Moltes de les persones que es dediquen a la política tenen una mena d’exèrcit pagat d’assessor que, de vegades d’una forma massa determinada, marquen els camins, les paraules i els gestos de les persones polítiques a les quals serveixen. En aquest cas no sé si és per voluntat pròpia o pel desig de l’ “assessor” de torn, però cada vegada que escolte parlar Isabel Bonig, tinc la sensació que més que una persona dedicada a la gestió política, és una mena de radical que no para de xisclar contínuament.
Podríem tirar mà dels manuals per a saber per què una persona necessita parlar en veu molt alta. També podem tirar ma de les emissores de ràdio i veure, millor escoltar, com els professionals dedicats a retransmetre un partit de futbol, sempre, sempre, alcen molt la veu, no solament quan es cola un gol: ho fan sempre.
És Isabel Bonig una professional de la ràdio esportiva? Vol convertir la política en una mena de partit de futbol entre els bons i els dolents? Brama perquè així es nota menys la manca d’idees? Alça la veu sistemàticament perquè així la seua bancada ideològica aplaudeix? Només li queda aquest recurs per a centrar l’atenció? Ha fet un curset de dramatúrgia i s’ha quedat amb la sobreactuació, i sense aprovar el curs?
Realment no sé quina és la raó per la qual aquesta dona es dedica sempre a alçar tant la veu però personalment no ho entenc i menys encara entenc com és possible que els seus, els senyors i senyores del Partit Popular, es facen les mans roges d’aplaudir en escoltar-la.
Humilment i des d’aquest mitjà humil, jo m’atreveix a demanar-li que expresse idees, que ho faça de forma “humana” sense haver de parlar amb eixa veu i eixa sobreactuació. Vull pensar que ella pot convertir-se, en un futur, en la presidenta de la Generalitat o en ministra d’un govern a Madrid del PP. Però, per favor, que parle com les persones normals. Per alçar molt la veu, ni tens més raó, ni demostres més coneixement, ni et proposes -espere- com a candidata a vendre a un mercat, un d’eixos mercats encantadors que tenim al llarg del País Valencià. Isabel, un poquet de normalitat.
Font: Saó Edicions » Isabel Bonig, la “chillona”
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada