Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
 |
| Mapa expansió marítima / Wikimedia Commons |
JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA
El 1979-80, en el govern de la UCD
presidit per Adolfo Suárez, hi hagué un ministre adjunt per a les Regions,
alhora titular de Cultura: Manuel Clavero Arévalo. Tot i que la Constitució
distingia clarament entre els conceptes de nacionalitats i regions, el nom del
càrrec eludia l’existència de nacionalitats a l’estat espanyol, si bé el fet
que, alhora, fos el ministre de Cultura ja indicava que la diversitat existent
no era de caire purament administratiu, sinó d’un altre caire, més polític o
identitari o, pel cap baix, cultural. I ja se sap que, darrere d’una cultura i
una llengua, hi ha sempre un poble que en parla l’idioma i s’identifica amb una
cultura determinada, que són les que assumeix com a pròpies. Clavero, antic
membre del Partit Social Liberal andalús, regionalista, fou qui convertí
Andalusia en nacionalitat històrica, de pressa i corrents i totalment d’acord
amb el PSOE i els seus interessos polítics que, amb el pas del temps, encara
duren i continuen sent els mateixos.
Quaranta anys després, Meritxell Batet és
ministra de Política Territorial i Funció Pública i tothom s’hi refereix
esmentant només la primera part de la responsabilitat ministerial, com si la
segona no tingués cap importància, fos un simple afegitó o, simplement, un
aspecte del tot secundari. Cal dir que el terme política territorial és un terme
del tot enganyós i que el seu ús regular, com si fos la cosa més normal i lògica
del món, es presta a qualsevol interpretació, llevat d’aquella que, de fet,
exerceix Batet des del primer moment. La majoria de comunitats autònomes,
precisament, tenen conselleries de política territorial, amb unes funcions ben
distintes a les de la ministra. I és en aquestes, precisament, en què hom pensa
quan en sent el nom. Política territorial, doncs, acostuma a remetre, més
comunament, a nocions com ara obres públiques, foment, etc.
Però ningú no ignora que Batet no es
dedicarà a ordenar el territori, a decidir on es construeixen infraestructures,
per on passaran trens o autopistes, quin sòl serà destinat a indústria, serveis
o agricultura, o com s’hi preservarà el medi ambient des de la sostenibilitat.
Perquè, a veure si ens aclarim: els problemes que haurà d’afrontar la ministra
no són territorials, sinó nacionals. A l’estat espanyol no hi ha plantejat un
conflicte territorial, sinó nacional. Dir-ne territorial és amagar el cap sota
l’ala i no acceptar la realitat plurinacional existent a l’Estat. Quan dos
milions de persones omplen carrers i carreteres, places i avingudes, col·legis
electorals i urnes, no ho fan, precisament, per motius territorials, sinó
nacionals. No ens hem manifestat, pacíficament, any rere any, ni ens hem agafat
les mans, ni hem protagonitzat totes les performances patriòtiques imaginables i
més, rere la consigna mobilitzadora de Visca el territori o bé Volem la
independència perquè som un territori, ni hem anat a votar tampoc perquè
tinguéssim un problema d’ordenació del territori o de medi ambient. Hem sortit
al carrer i hem acudit a les urnes perquè som una nació.
«La primera hegemonia del poder
dominant sempre és cultural i lingüística»
Batet haurà de fer front a l’expressió de
la plurinacionalitat, que, en el cas de Catalunya, compta amb un amplíssim
suport social a la solució d’independitzar-se d’Espanya. No caiguem, doncs, en
el parany de legitimar un llenguatge que amaga tot allò que som. Perquè la
primera hegemonia del poder dominant sempre és l’hegemonia cultural i
lingüística, amb l’ús dels seus mots.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada