustí que depenien del mercat espanyol per sobreviure s’han passat a l’espanyolisme, s’han castellanitzat, formen part de la FAES i conspiren contra Colau o els independentistes. El candidat Bou a l’alcaldia de Barcelona seria aquesta caricatura que podria sortir en una comèdia de Santiago Rusiñol. El que sí ens trobem són un nou grup social que la Marina Subirats denomina “noves classes professionals” que no necessàriament són empresaris –o en tot cas més aviat solen fer servir tècniques del capital-risc-, sinó alts directius, càrrecs tècnics de responsabilitat, que han viscut a l’estranger, parlen idiomes i tenen una clara vocació exterior, per a qui la pertinença a Espanya resulta un llast insuportable. Són nous grups socials que requereixen un nou estat per desprendre’s d’unes institucions corruptes i ineficients, i construir-ne una administració seguint un model danès o holandès (són les referències més recurrents als seus escrits). L’antiga Convergència, dissenyada per el món perdut de l’autonomisme i la conllevancia amb Madrid. Tanmateix, aquí també trobem persones que, més enllà d’un ventall d’ingressos ampli, sí trobem coincidències amb filosofies de vida: alts directius d’una farmacèutica poden coincidir en una escala de valors amb pastissers, professors d’institut o metges, en aquest grup social que fa servir l’independentisme per desplaçar les velles i caduques classes dirigents. El canvi de rumb experimentat a les eleccions a la cambra de comerç en són un alliçonador exponent.
I és aquí quan podem dir que l’antiga Convergència està agonitzant i Junts per Catalunya no és la seva rèplica, ni tan sols el seu fill, malgrat que hi pugui haver certa consanguinitat. JxCat planteja noves respostes per a vells problemes. Convergència va fracassar amb la Conllevancia, a partir del moment en què la FAES va ocupar els espais estratègics de l’estat i va organitzar la involució espanyola, el retorn al franquisme i la seva catalanofòbia desacomplexada. Qualsevol intent de ressuscitar la vella política és morta, perquè la Catalunya d’avui és massa diferent, i l’Espanya moderna de la Transició desprèn cert aire de putrefacció, a cadàver descompost a còpia de corrupció i feixisme a la dreta, i col·laboracionisme i conformisme a l’esquerra. En aquesta disputa entre una Convergència que sembla tan obsoleta com l’estètica dels anys vuitanta, i un JxCat a mig fer i que compta amb una ofensiva mediàtica més dura que la que ha hagut de suportar la pròpia CUP.
Hi ha la dimensió Barcelona. És cert. Puigdemont incomoda perquè era algú aliè a les elits polítiques barcelonines. Un pastisser de poble reconvertit a periodista, i alcalde d’una ciutat que presenta símptomes preocupants d’autoestima no deu ser de grat d’aquells que porten generacions remenant cireres. Al cap i a la fi, entre el seu propi partit, Puigdemont no deixa de ser un parvenu, una mena d’intrús. Tanmateix, i en això potser li haurem de donar la raó al president Torra, Barcelona ja no és la capital de Catalunya. I no, no em refereixo als laments de personatges estil Félix de Azúa quan la comparava amb el Titanic i l’acusava de provinciana (és a dir, massa catalana per al seu gust). No, no es tracta d’això. El turisme, la gentrificació i l’especulació immobiliària ha fet de la capital catalana una mena de Disneylàndia en què les classes dirigents esdevenen grups decadents en base a cedir davant la temptació del rendisme que genera la bombolla de preus. Com deia, Girona, i altres espais regionals com ara el Penedès, la Catalunya Central o l’Empordà són nous pols de desenvolupament amb unes elits creatives i descentralitzades. I és aquí l’epicentre de l’independentisme, no només per una dimensió cultural o d’identitat, sinó perquè l’independentisme és una revolució de les classes mitjanes contra el decadent col·laboracionisme dels submisos al Borbó, que fan servir la por i cert ressentiment dels grups socials més fràgils i vulnerables a la propaganda anticatalana de l’àrea metropolitana.
Puigdemont fa por a Espanya. No pas perquè sigui un líder carismàtic, ni presenti característiques màgiques, ni habilitats extraordinàries. El més desconcertant és que es tracta d’una persona normal, com tants centenars de milers de persones a Catalunya, amb la diferència que les circumstàncies l’han obligat a fer les seves eleccions. I aquestes han estat fonamentades en un sentit kantià, gairebé protestant, de l’ètica. Malgrat les pressions, malgrat les temptacions, ha decidir ser insubornable. Ha triat ser fidel, íntegre i conseqüent amb les seves idees. Ha posat en risc la seva existència per materialitzar uns ideals personals i compartits. I això, en una Espanya corrupta i autoritària, amb dretes feixistes i esquerres inconsistents és un mal exemple. Bàsicament, perquè Puigdemont pot ser qualsevol de nosaltres. Pot fer que moltes persones, sense cap virtut o defecte que destaqui, pot tombar un imperi decadent. Potser per això fascina a un ideòleg i demòcrata com Cotarelo. Per això el presenten com a l’anticrist a unes Espanyes que estan disposades per mantenir la unitat, a esdevenir Puerto Hurraco.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada