Hi ha una cosa absolutament tranquil·litzadora sobre la televisió: allò pitjor està sempre per vindre. Però alerta!, la televisió també es meravellosa. No només ens produeix mal de cap, si no que, a més, trobem les pastilles que ens curen en la publicitat. Jo l'odie molt!, l'odie tant com menjar cacaus!, però veges tu, no puc deixar de menjar cacaus. Abans treballava en el cinema i era vergonyós, però vaig tindre sort i s'inventà la televisió que és molt educativa. Cada volta que està engegada isc corrent a llegir un llibre. Abans era TV en color i ara internet i els nous dispositius multimèdia. Uf, no ho creuré fins que la veja en blanc i negre. Totes aquestes frases encadenades són certes i han sigut pronunciades o escrites sobre la televisió per gent tan brillant com Orson Welles, Billy Wilder, Bette Davis, Samuel Goldwyn o Groucho Marx. Totes tenen part de veritat i part de mentida al mateix temps, una paradoxa. Com moltes altres que formen part de la vida que ens envolta. Coses de les quals no podem i no volem prescindir perquè ens fan ser feliços i tristos, divertits i avorrits, informats i manipulats, desitjats i rebutjats, estimats i odiats... podem imaginar la vida sense eixes sensacions? Doncs els valencians fa dos anys que no les podem experimentar, les de ser informats i divertits en valencià, una mancança que ens fa anòmals socialment, comunicativament, divertidament. Dos anys, dos llargs anys sense ràdio i TV públiques, com a conseqüència d'una decisió ‘manu militari’ presa per un govern socialment desautoritzat. Com ja s'han fet moltes anàlisis i conseqüències jurídiques i polítiques d'aquell desbaratat i esperpèntic tancament perpetrat el 29 de novembre de 2013 a les 12:19 de matí quan se'n va anar a negre, jo voldria centrar-me més en les persones i les seus petites històries que formaren part d'aquell projecte il·lusionant i que va esdevindre un sainet tragicòmic que ha produït frustracions professionals, drames personals, situacions delicades, i injustícies no reparades, de moment. Per tant crec, que es mereixen un homenatge i un reconeixement. Com que tiraré mà de la memòria -ai!- i els records demane perdó perquè no estaran totes les persones que són, però si són totes les que estan. L'escriptor francès Roger Martin du Gard va dir: “La vida seria impossible si ho recordàrem tot. El secret està en saber elegir allò que ha d’oblidar-se”. Jo li faré cas i oblidaré, conscientment, els que provocaren l'espoli, el saqueig i la manipulació que es va produir durant vint anys a Burjassot, la seu de la ràdio a Blasco Ibañez i les delegacions de Castelló i Alacant. Començaré pel primer rostre que va aparèixer a meitat de setembre de l'any 1989 quan estàvem en proves. Una intensa gota freda que va caure al nostre país, que ja sabem que no sap ploure, aconsellà amb bon criteri informar sobre el que passava arreu del país. Eixe rostre va ser el de Xelo Miralles que amb tanta dignitat ha mostrat en la seua trajectòria professional. Aquells dies de setembre ens acompanyà la seua imatge i la seua veu informant d'allò que ens afectava tan a prop. Xelo Miralles i Harrison Ford en la pel·lícula “La costa de los mosquitos” emesa en proves vint-i-quatre mil voltes, aproximadament, es convertiren en part de la nostra família. El 9 d'octubre del 1989, inauguració oficial, aparegueren les cares de Diego Braguinsky i Clara Castelló com a locutors de continuïtat. Un altre encert va ser l'emissió de Casablanca amb Ovidi Montllorposant-li veu a Sam, l'emblemàtic pianista que la va tornar a tocar. Malauradament l'Ovidi desaparegué de RTVV per ordre directa del primer director general, el nom del qual no vull recordar. No obstant això, per a molts valencians aquell va ser l'inici d'una bona amistat. Un altre personatge que ni podem ni hem d’oblidar és Joan Monleon, el seu Show de Joan Monleon i les Monleonetes, ens acompanyaren totes les vesprades amb el famós i innocent “A guanyar diners”, maleïda premonició del que passaria anys més tard sense tanta innocència. Si seguim pel camí de l'entreteniment hem de fer esment de Pere Miquel Campos i el concurs 1 de 5 i Ximo Rovira amb “Si l'encerte l'endevine”. Tots dos, dignes i de gran audiència. Fins i tot “Amor a primera vista” de la factoria Gestmusic de La Trinca ambRosanna Pastor i Diego Braguinski, mantenia un to divertit. Els primers programes de producció pròpia combinaven rigor i interés. Fulles grogues, Menjar i viure, Oficis i Beneficis... en què es formaren realitzadors, guionistes, càmeres, tècnics... Ramon Campello, Jaume, Bayarri, Paco Garcia Donet, Salva Dolz, Manolo Ortiz, Albert Staromiejski, Luis Lizaran, Mario Marco, Víctor Martínez, Antoni Rubert, Oleg Mateu, Enric Yusà, Toni Polit...
Com no recordar els homes i dones de l'Oratge Vicent Gómez, Jordi Payà, Victòria Rosselló, Alfons Pérez, Joan Carles Fortea, amb els quals hem sentit el fred, la calor, les pluges i les neus. De fet, a l'hivern el batejàvem de manera irònica com Canal Neu. Els primers informatius, tot i que no eren perfectes, si els comparem amb els posteriors de l'època del PP o l'actual RTVE, eren un prodigi d'imparcialitat, pluralitat i professionalitat. Gràcies aXelo Miralles, Pilar Algarra, Rosa Brines, Salvador Caudeli, les cares dels Notícies 9; els periodistes Josep López, Julià Álvaro, Manolo Jardí, Toni Gómez, Xelo Vicente, Vicent Palací, José Manuel Alcañiz, Isabel Donet, Josep Lluís Fitó, Vicent Garcia Devís, Anna Doménech, Sergi Capelo, Miguel Ángel Murcia, Anna Senent, Emilia Bolinches, Lola Bañón, Fernando Bellón, Benjamín Marín... O els redactors d'esports amb Josep Vicent Aleixandre, El Nano, al capdavant. Paco Lloret, Miquel Àngel Picornell, Jordi Carrascosa, Joan Durà, Carles Moratal, Ferran Pina, José Pastor, Pere Blasco, Fede Mor, Mario Montes...
Menció especial als lingüistes, llenguataires amb tot l'afecte. Toni Mollà, responsable del llibre d'estil. Manolo Caballero, Víctor Xercavins, Ximo Seguí, Rubén Cortés... ens corregien els errors perquè s'estimaven i s'estimen el valencià.
Pel que fa a la ràdio, la germana petita i moltes voltes injustament oblidada, cal evocar la seua informació de proximitat, els esports, els programes... Esperança Camps, Maria Josep Poquet, Vicent Grau, Amàlia Garrigós, Reis Juan, Albert Vicent, Maria Martí, Isabel Gimeno, Txema Albert, Maria José Collada...
La cultura, la solidaritat i el cinema també ha tingut presència notable, si no en grans audiències si en reconeixements i premis. L'Esfera de la cultura amb Salvador Caudeli, Lydia Arenós o Reis Juan de conductors, Colp d'ull que tenia a Maria Josep Poquet com a cara visible, Encontres, Sense Filtre o Solidaris. Per tots tres han passat grans professionals, guionistes, realitzadors, càmeres, tècnics de so, il·luminadors, operadors de post-producció, especialistes de vestuari, maquillatge... Ferran Estellés, Rafa Alborch, Pedro Laínez, Carles Gámez, El Boli, Rafa Viguer, Álvaro Olavarria, Josep Almenar, Javier Quintanilla, Ricardo Macián, Esperanza Arteaga, Hilario González, Rosa Brines, Imma Juan, Alfons Pelló, Salut Alcover, José Sepúlveda, Sepul, Alberto Sandoval, Max Valero, Mario Marco, Luis Lizaran, Francisco Javier Argente, Manel Gimeno, Manuel Márquez, Manel Villar, Júlia Sorní, Enrique Marin, Kike Silla, Maribel Monleón, Berta Báguena, Begoña Martínez, Txema Millán, Raúl Ribenbauer, Ppelu José Luis Garcia, Salva Dolz, Jorge Carretero, Sevi Asensi, Galileo Soro, Emili Peña, Yolanda Díaz Ballesteros, Javi Muñoz, Javi Sánchez, Pablo Ballester, Francesc Giner, Xavi Crespo...
I tampoc no podem oblidar els últims programes que es produïen al CPP de Burjassot. Cal dir que l'edifici de Burjassot tenia dos parts ben diferenciades, la noble coneguda comMatrix, per allò de la realitat virtual on tenien els despatxos els directius i la primera planta que albergava la redacció d'informatius on se simulava la realitat al gust i les necessitats del Partit Popular. Aquesta il·lusió col·lectiva o simulació interactiva funcionà durant quasi vint anys de domini i abús, en totes les accepcions, com ja sabeu. L'altra part era Guantánamo, una concentració de barracons prefabricats on es cuinaven productes televisius de bona factura. Matí Matí, De temporada, Interiors, Guamipi, Sona la banda, Ajuda't, Encontres, Els primers de la classe, En connexió, Cantem de cor, Trau la llengua, Gormandia...
Grans productes fets per grans professionals i grans amics i amigues, de mal nom guantanamers i guantanameres... Chus Lacort, Gemma Juan, Sònia Lòpez, Pilar de la Fuente, Cristina Molina, Pau Lamas, Sílvia López, Mariam Urrea, Ferran Cano, Josep Grau, Remedios Pérez, Pilar Badules, Elena Navarro, Gemma Montesinos, Ana Biosca, Toni Esteve, Manolo Jardí, Manel Gimeno, Francis Santamaria, Maribel Norman, Pilar Badules, Alfons Pelló, José Llaceret, Teresa Díez, Ximo Seguí, Ramon de Soto, Glòria Valls, Manuela Alandes, Sergi Pitarch, Vicent Climent, Conxa Ferrer, Borja Flors, Ferran Toledo, Sónia Fernández, Paco Morrió, Belén Fernández, Laura Grande, Chusa Sáez, Esperanza Arteaga, Toni Camaró, Raúl Curiel, Toni Ros, Manolo Martí, Miguel Mor, Maria José Armada, Joseba Larrea, Eugenio Ruiz, Manolo Ortiz, Esteban Sáez, Xelo Mir, Rosa Brines, Àlvar Àlvarez, Amparo Villalba, Tano Espinosa, Tole Mohedano, Pepa Garcia Devís, Fani Grande, Carolina Femenia, Silvia Aucejo, Marta López, Lucia Guirado, Ana Llorca, Olga Cano, Maria Jesús, Òscar Forés, Sabina Garcés, Chusa Saéz, Jorge Carretero, Marisa Molina, Rafa Pellicer, Antònia Rivas, Paula Cervera, Encar Ferrando, Berta Báguena...
Fins ací l'homenatge necessari als homes i dones que posaren en marxa de la ràdio i TV dels valencians. Cares conegudes i persones anònimes que treballaven darrere les càmeres, sense les quals no haguera estat possible. Moltes d'elles han sofert com una amputació la suspensió d'emissions, li han furtat part de la seua vida. El seu futur encara és incert, malgrat que el nou govern intente reparar-lo amb la reobertura del servei públic i la restitució laboral dels treballadors. Diumenge vinent, segon aniversari del tancament de RTVV, es farà una marxa a peu des de Burjassot fins al Palau de la Generalitat on a les 12:19 es complirà el ritual de guardar un minut de silenci reivindicatiu.
Frank Capra, el director nord-americà d'origen italià, va dirigir entre d'altres pel·lícules Que bonic que és viure, un mestre en apel·lar als bons sentiments i arrencar llagrimetes de solidaritat Pensava que un drama era quan plora l'actor; però la veritat és quan plora el públic. Doncs bé, en aquest drama que no és de ficció, seria desitjable que no ploren els actors (els treballadors criminalitzats, tots sense excepcions), però sobretot que no plore el públic (la societat).
L'epíleg li'l deixe a Salvador Dalí que era un visionari i ho tenia ben clar:
Per a mi la televisió és una espècie de pantalla en què puc veure tot el que imagine.
Imagina que tenim ràdio i TV,
és fàcil si ho intentes.
Pots dir que sóc un somiador
però no sóc l'únic.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada