Els experts coincideixen en la necessitat d'una política lingüística activa per a evitar la "minorització" del valencià
Sempre recurrent, el tema de la llengua al nostre país és motiu de discussió, reguer de vots o fil conductor de dures tertúlies entre posicions absolutament irreconciliables. Així, des d’aquesta perspectiva hem introduït en el nostre lexicó terminologia lingüística que potser seria més ben tractada en contextos acadèmics. Un dels conceptes de què parlem i que, aquest sí, hauria de ser conegut per tothom, és el de llengua minoritzada, al grup del qual la nostra té el dubtós honor de pertànyer. Un concepte que cal diferenciar del de llengua minoritària, de fet, la sufixació d’ambdós mots ja ens hauria de fer veure que no són la mateixa cosa.
La distinció entre ambdós conceptes ens la mostra el sociolingüista eivissenc Bernat Joan: “La diferència fonamental entre una llengua minoritzada i una minoritària és que la minoritzada és parlada, dins el seu territori, per una majoria de parlants autòctons”. En canvi, la minoritària és pròpia d’una minoria lingüística que o bé ha quedat “residualitzada dins el seu propi territori, o bé forma part d'una minoria nacional desplaçada”, com per exemple l’italià, que actualment és minoritari a Croàcia on és la llengua d’una minoria nacional desplaçada des de fa un parell de segles. Sobre la situació del català, Bernat Joan el reconeix com una llengua minoritzada, “però no minoritària a la major part del país”.
En el context de les llengües minoritzades és evident que hi ha hagut factors de tot tipus perquè una llengua deixe de ser parlada per gran part de la pròpia població del seu territori. Segons el mateix Bernat Joan, el factor bàsic “per a la residualització i desaparició d'una llengua és la manca de poder polític en mans de la comunitat lingüística que la té com a pròpia” i, en el nostre cas, “el declivi del poder de la corona catalanoaragonesa a partir del segle XVI i l'ocupació borbònica del segle XVIII, que van espanyolitzar la noblesa”, ens recorda Joan, fet que posteriorment va ser acompanyat d’una imitació per part de la burgesia que també va deixar de banda la nostra llengua per a fer servir el castellà amb què es comunicaven els gestors del poder polític de l’època. Per tant, s’entén que el procés de minorització que ha patit el valencià ha sigut possible “per la pèrdua de poder polític i, per tant, per l'alienació de la sobirania pròpia”, i encara cal sumar a aquesta manca de poder el fet de “tenir l'estat en contra, perquè constitueix l'element fonamental de desaparició de llengües”, conclou qui fóra també secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.
El valencià dins el marc europeu de llengües minoritzades
La particular formació d’Europa al llarg de la història ha dibuixat un autèntic eixam d’estats davall el poder dels quals podem reconéixer nacions i pobles amb llengua pròpia que no tenen reconeguts plenament els seus drets com a nacions històriques. En aquest context, ens trobem davant un ampli ventall de comunitats lingüístiques que, mancades del poder de l’estat que abans esmentava Bernat Joan, veuen vulnerats els seus drets lingüístics i, per tant, perilla la supervivència de la seua pròpia llengua. Per a defensar les llengües minoritzades de què parlem, el passat mes de desembre del 2016 es va signar a Donostia el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics, un document que entén com a comunitat lingüística “tota societat humana que, establerta històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres.” Així, el protocol, que reconeix com a propis tots els principis recollits a la Declaració Universal de Drets Lingüístics aprovada a Barcelona l’any 1996, inclou 180 mesures proposades per agents de tot Europa que intervenen en processos de recuperació de llengües minoritzades.
Una de les entitats impulsores d’aquest protocol és la xarxa per la igualtat lingüística (ELEN, en les seues sigles en anglès), el president de la qual és Ferran Suay, professor de la Universitat de València i directiu d’ACPV. El mateix Suay reconeix que el valencià viu ara mateix “una situació social delicada”, tot i que, “considerant el conjunt de la llengua, podem dir que està entre les millor posicionades en Europa, però amb fortes diferències entre territoris”. El president d'ELEN apunta directament els “20 anys de política contrària a l'ús del valencià” com un dels motius pels quals la llengua pateix aquesta greu situació al País Valencià, i demana “accions molts decidides a favor del retorn a la normalitat lingüística”.
L’estat de la llengua
Al País Valencià la situació actual de la llengua palesa una precària situació pel que fa a l’ús. Mancada del suport institucional dels darrers 20 anys de govern del Partit Popular i sumant altres factors determinants, com ara l’alt flux migratori des de territoris castellanoparlants, el valencià s’ha vist empentat cada cop més a àmbits familiars i el pes percentual en nombre de parlants ha decrescut progressivament fins a arribar a xifres preocupants. Les dades de l’última enquesta realitzada per la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport (CEICE) en el 2015 mostren, però, una estabilització respecte de l’alt ritme de caiguda que patia l’ús des de les enquestes dels anys noranta del passat segle. Així, segons l’enquesta esmentada, en la zona de predomini lingüístic valencià el 49,3% dels enquestats declara entendre’l perfectament i el 37,4% declara que sap parlar-lo perfectament, mentre que a les zones castellanoparlants només el 9% reconeix que l’entén perfectament i el 4% que el parla perfectament. Unes xifres que, com comentàvem abans, han patit una caiguda força preocupant, ja que, segons l’Informe de la xarxa Cruscat, en la dècada dels 90, més de dos terços de la població declaraven saber parlar el valencià, mentre que al 2010 es recollia l’índex més baix amb només un 54% de la població que declarava saber parlar-lo. Segons el mateix informe, que pren com a referència l'enquesta del 2015 de la CEICE, la reducció s’ha estabilitzat ara en un 56,4% de la població que declara que el sap parlar bé o perfectament. També cal parar atenció a una dada molt significativa: el 22,3% de la població de la zona valencianoparlant declara que ni tan sols l’entén, dada que va tindre el seu màxim l’any 2010 amb un 25,6%. Finalment, de l’informe de la xarxa Cruscat destaquem un fet molt significatiu i que caldrà tenir en compte a l'hora d’executar una planificació lingüística que esdevé fonamental, ara per ara, per a garantir la supervivència de la nostra llengua: “Els decrements en l’ús del valencià acostumen a anar lligats amb increments en l’ús del castellà més que no l’increment d’usos bilingües (indistintament) i l’ús d’altres llengües, contràriament al que ocorre en altres territoris”, és a dir, malgrat l’evidència del bilingüisme al nostre país, caldrà ser conscients que no poden rebre el mateix tractament ambdues llengües perquè la seua situació social no és la mateixa.
Sobre aquestes dades aporta una visió raonada el director de la xarxa Cruscat i membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC, Miquel Àngel Pradilla (Rosell, el Baix Maestrat), qui alerta sobre “una crisi d’usos molt important” en el valencià, a pesar d’existir un increment de les habilitats comunicatives “vinculades a la seua presència en el món educatiu”. Segons Pradilla, el valencià “ha anat perdent visibilitat en el paisatge lingüístic, sobretot en els àmbits urbans, per definició, els de més pes demogràfic i amb major influència per a difondre normes d'ús”, entre altres coses perquè no ha esdevingut llengua de comunicació de grup “en el seu ecosistema històric, un paper que la llengua castellana ha monopolitzat”. En aquest context, ens trobem que la llengua per a interaccionar entre desconeguts “és el castellà” i, també, “la norma d'adaptació lingüística quan l'interlocutor és (o es mostra) castellanoparlant, perquè s'executa de manera quasi bé categòrica”.
Pel que fa als factors demogràfics que exposàvem abans, Miquel Àngel Pradilla en reconeix la influència i afirma que “l’alteració demolingüística que han ocasionat les migracions internacionals del tombant del mil·lenni han agreujat la situació del valencià”, sobretot l’important nombre d’immigrants procedents d’hispanoamèrica que han “incrementat el diferencial demolingüístic entre els col·lectius valencianoparlant i castellanoparlant”, cosa que fa que el parlant autòcton es trobe “minoritzat en el seu propi ecosistema”, recorda Pradilla. Tot plegat dibuixa un escenari on la llengua castellana “s’ha consolidat com a eina de cohesió grupal i de comunicació intergrupal” i, òbviament, deixa el valencià en una situació de manca de prestigi i l’arracona als usos familiars.
Sobre aquesta tendència del parlant a triar el castellà en situacions entre desconeguts, el professor Ferran Suay afirma que “s'explica fonamentalment com a desemparança apresa”. Segons Suay, els valencianoparlants hem aprés que tenim “les de perdre quan usem el valencià i molta gent, per tant, opta per l'alternativa que no comporta cap cost afegit..., excepte el de sotmetre's a l'altre i renunciar a ser qui som, clar”. És cert que mitjançant aquesta resposta, aquest canvi sistemàtic de llengua, els parlants resolem una situació que per a alguns podria ser incòmoda, “però també contribuïm a perpetuar el problema, i que cada vegada siga més infreqüent, i així, més improbable que ens expressem en el nostre idioma”, conclou Ferran Suay.
Per a evitar aquest arraconament de què parlem, Miquel Àngel Pradilla recomana “polítiques lingüístiques multidimensionals, i no tenir molta pressa per copsar resultats favorables, els canvis socials són lents i el lingüístic n'és un. Els passos han de ser ferms i la direcció adequada, però el ritme ha de poder ser seguit pel gros de la població”. A més, apunta tres àmbits d’actuació que seran fonamentals per a assolir aquest canvi social per la seua presència pública: “A l’Administració, on s’ha de prioritzar clarament el valencià; l’ensenyament, on el valencià ha d’ocupar la centralitat (que no l’exclusivitat) de l’ensenyament, i bastir una xarxa comunicativa, de tipus local-regional, autonòmica i d'abast de comunitat lingüística, alternativa a l'actual, amb el valencià com a eina de treball”. Finalment, és important també no obviar el fonamental paper que poden tenir els mitjans de comunicació en l’ardu treball de revertir aquest allunyament de la nostra llengua dels seus àmbits naturals. Així, Miquel Àngel Pradilla els reconeix una importància “molt gran”, perquè situen la llengua en un “àmbit de formalitat que li atorga prestigi i referencialitat”, sense perdre de vista la difusió, sobretot dels mitjans audiovisuals, que són capaços de fer arribar la llengua “als llocs més recòndits, la difonen i impulsen l'adquisició d'habilitats comunicatives”.
El paper de l’AVL
Una de les institucions que han d’esdevenir cabdals per a aconseguir millorar la situació exposada és sense dubte l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El seu president de Foment de l’Ús i membre de la Junta de Govern, Honorat Ros, adverteix que “les dades de referència respecte a l’ús del valencià són molt complexes, perquè són molts els factors que hi intervenen” i matisa que “les dades globals són unes i les dades per territoris són unes altres”. Ros recorre a les enquestes de l’AVL del 2004 i les dos de la CEICE del 2010 i 2015 per a plasmar que el coneixement del valencià “s’ha incrementat en tots els aspectes”. Així, destaca el manteniment i millora en les diferents competències (oral, escrita i lectora), ja que en la del 2004 “només el 27% declarava saber llegir en valencià, i en la darrera del 2015 la xifra augmentà fins al 57,2%”. Tanmateix, l’acadèmic es fa ressò de l’autovaloració dels enquestats, ja que “es mostren dades negatives, minva la confiança en l’augment de l’ús del valencià”, perquè el percentatge de gent que afirma que el valencià s’usa actualment més ha baixat 13 punts percentuals respecte del 45% que reflectia l’enquesta del 2004. A més, també es mostra una dada que no convida a l’esperança, ja que els que creuen que s’usarà més en el futur han baixat un 13% respecte del 45% del 2004.
Sobre el paper que ha de jugar l’AVL en aquest repte que suposa la lluita per la llengua, Honorat Ros recorda que l’Acadèmia, a més de ser la institució normativa lingüística del valencià, “té per funció conéixer la realitat sociolingüística i vetlar per l’ús normal del valencià i presentar alternatives de noves pràctiques per a la progressió en el seu ús”. Així, destaca l’elaboració de la Memòria anual, mitjançant la qual es fa arribar al Govern valencià “consells i propostes innovadores perquè el valencià siga la llengua pròpia de l’Administració”. Finalment, Ros defensa la tasca que fins ara ha fet l’AVL en defensa del valencià, i a més en moments tan durs com el tancament de la RTVV, quan va denunciar “la desaparició de la RTVV per incompliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries i va reivindicar uns mitjans públics de comunicació i en valencià”; el continu suport als programes plurilingües "en què el valencià és llengua prioritària”, i sobretot perquè des de l’AVL s’ha potenciat “l’autoestima per la llengua pròpia i s’ha posat en valor la literatura i la llengua com a principal senya d’identitat”.
Perspectiva de futur
Amb aquest escenari és evident que urgeix una planificació lingüística amb un objectiu central innegociable: salvar la llengua. El repte és, ara per ara, molt important i sembla que els passos que s’estan fent des del Govern valencià van en la bona direcció. Cal ser conscients que les previsions diuen que durant el s.XXI desapareixeran el 80% de les llengües del món i no seria estrany que el valencià en fóra una de les afectades. No es pot defugir el fet que les diferents administracions no han sigut capaces d’executar una planificació lingüística adequada a les necessitats del valencià, és més, els darrers vint anys, de fet, s’ha patit una contraplanificació terrible que ha reduït l’espai lingüístic valencià cap a una zona on corre seriós perill de desaparéixer. És cert també que és el govern valencià el que ha de posar en marxa les mesures que, per repetides, tots coneixem i que es redueixen a fer visible la llengua en àmbits com ara la vida pública, les administracions públiques, l'educació o els mitjans de comunicació..., en això tots estem d’acord. Però també ha de desenvolupar un paper fonamental el mateix parlant que evita expressar-se en la seua llengua quan el context comunicatiu no es troba en la seua zona de confort, perquè si continua aquesta por, aquesta inseguretat, que ningú dubte que ens quedarem sense llengua. Potser ha arribat l'hora de canviar els arguments de per què hem arribat a aquesta situació per les propostes i l'acció decidida, per l'assertivitat i, sobretot, per la voluntat ferma de tornar a escoltar el valencià a totes les contrades del nostre país.
Font: El gran repte, salvar la llengua - Diari La Veu
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada