A qualsevol persona amb un mínim d’interès per la diversitat lingüística o que, en canvi, passi un període de temps a Itàlia, aviat es trobarà en situació de sentir parlar una cosa que no sona massa italià: un dels molts dialetti que recorren la geografia de l’estat. Tots ells, per desgràcia, es troben en una situació de minorització i, bastants d’ells, en seriós perill d’extinció o en procés de dialectalització. Si bé és una conseqüència de la consubstancial necessitat homogeneïtzadora de l’estat-nació –fenomen analitzat breument aquí-, cal entrar més en detall per capir les peculiaritats del cas italià.El primer que sobta és la nomenclatura usada per anomenar aquestes llengües. El terme dialetti, traduïble sense més ni menys com a “dialectes”, cal afrontar-lo en la seva especificitat, ja que és usat en un sentit absolutament divers de com s’usa a ca nostra. Per bé que amb “dialecte” entenguem 1) varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants i 2) modalitat que presenta una llengua en una zona determinada del seu domini (DIEC), a Itàlia s’usa principalment per referir les llengües no nacionals -no estatals- i, per tant, expressa el mateix que les langues régionales a França o les lenguas autonómicas a Espanya. Amb un matís important, però: ni tan sols se’ls concedeix l’estatus de llengua.
Que són, doncs, els dialetti? Són llengües o dialectes, en el sentit que entenem nosaltres, de l’italià? Una oïda atenta sabrà fàcilment discriminar que es tracta de llengües (una categoria convencional i sovint útil que, tanmateix, vindrà discutida en aquest bloc) i no de variants geogràfiques de l’italià. La qüestió és, per tant, com justificar l’ús del terme dialetto en comptes del de lingua si, des d’un punt de vista estrictament lingüístic, són considerats llengües. Vegem com ho explica la Grammatica italiana modulare[1], la qual ha estat usada per un amic palermità per preparar les proves d’accés a la universitat:
En tot el món romànic o neollatí (l’anomenada Romània) el llatí vulgar (és a dir, el llenguatge plebeu del període republicà) es fragmentà en una multiplicitat de dialectes que es poden subdividir en grups segons caràcters lingüístics [...]. Successivament, en diversos períodes, l’esdevenir ha donat com a resultat que en vàries zones de la Romània dialectes particulars emergissin i s’imposessin sobre els altres, per motius polítics i culturals, adquirint un notable prestigi i esdevenint marques de comunitats nacionals, és a dir, “llengües” (p. 8).
Així doncs, els motius pels quals el florentí del Trecento ha esdevingut l’italià (i, igualment, el castellà l’espanyol i el francià el francès) són exposats clarament i sense cap tipus de tergiversació. Es reserva, segons s’extreu del text citat, la categoria de “llengua” a aquelles parles estatals. Llavors, la diferència entre dialetto i lingua és altra que la deficiència del primer per comunicar (com antany s’afirmava):
La llengua italiana i un dialetto qualsevol dels parlats a la Península són igualment legítims per naixença i desenvolupament, són igualment funcionals en el seu ús. Com l’italià, els nostres dialetti reflecteixen tradicions i cultures nobles; posseeixen un lèxic i una gramàtica: són “llengües” a tots els efectes. [Tanmateix] el dialetto és usat en una àrea més petita respecte a la llengua [i] la raó per la seva major extensió és cultural: les obres de Dant, Petrarca i Bocaccio donaren un gran prestigi al florentí del Trecento [...] de tal manera que fou adoptat per les persones cultes i els centres de poder [...]. Abans que en un pla lingüístic, per tant, lingua i dialetto es distingeixen en el pla social, polític i cultural (p.9).
Sumària i encertada anàlisi i, malgrat la pompa igualitària, gairebé una declaració d’intencions. A això últim, els autors afegeixen que els factors socials que diferencien la llengua italiana de qualsevol dialetto són els següents: la codificació de l’italià, unànimement acceptada, cosa que no passa amb els dialetti (en el cas que estiguin codificades); el seu ús escrit, davant l’ús eminentment oral de les altres parles; i el prestigi social i la dignitat cultural superior que l’italià ha adquirit, en contraposició a tradicions lingüístiques que enriqueixen sobretot les terminologies que es refereixen al món rural (p.9). Proven d’esmenar-ho, tanmateix, afirmant que l’únic criteri suficientment segur per distingir-los és l’extensió geogràfica.
Ens trobem de front, així, a un dels majors estigmes que pateixen els parlants d’aquestes llengües minoritzades: ser identificats com pagesos, incultes i ignorants. És un estigma que ha calat molt i és un dels arguments encara avui utilitzat per gran part dels italians per menystenir la que és, sovint, la seva llengua materna. Es troba poca gent–no n’he trobat encara, per sort- que advoqui per la seva directa supressió. Nogensmenys, és habitual sentir entre els joves que els dialetti són una cosa maca (alguns s’atreveixen a dir “riquesa”), “que et lliga a la terra on vas néixer”; però, diuen, el parlen malament i només amb els avis. Segon estigma: cosa de vells. Per rematar, l’italià sona millor i és la llengua de Dant.
No cal dir, òbviament, que això és una generalització que pot trobar excepcions (poquíssimes). El vènet i els dialectes meridionals encara trampegen, al preu, però, d’estar cada cop més italianitzats. Malauradament, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici és una de les poques –sinó l’única- associacions que malda per defensar la riquesa lingüística itàlica i revertir una realitat que espaordeix. Tot sumat, la gran majoritat d’italians es troba en una situació de bilingüisme i les seves parles minoritzades en clar estat de diglòssia:
El canvi del dialetto a l’italià i d’aquest al dialetto depèn de la situació: en família, amb persones del mateix poble es parla dialetto; amb estrangers i amb gent d’altres parts d’Itàlia es tendeix a parlar italià [...]. Respecte al dialetto, l’italià és més apropiat per tractar qüestions oficials i/o lligats al procés social i tècnic dels nostres temps; esport, manteniment de maquinària, etc (p.12).
Sentència de mort. Al final, malgrat l’afirmació que ambdós parlars són igualment funcionals, ens trobem amb aquesta altra afirmació que traspua la concepció que el dialetto és incapaç de trobar paraules pel dia d’avui i de tractar temes “seriosos”. No penso que se’ls acudís dir, pel fet que l’italià agafi préstecs anglesos per expressar realitats científiques o tecnològiques, que la llengua de Dant sigui menys adequada/apropiada/apta per als nous temps. Veiem, per tant, com sota l’aparença de paritat lingüística sorgeix una ideologia que cerca d’afermar la llengua estatal i, amb això, l’estat-nació. Aquest sacrifici dels dialetti a la unitat nacional i a la Modernitat, plauria, de ben segur, Massimo d’Azeglio[2]. A cap i a la fi, l’objectiu és crear italians.
[1] DARDANO, Maurizio i TRIFONE, Pietro (2012): Grammatica italiana modulare, Zanichelli Editore, Milano.
[2] Escriptor, pintor i polític italià del Resorgimento que va treballar per la unificació d’Itàlia. Quan aquesta es féu efectiva l’any 1861, afirmà: “hem creat Itàlia, ara hem de crear els italians”.
La llengua italiana i un dialetto qualsevol dels parlats a la Península són igualment legítims per naixença i desenvolupament, són igualment funcionals en el seu ús. Com l’italià, els nostres dialetti reflecteixen tradicions i cultures nobles; posseeixen un lèxic i una gramàtica: són “llengües” a tots els efectes. [Tanmateix] el dialetto és usat en una àrea més petita respecte a la llengua [i] la raó per la seva major extensió és cultural: les obres de Dant, Petrarca i Bocaccio donaren un gran prestigi al florentí del Trecento [...] de tal manera que fou adoptat per les persones cultes i els centres de poder [...]. Abans que en un pla lingüístic, per tant, lingua i dialetto es distingeixen en el pla social, polític i cultural (p.9).
Sumària i encertada anàlisi i, malgrat la pompa igualitària, gairebé una declaració d’intencions. A això últim, els autors afegeixen que els factors socials que diferencien la llengua italiana de qualsevol dialetto són els següents: la codificació de l’italià, unànimement acceptada, cosa que no passa amb els dialetti (en el cas que estiguin codificades); el seu ús escrit, davant l’ús eminentment oral de les altres parles; i el prestigi social i la dignitat cultural superior que l’italià ha adquirit, en contraposició a tradicions lingüístiques que enriqueixen sobretot les terminologies que es refereixen al món rural (p.9). Proven d’esmenar-ho, tanmateix, afirmant que l’únic criteri suficientment segur per distingir-los és l’extensió geogràfica.
Ens trobem de front, així, a un dels majors estigmes que pateixen els parlants d’aquestes llengües minoritzades: ser identificats com pagesos, incultes i ignorants. És un estigma que ha calat molt i és un dels arguments encara avui utilitzat per gran part dels italians per menystenir la que és, sovint, la seva llengua materna. Es troba poca gent–no n’he trobat encara, per sort- que advoqui per la seva directa supressió. Nogensmenys, és habitual sentir entre els joves que els dialetti són una cosa maca (alguns s’atreveixen a dir “riquesa”), “que et lliga a la terra on vas néixer”; però, diuen, el parlen malament i només amb els avis. Segon estigma: cosa de vells. Per rematar, l’italià sona millor i és la llengua de Dant.
No cal dir, òbviament, que això és una generalització que pot trobar excepcions (poquíssimes). El vènet i els dialectes meridionals encara trampegen, al preu, però, d’estar cada cop més italianitzats. Malauradament, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici és una de les poques –sinó l’única- associacions que malda per defensar la riquesa lingüística itàlica i revertir una realitat que espaordeix. Tot sumat, la gran majoritat d’italians es troba en una situació de bilingüisme i les seves parles minoritzades en clar estat de diglòssia:
El canvi del dialetto a l’italià i d’aquest al dialetto depèn de la situació: en família, amb persones del mateix poble es parla dialetto; amb estrangers i amb gent d’altres parts d’Itàlia es tendeix a parlar italià [...]. Respecte al dialetto, l’italià és més apropiat per tractar qüestions oficials i/o lligats al procés social i tècnic dels nostres temps; esport, manteniment de maquinària, etc (p.12).
Sentència de mort. Al final, malgrat l’afirmació que ambdós parlars són igualment funcionals, ens trobem amb aquesta altra afirmació que traspua la concepció que el dialetto és incapaç de trobar paraules pel dia d’avui i de tractar temes “seriosos”. No penso que se’ls acudís dir, pel fet que l’italià agafi préstecs anglesos per expressar realitats científiques o tecnològiques, que la llengua de Dant sigui menys adequada/apropiada/apta per als nous temps. Veiem, per tant, com sota l’aparença de paritat lingüística sorgeix una ideologia que cerca d’afermar la llengua estatal i, amb això, l’estat-nació. Aquest sacrifici dels dialetti a la unitat nacional i a la Modernitat, plauria, de ben segur, Massimo d’Azeglio[2]. A cap i a la fi, l’objectiu és crear italians.
[1] DARDANO, Maurizio i TRIFONE, Pietro (2012): Grammatica italiana modulare, Zanichelli Editore, Milano.
[2] Escriptor, pintor i polític italià del Resorgimento que va treballar per la unificació d’Itàlia. Quan aquesta es féu efectiva l’any 1861, afirmà: “hem creat Itàlia, ara hem de crear els italians”.
Marc Flores Flores és estudiant de 3r d'història i 2n d'antropologia a la Universitat de Barcelona.
LOMBARD
I LENGUE CHE SE CIAMEN MINGA “LENGUE”
Tucc quei che g'ha un zich de interess per la diversitaa lenguistega o che, per esempi, i passa un poo de temp in Italia, i se trovarà prest a sentì a parlà quaicoss che 'l sona minga trop italian: vun di tanti dialetti che se trœuven indepertutt in del Paes. Tucc lor, per deslipa, se trœuven in de 'na situazzion de minoranza e, per de pu, in d'un pericol seri d'estinzion, o in d'un process de dialettalizazzion. Anca se l'è una conseguenza de la necessitaa omogenizadora che l'è consustanzial al Statt-nazzion (fenomen che 'l sarà analizad brevement chichinscì), bœugna andà pussee in del detali per capì mej i particolar del cas italian.
El prim lavor l'è la nomencladura doperada per ciamà 'sti lengue. El termen dialetti, che pœudom voltà pu o manch 'me “dialects” in ingles e “dialectes” in catalan, besogna frontall in la soa specificitaa, sgià che l'è doperad in d'un sens ben diferent de quell de cà nostra.
Anca se con “dialett” intendom 1) una varietaa geografica, storega o social d'una lengua, ligada a l'origin dei parlant, 2) una manera de parlà che una lengua la presenta in d'una certa zona del sò domini (DIEC) in Italia se dopera soratutt per ciamà i lengue minga nazzionai (minga de statt) e, donca, l'esprim l'istess conzett de langues régionales in Francia o i lenguas autonómicas in Spagna. Cont un particolar important, però: che ghe se da nanca el status de “lengua”.
Donca, cosa l'è che inn i dialetti? Inn lengue o dialett (in del sens che intendom num) de l'italian? Una bona oreggia la savarà capì facilment che se tratta de lengue (una categoria convenzional e despess utel che, a bon cunt, la sarà descutuda in quell blog chì), e minga de variant geografiche de l'italian. Donca la quistion a l'è come l'è che se giustifega l'usagg del termen dialetto inscambi de quell de lingua se, de un pont de vista strecciament lenguistegh, inn considerad dei lengue. Vedem come el le cunta su la Grammatica italiana modulare, che l'è stada doperada de un amis palermitan per preparà i prœuve d'acess a l'universitaa:
In tutt el mond romanz o neolatin (l'inscì-ciamada Romània) el latin volgar (cioè el lenguagg popolar del period republican) el s'è spantegad in d'una motta de dialett che se pœuden sparti sgiò in vari grup a segonda di caratter lenguistegh. […] Pœu dopo, pussee inanz, l'evoluzzion el g'ha dad 'me resultad che in varie zone de la Romània gh'è stad dei dialett particolar che s'inn imponud de sora ai olter, per reson politeghe e colturai, cont el tœuver un prestisg bell grand e cont el vegnì el simbol de comunitaa nazzionai: cioè, dei “lengue” (p. 8)
Inscì donca, i reson che hann fad vegnì el fiorentin del Tresent l'italian (istess del castejan che l'è vegnud spagnœul e 'l francian che l'è vegnud frances) inn mossade ciarament, e senza cinquantalla su. La categoria de “lengua” se reserva, per dilla cont el test ch'emm citad, a quei parlà statai. Donca, la diferenza tra dialetto e lingual'è apena la fadiga del prim per comunicà (come se diseva prima):
La lengua italiana e un qualsessia dialetto de quei parlad in de la Penisola inn tucc compagn per nassida e desvilup, inn tucc duu fonzionai al sò usagg. Tant 'me l'italian, i noster dialetti rifletten tradizzion e colture nobei; g'hann un lessegh e una gramatega: inn “lengue” a tucc i efett. [Ma] el dialetto l'è doperad in de 'na zona pussee pinina de quella de la lengua; [e] la reson de l'estension pussee granda de la lengua l'è coltural: i œuvre de Dant, Petrarca e Bocasc g'hann dad un gran prestisg al fiorentin del Tresent […] e inscì l'è stad dottad dei persone colte e in dei center del poder […]. Prima anmò che in d'un pian lenguistegh, donca, lingua e dialetto inn descompagn in su 'n pian social, politegh e coltural (p. 9).
Un'analisi ciara e netta che, al de là de la pompa ingualitaria, l'è quasi una deciarazzion d'intent. Oltra a quest, i autor i disen anca che i fator sociai che fann vegnì la lengua italiana diferenta de qualsessia dialetto inn quei chì: la codificazzion de l'italian, acettada de tucc, che l'è un mester che gh'è minga in dei dialetti (in del cas che i sien codificad); el sò usagg scritt, denanz a l'usagg soratutt oral dei olter parlà; e 'l prestisg social e la dignitaa colturala pussee granda che l'italian l'ha ciapad, in contra a dei tradizzion lenguisteghe che ingrandissen soratutt i terminologie che se referissen al mond rural. Ma prœuven istess che l'è minga inscì, e che l'unegh criteri sigur per fà distinzion a l'è l'estension geografica.
Se trœuvom denanz, inscì, a vun di stigma che patissen i parlant de queste lengue de minoranza: vesser identificad 'me paisanott e gnorant. L'è un stigma che l'è stad ben fort, e l'è vun dei argoment che l'è doperad ancamò incœu de la pupart dei talian per sprezzà quella che, de spess, l'è la lengua mader soa de lor. A gh'è poca sgent, mì l'hoo gnamò trovada, per fortuna, che la volaria la sopression soa de lor. Ma l'è normal sentì in tra i sgioven che i dialetti inn un bell mester (vergun el dis adrittura che l'è una “richezza”), che “la liga a la terra indè che sem nassud”; però, disen, el parlen mal, e domà cont i noni. Segond stigma: l'è una roba de vegg. Per finì, l'italian el sona mej e l'è la lengua de Dant.
Gh'è mia besogn de dill, naturalment, che quella chì l'è una generalizazzion che la pò trovà di ecezzion (ben poche). El veneto e i dialett meridionai soraviven, però al prezzi de vesser semper pussee italianizad. Per sfortuna, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici l'è vuna di poche – forsi l'unega – asociazzion che la prœuva a difender la richezza lenguistega italiana e invertì una realtaa che la fa stremizzi. In fond, la pupart di talian la se trœuva in de 'na situazzion de bilenguism, e i sò parlà de minoranza in d'un statt ciar de diglossia.
El cambi del dialetto a l'italian e de quest chì al dialetto el dipend de la situazzion: in fameja, con persone de l'istess paes se parla dialetto; cont i forester e con la sgent dei oltre bande d'Italia se tend a parlà italian […]. In confront aldialetto, l'italian l'è pussee precis per trattà de quistion ofizziai e/o ligade al process social e tennegh dei noster temp: el sport, el rangiament de machine, ecc. (p. 12).
Sentenza de mort. Infina, anca se se dis che i duu parlà inn istess per fonzionalitaa, se trœuvom con st'oltra afermazzion, indè che la sbilza fœura l'idea che 'l dialetto l'è minga bon de trovà parolle per el dì d'inœu e de trattà i tema “seri”. Mì credi che nissun el disa che, per via del fatto che l'italian el ciapa di prestet ingles per parlà de lavorà scentifegh e tennologegh, la lengua del Dant la sia meno giusta/pronta per i temp nœuv. Donca vedom come l'è che sotta la parenza de 'na paritaa lenguistega la ghe sia un'ideologia che la cerca de afermà la lengua statal e, con questa, el statt-nazzion. 'Sto sacrifizzi dei dialetti per l'unitaa nazzional e a la Modernitaa ghe piasaria, de bon, al Massimo d'Azeglio: in fin de la fera, l'obiettiv l'è quell de fà su i talian.
Tucc quei che g'ha un zich de interess per la diversitaa lenguistega o che, per esempi, i passa un poo de temp in Italia, i se trovarà prest a sentì a parlà quaicoss che 'l sona minga trop italian: vun di tanti dialetti che se trœuven indepertutt in del Paes. Tucc lor, per deslipa, se trœuven in de 'na situazzion de minoranza e, per de pu, in d'un pericol seri d'estinzion, o in d'un process de dialettalizazzion. Anca se l'è una conseguenza de la necessitaa omogenizadora che l'è consustanzial al Statt-nazzion (fenomen che 'l sarà analizad brevement chichinscì), bœugna andà pussee in del detali per capì mej i particolar del cas italian.
El prim lavor l'è la nomencladura doperada per ciamà 'sti lengue. El termen dialetti, che pœudom voltà pu o manch 'me “dialects” in ingles e “dialectes” in catalan, besogna frontall in la soa specificitaa, sgià che l'è doperad in d'un sens ben diferent de quell de cà nostra.
Anca se con “dialett” intendom 1) una varietaa geografica, storega o social d'una lengua, ligada a l'origin dei parlant, 2) una manera de parlà che una lengua la presenta in d'una certa zona del sò domini (DIEC) in Italia se dopera soratutt per ciamà i lengue minga nazzionai (minga de statt) e, donca, l'esprim l'istess conzett de langues régionales in Francia o i lenguas autonómicas in Spagna. Cont un particolar important, però: che ghe se da nanca el status de “lengua”.
Donca, cosa l'è che inn i dialetti? Inn lengue o dialett (in del sens che intendom num) de l'italian? Una bona oreggia la savarà capì facilment che se tratta de lengue (una categoria convenzional e despess utel che, a bon cunt, la sarà descutuda in quell blog chì), e minga de variant geografiche de l'italian. Donca la quistion a l'è come l'è che se giustifega l'usagg del termen dialetto inscambi de quell de lingua se, de un pont de vista strecciament lenguistegh, inn considerad dei lengue. Vedem come el le cunta su la Grammatica italiana modulare, che l'è stada doperada de un amis palermitan per preparà i prœuve d'acess a l'universitaa:
In tutt el mond romanz o neolatin (l'inscì-ciamada Romània) el latin volgar (cioè el lenguagg popolar del period republican) el s'è spantegad in d'una motta de dialett che se pœuden sparti sgiò in vari grup a segonda di caratter lenguistegh. […] Pœu dopo, pussee inanz, l'evoluzzion el g'ha dad 'me resultad che in varie zone de la Romània gh'è stad dei dialett particolar che s'inn imponud de sora ai olter, per reson politeghe e colturai, cont el tœuver un prestisg bell grand e cont el vegnì el simbol de comunitaa nazzionai: cioè, dei “lengue” (p. 8)
Inscì donca, i reson che hann fad vegnì el fiorentin del Tresent l'italian (istess del castejan che l'è vegnud spagnœul e 'l francian che l'è vegnud frances) inn mossade ciarament, e senza cinquantalla su. La categoria de “lengua” se reserva, per dilla cont el test ch'emm citad, a quei parlà statai. Donca, la diferenza tra dialetto e lingual'è apena la fadiga del prim per comunicà (come se diseva prima):
La lengua italiana e un qualsessia dialetto de quei parlad in de la Penisola inn tucc compagn per nassida e desvilup, inn tucc duu fonzionai al sò usagg. Tant 'me l'italian, i noster dialetti rifletten tradizzion e colture nobei; g'hann un lessegh e una gramatega: inn “lengue” a tucc i efett. [Ma] el dialetto l'è doperad in de 'na zona pussee pinina de quella de la lengua; [e] la reson de l'estension pussee granda de la lengua l'è coltural: i œuvre de Dant, Petrarca e Bocasc g'hann dad un gran prestisg al fiorentin del Tresent […] e inscì l'è stad dottad dei persone colte e in dei center del poder […]. Prima anmò che in d'un pian lenguistegh, donca, lingua e dialetto inn descompagn in su 'n pian social, politegh e coltural (p. 9).
Un'analisi ciara e netta che, al de là de la pompa ingualitaria, l'è quasi una deciarazzion d'intent. Oltra a quest, i autor i disen anca che i fator sociai che fann vegnì la lengua italiana diferenta de qualsessia dialetto inn quei chì: la codificazzion de l'italian, acettada de tucc, che l'è un mester che gh'è minga in dei dialetti (in del cas che i sien codificad); el sò usagg scritt, denanz a l'usagg soratutt oral dei olter parlà; e 'l prestisg social e la dignitaa colturala pussee granda che l'italian l'ha ciapad, in contra a dei tradizzion lenguisteghe che ingrandissen soratutt i terminologie che se referissen al mond rural. Ma prœuven istess che l'è minga inscì, e che l'unegh criteri sigur per fà distinzion a l'è l'estension geografica.
Se trœuvom denanz, inscì, a vun di stigma che patissen i parlant de queste lengue de minoranza: vesser identificad 'me paisanott e gnorant. L'è un stigma che l'è stad ben fort, e l'è vun dei argoment che l'è doperad ancamò incœu de la pupart dei talian per sprezzà quella che, de spess, l'è la lengua mader soa de lor. A gh'è poca sgent, mì l'hoo gnamò trovada, per fortuna, che la volaria la sopression soa de lor. Ma l'è normal sentì in tra i sgioven che i dialetti inn un bell mester (vergun el dis adrittura che l'è una “richezza”), che “la liga a la terra indè che sem nassud”; però, disen, el parlen mal, e domà cont i noni. Segond stigma: l'è una roba de vegg. Per finì, l'italian el sona mej e l'è la lengua de Dant.
Gh'è mia besogn de dill, naturalment, che quella chì l'è una generalizazzion che la pò trovà di ecezzion (ben poche). El veneto e i dialett meridionai soraviven, però al prezzi de vesser semper pussee italianizad. Per sfortuna, el Comitato per la Salvaguardia dei Patrimoni Linguistici l'è vuna di poche – forsi l'unega – asociazzion che la prœuva a difender la richezza lenguistega italiana e invertì una realtaa che la fa stremizzi. In fond, la pupart di talian la se trœuva in de 'na situazzion de bilenguism, e i sò parlà de minoranza in d'un statt ciar de diglossia.
El cambi del dialetto a l'italian e de quest chì al dialetto el dipend de la situazzion: in fameja, con persone de l'istess paes se parla dialetto; cont i forester e con la sgent dei oltre bande d'Italia se tend a parlà italian […]. In confront aldialetto, l'italian l'è pussee precis per trattà de quistion ofizziai e/o ligade al process social e tennegh dei noster temp: el sport, el rangiament de machine, ecc. (p. 12).
Sentenza de mort. Infina, anca se se dis che i duu parlà inn istess per fonzionalitaa, se trœuvom con st'oltra afermazzion, indè che la sbilza fœura l'idea che 'l dialetto l'è minga bon de trovà parolle per el dì d'inœu e de trattà i tema “seri”. Mì credi che nissun el disa che, per via del fatto che l'italian el ciapa di prestet ingles per parlà de lavorà scentifegh e tennologegh, la lengua del Dant la sia meno giusta/pronta per i temp nœuv. Donca vedom come l'è che sotta la parenza de 'na paritaa lenguistega la ghe sia un'ideologia che la cerca de afermà la lengua statal e, con questa, el statt-nazzion. 'Sto sacrifizzi dei dialetti per l'unitaa nazzional e a la Modernitaa ghe piasaria, de bon, al Massimo d'Azeglio: in fin de la fera, l'obiettiv l'è quell de fà su i talian.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada