Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Ja passa, això, amb els aniversaris: que
recapitules i recordes i fas balanç. Com ara. Perquè resulta que aquesta
primavera ens arriba amb una efemèride de pes, els cinquanta anys que fa de
l’assemblea constituent del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional
dels Països Catalans en les seves sigles desplegades, el tronc del qual va
néixer l’independentisme català modern, una escola política que deixa empremta i
a la qual, avui, voldria, breument, homenatjar.
Més que breument, de fet: sintèticament.
Tan sintèticament com pugui. Sintèticament i condensadament en quatre punts.
Coses que vaig aprendre al PSAN: u, dos, tres i quatre.
Coses que vaig aprendre al PSAN, u: a
discutir sense barallar-se. A discutir aferrissadament, vull dir,
apassionadament, fins i tot, si hi tens tirada, sense que això signifiqui
llançar-se els plats pel cap, ni políticament ni personalment. De fet, el mateix
PSAN va néixer d’una discussió així. D’una discrepància. I no sé si ha estat
l’única vegada que s’ha dut a terme una escissió cordial, diguem-ne, però sí que
va ser significativa. A casa, els pares ho resumien d’aquesta manera: ‘i ens vam
repartir els ciclostils’. Des de la clandestinitat, encara. Quan els joves del
Front Nacional de Catalunya (FNC) es van definir comunistes, i el Front es va
mantenir com era, i van acordar de separar-se, i s’ho van repartir tot
equitativament, i l’any 1968 va néixer el PSAN, i els ‘grans’, a més a més, van
‘avalar’ els ‘joves’ davant la resta de forces polítiques, i aquestes són coses
que no s’obliden. I sí, en aquest punt, hi tinc també el vessant sentimental i
personal, perquè els meus pares formaven part d’aquells joves fundadors (llegir
Lenin i Camus, alçar el puny, un triangle groc i un estel roig per a acompanyar
les quatre barres), i perquè des de menuda l’he coneguda, aquesta història, i
perquè cada vegada que sento parlar del Front se m’hi enganxa, indefectiblement,
la definició: ‘un amor de gent’.
Coses que vaig aprendre al PSAN, dos: que
els partits són necessaris però no són el més important. Encara que els hagis
fet, o que hi hagis estat anys, o que t’hi lliguin històries i vida i persones i
tot. Són eines. Ni més ni menys. Ni menys ni més. Ben mirat, de vegades em
sembla que el PSAN és el partit menys partit que he conegut. O menys partidista.
I també hi vaig aprendre, per tant, que cap sigla no et situa per sobre del
poble. Que mai no ets més que el poble. Que ets poble, de fet i naturalment.
Allò que l’Estellés explicava en versos. Tan senzill com això.
Coses que vaig aprendre al PSAN, tres:
allò de la contradicció primera i la contradicció segona. Junt amb una altra
frase famosa: anàlisi concreta de la realitat concreta. I això, que no és gens
abstracte, significa que una persona d’esquerres ha de saber veure quina és la
contradicció principal, i actuar-hi. Quan el PSAN va formular, ja fa temps, la
proposta de front patriòtic, propugnava precisament una confluència, una aliança
àmplia, de poble, per tal de donar resposta a la nostra contradicció primera,
que és la subordinació per la força dins dels estats espanyol i francès. I això
no significa pas que es prioritzi una lluita (la nacional) sobre una altra (la
social), sinó que, al nostre país, per a poder avançar en l’altra has d’haver
resolt l’una. I que no és opcional. Que és condició necessària. Per dir-ho amb
una altra terminologia: si continues espoliat i intervingut, com pretens fer
polítiques socials? Doncs justament per fer polítiques socials t’has d’haver
tret de sobre la llosa espoliadora.
Coses que vaig aprendre al PSAN, quatre:
de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És a dir, a no limitar el país a la
restricció autonomista, a saber-lo sencer i divers i a actuar sempre en
conseqüència. I això, aquest ser estructuralment de Països Catalans, no
significa pas negar que hi pugui haver ritmes diferents en una part del
territori o en una altra, pel que fa a l’assoliment de la independència, sinó
que comporta una cosa tan senzilla com és tenir una estratègia per al conjunt
del país. Sempre. Sense deixar mai ningú de banda. Reconeixent-nos en la
riquesa, humana i cultural i de potència econòmica i de tot, que tenim. I sí, és
una altra cosa important que vaig aprendre al PSAN: a saber on són Monòver, Baó
o Santanyí, per exemple. A saber què són. I que són casa.
En fi, que el PSAN ja no és actiu però que
tampoc no és passat. Perquè ha esdevingut escola i manera de fer. I això sí que
és, diria, imprescindible.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada