Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem el camí per a rematar la feina, però i ells? Que us penseu que n'estan, de tranquils, ells? Ells no troben la manera d'aturar-nos»
Una característica del nacionalisme
espanyol és la incapacitat de sostenir un diàleg. No en saben.
Hi ha autors que afirmen que això és a
causa de la seua insòlita configuració històrica. Espanya va ser un imperi més
que no pas una nació i quan va intentar convertir-se en això que avui coneixem
com a nació, a les Corts de Cadis, l’imperi ja era decadent i era a punt de
caure. Però a Cadis, la Pepa, en compte d’oblidar-se de l’imperi i
concentrar-se en la nació que volien fer, encara parla dels ‘espanyols als dos
hemisferis’ i equipara com a tals un ciutadà de Buenos Aires i un de Castelló.
Amb aquelles pedres volien fer l’edifici, però es van equivocar i de seguida
arribarien les independències americanes en un llarg procés que esclataria
sentimentalment a Cuba i les Filipines, amb tot aquell enrenou en què es va
rebolcar la generació del 98. I després, el segle XX va donar per què va donar,
amb els generalots pel mig i períodes esparsos de democràcia en què la qüestió
nacional, tanmateix, va continuar essent excepcionalment anormal. El sis
d’octubre de 1934 ja hi ha un 155 amb vaixell ancorat al port fent de presó del
president de la Generalitat. I durant la guerra contra el feixisme i els anys
posteriors, les topades fins i tot són constants entre camarades d’armes. A Bayo
li ordenen d’abandonar l’alliberament de Mallorca perquè no siga catalana i
Azaña va acabar escrivint aquella frase segons la qual el sistema de Felipe V de
bombardar Barcelona cada cinquanta anys era ‘injust i dur, però sòlid i còmode:
ha funcionat durant dos segles’. De la broma de la transició no cal ni que en
parlem. Ja ho heu vist vosaltres mateixos.
Tot això ve a tomb de l’exageradíssim mal
humor que tan fàcil és de detectar aquests darrers dies entre els sectors
espanyolistes. Si ho voleu, serà qüestió de matís, però a mi m’ha semblat
detectar-lo d’una manera suficient. En la resposta desmesurada, completament
fora de lloc, a alguns detalls com ara el cercador d’empreses promogut per
l’ANC, el començament de la Patum de Berga amb el desplegament d’una gran
bandera, o la mentida sobre la xiqueta aquesta a qui afirmen que van deixar
sense caramels a classe perquè va pintar una bandera espanyola –i la mentida és
tan senzilla de desmuntar com preguntar a quina classe es donen caramels de
manera sostinguda i constant als infants. S’han arribat a dir tantes
barbaritats, coses tan fora de tota lògica que, fins i tot jo que pensava que
estava curat d’espant respecte dels trols, he acabat fent-me’n creus.
Per això he pensat molt què passava i per
què. I em fa la sensació que la raó del nerviosisme exagerat que es detecta
potser té a veure amb la impotència de veure que passa el temps i no poder
controlar la situació. No solament això, sinó que més aviat, amb la combinació
entre les victòries electorals i el salt de dimensió internacional d’aquests
darrers dies, se’ls complica la cosa i molt. Entre els independentistes hi ha
aquesta mania de sostenir que res d’allò que fem no serà mai prou si no és el
final complet que volem. No ho entendré mai, però ja ho accepte. Ara, una de les
conseqüències de tant de masoquisme polític, ja em disculpareu l’exabrupte, és
l’encegament respecte de l’altre i els seus problemes. I això tampoc no és gaire
sensat.
Nosaltres estem nerviosos perquè no trobem
el camí per a rematar la feina, però i ells? Que us penseu que n’estan, de
tranquils, ells? Ells no troben la manera d’aturar-nos. Pitjor encara: no troben
la manera d’aturar ja no què som sinó el creixement de l’independentisme. Ni amb
el 155, ni amb amenaces i violència, ni amb la presó o l’exili, ni abocant
milers de milions a partits i partidets, associacions i associacionetes que
baixen més de pressa que no pas pugen. En termes electorals, per entendre’ns, i
és només un exemple, l’independentisme guanya el 21-D i ha guanyat les tres
cites electorals consecutives del 2019. Quatre de quatre. Això ha de desesperar
molt. I que de fora els vagen arribant advertiments importants que desmunten i
desmuntaran més encara la repressió, supose que no els ajuda gens a mantenir
serè l’estat d’ànim. Com a exemple, de traca i mocador, el ridícul que fan amb
l’informe del grup contra les detencions arbitràries de l’ONU o l’embolic en què
s’han posat amb la qüestió dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i
Comín.
Ells –i dic ‘ells’ a la manera de Joan
Fuster– fa temps que tenen com a objectiu treure’ns dels raïls per on circulem.
Apartar-nos com siga de la ruta, dir de les nostres maneres de fer. Perquè saben
que és sòlida i que no els deixa marge de maniobra. Un altre país hauria cercat
de dialogar ja fa molt de temps. Posar una fita prèvia a la independència que li
permetés de mantenir unit el territori que controla. Acceptar una federació, una
confederació, una unió dinàstica binacional o qualsevol dels mil i un invents
que hi ha al món per a atenuar tensions territorials o nacionals seria molt més
fàcil que no pas enfilar-se per aquesta agressivitat permanent que no els dóna
cap rèdit polític (i això és ben senzill: l’ONU, per exemple, després de la
darrera reforma de la constitució dels Països Baixos fins i tot va haver de
preguntar si les illes neerlandeses del Carib eren independents o no, de tan
relaxat que n’és el lligam). Potser, abans del 155, podien pensar-se que els
catalans som massa tous i que ens espantaríem i que la nostra por els salvaria a
ells. A hores d’ara, però, cal ser molt poc observador per a pensar-se que això
passarà. Que algun partit polític tinga interès a posar el fre cal no
confondre-ho amb la realitat del país, per més preocupant que resulte.
Objectivament, allò que en diuen el problema català no s’ha dissolt com el sucre
i ja han provat tots els dissolvents que tenien a mà. I ja no és cap afer
intern, que és la cosa que, al capdavall, més por els feia que passés: que la
partida deixés de jugar-se al seu corral.
I quina esperança els resta, doncs? Jo
diria que dues. La primera, que els partits polítics catalans desarticulen el
moviment independentista. Ho intenten però crec que no és massa sensat de
confiar que l’altre et farà la feina. La segona, i aquesta sí que és
l’important: provocar i provocar i provocar i provocar de nou i provocar una
altra vegada i continuar provocant vejam si així hi ha una pèrdua de nervis
generalitzada que ens treu de la via i ens porta a un terreny més favorable a
ells, a un terreny, per exemple, on l’esclat de la violència o un tomb
evidenciable i clar cap a l’extrema dreta fes més raonable i justificable amb
vista a l’exterior l’ús de la repressió contra el catalanisme. Tingueu-ho això
en compte cada vegada que penseu ‘però com poden dir això aquesta gent?’. I
respireu fons, amb calma. Que és això la cosa que els posa més nerviosos. I dels
nervis sempre arriben els errors.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada