Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Sucumbint a la por, i en conseqüència a l'oportunisme, l'independentisme institucional bascula impúdicament cap a la conformitat amb els designis de l'estat»
Si la primera vegada que es comet una
calamitat pot considerar-se un malencert, la segona vegada ja és un destí. Quan
ERC i el PDECat van malmetre l’avantatge moral de l’independentisme regalant la
presidència a Pedro Sánchez, la precipitació podia atribuir-se al pànic escènic.
La impopularitat de Rajoy era tan gran que els partits independentistes podien
creure amb algun fonament que el seu electorat no els ho perdonaria si deixaven
passar l’oportunitat de revenja. Una revenja, tanmateix, tan abrandada com
estèril, perquè és de poca-solta damnificar-se un mateix pel gust de fer mal a
un altre. I així va anar la cosa, si es tenen en compte les reaccions als
mitjans internacionals quan Sánchez va tallar l’aparença de diàleg i convocà
eleccions, apareixent com a víctima dels independentistes per la negativa
d’aquests a aprovar-li el pressupost de franc. En vista de la recuperació del
PSOE i l’acceptació internacional de la versió més cínica d’un Sánchez víctima
de la intransigència catalana, s’haurà de convenir que la decisió de votar-li la
moció de censura fou estratègicament un tret al peu, que posà el llistó de la
independència molt més alt i molt més lluny que no era abans. Però ara que les
circumstàncies es repeteixen en virtut de l’aritmètica, la rendició dels
independentistes al xantatge de ‘o jo o la dreta’ ja no pot atribuir-se a cap
decisió impulsiva. Menys encara en veient la fèrria consigna del PSOE d’aïllar
l’independentisme fent taula rasa del concepte d’esquerres, al qual ERC s’arrapa
en la seva pugna per l’hegemonia de l’espai nacional.
La dèria d’ERC per pactar amb el PSOE i
aliar-se de totes passades amb els comuns, com si el proppassat dia 15 no hagués
existit, no deixa cap marge al dubte. L’actual ERC s’empassarà tants gripaus com
calgui per encarnar el poder autonòmic en una estratègia
d’aggiornamento ja impossible de dissimular. ERC, en combat obert
contra l’estratègia d’internacionalització de Puigdemont, s’ha decantat per la
burocratització de l’independentisme, recuperant la política del peix al cove,
sempre que aquesta formació pugui fer de comodí del socialisme espanyol.
Una vegada més, Esquerra ho adoba amb
sofismes de manual. ‘Cap demòcrata no vol que el feixisme governi al seu país.
Nosaltres tampoc’, digué Oriol Junqueras en una conferència de premsa a Soto del
Real, establint les directrius del seu partit pel que fa a la col·laboració amb
els socialistes. Frases com aquesta són la prova que el debat polític ha estat
substituït pels eslògans que nodreixen els mitjans de masses, infantilitzant les
idees i reduint la comunicació a un enfilall de fragments de so, més propis de
la comercialització dels mitjans que no de l’argumentació intel·lectual. És el
mateix camí pel qual es crea la imatge d’un polític (o quan convé es destrueix),
basant-se en una expressió treta de context i multiplicada pels altaveus d’una
premsa venal.
En lloc de denunciar incansablement la
deriva autoritària del Partit Socialista, garant de la repressió del Primer
d’Octubre, de l’aplicació del 155 i de l’empresonament de Junqueras mateix,
juntament amb més polítics, ERC ha triat d’emblanquir-lo, separant-lo
categòricament dels seus competidors a l’espai espanyol. Aquesta tria és, segons
Tardà, ‘mig bri d’esperança’ per a poder mantenir viva la ficció del diàleg amb
l’opressor. Agafar-se a aquest mig bri en plena caiguda en la irrellevància dins
la política de l’estat no és possible sense subordinar l’ètica a una finalitat
estratègica, que difícilment es pot entendre com res que no sigui una
capitulació. Abdicant la força moral del Primer d’Octubre i renunciant a la
dignitat que dóna ser empresonat per una causa justa, una ERC a la deriva no
sols perd autoritat moral amb els seus pactes fàustics, sinó que la cedeix a
l’estat. El resultat a curt termini d’aquesta dissolució dels principis en nom
del pragmatisme és l’autoconstitució com a pal de paller, metàfora d’una
elasticitat ideològica que tot ho aprofita i que, més que un programa, és una
crida a l’agnosticisme. En aquest sentit, el catolicisme de Junqueras, com el
montserratisme de Pujol, no és la disciplina espiritual que històricament ha
sostingut els adalils de les lluites nacionals o pels drets civils, els Ghandi,
King o Mandela, disciplina que potser no era pas tan retrògrada quan la
recomanava Torras i Bages, com s’ha proclamat des del laïcisme.
A falta de la fe necessària en la pròpia
causa –raó última de la lluita fratricida per les despulles de l’autonomia–, els
partits es prostren davant els ídols del dia. Mancats d’idees per a encarar el
futur i d’una convicció a prova d’exilis i presons, s’emparen de totes les
causes i totes les idees que passen volant, fent del pluralisme un dogma que no
obliga a res. Convertit en calaix de sastre del pensament polític, el pluralisme
esdevé un subterfugi per la manca de compromís amb cap canvi real de les
estructures de poder. Per exemple, llegim esparverats que de la idea democràtica
de la meitat més un s’ha passat a la utopia inclusiva, que diu que la
independència no és legítima si no la vol tothom. Així és com la manca
d’ideologia vestida de multiculturalisme reforça l’elit, que obté diverses
victòries d’una sola tirada: la degradació dels salaris amb la importació de mà
d’obra eminentment explotable i la consegüent dissolució de la classe mitjana,
que concentra el gruix de l’independentisme. I encara, amb la proletarització
d’aquesta classe i l’eixamplament de la base dels desclassats s’enforteix el
feixisme. L’elit hi guanya també la fractura de l’independentisme, atacant-lo en
el front de la identitat amb l’estratègia de repetir incessantment les
acusacions de racisme i ‘supremacisme’, a fi d’aïllar i afeblir l’única força
ara com ara capaç de pertorbar el seu poder. En aquesta estratègia, els comuns
hi fan un paper tant o més decisiu que Ciutadans, com s’ha comprovat amb
l’explotació que han fet els mitjans unionistes dels moments de tensió a la
plaça de Sant Jaume el 15 de juny, escridassades altrament comprensibles per
allò que acabava de passar al Saló de Cent.
De l’independentisme majoritari aviat es
podrà dir allò que dèiem dilluns passat de la progressia. Incapaç de mantenir el
torcebraç amb l’estat després del 3 d’octubre de 2017, i havent malbaratat una
segona oportunitat el 21 de desembre, ha intentat convertir en pàries els
exiliats que, per bé o per mal, eren els artífexs possibles de la revolta
després de l’aplicació del 155. Sucumbint a la por, i en conseqüència a
l’oportunisme, l’independentisme institucional bascula impúdicament cap a la
conformitat amb els designis de l’estat, complint les condicions necessàries per
algun dia seguir la petja de l’autonomisme i ser escombrat per la història.
Només és qüestió de temps, i tot i que el temps és molt avar en política, no ho
és prou per a dissuadir els ambiciosos. Però aquests en el pecat ja duen la
penitència, perquè, atacant el radicalisme que representa l’honestedat dels
principis davant la corrupció dels mitjans, maten la consciència que els
assenyalava el nord. Quan hagin acumulat prou mostres de subjecció al poder i
buidat de contingut el seu missatge, es trobaran, ells també, que ja no tenen
res més a dir.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada