Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
David Fernàndez | @HiginiaRoig
A Miquel Grau el varen matar l’octubre de
1977, enmig del carrer de l’espai públic, mentre enganxava cartells de la Diada
del País Valencià. Mentre ho feia, li van llançar un maó al cap des d’un balcó.
Qui ho va fer, massa proper a la ultradretana Fuerza Nueva, fou condemnat a 12
anys per homicidi. Però Adolfo Suárez el va indultar parcialment el 1979. El
1982 ja trepitjava carrer.
A Javier Verdejo, militant andalús de la
Jove Guàrdia Roja, el van assassinar les bales d’un subfusell de la Guàrdia
Civil mentre provava de pintar “Pan, Trabajo, Libertad” en una paret de l’àgora
pública de les places d’Almeria. Només va poder escriure “Pan, T…”. Era la
funesta nit del 14 d’agost de 1976. Els responsables de la mort, garants de la
neutralitat, mai van ser jutjats. Aleshores, uns versos de Juan de Loxa van
deixar-ho dit: “Pan y Trabajo, siempre se escapa el tiro pa los de
abajo”.
La persecució del diferent, la proscripció del dissident i l’hostilitat –institucional o civil– amb el divergent constitueixen el nucli central de qualsevol autoritarisme
A Xavier Vinader ens el van tenir exiliat,
condemnat i empresonat –ja en democràcia i fins el 1984– per no haver renunciat
mai a aclarir les connexions directes del clavegueram estatal amb la ultradreta
més parda i criminal. I a La Aznaridad, el darrer llibre que ens va
deixar Vázquez Montalban, Manolo apuntava amb lucidesa: “los más
pacíficos se convierten en los más violentos porque desconfian de su propia
voluntad de violencia“. A col·lació fets impunes, repressions anteriors i
dites vigents no només com imprescindible acte de memòria històrica, i gairebé
que també per pura lògica preventiva, sinó i sobretot com a conseqüència de la
darrera envestida contra els llaços grocs. Aquesta polèmica
pret-a-porter per a piròmans que mai van ser bombers i epígon
testosterònic del lema-insígnia bàsic d’un nacionalisme espanyolista desbocat:
“a por ellos“. Només faltava la sinistra incontinència verbal del
flamant nou portacoz del PP, Pablo Casado, anunciant que tot podria
acabar en llaços negres. Cultura de la por, amenaces gens vetllades i repressió
inquisitorial sempre van de la maneta.
On sigui, la persecució del diferent, la
proscripció del dissident i l’hostilitat –institucional o civil– amb el
divergent constitueixen el nucli central de qualsevol autoritarisme. La raó
d’Estat dona per a molt i desplegar la porra extensible de l’extrema dreta
–sempre tan funcional als interessos del sistema– per atemorir el carrer no és
res de nou. L’hemeroteca donaria per a molt: des de la transició que fou moltes
coses però no pacífica –188 morts per violència institucional– fins a recordar
que fa res i en prime timeelectoral dels dies previs al 21-D, Mariano
Rajoy trucava per telèfon una ultra del Bages per solidaritzar-s’hi. A Susanna
Griso no sé si caldrà donar-li medalla per presentar un militant d’extrema dreta
amb currículum patibulari, abans d’ahir, com un cívic ciutadà ecologista. Del
que no en tenim ni idea, l’altra cara de la mateixa moneda, és de com s’ha
forjat la impunitat en la que han quedat les més de 140 agressions ultres
perpetrades entre l’octubre i el desembre de l’any passat: aquelles que
esquerdaven els vidres de Catalunya Ràdio, agredien periodistes i colpejaven
immigrants. Allà on brilla l’arbitrarietat i el doble raser de l’Estat com a
garant d’impunitat.
Els climes de tensió i els estats d’opinió mai no neixen espontàniament. Es generen i després es descontrolen i es cruspeixen fins l’inventor
La trampa-nyap, tan evident, de parlar de
llaços per no parlar de presos, d’inventar-se confrontacions civils que ningú
espera ni desitja i d’atiar-les en comptes d’evitar-ne el risc, cotitza a l’alça
en la cursa demencial per veure qui la té més llarga. I tot plegat, si fos real
tot el relat ficcionat, hiperbòlic i binari de Ciutadans, dubto molt que només
anessin 600 persones a una concentració simptomàticament trufada, per cert,
d’elements d’extrema dreta. Càmera agredit de Telemadrid inclòs amb l’excusa
terrible que pensaven que era de TV3. O fallen ells o falla la realitat, que no
acostuma a fer-ho. Cadascú viurà la fira com li va i un creu –i constata veient
el tauler dels qui hi protagonitzen– que l’arrencada de símbols grocs no és res
més que una altra forma repressiva, extrajurídica però planificada, per evitar
l’inevitable: la solidaritat amb les persones empresonades i exiliades. L’espai
públic és l’excusa, l’objectiu és la llei del silenci. Les imatges, salvant
distàncies i constant proximitats, reporten a la retina els d’Alba Daurada
trinxant les parades regentades per migrants als mercats grecs. El dret violent,
redemptor i feudal que alguns s’arroguen per trinxar-ho tot, amb la vergonya de
la cobertura oficial i mediàtica.
On volia anar a parar és que els climes de
tensió i els estats d’opinió mai no neixen espontàniament. Es generen i després
es descontrolen i es cruspeixen fins l’inventor. Després els generadors –sempre
i indefectiblement– se’n desdiuen del fet, se n’obliden de les amistats
perilloses i, si cal, reescriuen la història. Experts, diria Gelman, en no
enrecordar-se de res del que han alimentat i perpetrat i sortir-ne ben parats.
Però donar carta blanca i màniga ampla als reduïts nuclis actius de l’extrema
dreta és una decisió política que implica responsabilitats i conseqüències.
Blanquejar-los com a cívics ciutadans ja és alguna cosa més que complicitat. Ja
ho llegireu demà a la Directa –el qui és qui en l’estratègia ultra de
la tensió, com molt poquets, menys del que ens pensem, fan molt soroll i com es
trava la teranyina dels qui atien l’odi des de la seva impotència. Allò tràgic
és que per fer mal no cal ser gaires, prou que ho sabem, i les 80 víctimes
mortals per delictes d’odi dels darrers quaranta anys –Sònia, Lucrecia, Guillem–
ens ho recorden permanentment.
El que caldria no oblidar és que a favor de la llibertat dels presos i preses polítiques –allò que simbolitza el llaç groc i que s’ha estès i s’estendrà com a demanda democràtica– hi està a favor el 80% de la societat catalana
Hi ha també unes quantes postveritats de
manual que no caben en aquesta columna –no, no és espai públic neutral un
domicili particular, ni les rodes d’un cotxe ni un balcó consistorial ni la
integritat física de tothom– quan la perversió equipara el dret de protesta amb
el no-dret a rebentar la protesta dels altres, més encara aïllant tot debat del
context en què es produeix i banalitzant el sofriment aliè –la presó i l’exili
dels adversaris polítics. A Per combatre aquest època, Rob Riemen es
demana si cal trigar gaire més per anomenar determinats fenòmens o actituds com
a feixistes. Judit Butler recorda sempre que la política de la no-violència rau
en autodeterminar-nos i decidir ser no violent precisament en un context de
violència. I mentre pocs, molt pocs però amb sorprenents altaveus de suport,
atien la violència de “limpiar las calles“, el que caldria no oblidar
és que a favor de la llibertat dels presos i preses polítiques –allò que
simbolitza el llaç groc i que s’ha estès i s’estendrà com a demanda democràtica–
hi està a favor el 80% de la societat catalana, segons la més recent enquesta de
La Vanguardia. Que aquest consens es vegi reflectit en l’espai públic,
en plens municipals o en concentracions gairebé diàries no és res més que
discrepància solidària en temps d’excepció. Que una minoria ultra pretengui
enverinar-ho tot, de manual d’estratègia de la tensió.
Ara que aquest curs que arrenca serà més
difícil sense els aprenentatges de l’Eva Serra i les lliçons de Josep Fontana,
caldrà constatar continuïtats de dignitat en la pròpia història resistent –la
que vincla la pacífica tossuderia reposadora de les àvies d’Alella amb un calmat
carnisser palplantat al mig del carrer. Ens n’hem sortit sempre perquè els de
baix han obert sempre al carrer els que els de dalt volien tancar sempre des del
poder. En un país amb memòria, no serà l’extrema dreta, el 2018, qui ens
silenciï. No ens cansarem, ja es cansaran. #llibertatspresospolítics
#llibertatpresespolítiques
Font: https://directa.cat/despres-ningu-no-en-sap-res/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada