Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
 |
| Al País Valencià continuem amb les mateixes dèries espanyolistes quaranta anys més tard. Encara, a dia de hui, ens neguen el valencià. A la imatge, l'aplec del 9 d'octubre de 1978 |
David Garrido
L’actualitat mana i aquesta
setmana no puc cloure els ulls davant l’aberració perpetrada per la Mesa de les
Corts. Per a treballar a les Corts no cal saber valencià. Vaja, que els importa
un rave el coneixement del valencià als partits representats en eixa Mesa. Anem
a veure: però no és el valencià la —proclamada!— llengua pròpia dels valencians?
Aleshores què s’empatollen? La història dels despropòsits lingüístics contra el
valencià (heu llegit bé, «contra») ve de llarg, de quan s’empescaren l’Estatut
descafeïnat encara vigent i s’elaborà una llei —llei de mínims, mínims, mínims—
per a rescatar el valencià de la postergació que patia de 1707 ençà, la qual
cosa espaordia i encara espaordeix els espanyolistes de tot pelatge que habiten
entre nosaltres, inclosos eixos autoproclamats «rescatadors de persones», eixa
esquerra de pa sucat amb oli, innòcua, que tria la pàtria de Francisco Franco
Bahamonde, no la d’Ausiàs March.
Què us diré? N’hi ha per llançar el barret
al foc! Passen els anys, les dècades, i encara continuen les mateixes
camàndules. En els anys setanta, apareixia el paio que, en mig d’una assemblea,
etzibava quan algú parlava en valencià: «compañero, habla en castellano para que
nos entendamos todos». A aquesta mena de pallussos ni els interessava aleshores
ni tampoc ara la llengua dels valencians. No la parlen, no l’aprenen ni per
decòrum. Carpetovetònics fins a la medul·la, com ara la consellera Bravo, que no
en dispara una, de valencià, o què dir de l’ara ministra Montón, per a qui el
valencià és totalment prescindible, o de la seua substituta Barceló que, com és
de Saix, doncs, barra lliure: «¡ancha es Castilla!». Així, no estranye la
perversió viscuda aquesta setmana a les Corts regionals, més regionals que mai,
on, com hem llegit a Diari La Veu, «PSPV i Podem s’alien amb el PPCV i Ciutadans contra el requisit
lingüístic del personal de les Corts» .
La
Mesa de les Corts ho ha decidit: valencià requisit no. Ostres! Com els
caragirats de 1983 que escridassaven "valenciano voluntario". No ho podien
suportar aleshores i no ho poden suportar encara hui, en el 2018. A la imatge,
la Mesa de les Corts que ha perpetrat tal insult a la intel·ligència i a la
dignitat dels valencians.
I Franco traspassà
I Franco traspassà i ens caigué al damunt
el Borbó. El franquisme es reciclà tot cercant adaptar-se als nous temps i
d’aquí l’invent eixe de la Transició. Hi havia una oposició al règim que calia
domesticar o, millor dit, engalipar. L’ensarronada final fou de collons de mico
i d’aquella pols vénen aquests fangs. Mort Franco, franquisme amb el cul a
l’aire, el cap de govern Adolfo Suárez hagué de signar el restabliment de la
Generalitat de Catalunya (institució republicana), el 29 de setembre de 1977, i
permetre el retorn del president a l’exili Josep Tarradellas, nomenat president
de la Generalitat provisional el 17 d’octubre. Restabliment i retorn de
president, la història torna a repetir-se, perquè Puigdemont tornarà i no,
precisament, per a acabar amb els seus ossos en un masmorra espanyola.
Altrament, els bascos també pressionaven, i el 4 de gener de 1978 el govern
espanyol creà el Consell General Basc. Les «autonomies», les de debò, de quan la
República, ensenyaven el nas.
Els espanyols —ai els espanyols!— sempre
han estat un esnobs, políticament parlant. El règim que es transformava no
arribà mai a pair allò de les diferències històriques i s’empatollà allò del
«café para todos». Una altra pífia d’eixes que fan història. Vegeu: quina
autonomia necessita Madrid, o Múrcia, o Castella-la Manxa, o Castella-Lleó, o la
Cantàbria del barrilaire Revilla? I, en fi, entre tanta «autonomia», també tocà
als valencians gaudir-ne.
Al País Valencià, però, la consciència de
la independència històrica restava soterrada sota la ignominiosa «espanyolitat»
després de segles de bastonades; país trinxat en tres províncies que havien
oblidat els nexes que les unien, país bàrbarament castellanitzat, però que ara
veia una oportunitat per a intentar reeixir. País que fins i tot somniava en
restablir la vella unitat nacional, els Països Catalans. Bé eren temps
d’esperances. El 17 de març de 1978, per Reial Decret, s’aprovà la creació del
Consell del País Valencià. Ara bé: aquest Consell eixia del Plenari de
Parlamentaris del País Valencià, format pels diputats i senadors eixits de les
eleccions de 1977. I el poble votà i votà el que votà, que les formacions
valencianistes foren escombrades per la maquinària electoral del règim. Adolfo
Suárez o Felipe González, vet ací les dues carasses que es repetien per totes
les parets del país. El lligat i ben lligat —com vaticinà Franco en 1969—
començava a funcionar a la perfecció. Fixeu-vos: el PSOE sumava tretze diputats
i set senadors, mentre que la UCD de Suárez arreplegava onze diputats i cinc
senadors. Després, ben al darrere, venien la resta de formacions: el PCE de
Carrillo (dos diputats), el PSP (Partit Socialista Popular) de Tierno Galván que
anava en coalició amb una part del PSPV (un diputat del PSP, que, a més a més,
era murcià), la caciquil Candidatura Independiente de Centro (un diputat),
llista electoral promoguda pel governador civil de Castelló, i, finalment, la
neofranquista Alianza Popular de Manuel Fraga (un diputat), antecessora del
PP.
Aleshores el PSPV, valencianista, era un
partit independent del PSOE. La branca més valencianista, encapçalada per Alfons
Cucó, no rascà res en aquelles eleccions. Així que amb aquesta tropa de diputats
i senadors què hom podia esperar. Efectivament, vingué el que vingué, el que
havia de vindre: més Espanya! Com advertien els nacionalistes del PSPV, «com a
les eleccions es vote als de sempre, al País Valencià seguirem fotuts». I quina
raó tenien: continuem fotuts com en 1977. M’equivoque? Vegeu el que ha fet la
Mesa de les Corts no fa res. El PSPV se n’anà en orris definitivament i
l’espanyolíssim PSOE del González i el Guerra se’l cruspí. El PSOE començà a
imperar i, així, encapçalà el primer Consell preautonòmic, en la persona de
Josep-Lluís Albinyana. Al País Valencià també s’aplicaria el «café para todos»,
hauria autonomia, però... Ací començaren els problemes i les hòsties. Encara que
fóra de forma minsa, recuperar quotes de poder autòcton significava redescobrir
el país amagat dels valencians, país en tota la seua extensió, incloses les
Illes i el Principat, i això —vaja!— l’estat de l’«atado y bien atado» no ho
havia de consentir.
El PSPV, el de debò, ja ho advertia en
1977: "Com a les eleccions es vote als de sempre, al País Valencià seguirem
fotuts". Els de sempre: la dreta, la reformista i la tancada en el franquisme, i
també, val a dir-ho, eixe partit que anà engrossint de manera espectacular per a
servir al nou règim, el PSOE.
PSOE, que s’engolí el PSPV i el convertí
en marca regional (marca, val a dir-ho, que amaguen sempre que poden), havia de
ser el continuador de les polítiques assimilacionistes espanyoles i el principal
desactivador de la incipient recuperació de la identitat nacional valenciana.
Mentrestant, a la UCD s’empescaren allò de la «blavor» per a guanyar-li la
partida als seus rivals polítics socialistes. Aquelarre de confusió, aparegué
l’anticatalanisme, consentit i encoratjat des de l’estat: a gressions a dojo,
bombes contra intel·lectuals, i, sobretot, burrera, molta burrera.
«Batalla de València» algú li ha dit. El culte al pet i el rot s’ensenyorí del
cap i casal, que començà a vomitar pestilència blava arreu. De sobte —collons!—
tot blau, fins i tot l’escut del València CF. I entre tanta mesquinesa, els
caragirats de la UCD (Emilio Attard, Fernando Abril Martorell i Manuel Broseta)
es tragueren del barret el secessionisme lingüístic. Era atacada la unitat de la
llengua catalana i, en conseqüència, tota alternativa de normalització al País
Valencià. Els de la UCD no el volien, el valencià normalitzat en la societat,
els d’AP tampoc, i a molts dels PSOE, també a algú del PCE, els feia vindre
urticària només pensar en la possibilitat que l’idioma propi dels valencians
recuperara la dignitat perduda. Barbaritats, llavors, se’n digueren
moltes.
Normalitzar el valencià
El PSPV fou devorat, però alguna cosa hi
restà. Si més no, d’antuvi. Quan esclatà el conflicte lingüístic, com dir i com
normalitzar la llengua pròpia, i els senadors valencians de l’ara PSPV-PSOE
eixits de les eleccions de 1979 interpel·laren el govern de Suárez en 1980 per
la inoperància en el desplegament del Reial Decret 2003/79, pel qual el valencià
s’havia d’incorporar al sistema d’ensenyament valencià. El Reial Decret parlava
de «lengua valenciana» i els senadors socialistes (Josep V. Bevià, Ernest
Fonollosa, Artur Lizon, Alfons Cucó, Albert Pérez Ferre José M. Ruiz Ramírez)
preguntaven sobre el perquè d’eixa denominació. Aleshores Albinyana havia
dimitit, arran el pacte Guerra-Abril per a dotar els valencians d’un estatut de
segona, i Enrique Monsonís (UCD), blaver a ultrança (acabà militant a la Unió
Valenciana del xenòfob González Lizondo), s’havia apoderat del Consell, 22 de
desembre de 1979, sense convocar el Plenari —o Assemblea— de Parlamentaris. No
res positiu eixí del govern de Monsonís, un personatge pèrfid per al país,
responsable de gran part de la violència generada per les hordes blaveres que
feien i desfeien a pler, amb la connivència de la policia espanyola (sempre
policia d’ocupació).
El Consell preautonòmic valencià en 1978,
presidit per Josep-Lluís Albinyana. Fou un Consell efímer. Albinyana acabà
dimitint i fou substituït pel felló d'Enrique Monsonís. Les aspiracions
valencianes de recuperar el país anaren esllanguint-se. El colp definitiu:
l'estatut de 1982.
En teoria tot s’acabà quan es tragueren de
la copalta l’estatut de 1982. Estatut, val a dir-ho, no votat pel poble
valencià. I aleshores arribà el Joan Lerma (PSPV-PSOE) i acabà per oficialitzar
el desordre que pactà el seu cap Alfonso Guerra. La perversió en l’ús de la
denominació, «valencià» a seques sense explicar més, ha causat més d’un enrenou
d’aleshores ençà. Ara bé: la llengua fou respectada i malgrat els exabruptes de
la blaverada, triomfà la llengua normativa moderna.
La Llei d’Ús i Ensenyament
El 17 de novembre de 1983, al saló de
sessions de la Diputació d’Alacant, el conseller de Cultura, Educació i Ciència
del govern Lerma, Ciprià Ciscar, presentà el projecte de Llei d’Ús i
Ensenyament del Valencià. Al preàmbul IV s’hi diu: «Davant la situació
diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a
la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi
tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de
recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de
retornar la nostra llengua a la categoria i lloc que mereix, acabant amb la
situació de deixadesa i deterioració en què es troba. La nostra irregular
situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb
la postració i propicie l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir
l’equiparació total amb el castellà». Atenció!: «EQUIPARACIÓ TOTAL AMB EL
CASTELLÀ». Ho diu la llei. Morera i companyia de la Mesa de les Corts, us heu
assabentat?
Ciprià Ciscar fou el conseller del govern
Lerma responsable de la Llei d'Ús i Ensenyament. Una llei de mínims, de tan
mínims que de debò esfereïx. A la imatge Ciscar en la seua etapa com a
conseller.
Bé, això redactat en 1983, ara en el 2018
encara hi ha qui, cara marmòria, el qüestiona. Aleshores, tot i el text tan
pobre resultant, hi hagué qui el pretengué més empobrit. La dreta blavera
antivalenciana es presentà a les eleccions de 1983 sota la marca Coalición
Popular, on era la franquista AP, el PDP, UL i la lizondista UV. L’encarregat de
donar la murga a Alacant contra la nova llei fou el diputat per València Juan
Marco Molines. Creieu-me, un pardalot! I vaja, qui no ho és al PP. Aquest
individu, advocat, fou condemnat a un any de presó en 2014 per apropiació
indeguda. En 1983 donà la llanda fins a l’extenuació amb la cantarella
«valenciano voluntario». I pega-li una i altra vegada. Que vaja, que ni el tio
ni el seu grup suportaven que el valencià s’ensenyara a les escoles. Com a molt,
xe!, qui vulga que l’aprenga. Arribà a etzibar, en castellà (única llengua de
l’individu), «la obligatoriedad discrimina a los castellanohablantes». Un altre
de la colla, Joaquín Galant Ruiz, diputat per la circumscripció d’Alacant i
natural d’Almoradí (Baix Segura) soltà sense vergonya —no la tenen—: «Lo que sí
que es indudable es que, aprovada esta Ley, los castellano-parlantes han perdido
grandes parcelas de poder». Un supremacista com la copa d’un pi. Efectivament,
valencià postergat, com el pretenien, vol dir domini absolut del castellà, la
qual cosa no ha deixat de succeir. Torne a insistir, veieu els galifardeus de la
Mesa de les Corts el que han decidit.
Sempre hi ha el glotòfag que pretén
dissimular el seu supremacisme lingüístic; són eixos de la falsa esquerra (els
caragirats de la dreta ja sabem per on apunten) que diuen una cosa però en
veritat volen dir-ne una altra. Diuen que estan a favor de la normalització del
valencià, però, la realitat és tossuda: són espanyols i espanyolistes. Veieu els
de Podemos (que Podem no ho són pas), i també els del PSOE. Bé, els del PSOE (el
PSPV ja fa temps que morí) ja els coneixem: d’on no n’hi ha, no se’n pot traure.
Els de Podemos estem començant a conèixer-los. El valencià els la bufa, els
molesta. Així que no dubten en pactar amb el diable (PP i Cs) perquè no volen
valencià. Ah! Barruts, ho dissimulen: «és que hi ha un acord sindical i bla,
bla, bla...». Quan la discussió de la Llei d’Ús i Ensenyament en 1983,
eixí el comunista PCEro, montera torera en rest. El tio, Vicente Zaragoza
Meseguer, de la Vall d’Uixò, proposà que l’ús de la llengua només afectara les
institucions públiques valencianes, i el tio més tranquil que un pont es quedà.
Ah!: com el comunista digué això, tornà el psicòpata antivalencià Marco Molines
a exigir ús del valencià només —només!— en l’àmbit estricte de les competències
que depenguen de les institucions valencianes.
Una llei de mínims, tan mínimament mínims
que dóna ales a a tota mena d'exempcions, de tal manera que més aïna sembla una
llei de "desús". Hui dia els errors de 1983 encara estan pagant-se. Des de quan
s'atempta contra els drets dels alumnes a rebre ensenyament de valencià en gran
part del país.
La llei, finalment, eixí avant. Ara bé: és
una llei que més aviat fomenta el «desús» per la gran quantitat d’excepcions. Al
preàmbul el legislador assenyala: «des de la consciència que l’aplicació
inflexible i immediata de l’obligatorietat de l’ensenyament del valencià a tot
l’àmbit de la Comunitat Valenciana podria, per tractar d’esmenar una injustícia
històrica, causar-ne una altra, atesa la situació lingüística present, el
Capítol Segon d’aquest Títol regula les excepcions a contemplar en l’aplicació
esmenada». Ja veieu, «llei del desús», perquè comencen les excepcions i no
acaben. I, llei en mà, a impedir les llibertats dels valencians al coneixement
del seu idioma i a l’ús normal, sense supremacismes castellans. Ja veieu què ha
passat a les Corts. Vergonya, cavallers, vergonya!
Llei que permet els abusos en l'exempció
de l'ensenyament del valencià. Diu que per tractar d'esmenar una injustícia
històrica no vol causar-ne una altra. Bé, això ho deia el legislador timorat en
1983. Arran d'això i de fer les coses tan malament, ara encara la llei empara
actituds xenòfobes com la de la senyora de la foto. Eixa indivídua, si no sap
valencià, com punyetes pensa aprendre anglès?Article publicat en La Veu
del País Valencià.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada