http://opinions.laveupv.com/opinio/blog/5025/el-perill-de-banalitzar-el-caloret
Manel Pitarch
En les darreres hores, des que l’ínclita alcaldessa ha pronunciat la crida memorable per proclamar l’inici de les Falles 2015, els valencians i les valencianes hem estat submergits en un magma d’escarni i creativitat satírica, producte de l’estupefacció general i la indignació, facilitat pel demolidor adjectiu “viral” de les xarxes socials, aquell instrument de la globalització que tant aprofita per parasitar una cultura com també per plantar trinxera contra l’hostilitat. No existeix pràcticament cap mentalitat avançada del món, democràtica, que puga admetre una burla i sobretot un menyspreu tan majúscul d’un representant polític sobre la mateixa cultura i/o llengua a la qual representa i que suposadament que ha de potenciar, millorar, dignificar.
La paraula “calor”, segons els diccionaris normatius de la nostra llengua, pertany al gènere femení (gairebé tothom ho sap), i si reunim les accepcions que n’ofereixen, el resultat significatiu ens brinda la justificació del motiu pel qual la senyora Rita Barberà va considerar adequat pronunciar repetidament la paraula, tot i flexionar-la des del caos gramatical: sensació que experimenta un organisme animal quan la temperatura ambiental és elevada o quan augmenta la temperatura interna com a resultat d’un estat febril. No explotaré ara aquesta darrera via de la definició, tot i que els estats “febrils” de la Barberà són sovint motiu de xafardeig entre la ciutadania de València i, com a conseqüència, algunes marques de beguda se n’han vist beneficiades de franc per la publicitat.
El seu alter ego tragicòmic, la Rita de Xavi Castillo, va emetre un comunicat d’urgència, atès l’impacte i gravetat de l’afer. Els bars del dia següent reunien, al voltant dels cafès, una insòlita unanimitat en la conversa, només comparable als dies de la pantanada de Tous o als de les millors actuacions de Kempes. Ja s’han editat remix amb les paraules de l’alcaldessa, s’han comercialitzat samarretes, pòsters, pins… Però tot i la tendència que tenim els mediterranis a fer broma fàcil i enginyosa, no podem deixar que el corrent festiu o la inèrcia impune ens arrosseguen a convertir un fet tan lamentable en un episodi jocós, o ni tan sols assumible pel silici habitual del maltractament als drets lingüístics en la nostra terra.
La qüestió és molt seriosa. Políticament hauria de tenir conseqüències reals. L’esperpent i la vergonya l’hem sentida en les nostres carns, malgrat la procedència del subjecte. Només cal seguir les recomanacions del Consell d’Europa referents a les llengües “regionals” (nomenclatura que en context de la Unió s’assigna a les llengües sense Estat com la nostra) per adonar-se que els governs tenen la responsabilitat de vetllar pels drets dels pobles en matèria lingüística. En aquest aspecte fa massa anys que ens sentim estafats pel partit que governa les institucions dels valencians a València. En aquest moment preferiríem emprar aquests esforços que fem per denunciar en coses més productives. I el que s’espera de l'administració d’un país plurilingüe, amb altra llengua diferent al castellà que és font ancestral de riquesa, és divulgar l’obra d’autors que tant han fet per la nostra llengua, com ara els casos commemoratius de Carles Salvador, Ovidi Montllor, Jesús Moncada, per posar tres exemples, o invertir despeses importants en apropar els escolars a un coneixement vertader de la literatura actual i dels qui van dominar el panorama literari europeu fa uns segles, ajudant-los a estimar-los i a fer-los bagatge propi, o permetent escenaris socials als artistes del panorama musical valencià, o facilitant mitjans de comunicació i activitat cultural perquè l’ús social no empitjore, o tantes coses que no es fan perquè senzillament no se les creuen com a pròpies. En 20 anys, sensibilitat zero envers un ús normal, habitual i correcte de la llengua. No cal ser Aristòtil per deduir quin interès hi ha al darrere.
El sentiment comunitari és aquell que apunta a la resignació i al “nosaltres no podem fer res”, però això és tan incert com que aquells que gestionen el desprestigi estan al lloc que ocupen perquè amb l’ús sobirà del vot democràtic els hi hem posat. Pròximament tornem a tenir eleccions per conduir el poble valencià a algun lloc cap al qual ens puguem sentir identificats. No és moment de frivolitats, hem de reclamar els nostres drets a cap preu i valorar amb consciència si volem aspirar a créixer com a país en dignitat o senzillament viure l’eterna sopa boba de la distòpia d’Orwell, que cada dia es mostra a l’aparador dels reality show televisius, desgranant les vísceres del coneixement i la voluntat d’una cultura identitària i constructiva. Per favor, no deixem que les portes magistrals de Serrans esdevinguen la pantalla de plasma ni que Belén Esteban porte el bastó d’alcaldessa.
Manel Pitarch
Escriptor d’El Pont, Cooperativa de Lletres
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada