El
català ha de conviure, tant sí com no, amb el castellà, des que fórem
infantats, tant la nostra generació com la dels pares, avis i rebesavis. La
familiaritat que hem establert amb la llengua castellana explica que no la
sentim com una imposició aliena. I justament perquè és omnipresent des que
tenim ús de raó, a voltes ens desvetlla simpatia i empatia. Un historiador
empordanès subratlla que aquesta normalitat lingüística trontolla quan
t’acostes a la Catalunya del Nord. «¿Què hi fa aquí el francès?», és molt
saludable fer-se la pregunta. Ben mirat, les comarques de l’altra vessant de la
serra de les Alberes, són tan catalanes com el Matarranya, Andorra, La Safor o
Menorca. Però allà dalt, la intromissió del francès, per a la gent de la resta
dels Països Catalans, amb una certa sensibilitat, es transforma en una agressió
lingüística. Resulta així d’explícit atès que el francès és una llengua encara
molt més artificial de Portbou a Guardamar. Passa el mateix, però a la inversa,
quan els nord-catalans enfilen cap a avall. I es demanen: «Què hi fa aquí el
castellà?». Qualsevol imposició lingüística forana és una agressió: la
reminiscència d’un colonialisme que persisteix a l’Europa fantàstica del segle
XXI.
La
divisió territorial també ha estat una altra mena d’imposició exterior. Al
capdavall, la Catalunya del Nord és oficialment Pirineus Orientals, un
departament a hores d'ara de la regió Migdia-Pirineus/Llenguadoc-Rosselló.
L’expressió «Catalunya del Nord» no disposa de cap reconeixement institucional
a l’Estat francès. Sigui com sigui, els nord-catalans, que malden per viure en
català, es presenten a arreu com a catalans. N’hi ha que es permeten fer
bromes, com ara l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff: «sóc francès
però m’estic curant».
Precisament
perquè hi ha molts nord-catalans que s’estimen aquesta «pàtria tan petita» i la
somien «completa», en paraules del poeta, que l’associació Aire Nou (www.airenou.cat) de Baó, el Rosselló, cerca
una entitat local de la Franja de Ponent de cara promoure un intercanvi
cultural. Aire Nou ofereix preparar un correfoc, actuacions castelleres i, fins
i tot, de falcons en el poble que els pugui acollir. Els falcons és una
manifestació gimnàstica, apareguda en el Penedès fa un segle, consistent a fer
construccions acrobàtiques. Hervé Pi, portaveu d’Aire Nou, detalla que cada
juliol l’entitat passeja per algun punt dels Països Catalans: «Hem visitat les
Illes, hem anat al País Valencià i mai hem acabat d’arribar a la Franja. Ara
per ara no tenim res de concret per enguany». Si Georges Brassens cantava «le
jour du 14 juillet, je reste dans mon lit douillet, la musique qui marche au
pas, cel·la ne me regarde pas», els de Baó també eviten la «fete nationale»
procurant fer-la coincidir amb l’estada d’estiu a l’exterior.
Un
dels meus primers contactes amb nord-catalans fou un Onze de Setembre d’inicis
dels 80 a Arenys de Mar. Un home, la muller i dos vailets, dempeus, sense cap
altra suport que la veu, van començar a entonar cançons reivindicatives a la
plaça de l’església. Desprenien un aire hippy i molt de convenciment. Tot i que
saltava a la vista que no es tractava de professionals de la música, els
vianants s’hi van acostar encuriosits. Segurament perquè l’escena impressionava:
el compromís d’aquella família humil traspuava un insòlit esperit de lluita i
amor per les coses nostrades.
Quim Gibert, psicòleg i autor de l'assaig Qui estima la llengua, la fa servir
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada