Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 3 de setembre de 2018

1713: Per què Catalunya va votar la resistència a ultrança? | Marc Pons

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Marc Pons 
Foto: Font: Enciclopèdia 


Barcelona, 6 de juliol de 1713. Reunió dels Tres Comuns, la màxima representació política de la societat catalana. Tres mesos abans (abril de 1713), les potències aliades de la causa austriacista havien signat la retirada d’un conflicte que, contra tots els pronòstics inicials, s’havia revelat excessivament llarg i costós. Ho feien a canvi d’importants compensacions territorials i comercials que, per una banda els amortitzava la gran inversió de la guerra, i per l’altra certificava el descens definitiu de la monarquia hispànica a la segona divisió del concert internacional europeu. I, només sis dies abans, les darreres tropes austríaques i angleses havien estat evacuades del territori català. Catalunya s’enfrontava sola a l’Aliança borbònica de les Dues Corones. En aquell nou i tens escenari, els Tres Comuns votarien la posició de Catalunya en la darrera i decisiva fase de la Guerra de Successió hispànica (1705-1714), la que internacionalment s’anomenaria la Guerra dels Catalans (1713-1714): resistència a ultrança o capitulació negociada.
S’imposa la resistència a ultrança
La resistència a ultrança s’imposaria amb 75 vots pels 43 de la capitulació negociada. La historiografia romàntica catalana ha fet una ingènua lectura patriòtica d’aquell resultat, en la mesura que la historiografia nacionalista espanyola s’ha obsedit amb la interessada idea que no hi havia una voluntat rupturista. Ambdós són extrems que no expliquen la realitat: ni la del debat previ ni la del resultat definitiu. Catalunya votaria resistir fins a les darreres conseqüències contra una aliança borbònica assedegada de venjança (com posteriorment quedaria palès) que multiplicava per vint la capacitat militar del Principat. Pierre Vilar, el gran investigador occità del segle XVIII català, va dir que “Mai el sentiment català no ha tingut tanta força i combativitat”. Però, aquesta cita, lluny de transportar-nos a un escenari de rauxa patriòtica, revela una complexa arquitectura política i uns sòlids arguments econòmics que explicarien la posició d’aquells resistents.
Acta de l'acord dels Tres Comuns publicat el 9 de juny de 1713. Font Biblioteca Nacional de Catalunya
Acta de l'acord dels Tres Comuns publicat el 9 de juny de 1713. Font: Biblioteca Nacional de Catalunya
Les classes mercantils, classes rectores del país
És el mateix Pierre Vilar qui explica que a diferència del que havia passat anteriorment a la Revolució dels Segadors (1640), el posicionament austriacista de 1705 “no era un moviment espontani, violent, popular i defensiu”, sinó que era el resultat de complexos pactes polítics entre les classes rectores del país. Catalunya, gràcies a l’encertada aliança entre una innovadora classe pagesa i una emprenedora classe mercantil, havia recuperat el seu aparell productiu —devastat durant la guerra dels Segadors (1640-1652)—  i ja era el motor econòmic de les Espanyes peninsulars. Exportava tèxtils i alcohols a Anglaterra, als Països Baixos i a les seves colònies. Una vigorosa puixança clarament contraposada a la imparable decadència castellana. I les classes mercantils catalanes —que Vilar anomena “les classes mitjanes de l’època”— s’havien consolidat com les classes rectores del país, també en clara contraposició al que passava a la resta de dominis hispànics peninsulars, dominats per les rònegues aristocràcies latifundistes castellanes.
Gravat del port de Barcelona de principis del segle XVIII. Font Viquipčdia
El mirall atlàntic
Pierre Vilar, a partir de l’estudi dels textos coetanis de Feliu de la Penya i de Martí Piles —comerciants i autors del “Fenix de Cataluña”, el retrat més significatiu de la societat catalana de l’època—, apunta clarament que el posicionament antiborbònic de Catalunya tenia una motivació social, econòmica, i política. La Catalunya de 1705 tenia un perfil de país més similar als Països Baixos o a Anglaterra que a Castella. Les classes mercantils catalanes —les classes rectores del país— no tan sols s’inspiraven en el model econòmic de les potències atlàntiques, sinó també en el seu model polític. Anglaterra i els Països Baixos havien conegut unes revolucions liberals —la de Cromwell i la dels germans de Witt, cronològicament paral·leles a la revolució catalana dels Segadors— que, després de molts daltabaixos, acabarien consagrant un sistema polític i econòmic que afavoria clarament les classes mercantils (les classes mitjanes de Vilar). Això les transportaria i  consolidaria en el poder dels seus regnes.
L’ambició catalana
D’ençà d’aquelles revolucions, Anglaterra i els Països Baixos havien passat de la categoria de simples actors a la de potències continentals. I això era el que inspirava les classes rectores catalanes. Vilar diu: “En aquella Espanya decadent, només els catalans es sentien cada vegada amb més dret i amb més forces per a intervenir”. Una cita que revela que aquells catalans, els de 1705, no eren independentistes, sinó que eren liberals en el sentit coetani del terme. Vilar explica que l’ambició catalana passava per guanyar la centralitat de l’edifici polític hispànic, i que hi havia un corrent molt decidit a instal·lar la cort a Barcelona. Així, obririen la porta a les classes mercantils dels països de la Corona d’Aragó, als de la península ibèrica, als de la península italiana, i als insulars de la Mediterrània occidental. Per altra banda, la petarien als nassos de les oligarquies latifundistes castellanes (les classes cortesanes madrilenyes), paradigma del parasitisme i de la corrupció, responsables del saqueig i la bancarrota del que havia l’imperi més ric de la història.
Junta de Guerra delegada pels Tres Comuns. Font Viquipèdia
Junta de Guerra delegada pels Tres Comuns. Font: Viquipèdia
La coherència de les idees
Aquest detall és molt important, perquè explica el Tractat de Gènova (1705), “quan les institucions catalanes signen un tractat internacional de tu a tu amb Anglaterra”, que marcaria els posicionament definitiu del Principat a favor de la causa austriacista. I explica, també, la declaració de resistència a ultrança. Malgrat les circumstàncies especialment adverses que envoltaven el moment, es convertiria en un exercici de coherència ideològica (entesa com un conjunt indestriable d’idees econòmiques i polítiques). La tradicional inclinació catalana a la praxis, allò que s’ha volgut anomenar "seny", no podia obviar que l’Espanya borbònica que venia era la que lideraven les classes cortesanes madrilenyes. Ho farien juntament amb les classes mercantils parisenques, que havien previst convertir les Espanyes en una pseudocolònia econòmica francesa. Els “temors catalans”, en termes de Vilar, es revelarien en el Tractat d’Utrecht (prèviament a la votació dels Tres Comuns) i es confirmarien a la Nova Planta (posterior a l’ocupació del Principat).
Mapa de Catalunya (1660). Taller cartografic de Witt. Amsterdam. Font Biblioteca Nacional de Catalunya
Mapa de Catalunya (1660). Taller cartogràfic de Witt. Amsterdam. Font: Biblioteca Nacional de Catalunya
La idea hispànica de les elits catalanes
És en aquest punt on s’intensifica el debat. La qüestió que es planteja és: les classes mercantils catalanes —que van ser les que van desequilibrar el vot a favor de la resistència a ultrança— havien transitat d’una idea hispànica cap a una idea antihispànica?  Si és així,  podríem definir-los com a independentistes? Les fonts documentals confirmen que la idea hispànica inicial no havia desaparegut. I això, segons com s’interpreti, pot provocar caure en la trampa del nacionalisme espanyol. Perquè la idea hispànica de Casanova i de Villarroel, arengant a lluitar “per la llibertat dels pobles d’Espanya” no es pot relacionar, de cap manera, amb les Espanyes dels darrers Habsburg, ni molt menys amb la gran masmorra borbònicasorgida d’aquell conflicte. L’Espanya de fàbrica borbònica de 1717 (la de la Nova Planta), o la de 1978 (la de l’actual Constitució) no tenen cap relació amb la idea hispànica del Fenix de Cataluña, o amb la de Vilana-Perles, de Dalmases, de Ferran, de Berardo o del Carrasclet.
Mapa d'Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda (1699). Taller cartografic Quercy. Paris. Font Bibliotheque Nationale de France
Mapa d'Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda (1699). Taller cartogràfic Quercy. Paris. Font: Bibliothèque Nationale de France
La internacionalització de la causa catalana
A propòsit de Dalmases, Ferran i Berardo, ambaixadors de Catalunya davant els governs de Londres, de La Haia i de Viena respectivament, cal dir que les expectatives que generaven les seves missions diplomàtiques van contribuir moltíssim a reforçar el sentit del vot. Dalmases, Ferran i Berardo, van intentar per tots els mitjans diverses fórmules. Una era repartir el pastís hispànic entre els contendents: la corona castellanolleonesa i les colònies americanes pel Borbó, i la corona catalanoaragonesa amb els estats italians pel Habsburg. Una altra era que el Principat i Mallorca restessin com a països de l’edifici polític austrohongarès dels Habsburg. I una altra era constituir Catalunya i Mallorca com una república sota la protecció militar de la Gran Bretanya. En qualsevol dels casos, un dels propòsits principals era salvaguardar l’aparell productiu català de l’amenaça francesa. I l’altre era salvaguardar el sistema institucional català de l’amenaça espanyola. És difícil saber quin prioritzava a l’altre.
Catalunya versus Castella
Amb aquests elements, es pot afirmar que ni la Guerra de Successió ni la Guerra dels Catalans van ser un simple conflicte entre dues dinasties reials que es disputaven el tron de Madrid, com li agrada pontificar a la historiografia espanyola. Darrera hi havia en joc dos models polítics, econòmics i socials d’estat, liderats per les respectives classes rectores. Un enfrontament, en tota regla, entre una Catalunya ascendent i ambiciosa i una Castella decadent i decrèpita. La distribució del vot dels membres dels Tres Comuns ho revela: el braç popular format pels comerciants, els professionals liberals, els menestrals i els representants de les ciutats, va votar en massa la resistència a ultrança. I els esdeveniments posteriors ho confirmen. Vilar diu que “els grans mercaders catalans signarien arriscadíssimes cartes de crèdit a favor de les institucions del país —com havien fet les classes mercantils dels Països Baixos (1582) i de Portugal (1640) en les seves respectives revolucions—  per a llevar la tropa i adquirir armament”.
Mapa dels Països Baixos (1702). Taller cartogràfic de L'Isle. Paris. Font: Bibliotheque Nationale de France
Mapa dels Països Baixos (1702). Taller cartogràfic de L'Isle. Paris. Font: Bibliotheque Nationale de France
Latifundisme nobiliari contra mercantilisme plebeu
Borbons contra Habsburgs. La vella Espanya, atàvica i eterna, encarnada en la figura d’un rei absolutista, contra unes Espanyes noves i renovades, on el poder monàrquic estava limitat per l’acció de les classes productives i intel·lectuals. Oligarquies latifundistes aristocràtiques contra burgesies mercantils plebees. Decadència contra puixança. Sucumbir contra liderar. Castella contra Catalunya. Madrid contra Barcelona. Aquesta és la gradació que explica el conflicte i que explica el resultat de la votació dels Tres Comuns el 6 de juliol de 1713. I si bé és cert que la idea catalana d’Espanya no havia desaparegut, també ho és que els esdeveniments l’havien erosionat. Les múltiples gestions dels ambaixadors catalans —les diverses propostes formulades a Londres, La Haia i Viena— posen de relleu que ja en l’ambient d’aquella votació, planava la convicció —el “pessimisme” del que parla Vilar— que aquella idea havia entrat en un procés inevitable d’esgotament. La convicció que Espanya, definitivament, no tenia remei. I pensin que parlem del 1713.
font: https://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/marc-pons-1713-per-que-catalunya-va-votar-la-resistencia-a-ultranca_300834_102.html


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial