| Black Sails, la preqüela en sèrie televisiva de L’illa del tresor |
Entre els seguidors de Black Sails, la sèrie de televisió que actualment recrea una història prèvia a la que Robert Louis Stevenson va imaginar per a L’illa del tresor (1883), protagonitzada pel capità Flint i Long John Silver, de ben segur que hi ha molts medievalistes. I això té una explicació, malgrat que l”època daurada dels pirates que ha estat tantes voltes recreada en la literatura, el cinema i la televisió és de difícil ubicació històrica per a la majoria de la gent. Si preguntem en quin moment tingueren lloc les històries sobre persecucions de navilis, tresors amagats i baralles en tavernes de l’Illa Tortuga que tantes vegades hem vist, la resposta serà dubitativa en quasi tots els casos. L’edat mitjana? Ah, no, si estan pel Carib deu ser després de la conquesta d’Amèrica… L’edat moderna, doncs? Però en quin segle aproximat? Uf, ni idea… En realitat, eixa època que se sol ficcionar correspon a la segona meitat del segle XVII, de la qual va deixar testimoni en Història dels bucaners d’Amèrica (ed. original en neerlandés de 1678) Alexandre Exquemelin, un hugonot francés enrolat en la banda corsària i piràtica del capità escocés Henry Morgan, qui féu carrera assaltant Puerto Príncipe, Porto Bello, Cartagena d’Índies, Maracaibo, Panamà, etc. Les històries de Black Sails i L’illa del tresor són un poc posteriors, d’entre 1715 i 1735, però la bona qüestió és que totes aquelles pràctiques piràtiques pertanyen a una cultura comuna occidental que arranca, si més no, en l’època baxmedieval i arriba fins al segle XIX.
Més enllà dels evidents canvis de context històric i la possible diferència entre treballar per compte propi o per a un poder públic i de pertànyer a una classe social alta o a una altra més baixa, en el fons, en poc es distingien els fets, les actituds i les maneres del capità Morgan de les de l’imaginari capità Flint, el capità Drake del segle XVI, Pedro Larraondo del XV o molts altres corsaris i pirates de nom conegut o desconegut dels segles XIII i XIV. Tots ells es dedicaven a armar i capitanejar vaixells per a assaltar altres naus o atacar poblacions “de bona guerra”, és a dir, pertanyents a autoritats que estaven en guerra amb la del lloc que donava la llicència per a l’activitat corsària, o per a anar en contra de qualsevol embarcació i persona, fóra d’on fóra, entrant ja en l’àmbit de la pirateria sense senyor. L’obtenció del botí era l’objectiu principal, que després es repartia entre els participants en l’empresa segons unes normes establertes, sempre que es deixara una part a l’autoritat protectora. Un mecanisme, en definitiva, que tampoc diferia molt de l’activitat conqueridora de la societat feudal, com ara la que practicaren els diversos regnes ibèrics contra Alandalús en els segles baixmedievals, ja fóra en forma de conquestes territorials àmplies, com les de Mallorca i València, o de ràtzies puntuals.
No debades els principals ports europeus, també els de la Corona d’Aragó, foren des d’aleshores una base permanent de corsarisme, amb la coordinació i protecció de les autoritats corresponents. A València, per exemple, sabem que al llarg de l’any 1334 isqueren un mínim de 19 baixells corsaris del port de València, als quals el batle reial donà el permís corresponent per a fer captures “de bona guerra”, que se centraren, en aquest cas, en la ribera magribina. Al mateix temps, per la seua ubicació estratègica, Mallorca, Menorca i Eivissa -que encara manté el Monument als Corsaris erigit en 1915- foren també ports especialitzats en la qüestió, com moltes altres illes de la Mediterrània que, segons es pot deduir de les fonts, arribaren a crear ambients semblants als del Carib piràtic que coneixem per novel·les i films. Una bona mostra és la història de Llorenç Bertran, un corsari menorquí del qual coneixem fugaçment quatre anys de les seues peripècies, contingudes en dos processos judicials incoats entre 1324 i 1327 davant la cort judicial del lloctinent del regne de Mallorca i rescatades per l’historiador Joan Francesc López Bonet en un article de 2002.
Mapa actual de la Mediterrània occidental, amb els principals punts geogràfics esmentats en el text marcats en verd
En concret, cap al 29 de setembre de 1323 arribà a la població menorquina d’Alaior, que no devia superar llavors les 250 famílies, una carta de la Ciutat de Mallorca de part del lloctinent reial: ordenava que no es deixara salpar a Llorenç Bertran, qui estava armant una sagetia de 14 rems, per a la qual havia enrolat en la mateixa ciutat 15 hòmens, entre els quals hi havia sis menorquins, quatre castellans, tres mallorquins, un aragonès i un basc, però no havia obtingut la corresponent “fermança”, és a dir, un aval que cobrira els possibles danys causats contra persones i béns que no foren “de bona guerra”. Així les coses, el batle del municipi, Pere March, prengué a Bertran, després de la qual cosa una munió de gent es concentrà davant de l’edifici del batle i la seua presó: uns que estaven jugant en mig del carrer, un fillastre del ferrer amb un amic, el saig de la cort de Mercadal que parava a Alaior, un correu, dos curiosos, un picapedrer que treballava en la casa del costat i quatre veïns amb possibles de la localitat. Aquests darrers concordaren fer de fermances mitjançant un document públic que el capellà de la localitat posà per escrit en un pergamí, en la seua mateixa església, i posteriorment fou registrat en l’escrivania del batle.
D’aquella manera Bertran fou alliberat i pogué salpar amb la seua tripulació cap a les costes algerianes, on, després de diversos dies cabotejant, prengueren prop del lloc que anomenaven “Entrecuix” -el que actualment deu ser Ras-el-Hadid- sis hòmens, una dona i un adolescent musulmans, que eren súbdits de l’emir d’Ifriqiya i per tant “de bona guerra”, ja que aquest era enemic del rei de Mallorca. Aleshores decidiren tornar a Menorca per a subhastar-los i repartir-se el botí, però a 30 milles de Maó una tempesta els dugué mar endins i els orientà cap a Sardenya, de manera que es dirigiren cap a Teulada, en la part meridional de l’illa, que justament llavors estava sent conquerida per l’infant Alfons d’Aragó, fill de Jaume II. En efecte, quatre mesos abans havia arribat l’enorme exèrcit preparat per a l’ocupació, amb 80 naus de guerra, més de 200 embarcacions i vora 10.000 soldats entre cavallers, ballesters, peons i almogàvers, que encara assetjaven els pisans a les viles d’Esglésies i Càller. Així, des de Teulada la sagetia de Llorenç Bertran i els seus féu cap a Palmas, on desembarcaren i s’atansaren cap al campament que encerclava el primer d’aquells nuclis, per tal de localitzar un mercader que els pagara un bon preu pels musulmans que havien capturat. Es repartiren el botí i Bertran donà per finalitzada aquella primera empresa.
Els hòmens romangueren entorn del campament que assetjava Esglésies durant algunes setmanes fins que Bertran decidí mamprendre una nova expedició ja a finals de 1323, amb els diners del botí i de la venda de l’adolescent musulmà, que s’havia reservat com a capità. S’hi apuntaren sis dels 15 tripulants inicials, als quals calia afegir alguns altres procedents dels que desertaven de l’exèrcit aragonés invasor, llastimosament delmat per l’epidèmia de paludisme que els afectà durant el llarg setge. De fet, el mateix Llorenç Bertran fou afectat per la malaltia i, davant la seua incapacitat, un d’aquells tripulants inicials, el castellà Ferrando Gonzálvez, de Guardamar -vila castellana fins a 1296-, prengué el control de les decisions. En primer lloc es dirigí a peu al setge de Càller per a enrolar cinc tripulants més, tres castellans i dos catalans, als quals s’afegiren dos castellans i un català més a Esglésies. En total eren ara sis castellans, cinc balears, tres catalans i un aragonés, més Llorenç Bertran, que continuava sent teòricament el patró de la sagetia, però sense el poder efectiu, ocupat per Ferrando Gonzálvez. Així, amb Bertran malalt i vorejant la mort, partiren novament cap a Barbaria, però el mal oratge els ho impedí, de manera que regressaren al cap de Teulada. I fou llavors quan Ferrando Gonzálvez s’amotinà, proposà que l’embarcació anara “a roba de tothom“, és a dir, que atacara piràticament qualsevol peça que es posara al seu abast, i aconseguí que la tripulació el jurara com a nou capità.
Sagetia dibuixada pel valencià Rafael Monleón (1843-1900) en La construcción naval española
Alguns, però, s’oposaren i foren obligats a abandonar el vaixell, que es dirigí cap al nord, a Oristany, on enrolaren tres hòmens més, mentre els expulsats passaven a incorporar-se a l’exèrcit aragonés. Llavors, l’11 de gener de 1324, abordaren la primera bona peça que es posà a l’abast, una nau de comerç noliejada des de la costa genovesa pel mercader de Cotlliure Bernat Asselm, a qui prengueren un bon botí: una bossa de vellut amb 285 lliures de diners genovesos (una quantitat enorme), una espasa, una ballesta, una túnica roja, un parell de sandàlies, un parell de mocadors i un pes de pesar monedes. Als tres dies Asselm, que era del Rosselló i per tant súbdit del mateix rei de Mallorca que emparava l’embarcació assaltant, posà la denúncia corresponent en la cort judicial del port d’Oristany, però els pirates ja s’havien allunyat ràpidament de Sardenya: feren via cap a Sicília, on en l’illot de la Galera es repartiren el botí reservant, com era habitual, una part major per al capità, Ferrando Gonzálvez. Des d’allí s’atansaren a la costa tunisenca, on capturaren dos musulmans més, i es refugiaren en Pantel·leria, una illa de població híbrida -amb una llengua d’origen àrab similar al maltés- que havia conquerit el català Lluís de Requesens uns anys abans i que servia com a cau per a navegants de tot pelatge.
A Pantel·leria, però, Llorenç Bertran començà a recuperar la salut després de diverses setmanes malalt i s’enfrontà amb Gonzálvez i els seus fidels, que fugiren en una embarcació mallorquina cap al port sicilià més proper, el de Marsara, i se n’anaren per l’interior de l’illa, on es feren fonedissos i Bertran, que havia anat a perseguir-los, perdé la seua pista. Ben al contrari, fou a ell a qui enxamparen, ja que un germà de Bernat Asselm, el mercader assaltat, hi arribà amb l’ordre de detenció expedida a Sardenya contra el patró de la sagetia, que capitanejava Llorenç Bertran novament. Aquest, doncs, fou empresonat en el port durant dos mesos fins que a finals de març de 1324 aconseguia escapar-ne, amb la complicitat -i el suborn- d’algun oficial local. Aleshores tornà a Menorca, però fins allà també el perseguí el mercader Asselm, que en juny posava dos denúncies davant la cort del lloctinent de Mallorca: una contra Bertran, per fets criminals, i una altra contra els seus fermances d’Aialor, per tal que li rescabalaren el robatori fet per la sagetia més les despeses ocasionades per la persecució per mig Mediterranii. De fet, Llorenç Bertran hagué de restar amagat en l’illa durant un llarg any i mig, cercat per la justícia i sobretot per caça-recompenses que oloraven els diners oferits per Asselm, fins que fou delatat i capturat a començaments de 1326.
Durant un altre llarg any i quatre mesos Bertran romangué a la presó de Ciutadella, mentre es desenvolupava el juí i declaraven els testimonis de les parts, que narraren els fets que acabem de relatar. Aquests, no obstant, poden ser una versió exculpatòria de la defensa, ja que, per múltiples contradiccions, també podria ser que el motí i la fugida del castellà Ferrando Gonzálvez no foren tals, sinó que simplement aquest haguera actuat d’acord amb Llorenç Bertran durant la seua malaltia. Fóra com fóra, Bertran fou finalment exculpat per la justícia mallorquina en abril de 1327, alhora que els fiadors de la sagetia d’Alaior arribaren a un acord privat amb el mercader Asselm per a rescabalar-li part dels danys causats. No en tornem a saber res d’ells, però la seua aventura entre Menorca, Sardenya, Sicília i el Nord d’Àfrica, amb protagonistes de procedència diversa i tota mena de sobresalts, persecucions i fugides, mostra fins a quin punt la Mediterrània era una mar de corsaris i pirates -a petita o gran escala- ja en els segles baixmedievals. Unes històries que enllacen amb les que coneixem al Carib unes centúries després i que perfectament podrien ser també l’objecte de relats i narracions. No debades tenim un precedent il·lustre: diuen que el mateix Tirant lo Blanch es va basar en les aventures mediterrànies del corsari valencià Jaume de Vilaragut, contemporani i amic de Joanot Martorell.
Font:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada